Tauró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Tauró
Devonià inferior – recent
Gran tauró blanc, Carcharodon carcharias
Gran tauró blanc, Carcharodon carcharias
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Chondrichthyes
Subclasse: Elasmobranchii
Superordre: Selachimorpha
Ordres

Carcharhiniformes
Heterodontiformes
Hexanchiformes
Lamniformes
Orectolobiformes
Pristiophoriformes
Squaliformes
Squatiniformes
Symmoriida (extingit)

Els taurons són un grup de peixos que presenten un esquelet cartilaginós. Respiren a través de 5 a 7 parells de brànquies situades als costats del cap. Es calcula que existeixen prop de 470 espècies repartides en més de 80 gèneres de la infraclasse dels Neoselachii. A més a més, els taurons presenten una diversitat important, tant a nivell de forma com de semblança. Per exemple, hi ha algunes espècies de taurons que difereixen del prototip de tauró a causa de la seva conformació especial com el tauró martell, la llunada o cornaïlla, el porc marí, l'àngel, el peix serra i el peix guitarra. L'aparició dels taurons al planeta Terra es data del període anomenat Devonià, fa uns 300 milions d'anys i han viscut fins avui amb pocs canvis filogenètics pel que fa a la seva estructura original.[1]

La pell dels taurons està coberta per denticles dèrmics que els donen un aspecte molt aspre. El seu organisme està organitzat de manera que disposen d'entre 5 i 7 cavitats branquials a cada costat del seu cos, mentre que els ulls estan disposats lateralment, la boca es troba en posició ventral i té moltes dents i estan especialment esmolades. És habitual, que mentre realitzen funcions de caça, algunes peces de la cavitat bucal es perdin, tot i que el propi organisme les substitueix ràpidament.[2]

Els diversos estudis realitzats, asseguren que l'esperança de vida dels taurons ronda els 30 anys. Els taurons són ovovivípars. Això vol dir que la reproducció és a través d'ous que es desenvolupen dins la mare i que neixen quan les cries ja estan totalment formades. Hi ha espècies, però, que són vivípares. La dieta dels taurons és molt variada i generalment carnívora. Mengen peixos, tortugues o crustacis. Alguns s'alimenten d'invertebrats i de plàncton.[3]

La seva constitució física els permet ser bons nedadors i assolir grans velocitats, com el gran tauró blanc que arriba als 60 km/h. Els més grans són el tauró balena, que pot arribar a fer 12 metres de longitud, i el tauró gegant que pot fer fins a 14 metres de llarg i arribar a pesar 800 Kg. El més petit és el tauró nan que només fa 15 centímetres. Com a grans depredadors que són juguen un important paper en el manteniment de l'equilibri ecològic del medi marí, situant-se en la cúspide de la cadena tròfica alimentària. Contràriament a la creença popular, només hi ha constància que quatre de les més de 300 espècies de tauró conegudes hagin causat alguna vegada la mort de persones. D'altra banda, són entre 15 i 20 les espècies que han atacat o ferit (sense resultat de mort) éssers humans. Existeixen, de mitja, vora 60 atacs de tauró a éssers humans a l'any, dels quals menys de 10 tenen resultats fatals. Molts d'atacs de taurons són resultat dels següents factors de les molèsties que causen els propis humans o per identificació equivocada. Tot i que el tauró gran blanc és l'espècie més comunament associada a un atac de tauró, la realitat és que, el tauró camús (Carcharhinus leucas) és el responsable de la majoria dels atacs contra humans. Una raó parcial d'això és que sovint viatgen per aigua dolça, en rius, en distàncies curtes.[4]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Les proves de l'existència dels taurons es remunten a fa més de 450-420 milions d'anys, al període Ordovicià, abans que apareguessin els vertebrats terrestres i abans que moltes plantes haguessin colonitzat els continents.[5] Tot el que s'ha descobert dels primers taurons són algunes escates, i els paleontòlegs no estan tots d'acord que aquestes escates pertanyen a taurons autèntics.[6] Les escates de tauró generalment acceptades daten de fa uns 420 milions d'anys, al període Silurià.[6] Els primers taurons tenien una aparença molt diferent de la dels moderns. La majoria de taurons moderns tenen els seus orígens aproximadament a uns 100 milions d'anys.[1]

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

El tauró peixos ocis cartilaginosos, característica que comparteixen amb més de 375 espècies de peixos. Són peixos versàtils i tenen sentits molt desenvolupats, moltes de les seves espècies són capaces de caçar i devorar a gairebé qualsevol altre animal marí, tant en mars profunds com a mars poc profunds. Aquestes dues característiques expliquen la seva llarga història evolutiva. Moltes de les espècies de taurons dels que han sobreviscut a la selecció natural son molt similars a les que nedaven en els mars de fa més de 100 milions d'anys amb una gran variabilitat tant pel que fa al seu comportament com a la seva mida. El tauró balena és el tauró més gran, i també el peix amb una major mida a nivell marí arribant a fer prop dels 15 metres de longitud. Hi ha espècies que pel contrari mesuren al voltant dels 50 centímetres de longitud. Els taurons són peixos sobretot marins que viuen en tots els mars, i que abunden de forma especial en els mars tropicals.[1]

Tot i això, moltes espècies migren remuntant els rius, com el tauró camús, que hi arriba fins al llac Nicaragua, a l'Amèrica Central. Els taurons són coneguts com a carnívors agressius, que inclús arriben a atacar als membres de la seva pròpia espècie. Curiosament, però, les dues espècies que tenen la mida més gran (el tauró pelegrí i el tauró balena) són animals dòcils que s'alimenten de plàncton i que filtren l'aigua mitjançant pintes branquials.[1]

Classificació científica[modifica | modifica el codi]

Els taurons pertanyen a la classe del Condrictis. El nom científic del tauró balena és Rhincodon typus, i el del tauró camús és Carcharhinus leucas. El nom científic del tauró pelegrí és Cetorhinus maximus, el tauró tigre és Galeocerdo Cuvier, el de l'agullat o quissona és Squalus acanthias, i el del tauró blanc o salroig és Carcharodon carcharias. Els taurons martell constitueixen la família dels esfírnids. El nom científic del tauró blau o tintorera és Prionace glauca. El marraix (Lamna nasus) és una espècie cosmopolita, bastant comú a les costes europees. Altres dues espècies freqüents a l'Atlàntic i a la Mediterrània són el caçó, ca marí o mussola caralló (Galeorhinus galeus) i el peix guilla (Alopias vulpinus).

Anatomia[modifica | modifica el codi]

La dent d'un tauró tigre.

Gran part dels taurons són de color gris i tenen la pell corretjosa, coberta de petites escates com de placoides afilades i punxegudes que, al contrari de les que caracteritzen els peixos amb esquelet ossi, no augmenten de mida amb l'edat adulta. Tenen un cos fusiorme acabat en un rostre afilat i amb la boca situada en posició ventral. Presenten 5 o 7 fenedures branquials situades darrere del cap. La cua és asimètrica a la columna vertebral, es prolonga en el seu òvul superior, el que es coneix com a cua hetereocerca. Moltes espècies tenen fileres de dents afilades enclavades en membranes fibroses en lloc de les mandíbules. Les dents, que es perden freqüentment al clavar-los a la carn de les seves preses, són reemplaçables per altres dents substituint l'espai buit que deixen els primers. Les aletes i la cua dels taurons són rígides el que desmenteix la creença popular que les aletes dorsals sobresurten a la superfície de l'aigua quan neden pròxims a aquesta.Posseeixen poderosos enzims digestius i un plec epiterial especialitzat que forma un espirall al llarg de l'intestí prim i que els permet absorbir gran diversitat d'aliments. Els taurons són en gran mesura carronyers i s'alimenten de peixos ferits, deixalles i altres residus procedents dels vaixells. També s'alimenten d'animals com foques, tortugues, ocells, balenes, crancs, i gran varietat de peixos.[1][3]

Esquelet[modifica | modifica el codi]

L'esquelet d'un tauró és molt diferent del dels peixos ossis i dels vertebrats terrestres. Els taurons i la resta de peixos cartilaginosos (rajades i mantes) tenen un esquelet compost de cartílag, que és un teixit connectiu flexible i dens i que funcionen de la mateixa manera que els ossos humans. Com en els seus parents, les rajades i mantes, la mandíbula dels taurons no està unida al crani. La superfície mandibular, igual que les vèrtebres i els arcs branquials, és un element esquelètic que requereix un suport addicional a causa de la seva exposició més gran a estressors físics i la seva necessitat de força addicional. Per tant, presenta una capa de plaques hexagonals úniques i minúscules anomenades tesseres que estan fets de blocs de cristalls de sals de calci arranjades en mosaic.[7] Això proporciona a aquestes àrees aproximadament la mateixa força que tindria un teixit ossi autèntic i molt més pesant. Generalment només hi ha una capa de tesseres en els taurons, però les mandíbules d'espècies grans, com ara el tauró camús, el tauró tigre o el gran tauró blanc tenen dues, tres o més capes de tesseres, depenent de la mida corporal. Les mandíbules d'un tauró blanc de mida gran pot tenir fins a cinc capes. Al musell, el cartílag pot ser esponjós i flexible per absorbir la força dels impactes. Els esquelets de les aletes són allargats i són suportats per radis tous i no segmentats anomenats ceratotrics, filaments de proteïna elàstica semblant a la ceratina còrnia del pèl i les plomes.[1]

Tipus de fecundació i de reproducció[modifica | modifica el codi]

A diferència dels peixos ossis, que per norma general donen a llum moltes cries petites i immadures, la major part dels taurons donen a llum cries grans i ben desenvolupades, fins a un nombre màxim de 100 per ventrada. Els taurons fecunden els ous internament i inverteixen més energia produint menys cries però més protegides. Els mètodes de reproducció dels taurons van des de les formes ovípares, que ponen els ous grans i ben protegits, fins a les espècies ovovivípares que donen a llum cries vives que s'han nodrit a través d'una placenta de manera anàloga als mamífers. Algunes espècies, són ovípares, o sigui que ponen ous protegits per una carcassa còrnia amb filaments que tenen la funció d'ancorar-se a les roques o plantes marines mentre altres són vivípares, o sigui que les cries es desenvolupen a un úter semblant al dels mamífers, de manera que el sac de la gemma de l'ou es converteix en una placenta als plecs de la paret uterina i proporciona nutrients a l'embrió. El tauró tigre, per exemple, només dóna a llum dues cries per camada. La fecundació és interna, el mascle introdueix un dels seus òrgans reproductius en la femella, que dóna a llum les cries sense haver de pondre ous.[1]

El desenvolupament embrionari dura més de sis mesos i, en el cas de la pintarroja de l'Atlàntic, dura a prop de dos anys. En néixer, les cries d'algunes espècies grans mesuren més d'un metre de longitud i són nedadors veloços que s'alimenten de les mateixes preses que els adults. En moltes ocasions, les cries neixen en llocs protegits prop de la costa, lluny dels mascles. Els taurons dejunen durant llargs períodes a l'estació de zel i es mantenen recorrent a les reserves de líquids emmagatzemades al fetge. Així eviten devorar-se els uns als altres, així com a les seves pròpies cries.[8][3]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Els taurons són carnívors, que ingereixen una gran varietat de preses, des de plàncton microscòpic fins a cetacis. Els taurons tenen extremadament desenvolupat el sentit de l'olfacte, sent capaços de detectar vestigis de substàncies, com la sang a l'aigua, i seguir la seva pista fins al seu origen. La vista, menys desenvolupada, els permet percebre de forma vaga els moviments de llums i ombres en les aigües obscures, especialment quan se'ls aproxima una presa. Són molt sensibles als sons de baixa freqüència i tenen una audició direccional molt potent. Els seus òrgans que posseeixen en les línies laterals, i el musell els permet captar estímuls electrònics dèbils procedents de les contraccions musculars dels peixos ossis. Aquesta combinació de sentits i la seva agudesa, expliquen el seu èxit evolutiu. Són peixos extraordinàriament hàbils a l'hora de localitzar les preses i seguir-ne el rastre. Cada espècie té el seu nínxol alimentari específic dintre del seu hàbitat, i constitueix un important eslavó en el fluix d'energia pels oceans de la terra. Quan cacen en bandades, poden incitar-se entre si fins a formar un frenesí devorador. Fan cercles entorn la seva presa i es llancen a sobre de sobte, normalment de baix cap a dalt. Tot i la quantitat de submarinistes, nedadors i esquiadors aquàtics que s'aventuren en aigües on hi ha de taurons, es produeixen relativament pocs atacs encara que estadísticament, quan això succeeix, un terç resulten mortals. Entre les espècies més perilloses per a l'ésser humà trobem el tauró blanc, el tauró martell, el tauró tigre i el tauró blau o tintorera.

Tampoc existeix una relació entre grandària i consum de carn. Per exemple, a pesar de la seva enorme mida, el pelegrí o tauró balena s'alimenta filtrant l'aigua, sent capaç de filtrar voa 1,3 milions de litres per hora. Es creu que el tauró blanc s'alimenta de peixos, de calamars, de tortugues i mamífers marins, tenint una vista excepcional que distingeix colors. Aquest enorme carnívor ha evolucionat per consumir grans quantitats de menjar de manera esporàdica i es creu que realitza llargues migracions fins a zones de caça propicies. És una de les 27 espècies de tauró enregistrades que han atacat a persones o embarcacions.[3]

Respiració[modifica | modifica el codi]

Els taurons extreuen l'oxigen de l'aigua que banya les brànquies, des d'on es transfereix a la sang. L'aparell circulatori distribueix la sang oxigenada als teixits i òrgans, al mateix temps que els rebuigs metabòlics, com el diòxid de carboni, són expulsats a l'aigua. Les brànquies reben sang rica en diòxid de carboni i desposseïda d'oxigen directament del cor, situat sota les brànquies. La sang es bomba a través dels llits capil·lars dels arcs branquials, disposats de manera que la sang flueix en el sentit contrari de l'aigua que entra. A les espècies més ràpides, l'aigua entra per la boca oberta i és canalitzada cap a les brànquies quan el tauró neda. Les espècies bentòniques disposen d'espiracles que funcionen com entrades auxiliars d'aigua, quan l'animal descansa o té la boca ocupada amb el menjar.[1]

Capacitat sensorial[modifica | modifica el codi]

Moviment i anatomia[modifica | modifica el codi]

Els taurons estan proveïts de mandíbules ben desenvolupades, un parell d'orificis nasals i dos parells d'aletes pectorals i pelviana. A més de l'esquelet cartilaginós es diferencien dels peixos ossis perquè tenen denticles dèrmics[9] i dents que són substituïdes al llarg de la seva vida o que estan fusionades amb plaques òssies de creixement continu. La forma del cos està dissenyada per a la màxima eficiència hidrodinàmica i és adequada als seus hàbits depredadors. Les aletes són gruixudes, rígides i, generalment, sense espines. Tots els taurons tenen quatre aletes parelles, dos pelvians i dos pectorals, i tres aletes senars: caudal, dorsal i anal. Els taurons no tenen bufeta natatòria, però tenen altres adaptacions que contribueixen a millorar la seva flotabilitat i a millorar els seus dots natatoris, com el seu esquelet cartilaginós, més lleuger que si fos ossi, així com un fetge de grans proporcions, amb un alt contingut en oli.

Osmoregulació[modifica | modifica el codi]

A diferència dels peixos ossis, amb l'excepció del celacant,[10] la sang i els altres teixits dels taurons i dels condrictis en general és isotònica amb els seus medis marins degut a l'elevada concentració d'urea i de trimetilamina N-òxid (TMAO), cosa que els permet estar en equilibri osmòtic amb l'aigua marina. Aquesta adaptació evita que la majoria de taurons visquin en aigua dolça, de manera que queden restringits als medis marins. Hi ha algunes excepcions a aquesta regla, com ara el tauró camús, que ha desenvolupat una manera per canviar el funcionament dels seus ronyons per tal d'excretar grans quantitats d'urea.[11] Quan un tauró mor, la urea es descompon en amoníac per l'acció dels bacteris — per aquest motiu, el cadàver començarà a fer gradualment una forta olor d'amoníac.[12][13]

Altres sentits[modifica | modifica el codi]

Watson i el tauró (J. S. Copley, 1749), pintura basada en un atac a un nedador a l'Havana.

Els taurons són capaços de desenvolupar conductes summament complexes, així com mostren una gran capacitat d'aprenentatge, especialment en relació a la capacitat de caçar. Els lòbuls òptics i mesencefàlics processen una gran quantitat d'informació la qual és subministrada constantment pels seus sentits. En general els taurons més ràpids que viuen en profunditats mitjanes tenen un cervell més gran i complex que les espècies més lentes que viuen als fons marins.[1] A la majoria de les espècies de taurons, les ones de pressió sonora que viatgen per l'aigua, com les que produeixen els moviments dels peixos, són canalitzades per uns diminuts tubs cartilaginosos situat a la part de dalt del crani, per on entren a l'orella interna. El sistema de canals semicirculars proporciona al tauró informació de la velocitat i direcció dels seus moviments. Els ulls estan adaptats per veure-hi en condicions de poca lluminositat. L'iris regula la llum i la retina proporciona la visió cromàtica. Els ulls solen estar envoltats per parpelles immòbils, però alguns tenen la parpella inferior doblegada, que es tanca a sobre de l'ull quan mengen. Els taurons disposen de detectors mecànics del tacte: una xarxa de fibres nervioses embolicades en una càpsula, en les aletes. Molts poden detectar lleus canvis de temperatura a l'aigua i mantenir-se en un mateix punt de graduació tèrmica en masses d'aigua en moviment. Unes escames especialitzades redueixen la resistència al nedar. Els receptors del gust situat en el paladar i a la base de la gola fan possible que el tauró tasti els sabors del menjar abans de menjar-se la presa.[1]

Medi on viuen i adaptacions[modifica | modifica el codi]

Els taurons poblen tots els oceans del món encara que molt poques espècies poden tolerar les aigües polars. La majoria prefereixen els hàbitats marins poc profunds, però algunes espècies com l'agulló o quissona viuen a grans profunditats.

Migracions[modifica | modifica el codi]

La majoria dels taurons realitzen migracions anuals, amb freqüència com a resposta als canvis de temperatura de l'aigua o anant a la recerca de fons d'alimentació transitòries, com per exemple, grups de preses en època de cria. Poden compaginar aquest comportament amb les seves pròpies estratègies reproductives. La distància que poden recórrer depèn dels seus dots natatoris. Per exemple algunes espècies com el gatvaire o el tauró gat (Scyliorhinus canicula) i el tauró gris (Carcharhinus plumbeus) poden no emigrar i d'altres, més fortes i actives, com ara el marraix o la tintorera, poden creuar oceans sencers.[1]

Capacitat d'adaptació[modifica | modifica el codi]

Els taurons han estat capaços de sobreviure en els oceans durant més de 200 milions d'anys gràcies a la varietat i qualitat dels seus aparells sensorials, que els han permès trobar menjar i reproduir-se així com a no ser presa d'altres depredadors amb extraordinària eficàcia. Tots els taurons depenen dels seus sentits per sobreviure, igual els que són caçadors actius, com els que viuen al llit marí per trobar menjar, o els grans i parsimoniosos que s'alimenten filtrant l'aigua. Molts són capaços de detectar vibracions de baixa freqüència mitjançant un aparell sensorial especialitzat que complementa la seva oïda. D'altres tenen un sentit electromagnètic que detecta els més dèbils camps elèctrics que generen els impulsos nerviosos i l'activitat muscular d'altres animals. La seva vista es extraordinàriament aguda en les distàncies curtes. Els taurons no s'agrupen en bancs coordinats, a diferència de molts de peixos ossis, però algunes espècies formen congregacions. En el Mar de Cortes es reuneixen de manera periòdica grans grups diürns, compostos, sobretot, per joves femelles de tauró martell en zones d'alta productivitat. Com el seu metabolisme és més lent que el dels peixos, no necessiten alimentar-se amb massa freqüència, i només cacen quan tenen necessitat.[1]

Importància ecològica[modifica | modifica el codi]

Encara que almenys, el 2% de les espècies vives de peixos són taurons, la seva importància ecològica és crucial pels ecosistemes marins, perquè són depredadors en el vèrtex de la piràmide tròfica. En conseqüència, els seus nivells naturals de població són molt inferiors a la majoria dels peixos ossis. Això, sumat al baix índex de reproducció, els converteix en animals molt vulnerables a la sobreexplotació. No arriben a la maduresa sexual fins als sis anys, i alguns fins als divuit anys o més. Engendren poques cries i els embrions passen per un llarg desenvolupament. Les quimeres, que estan emparentades amb els taurons, pertanyen a la subclasse dels "holocèfals", que consta d'un únic ordre amb 3 famílies i 37 espècies.

Taurons als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Una col·lecció de dents de tauró fossilitzades.

A les costes dels Països Catalans es troben més de 30 espècies de taurons, les quals es poden diferenciar entre bentòniques i demersals -lligades al fons- i pelàgiques -que neden en aigües obertes-. Aquest nombre representa, aproximadament, el 10% de les espècies conegudes a tota la Terra. La forma i la grandària varien considerablement dels uns als altres, encara que la majoria de taurons són petits, aproximadament d'uns 150 centímetres i, per tant, inofensius per als humans. Les espècies més grans se solen trobar en aigües pregones, o bé a grans distàncies de la platja sent molt difícil que entrin en contacte amb la gent, no obstant això, i de manera ocasional, poden apropar-s'hi alguns exemplars aïllats.[14]

A les costes catalanes es troben poques espècies potencialment perilloses per a les persones o les petites embarcacions, tot i que val la pena destacar:

  • El peix guilla (Alopias vulpinus) no és agressiu dins de l'aigua, però un cop pescat les seues cuades poden ésser extremadament perilloses. Hi ha arxius que mostren decapitacions de pescadora que per una fuetada de la cua d'aquest peix en un intent d'hissar-lo per endur-se'l a terra. També hi ha dades de casos semblants amb el peix guilla, però sense confirmar.
  • El marraix (Lamna nasus) és considerat potencialment perillós, a causa de la seva envergadura i a la seva dentició, encara que no es coneixen casos d'atacs a humans.
  • El solraig (Isurus oxyrinchus) és una espècie que, normalment, evita les aigües somes. Pot arribar a ésser agressiu amb els submarinistes i atacar, fins i tot sense que hi hagi hagut provocació.

Espècies de taurons[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Gibson, Andrea. Sharks. New York City: St Martins Press, 2002. 
  2. Eggleton, Jill. Shark Hunting. Scholastic, 2011. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Autors, Varis. Predators of the Deep. In a hands of a Child. 
  4. «International Shark Attack File» (en anglès). Florida Museum of Natural History. University of Florida. [Consulta: 12 febrer 2012].
  5. Martin, R. Aidan. «Geologic Time». ReefQuest. [Consulta: 09-09-2006].
  6. 6,0 6,1 Martin, R. Aidan. «The Earliest Sharks». ReefQuest. [Consulta: 10-02-2009].
  7. Hamlett, W. C.. Sharks, Skates and Rays: The Biology of Elasmobranch Fishes. Johns Hopkins University Press, 1999. ISBN 0-8018-6048-2. OCLC 39217534. 
  8. Klimley, Peter. The secret life of sharks: a leading marine biologist reveals the mysteries of shark behavior. New York city: Simon & Schuster, 2003. ISBN 0-7432-4170-3. 
  9. R. Aidan Martin. «Skin of the Teeth». [Consulta: 28-08-2007].
  10. Chemistry of the body fluids of the coelacanth, Latimeria chalumnae
  11. Compagno, Leonard; Dando, Marc & Fowler, Sarah. Sharks of the World. Collins Field Guides, 2005. ISBN 0-00-713610-2. OCLC 183136093. 
  12. John A. Musick. «Management techniques for elasmobranch fisheries: 14. Shark Utilization». FAO: Fisheries and Aquaculture Department, 2005. [Consulta: 16-03-2008].
  13. Thomas Batten. «MAKO SHARK Isurus oxyrinchus». Delaware Sea Grant, University of Delaware. [Consulta: 16-03-2008].
  14. Autors, Varis. Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. Temari. Vol. I. Alcalà de Gadairia: MAD-Editorial. ISBN 84-665-4354-6. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]