Gat (tauró)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Gat
Kleingefleckter Katzenhai.jpg
Scyliorhinus canicula.001 - Aquarium Finisterrae.JPG
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Chondrichthyes
Ordre: Carcharhiniformes
Família: Scyliorhinidae
Gènere: Scyliorhinus
Espècie: S. canicula
Nom binomial
Scyliorhinus canicula
(Linnaeus, 1758)
Distribució geogràfica del gat (en blau).
Distribució geogràfica del gat (en blau).
Sinònims
  • Catulus duhamelii (Garman, 1913)
  • Sciliorhinus caniculus (Linnaeus, 1758)
  • Scyliorhinus canicula subsp. albomaculata (Pietschmann, 1906)
  • Scyliorhinus caniculus (Linnaeus, 1758)
  • Scyllium acutidens (Vaillant, 1888)
  • Scyllium spinacipellitum (Vaillant, 1888)
  • Squalus canicula (Linnaeus, 1758)
  • Squalus catulus (Linnaeus, 1758)
  • Squalus elegans (Blainville, 1825)[1]
Gat capturat al sud de la Mar del Nord.
Ou de gat dins d'una càpsula còrnia.
Scyliorhinus canicula
Ous de gat
Posta d'un exemplar femella

El gat, gató o gat ver[2] (Scyliorhinus canicula) és un tipus de tauró petit pertanyent a la família dels esciliorínids.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

  • Els mascles poden assolir els 100 cm de llargària màxima[3] i els 1.320 g de pes,[4] tot i que la llargada total màxima dels exemplars de la Mediterrània és d'uns 80 cm, amb un pes màxim de 800 g.
  • Cos molt allargassat i força prim, amb el musell arrodonit i curt.
  • Presenta dues aletes dorsals endarrerides, després de l'origen de les aletes pelvianes. La distància entre les dues dorsals és més ampla que en el gatvaire. La vertical de l'origen de la segona dorsal passa pel final de la base de l'aleta anal (l'amplada d'aquesta base és ostensiblement menor que la distància entre les dues dorsals).
  • L'aleta caudal té el lòbul inferior molt poc marcat, i el seu eix presenta una desviació molt petita respecte de l'eix general del cos.
  • Les aletes ventrals són triangulars, llargues i estretes, amb l'angle extern molt poc marcat. Les del mascle es troben soldades pràcticament en tota la seua longitud.
  • Vàlvules nasals ben desenvolupades i llises, esteses fins a tapar el marge anterior de la mandíbula superior, i pràcticament confluents una amb l'altra.
  • Sense membrana nictitant.
  • Amb cinc parells de fenedures branquials, els dos darrers per sobre de les pectorals.
  • El color general de fons del dors varia d'un gris rogenc a un brunenc més o menys fosc, tot pigallat de taquetes obscures de diàmetre mig aproximadament igual al de la nineta de l'ull, entre les quals n'hi ha d'altres, de les mateixes dimensions, de color més clar, blanquinoses. També hi ha taquetes sobre les aletes senars i sobre la cara superior de les pectorals i les ventrals. La cara ventral és blanquinosa i llisa, sense taques. En els individus joves, d'uns 20 cm, hi ha 6 o 7 bandes transversals més fosques que el color de fons, que es van esvaint amb l'edat.
  • La cara ventral és clara i llisa.
  • El mascle madura als 39 cm i la femella als 44 cm.[5]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

És ovípar i els adults poden trobar-se agrupats per sexes i estar acompanyats de petits i nounats. Els grups de fresa de femelles adultes apareixen de desembre a març i és quan els mascles s'ajunten amb elles. A finals d'estiu els adults dels dos sexes van a aigües de més fondària, on succeeix l'aparellament, i retornen a aigües somes per a la posta.

La femella diposita dos ous en cada posta, un per oviducte. Pot arribar a pondre entre 18 i 20 ous per temporada. Els ous, protegits per una càpsula còrnia, són dipositats en aigües somes d'àrees sorrenques. Les càpsules, que fan 4 cm de llarg per 2 cm d'ample, presenten uns llargs circells que serveixen per a subjectar-se al substrat, preferentment d'algues. Les postes es fan de novembre a juliol i el període de gestació dura entre 5 i 11 mesos, si bé una durada de 8 a 9 mesos és el més habitual. Els petits, quan surten de la càpsula, fan de 9 a 10 cm de longitud total.[6][7]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Principalment menja crustacis, gasteròpodes, petits cefalòpodes, poliquets i tot tipus de petits peixos ossis demersals i bentònics.[6]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

De dia es troba descansant sobre els fons sorrencs o fangosos, i també sobre els fons d'algues coral·lines (fons de magrana o grapissar) entre els 15 i 110 m de fondària,[8] tot i que pot baixar fins als 780 m a l'est de la Mar Jònica.[9] De nit recupera la seua activitat i es dirigeix al fons per caçar.[10]

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

És present a tot el Mediterrani, i també a les costes europees situades al sud de Noruega, i més cap al sud arriba fins al Senegal.[11][6]

Observacions[modifica | modifica el codi]

És totalment inofensiu.[12]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

La seua carn és comestible (encara que el fetge es considera tòxic),[13] però el seu aprofitament és limitat. Per tal que es cotitzi més a la llotja de peix, els pescadors l'espellen, ja que té la pell força dura i costa molt de treure. Els arts de pesca emprats en la seua captura són l'arrossegament i el palangre.

És un peix de pell dura que s'ha d'escaldar primer ficant-lo en una olla gran d'aigua bullint per un poquet de temps i tornant a treure-la tot seguit. Aleshores es pot treure la pell amb facilitat.

El gat vaire és sovint un dels ingredients d'una bona sarsuela de peix, plat on es barregen trossos de diferents peixos poc comuns i que tenen un paper una mica extraordinari dins de la gastronomia tradicional.

A França es prepara la saumonette amb el gat vaire. Primer s'ha d'escaldar per treure la pell. Posteriorment es talla a filets prims i allargats i es posen a adobar per un temps en aigua amb vinagre i sal o amb suc de llimona per una hora com a mínim. Passat aquest temps es poden saltejar els filets amb mantega, ficar al forn o fer a la planxa.[14]

A Sardenya es prepara la burridda di gattuccio, un plat típic diferent de la burridda genovesa. Consisteix en gat vaire bullit i cobert amb una salsa a base d'oli, all, vinagre i nous picades.[15]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Catalogue of Life (anglès)
  2. TERMCAT (català)
  3. Compagno, L.J.V. 1984. FAO species catalogue. Vol. 4. Sharks of the world. An annotated and illustrated catalogue of shark species known to date. Part 2 - Carcharhiniformes. FAO Fish. Synop. 125(4/2):251-655.
  4. IGFA 2001. Database of IGFA angling records until 2001. IGFA, Fort Lauderdale, Estats Units.
  5. Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Tom I, Àgnats, Condrictis, Osteïctis (1a. part). Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2007. ISBN 978-84273-6508-7. Pàg. 106-107.
  6. 6,0 6,1 6,2 FishBase (anglès)
  7. Rodríguez-Cabello, C., F. Velasco i Ignacio Olaso: Reproductive biology of lesser spotted dogfish Scyliorhinus canicula (L., 1758) in the Cantabrian Sea. Scientia Marina, ISSN 0214-8358, Vol. 62, Núm. 3, 1998, pags. 187-191.
  8. Compagno, L.J.V. 1984. FAO species catalogue. Vol. 4. Sharks of the world. An annotated and illustrated catalogue of shark species known to date. Part 2 - Carcharhiniformes. FAO Fish. Synop. 125(4/2):251-655.
  9. Mytilineou, C., C.-Y. Politou, C. Papaconstantinou, S. Kavadas, G. D'Onghia i L. Sion 2005. Deep-water fish fauna in the Eastern Ionian Sea. Belg. J. Zool., 135(2): 229-233.
  10. Taurons i rajades dels Països Catalans (català)
  11. Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Pàg. 107.
  12. Astur Natura (castellà)
  13. www.maestropescador.com (castellà)
  14. Küchenlatein intern
  15. La cucina della Sardegna

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alegre, M.; Lleonart, J.; Veny, J.: Espècies pesqueres d'interès comercial: nomenclatura oficial catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1992. ISBN 84-393-2027-2.
  • Barceló i Combis, F. (1868): Catálogo metódico de los peces que habitan o frecuentan las costa de las Islas Baleares. Revista de los progresos de las Ciencias, t. 18, núm. 3 i 4.
  • Barrull, Joan i Mate, Isabel: Els taurons dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col. Conèixer la natura, núm. 14. Barcelona, març del 1996. ISBN 84-7306-920-X. Plana 101.
  • Ferrer Aledo, J.: «Fauna de Menorca». Revista de Menorca, 1906, p. 180-181.
  • Ferrer Aledo, J.: «Catálogo de los peces de Menorca». Revista de Menorca, 1930, vol. 25.
  • Helfman, G., B. Collette i D. Facey: The diversity of fishes. Blackwell Science, Malden, Massachusetts (Estats Units), 1997.
  • Història natural dels Països Catalans. Vol. 11. Peixos. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990. ISBN 84-7739-144-0.
  • Hughes, G.M. i S.-I. Umezawa, 1968. Oxygen consumption and gill water flow in the dogfish Scyliorhinus canicula L. J. Exp. Biol. 49:557-564.
  • Lloris, D., J. Rucabado, L. del Cerro, F. Portas, M. Demestre, A. Roig: Tots els peixos del mar català. I: Llistat de cites i referències. Treballs de la Societat Catalana d'Ictiologia i Herpetologia, 1. Any 1984.
  • Moyle, P. i J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a. edició, Upper Saddle River, Nova Jersey, Estats Units: Prentice-Hall. Any 2000.
  • Nadal i Fortià, Joan: Els nostres peixos. Departament de Biologia del Col·legi Universitari de Girona. Diputació de Girona, 1981.
  • Nakaya, K. i B. Séret 1989: Scyllium spinacipellitum Vaillant, 1888, a senior synonym of Apristurus atlanticus (Koefoed, 1927) (Chondrichthyes, Scyliorhinidae). Bulletin du Museum National d'Histoire Naturelle Ser. 4: Section A: Zoologie Biologie et Ecologie Animales v. 11 (núm. 4): 977-982.
  • Navarrete, Adolfo: Manual de Ictiología Marina concretado a las especies alimenticias conocidas de las costas de España e Islas Baleares. Madrid, 1898.
  • Nelson, J.S. 2006: Fishes of the world. Quarta edició. John Wiley & Sons, Inc. Hoboken, Nova Jersey, Estats Units. 601 p.
  • Riera, F.; Oliver, J.; Terrassa, J.: Peixos de les Balears. Palma: Govern Balear. Conselleria d'Obres Públiques i Ordenació del Territori. Direcció General d'Ordenació del Territori i Medi Ambient, 1995. ISBN 84-606-2604-0.
  • Short, S., E.W. Taylor i P.J. Butler, 1979. The effectiveness of oxygen transfer during normoxia and hypoxia in the dogfish (Scyliorhinus canicula L.) before and after cardiac vagotomy. J. Comp. Physiol. B 132:289-295.
  • Spelbrink, Walter: «Die Mittelmeerinseln Eivissa und Formentera.» Butlletí de Dialectologia Catalana. Vol. 24, p. 184-281 i vol. 25 (publicat en extret, 1937).
  • Wheeler, A.: The World Encyclopedia of Fishes, 2a. edició, Londres: Macdonald. Any 1985.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gat (tauró)
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.