Ocell

De Viquipèdia

Ocells Registre fòssil: Juràssic superior – actualitat
Gavià argentat
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Subfílum: Vertebrata Clade: Amniota Classe: Aves Linnaeus, 1758
Superordres
Neognathae Paleognathae

Els ocells o aus (Aves), anomenats també aucells^[1], són una classe d'animals vertebrats bípedes, endoterms (de sang calenta) que ponen ous. N'existeixen unes 10.000 espècies vivents, cosa que els converteix en els vertebrats tetràpodes més diversos. Viuen en ecosistemes d'arreu del món de l'Àrtic a l'Antàrtic. La mida dels ocells varia des dels 5 cm del colibrí de Helen fins als 2,7 metres de l'estruç. El registre fòssil indica que els ocells evolucionaren a partir de dinosaures teròpodes durant el període Juràssic, entre fa 150 i 200 milions d'anys, i l'ocell més antic conegut és l'arqueòpterix, del Juràssic superior (155-100 Ma). La majoria de paleontòlegs consideren els ocells com a l'únic clade de dinosaures que sobrevisqué l'extinció del Cretaci-Terciari fa aproximadament 65,5 milions d'anys.

Els ocells moderns es caracteritzen per pondre ous i per tenir plomes, un bec mancat de dents, un ritme metabòlic elevat, un cor amb quatre cambres, i un esquelet. Tots els ocells tenen potes anteriors modificades en forma d'ales i la majoria poden volar, amb algunes excepcions que inclouen els estrutioniformes, els pingüins i algunes espècies endèmiques d'illes. Els ocells també tenen aparells digestiu i respiratori únics que estan altament adaptats pel vol. Alguns ocells, especialment els còrvids i els lloros, es troben entre les espècies animals més intel·ligents; algunes espècies aviàries han estat observades fabricant i utilitzant eines, i moltes espècies presenten una transmissió cultural del coneixement a través de les generacions.

Moltes espècies emprenen llargues migracions anuals, i moltes fan moviments irregulars més curts. Els ocells són socials; es comuniquen utilitzant senyals visuals i a través de crides i cants, i participen en comportaments socials com ara cria i caça corporatives, gregarisme i assetjament dels predadors. La immensa majoria d'espècies d'ocells són monògames, normalment per una temporada d'aparellament, a vegades durant anys, però rarament per tota la vida. Altres espècies tenen sistemes de cria poliginis ("moltes femelles") o, rarament, poliandris ("molts mascles"). Els ous solen ser postos en un niu i incubats pels pares. La majoria d'ocells tenen un llarg període de cura per part dels pares després de l'eclosió dels pollets.

Moltes espècies tenen una importància econòmica, principalment com a fonts d'aliment adquirides per caça o cria. Algunes espècies, particularment els ocells cantors i els lloros, són populars com a animals de companyia. Altres usos inclouen la recol·lecció de guano (fems) per a utilitzar-lo com a fertilitzant. Els ocells apareixen en molts aspectes de la cultura humana, des de la religió fins a la música popular. Unes 120-130 espècies s'han extingit com a resultat de les activitats humanes des del segle XVII, i molts centenars abans d'això. Actualment, unes 1.200 espècies d'ocells estan amenaçades d'extinció per les activitats humanes, tot i que s'estan fent esforços per a protegir-les.

Taula de continguts 1 Evolució i taxonomia 1.1 Els dinosaures i l'origen dels ocells 1.1.1 Teories alternatives i controvèrsies 1.2 Evolució primerenca dels ocells 1.3 Radiació dels ocells moderns 1.3.1 Classificació dels ordres moderns d'ocells 2 Morfologia 3 Els sentits 3.1 L'oïda 3.2 La vista 3.3 L'olfacte 3.4 El gust 4 La capacitat de vol 5 Les plomes 6 Metabolisme 7 Alimentació i hàbitat 8 L'ocell a la cultura 8.1 Ocells cèlebres 9 Vegeu també 10 Referències 11 Enllaços externs

[edita] Evolució i taxonomia

Article principal: Evolució dels ocells

La primera classificació biològica dels ocells fou desenvolupada per Francis Willughbyi John Ray a la seva obra del 1676 Ornithologiae.^[2] Carl von Linné modificà aquesta obra el 1758 per a dissenyar la classificació utilitzada actualment.^[3] Els ocells són classificats com a la classe biològica Aves en la taxonomia linneana. La taxonomia filogenètica situa Aves dins el clade de dinosaures Theropoda.^[4] Aves i un grup germà, el clade dels crocodilis, són els únics membres vivents del clade reptilià dels arcosaures. Filogenèticament, Aves és definit habitualment com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels ocells moderns i Archaeopteryx lithographica.^[5]

L'arqueòpterix, de l'estatge Titonià del Juràssic superior (fa uns 150-145 milions d'anys), és l'ocell més antic conegut, segons aquesta definició. Altres, incloent-hi Jacques Gauthier i defensors del sistema de Phylocode han definit Aves de manera que només inclogui els grups moderns d'ocells, excloent-ne la majoria de grups coneguts únicament a partir de fòssils, i assignant-los, en canvi, al clade Avialae,^[6] en part per a evitar la incertesa sobre la classificació de l'arqueòpterix en relació amb animals tradicionalment considerats dinosaures teròpodes.

Tots els ocells moderns es troben dins la subclasse Neornithes, que té dues subdivisions: els paleògnats, que inclouen principalment ocells no voladors com els estruços, i els molt diversos neògnats, que inclouen la resta d'ocells.^[4] Sovint s'assigna a aquestes dues subdivisions el rang de superordre,^[7] tot i que Livezey i Zusi els assignen el rang de cohort.^[4] Segons el punt de vista taxonòmic, el nombre d'espècies vivents d'ocells varia entre 9.800^[8] i 10.050.^[9]

[edita] Els dinosaures i l'origen dels ocells

Article principal: Origen dels ocells

Les proves fòssils i intenses anàlisis biològiques han demostrat més enllà de qualsevol dubte raonable que els ocells són dinosaures teròpodes.^[10] Més específicament, són membres dels maniraptors, un grup de teròpodes que també inclou els dromeosàurids i els oviraptòrids, entre altres.^[11] A mesura que els científics descobreixen més teròpodes no aviaris estretament relacionats amb els ocells, la distinció prèviament clara entre ocells i no-ocells ha esdevingut borrosa. Descobriments recents a la província de Liaoning del nord-est de la Xina, que demostren que molts dinosaures teròpodes petits tenien plomes, contribueixen a aquesta ambigüitat.^[12]

El consens en la paleontologia contemporània és que els ocells, Aves, són els parents més propers dels dinonicosaures, que inclouen els dromeosàurids i els troodòntids. En conjunt, formen un grup anomenat Paraves. El dromeosàurid basal Microraptor té característiques que li podrien haver permès planar o volar. Els dinonicosaures més basals són molt petits. Aquestes proves suggereix la possibilitat que l'avantpassat de tots els paraves podria haver estat arborícola, i/o podria haver estat capaç de planar.^[13][14]

L'arqueòpterix, del Juràssic superior, és cèlebre com a un dels primers fòssils de transició en ser descoberts, i donà força a la teoria de l'evolució a finals del segle XIX. L'arqueòpterix té trets clarament reptilians: dents, dits amb urpes, i una llarga cua semblant a la de les sargantanes, però té unes ales ben conservades amb plomes de vol idèntiques a les dels ocells moderns. No se'l considera un avantpassat directe dels ocells moderns, però és el membre més antic i primitiu d'Aves o Avialae, i probablement està estretament relacionat amb l'avantpassat autèntic. Fins i tot s'ha suggerit que l'arqueòpterix era un dinosaure que no estava pas més emparentat amb els ocells que amb la resta de dinosaures,^[15] i que Avimimus és un avantpassat més versemblant de tots els ocells que l'arqueòpterix.^[16]

[edita] Teories alternatives i controvèrsies

Hi ha hagut moltes controvèrsies en l'estudi de l'origen dels ocells. Els primers desacords incloïen si els ocells havien evolucionat dels dinosaures o d'arcosaures més primitius. Dins del bàndol pro-dinosaures, hi havia desacords sobre si els avantpassats més probables eren els ornitisquis o els teròpodes.^[17] Tot i que els dinosaures ornitisquis (amb malucs d'ocell) comparteixen l'estructura pelviana dels ocells moderns, es creu que els ocells s'originaren a partir dels dinosaures saurisquis (amb malucs de llangardaix), i per tant desenvoluparen la seva estructura pelviana independentment.^[18] En realitat, una estructura pelviana avimorfa evolucionà una tercera vegada en el si d'un peculiar grup de teròpodes coneguts com a terizinosàurids. Alguns científics suggereixen que els ocells no són dinosaures, sinó que evolucionaren d'arcosaures primerencs com ara Longisquama.^[19][20]

[edita] Evolució primerenca dels ocells

Aves  Archaeopteryx  Pygostylia  Confuciusornithidae  Ornithothoraces  Enantiornithes  Ornithurae  Hesperornithiformes Neornithes Filogènia dels ocells basals, simplificada a partir de Chiappe, 2007[21]

Els ocells es diversificaren en una gran varietat de formes durant el període Cretaci.^[21] Molts grups conservaren característiques primitives, com ara ales amb urpes i dents, tot i que aquestes últimes desaparegueren de manera independent en diversos grups d'ocells, incloent-hi els ocells moderns. Mentre que les primeres formes, com ara l'arqueòpterix o Jeholornis, conservaren la llarga cua òssia dels seus avantpassats,^[21] la cua dels ocells més avançats s'escurçà amb l'aparició de l'os pigostil dins del clade Pygostilia.

El primer llinatge gran i divers d'ocells de cua curta en evolucionar foren els enantiornites, o "ocells inversos", anomenats així perquè la configuració dels seus ossos de l'espatlla era la inversa de la dels ocells actuals. Els enantiornites ocupaven una gran varietat de nínxols ecològics, des de limícoles que vivien a la sorra i ocells piscívors fins a formes arborícoles o granívores.^[21] Alguns llinatges més avançats també s'especialitzaren en menjar peixos, com ara la subclasse físicament semblant a les gavines dels ictiornites ("ocells del peix").^[22] Un ordre d'ocells marins del Mesozoic, els hesperornitiformes, s'adaptaren tant a caçar peixos en ambients marins que perderen la capacitat de volar i esdevingueren principalment aquàtics. Malgrat les seves extremes especialitzacions, els hesperornithormes representen alguns dels parents més propers dels ocells moderns.^[21]

[edita] Radiació dels ocells moderns

Article principal: Taxonomia de Sibley-Ahlquist i Classificació dels dinosaures

Gràcies al descobriment de Vegavis, actualment se sap que la subclasse dels neornites (que conté tots els ocells moderns) ja havia evolucionat en alguns llinatges bàsics a la fi del Cretaci^[23] i està dividida en dos superordres, els paleògnats i els neògnats. Els paleògnats inclouen els tinamús de Sud-amèrica i Mesoamèrica, així com els estrutioniformes. La divergència basal de la resta de neògnats fou la dels gal·loanseris, el superordre que conté els anseriformes (ànecs, oques, cignes i txajans) i els gal·liformes (faisans, tetraonins i similars, juntament amb els megapòdids i els guans i similars). Les dates de les divergències són molt debatudes pels científics. Hi ha consens que els neornites evolucionaren el Cretaci, i que la separació entre els gal·loanseris i la resta de neògnats es produí abans de l'extinció K-T, però hi ha opinions diferents sobre si la radiació dels altres neògnats es produí abans o després de l'extinció de la resta de dinosaures.^[24] Aquest desacord està causat en part per una divergència en les proves; la datació molecular suggereix una radiació al Cretaci, mentre que les proves fòssils recolzen una radiació al Terciari.^[24][25]

La classificació dels ocells és un tema polèmic. La Phylogeny and Classification of Birds (1990) de Sibley i Ahlquist és una obra de referència en la classificació dels ocells,^[26] tot i que sovint és debatuda i és revisada contínuament. La majoria de proves semblen suggerir que l'assignació d'ordres és correcta,^[27] però els científics no es posen d'acord sobre les relacions entre els ordres mateixos; s'han utilitzat proves de l'anatomia dels ocells moderns, de fòssils i d'ADN, però no ha emergit cap consens clar. Més recentment, noves proves fòssils i moleculars estan oferint una visió cada vegada més clara de l'evolució dels ordres moderns d'ocells.

[edita] Classificació dels ordres moderns d'ocells

Neornithes   Paleognathae  Struthioniformes Tinamiformes  Neognathae    Altres ocells Galloanserae  Anseriformes Galliformes Divergències basals dels ocells moderns. Basat en la taxonomia de Sibley-Ahlquist

La següent és una llista dels ordres taxonòmics de la subclasse dels neornites, o ocells moderns. Aquesta llista utilitza la classificació tradicional (l'anomenat "ordre de Clements"), revisat per la classificació de Sibley-Monroe. La llista d'ocells fa un resum més detallat dels ordres, incloent-hi les famílies.

Subclasse Neornithes
Paleognathae:

• Struthioniformes—estruços, emús, kiwis i similars
• Tinamiformes—tinamús

Neognathae:

• Anseriformes—ànecs, oques, cignes i similars
• Galliformes—paons, galls, galls dindi, faisans i similars
• Charadriiformes—gavines, turnícids, corriols i similars
• Gaviiformes—calàbries
• Podicipediformes—cabussets i cabussons
• Procellariiformes—albatrossos, petrells i similars
• Sphenisciformes—pingüins
• Pelecaniformes—pelicans i similars
• Phaethontiformes—faetons
• Ciconiiformes—cigonyes i similars
• Cathartiformes—voltors del Nou Món
• Phoenicopteriformes—flamencs
• Falconiformes—falcons, àguiles, aligots i similars
• Gruiformes—grues i similars
• Pteroclidiformes—gangues i xurres
• Columbiformes—coloms
• Psittaciformes—lloros i similars
• Cuculiformes—cucuts i turacs
• Opisthocomiformes—hoatzin
• Strigiformes—mussols i òlibes
• Caprimulgiformes—enganyapastors i similars
• Apodiformes—falciots i colibrins
• Coraciiformes—alcions, blauets i similars
• Piciformes—picots i similars
• Trogoniformes—trogons
• Coliiformes—colis
• Passeriformes—passerins

La classificació radicalment diferent de Sibley-Monroe (taxonomia de Sibley-Ahlquist), basada en dades moleculars, ha estat àmpliament adoptada en alguns aspectes, car les proves recents moleculars, fòssils i anatòmiques recolzen els gal·loanseris, per exemple.^[24]

[edita] Morfologia

Article principal: Morfologia dels ocells

Els ocells són animals que tenen:

• un bec sense dents;
• tot el cos recobert de plomes;
• quatre extremitats (tetràpodes), les dues anteriors transformades en ales;
• un esquelet lleuger, però resistent (els ossos són buits per tal de reduir-ne el pes);
• la sang calenta i a una temperatura constant;
• reproducció sexual i ponen ous (ovípar) amb una closca dura.

Morfologia d'un Vanellus malabaricus

La talla també és molt variada i va des d'un parell de grams en alguns colibrins als més de 100 kg que poden arribar a pesar els estruços. En general, la majoria d'ocells pesen força menys que els animals no voladors de mida semblant.

Les espècies d'ocells se solen distingir segons diversos trets característics: la silueta de les seves ales, la forma de les seves empremtes de potes, la forma del bec, els cants que emeten, el seu plomatge, etc.

[edita] Els sentits

[edita] L'oïda

Els ocells poden sentir sons a partir d'un petit orifici situat darrera de cada un dels ulls, recobert amb un pegat de plomes, que sovint, són de diferent color que les de la resta del cos.

Totes les aus es comuniquen entre sí de diferents maneres a través de veus diverses, i acostumen a reconèixer a la seva parella (molts ocells, com ara el corb, fan una parella per tota la vida i si un dels dos membres mor, l'altre difícilment tornarà a trobar una altra parella) i a les seves cries més pel so que per la vista. És per això que tenen el sentit de l'oïda molt desenvolupat.

La majoria dels ocells tenen un rang de freqüència semblant a la que percep l'oïda humana.

Cada espècie té el seu cant, reclam o crit particular que utilitza per comunicar-se en situacions diverses.

[edita] La vista

És, juntament amb l'oïda, un dels sentits més desenvolupats dels ocells. Un ocell petit té una vista comparable amb la d'un humà, mentre que un de gran té una vista molt més aguda. Les aus nocturnes, a més, tenen uns ulls extraordinàriament sensibles als canvis de llum.

[edita] L'olfacte

Els ocells tenen un olfacte molt reduït, principalment perquè la majoria de vegades no el necessiten, tot i que algunes espècies de voltors troben la carronya gràcies a aquest sentit.

[edita] El gust

Sobretot en les aus granívores, el sentit del gust està poc desenvolupat. Així doncs, un ocell no l'utilitza per identificar l'aliment, sinó que ho fa amb els altres sentits.

[edita] La capacitat de vol

La presència d'ales permet que molts dels ocells puguin volar amb una gran diversitat de prestacions i aquesta capacitat és la conseqüència d'una gran especialització evolutiva. Les principals adaptacions que permeten a les aus volar són:

• Les extremitats anteriors estan transformades en ales.
• Presenten tres dits, un de reduït que forma el álula i els altres dos fusionats en l'extrem.
• El cos es troba recobert de plomes que mantenen la calor i intervenen en el vol.
• Els músculs pectorals estan molt desenvolupats i permeten el potent moviment de les ales.
• La pell és prima i flexible, de manera que els músculs es puguin moure amb gran facilitat durant el vol.
• Posseeixen ossos buits però resistents i sacs aeris que fan el cos més lleuger i adequat per al vol.
• Tenen un estèrnum molt desenvolupat, anomenat quilla, que suporta els potents músculs que mouen les ales.

També tenen una bona adaptació dels sistemes interns per suportar l'esforç del vol. L'aparell circulatori està també molt desenvolupat i el cor és molt gran. D'altra banda, l'estructura de l'aparell respiratori és molt diferent del de la resta de vertebrats, amb bronquis, bronquíols i sacs aeris que recorren moltes parts del cos, fins i tot l'interior d'alguns ossos.

Tot i que la majoria poden volar, hi ha diverses espècies que han perdut aquesta capacitat, com per exemple els pingüins, l'estruç, el kiwi i el dodo, aquest darrer ja extingit.

[edita] Les plomes

Article principal: Ploma

Les plomes són modificacions de les escates dels rèptils, igual que ho són les ungles i els pèls dels mamífers, i per això tenen una composició semblant, formada per proteïnes.

En relació a les plomes, n'hi ha de tres tipus, adaptades a diverses funcions:

• Les rèmiges són les responsables directes del vol, atrapant els corrents d'aire.
• Les plomes de cobertura recobreixen el cos, mantenint la calor i proporcionant aerodinamisme.
• Les timoneres mantenen l'equilibri i són presents a les ales i a la cua.

Per tant, la seva funció és cobrir el cos per aïllar-lo de l'exterior, dirigir-lo durant el vol, i, sobretot, augmentar la superfície de les ales i la cua fins a aconseguir la condició indispensable per poder volar sense esforç: igual que els estels, els ocells necessiten tenir una gran superfície i pesar molt poc.

[edita] Metabolisme

Tenen un ritme metabòlic molt més alt que el dels mamífers, per poder proporcionar al seu organisme l'energia que necessiten; tot i que això ho paguen amb una curta duració de vida. La seva temperatura corporal arriba a 44 graus i només poden mantenir aquesta elevada temperatura gràcies al revestiment de plomes.

[edita] Alimentació i hàbitat

Els seus hàbits alimentaris són molt diversos: n'hi ha molts que s'alimenten d'insectes (insectívors), de llavors (granívors), de fruits, de petits rosegadors i d'altres mamífers no gaire grans, d'altres ocells (carnívors), peix i nèctar (nectarívors), etc.

La majoria són d'hàbits diürns, però n'hi ha molts de nocturns, com els mussols, les òlibes, l'enganyapastors o el siboc. Alguns passen la major part de la seva vida en el mateix indret; d'altres viatgen distàncies extremadament llargues cada any com les orenetes.

[edita] L'ocell a la cultura

L'ocell s'ha associat al do de la profecia o al llenguatge de l'ànima, essent les ales símbol del més enllà, entès com a cel o com a realitat que excedeix el món físic^[28]. Per aquest motiu en nombroses representacions artístiques els escriptors i els sants apareixen insipirats per ocells. Aquest caràcter de missatgers entre dos mons s'ha traspassat a altres éssers alats (com els àngels) o fins i tot a homes amb ales (com la representació del déu Hermes).

Nombroses divinitats adopten una aparença d'ocell, sigui temporalment o sempre. Els ocells s'associen a la lleugeresa, a la llibertat i a la primavera (pel seu cant).

[edita] Ocells cèlebres

• El colom que va anunciar la terra i el final del diluvi universal a Noè portant una branca d'olivera al bec o símbol de l'Esperit Sant
• Fènix, criatura mitològica
• Joan Salvador Gavina, protagonista del llibre homònim de Richard Bach
• Woody, el picot boig dels Looney Tunes

[edita] Vegeu també

• Morfologia dels ocells
• Llista d'ocells

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	Viquiespècies.
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

• Vídeos d'ocells a Internet Bird Collection
• Fotos d'aus i els seus cants
• Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002