Classificació científica
De Viquipèdia
La classificació científica o classificació biològica és un mètode usat pels biòlegs per agrupar i categoritzar espècies d'organismes. La classificació científica també rep el nom de taxonomia científica, però és diferent de la taxonomia vernacular, que no té caràcter científic. La classificació actual té els orígens en el treball de Carl von Linné, que classificà les espècies segons les seves característiques físiques. Des d'aleshores, aquests grups han estat revisats per millorar-ne la concordància amb el principi Darwinià de l'origen comú. La filogènia molecular, que utilitza seqüències d'ADN com a informació, ha provocat moltes revisions recents i probablement ho continuarà fent. La classificació científica forma part de la ciència de la taxonomia i de la sistemàtica.
Taula de continguts |
[edita] Orígens de la classificació científica actual
El científic suec Carl von Linné (1707-1778) és l'autor, entre altres, de l'obra Systema Naturae (primera edició del 1735), que s'edità dotze vegades al llarg de la seva vida. En aquesta obra, la naturalesa estava classificada en tres regnes: mineral, vegetal i animal. Linné utilitzà cinc grups: classe, ordre, gènere, espècie i varietat.
Abandonà els llargs noms descriptius de classes i ordres i els noms genèris de dues paraules utilitzats pels seus predecessors immediats i els substituí per noms d'una sola paraula. També definí molts gèneres i classificà nombroses varietats dins d'una mateixa espècie, salvant així la botànica del caos creat pels horticultors.
Linné és especialment conegut per la seva introducció del mètode que encara s'utilitza avui en dia per formular el nom científic de cada espècie. Abans de Linné, s'utilitzaven noms de moltes paraules (composts d'un nom genèric i una differentia specifica), però com que aquests noms eren una descripció de l'espècie, no estaven fixats. A Philosophia Botanica (1751), Linné es va esforçar per millorar la composició i reduir la longitud de molts dels noms de moltes paraules, eliminant retòrica innecessària, introduint nous termes descriptius i definint-ne el significat amb una precisió sense precedents. A finals de la dècada del 1740, Linné començà a utilitzar un sistema paral·lel que consistia en donar nomina trivialia (noms trivials) a les espècies. Un nomen triviale era un epítet d'una o dues paraules escrit al marge de la pàgina,al costat del llarg nom "científic". Les úniques restriccions que hi aplicà Linné eren que els noms trivials havien de ser curts, únics dins de cada gènere, i que no havien de canviar. Linné aplicà constantment nomina trivialia a les espècies vegetals a Species Plantarum i a les animals a la desena edició de Systema Naturae.
Utilitzant aquests epítets científics constantment, Linné separà la nomenclatura de la taxonomia. Tot i que l'ús paral·lel de nomina trivialia i els llargs noms descriptius durà fins finals del segle XVIII, poc a poc fou substituït per la pràctica d'utilitzar noms propis més curts, combinant el nom genèric i trivial de l'espècie. Al segle XIX, aquesta nova pràctica quedà codificada a les primeres Normes i Lleis de la Nomenclatura, i la primera edició de Species Plantarum i la desena de Systema Naturae foren elegides com a punts de partida per la Nomenclatura Botànica i Biològica, respectivament. Aquesta convenció per a anomenar les espècies rep el nom de nomenclatura binomial.
Actualment, la nomenclatura està regulada pels Codis de Nomenclatura, que permet els noms dividits en grups taxonòmics.
[edita] Rangs taxonòmics
Hi ha vuit rangs taxonòmics principals: regne, fílum, divisió, ordre, família, gènere i espècie.
Els grups zoològics i botànics són lleugerament diferents.
[edita] Classificació filogenètica
Des de la segona meitat del segle XX, la classificació tradicional s'ha vist que la classificació tradicional està sent substituïda cada vegada més per la classificació filogenètica, que està basada únicament en el mètode evolutiu i el concepte de descendència comuna (o filogènesi).[1] Els tàxons són actualment creats per aquest mètode, la cladística. Aquesta nova classificació només accepta grups monofilètics (aquells que inclouen un avantpassat i tots els seus descendents) i permet visualitzar millor les ramificacions de l'arbre de la vida, constituïdes per diferenciacions successives al llarg del temps.
La jerarquia que amb rangs taxonòmics és abandonada en favor d'un sistema de tàxons continguts els uns dins dels altres, un sistema expressat per mitjà de cladogrames. Així, cada tàxon esdevé una ramificació de tàxons subordinats entre ells, un clade.
En l'estat actual de coneixement, la classificació tradicional en cinc regnes ha estat reduïda a tres clades, els primers de la classificació del conjunt dels éssers vius:
- Els eubacteris són organismes unicel·lulars d'estructura procariota (el seu material genètic no es troba tancat dins un nucli). Tenen una paret cel·lular composta de peptidoglicà.
- Els arqueobacteris són organismes unicel·lulars d'estructura procariota. Tenen una paret cel·lular composta de lípids específics. Des d'uns punt de vista ecològic, sovint (però no sempre) són extremòfils.
- Els eucariotes poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. El seu material genètic es troba tancat dins un nucli delimitat per una membrana, tenen mitocondris, la multiplicació cel·lular es fa per mitosi, l'ADN es divideix en cromosomes i presenten reproducció asexual i sexual.
Saber quins d'aquests tres grups comparteixen un avantpassat comú que els distingeix del tercer és objecte d'investigació, igual que en el cas de tots els tàxons no dividits en dos altres tàxons (els "arbres desarrelats"). Alguns investigadors ja han proposat el seu propi cladograma, fent de dos d'aquests tres clades els dos primers de la seva classificació global de la vida.
Els primers treballs de la classificació filogenètica consistien en primer lloc en una correcció dels tàxons de la classificació tradicional però amb l'estat actual de les coses, els investigadors treballen únicament sobre la construcció de cladogrames, havent abandonat els arbres genealògics i els rangs taxonòmics de la classificació antiga, fent-la doncs obsoleta. La classificació tradicional només sobreviu en alguns manuals escolars no actualitzats o en una minoria d'autors que encara intenten aplicar-la, atribuint als antics rangs taxonòmics (o creant-ne de nous) els nous tàxons obtinguts mitjançant la classificació filogenètica.[2]
[edita] Referències
- ↑ Zuckerkandl E, Pauling L. «Molecules as documents of evolutionary history». J. Theor. Biol., vol. 8, 2, pàg. 357–66.
- ↑ Colin Tudge. The Variety of Life. Oxford University Press, 2000. ISBN 0198604262..
[edita] Bibliografia
- Atran, S.. Cognitive foundations of natural history: towards an anthropology of science. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1990, xii+360 pages. ISBN 0521372933, 0521372933.
- Larson, J. L.. Reason and experience. The representation of Natural Order in the work of Carl von Linne. Berkeley (Califòrnia): University of California Press, 1971, VII+171 pages.
- Species 2000 & ITIS Catalogue of Life 2008
- Stafleau, F. A.. Linnaeus and the Linnaeans. The spreading of their ideas in systematic botany, 1753–1789. Utrecht: Oosthoek, 1971, xvi+386 pages.
[edita] Enllaços externs
- Phylocode (anglès)
- Introducció als principis de la taxonomia (anglès)
- Mètodes de classificació filogenètica (francès)
- Les grans etapes de la classificació dels vegetals (francès)
