Cor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Cor (desambiguació)».
Diagrama d'un cor humà.

El cor és un òrgan animal que serveix per a impulsar la sang per tot el cos. Acostuma a tenir una, dues o quatre cavitats segons la mena d'animal. És un múscul buit que impulsa la sang per dins dels vasos sanguinis. És l'element central del mediastí (regió anatòmica compresa entre els dos pulmons) i està connectat a conductes anomenats venes (per les quals arriba la sang al cor) i artèries (conductes de sortida). Amb cada batec, envia una onada de sang a través de les artèries.

El cor d'un vertebrat es compon de múscul cardíac, un teixit de múscul estriat involuntari que només es troba en aquest òrgan. El cor humà mitjà, bategant a 72 pulsacions per minut, batrà aproximadament 2.500 milions de vegades al llarg de la vida (uns 66 anys). Pesa una mitjana de 250-300 g en les femelles i 300-350 g en els mascles.[1]

L'interior està dividit en dues meitats, la dreta i l'esquerra, separades per un envà, a més consta de dues cambres, una superior o aurícula i una inferior o ventricle. Aquestes dues cambres es comuniquen per les vàlvules auriculoventriculars, que són la vàlvula tricúspide situada entre l'aurícula i el ventricle esquerres i la vàlvula mitral entre l'aurícula i el ventricle drets. A les aurícules arriben les venes caves i les pulmonars. D'altra banda, la sortida de sang dels ventricles està regulada per les vàlvules sigmoides o semilunars, cap a les artèries aorta i pulmonar.

Embriologia[modifica | modifica el codi]

El cor es forma a partir de la fusió en la línia màxima de les dues aletes dorsals del dofí. Aquest tub primitiu dóna lloc a un seguit de dilatacions successives: si, atri, ventricle, bulb i tronc. Al llarg del desenvolupament aquest tub es plegarà sobre si mateix alhora que les dilatacions primitives es modificaran per a donar lloc a les cavitats definitives; del si deriva el si venós (retorn de la circulació coronària), l'atri donarà lloc a les aurícules un cop separades pel septe interatrial. El ventricle primitiu i el bulb es diferencien en els ventricles mentre que l'evolució del tronc cardíac donarà lloc als trams inicials de les artèries aorta i pulmonar.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Cor humà retirat d'un home de 64 anys.

L'estructura del cor varia entre les diferents branques del regne animal (vegeu sistema circulatori):

Els equinoderms no tenen cor pròpiament dit i la sang es mou per la contracció dels vasos.

En els urocordats el cor és envoltat pel pericardi sense vasos i amb llacunes.

En els anèl·lids (els poliquets, cucs de terra i sangoneres) hi ha un o dos vasos contràctils al llarg del cos que generen petites dilatacions pulsatives.

Els artròpodes (insectes, aràcnids, crustacis,...)tenen el cor en forma de canal longitudinal perforat per unes obertures anomenades ostíols i envoltat per un pericardi.

En els mol·luscs el cor té un ventricle i una aurícula o dues, bé que els cefalòpodes tenen circulació doble i tancada amb un cor que té dues aurícules i dos ventricles.

Els cefalòpodes tenen dos "cors branquials" i un "cor sistèmic".

En els peixos, pel cor només passa sang venosa. El si venós, l'aurícula, el ventricle i un bulb arterial formen una S, i en el bulb hi ha una sèrie de vàlvules semilunars que no deixen retrocedir la sang.

En els amfibis i la majoria de rèptils hi ha un sistema circulatori doble, però el cor no sempre està separat en dues bombes.

En els amfibis tenen un cor tricameral, amb dues cambres que bomba la sang a les brànquies, i d'aquí va a la resta del cos. la sang va a un si venós, d'on passa a l'aurícula dreta i al ventricle, dividit incompletament en dues zones, raó per la qual es mesclen en part la sang venosa i l'arterial; de la part dreta del ventricle passa al bulb, on una vàlvula espiral l'envia als pulmons.

En els rèptils no hi ha el si venós: tenen el cor amb dues aurícules i dos ventricles amb un septe interventricular incomplet, excepte en els crocodilians, en els quals és tapat completament.

En els ocells i els mamífers ambdós ventricles són separats i representen el grau màxim d'evolució del cor, amb un total de quatre cambres del cor; es creu que el cor tetracameral dels ocells evolucionà independentment del dels mamífers. La sang passa de l'aurícula dreta al ventricle dret i de l'aurícula esquerra al ventricle esquerre a través dels orificis auriculoventriculars, per la qual cosa en aquests animals la sang venosa i l'arterial no es barregen.

Cor humà[modifica | modifica el codi]

Anatomia de superfície del cor. El cor és demarcat per:
-Un punt 9 cm a l'esquerra de la línia medioesternal (àpex del cor)
-La setena articulació esternocostal de la dreta
-La vora superior del tercer cartílag costal dret, a 1 cm de la línia esternal dreta
-La vora inferior del segon cartílag costal esquerre, a 2,5 cm de la línia esternal lateral esquerra.[2]
Algunes xifres clau del cor humà(mitjanes)
Longitud 15 cm
Pes 300 g
Volum per batec 70 cm3
Cabal cardíac en repòs 4,9 litres
Despesa cardíaca en esforç intens 20–25 litres
Força 0,8 joules per batec (ventricle esquerre)
0,16 joules per batec (ventricle dret)
100.000 joules per dia (junts)

La forma del cor sembla un con arrodonit de la mida d'un puny, la punta del qual es troba avall i lleugerament a l'esquerra. En els humans, el cor es troba generalment una mica a l'esquerra, darrere l'estèrnum, però en alguns casos rars es troba a la banda dreta (una condició anomenada "dextrocàrdia"), generalment en els que pateixen situs inversus (els òrgans estan distribuïts en una imatge de mirall de la seva distribució normal). Hom es nota el cor a l'esquerra perquè el cor esquerre (ventricle esquerre) és més fort (bomba sang a totes les parts del cos). El pulmó esquerre és més petit que el dret perquè el cor ocupa una major part de l'hemitòrax esquerre. El cor és alimentat per la circulació coronària i està embolcallat per un sac conegut com a pericardi, i està envoltat pels pulmons. El pericardi consisteix en dues parts: el pericardi fibrós, fet de teixit connectiu fibrós dens; i una estructura bimembranària (pericardi parietal i visceral) que conté un fluid serós per reduir la fricció durant les contraccions del cor. El cor se situa al mediastí, la subdivisió central de la cavitat toràcica. El mediastí també conté altres estructures, com l'esòfag i la tràquea, i és flanquejat per les cavitats pulmonars dreta i esquerra, que allotgen els pulmons.[3]

Un cor sa representa aproximadament el 0,5% del pes corporal, amb una mitjana d'entre 300 i 350 grams. La hipertròfia de les cèl·lules musculars cardíaques, per sobre d'aproximadament 500 grams, l'anomenat "pes cardíac crític", augmenta el risc d'una maca de subministrament d'oxigen al cor engrandit, car els vasos coronaris que hi aporten la sang no creixen en la mateixa mesura.

L'àpex és el punt rom situat en direcció inferior (apuntant avall i cap a l'esquerra). Es pot posar un estetoscopi directament sobre l'àpex per tal de comptar els batecs. Se situa posteriorment al cinquè espai intercostal, una mica medialment de la línia medioclavicular.

Morfologia cardíaca[modifica | modifica el codi]

Cavitats cardíaques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cavitat cardíaca
Esquema del cor humà:
1. Endocardi, 2: Miocardi, 3. Epicardi, 4. Pericardi.
5. Cambres: Aurícules (6. Esquerra i 7. Dreta) i Ventricles (8. Dret i 9. Esquerre).
10. Vàlvules: 11. Mitral, 12. Aòrtica, 13. Pulmonar, 14. Tricúspide.
Vasos: 15. Aorta, 16. Artèria pulmonar dreta, 17. Venes pulmonars (superior i inferior dretes). 18. Vena cava superior, 19. Vena cava inferior, 20. Vasos coronaris
Altres: Sistema de conducció elèctrica

El cor humà és de la mida d'un puny, clàssicament es divideix en quatre cavitats, dues superiors o aurícules i dos inferiors o ventricles. Les aurícules reben la sang del sistema venós, passen als ventricles i des d'aquí surten a la circulació arterial.

L'aurícula dreta i el ventricle dret formen el que clàssicament es denomina el cor dret. Rep la sang que prové de tot el cos, que desemboca a l'atri dret a través de les venes caves inicial i inferior. Aquesta sang, baixa en oxigen, arriba al ventricle dret, des d'on és tramesa a la circulació pulmonar per l'artèria pulmonar. Atès que la resistència de la circulació pulmonar és menor que la sistèmica, la força que el ventricle ha de realitzar és menor, raó per la qual la seva mida muscular és considerablement menor al del ventricle esquerre.

L'aurícula esquerra i el ventricle esquerre formen l'anomenat cor esquerre. Rep la sang de la circulació pulmonar, que desemboca a través de les quatre venes pulmonars a la porció superior de l'aurícula esquerra. Aquesta sang està oxigenada i prové dels pulmons. El ventricle esquerre l'envia per l'artèria aorta per a distribuir-la per tot l'organisme.

El teixit que separa el cor dret de l'esquerre s'anomena septe o envà. Funcionalment, es divideix en dues parts no separades: la superior o envà interauricular, i la inferior o envà interventricular. Aquest últim és especialment important, ja que per ell discorre el fascicle de His, que permet portar l'impuls a les parts més baixes del cor.

Vàlvules cardíaques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vàlvula cardíaca

Les vàlvules cardíaques són les estructures que separen unes cavitats de les altres, evitant que hi hagi reflux retrògrad. Estan situades al voltant dels orificis aurículo-ventriculars (o atrioventriculars) i entre els ventricles i les artèries de sortida. Són les següents quatre:

Fisiologia[modifica | modifica el codi]

Quan la sang ha arribat a les aurícules, aquestes es contrauen (sístole auricular) i la fan passar als ventricles. En aquell moment, les vàlvules mitral i tricúspide es tanquen i llavors la sang surt per l'artèria aorta (al costat esquerre) i per l'artèria pulmonar (al costat dret), gràcies a la contracció dels ventricles (sístole ventricular).

Al cap d'unes dècimes de segon, el cor es relaxa (diàstole general) i descansa un instant abans de tornar a contraure's.

La sang sense oxigen (bruta), és abocada al cor a través de les venes caves inferior i superior. Així, doncs, les venes caves inferior i superior són les encarregades d'abocar la sang sense oxigen (bruta), al cor. El cor, amb el seu moviment impulsa aquesta sang que han portat les venes caves cap a l'artèria pulmonar perquè vagi als pulmons i s'oxigeni.

Les venes pulmonars porten la sang oxigenada (neta) a l'aurícula esquerra i quan ha passat pel ventricle esquerre, aquest impulsa la sang de forma rítmica cap a l'artèria aorta que porta la sang oxigenada (neta) i la distribueix per tot el cos.

En el procés es poden escoltant dos sorolls:

  • Primer soroll cardíac: tancament de vàlvules tricúspide i mitral.
  • Segon soroll cardíac: tancament de vàlvules sigmoidees (vàlvules pulmonars i aorta).

Tots dos sorolls es produeixen a causa del tancament sobtat de les vàlvules, però no és el tancament el que produeix el soroll, sinó la reverberació de la sang adjacent i la vibració de les parets del cor i vasos propers. La propagació d'aquesta vibració dóna com a resultat la capacitat per auscultar aquests sorolls.

Aquest moviment es produeix unes 70-80 vegades per minut.

L'expulsió rítmica de la sang provoca el pols que es pot palpar en les artèries radials, caròtides, femorals, etc.

Si s'observa el temps de contracció i de relaxació es veurà que les aurícules estan en repòs, aproximadament, 0,7 segons i els ventricles uns 0,5 segons. Això vol dir que el cor passa més temps en repòs que en treball.

En la fisiologia del cor, cal destacar, que les seves cèl·lules es despolaritzen per si mateixes donant lloc a un potencial d'acció, que resulta en una contracció del múscul cardíac. D'altra banda, les cèl·lules del múscul cardíac es "comuniquen" de manera que el potencial d'acció es propaga per totes elles, de tal manera que ocorre la contracció del cor. El múscul del cor mai es tetanitza (els cardiomiòcits tenen alta refractarietat, és per això que no hi ha tètanus). El node sinusal té activitat marcapassos, això significa que genera ones lentes a la resta del teixit sinusal.

Sistema cardionector[modifica | modifica el codi]

Il·lustració del cor humà.
Cor i venes principals.

El múscul cardíac, a diferència del múscul esquelètic (que necessita un estímul conscient o reflex), s'excita a si mateix. Les contraccions rítmiques es produeixen espontàniament, així com la seva freqüència pot ser afectada per les influències nervioses o hormonals, com l'exercici físic o la percepció d'un perill.

L'estimulació del cor està coordinada pel sistema nerviós autònom, tant per part del sistema nerviós simpàtic (augmentant el ritme i força de contracció) com del parasimpàtic (redueix el ritme i la força cardíacs).

La seqüència de les contraccions està produïda per la despolarització (inversió de la polaritat elèctrica de la membrana a causa del pas d'ions actius a través d'ella) del node sinusal o node de Keith-Flack, situat a la paret superior de l'aurícula dreta. El corrent elèctric produït, de l'ordre dels microvolts, es transmet al llarg de les aurícules i passa als ventricles pel node auriculoventricular (node AV) situat en la unió entre els dos ventricles, format per fibres especialitzades. El node AV serveix per filtrar l'activitat massa ràpida de les aurícules. Del node AV es transmet el corrent al fascicle de His, que la distribueix als dos ventricles, acabant com xarxa de Purkinje.

Aquest sistema de conducció elèctric explica la regularitat del ritme cardíac i assegura la coordinació de les contraccions auriculoventriculars. Aquesta activitat elèctrica pot ser analitzada amb elèctrodes situats a la superfície de la pell, anomenant-se a aquesta prova electrocardiograma (ECG).

  • Batmotropisme: el cor pot ser estimulat, mantenint un llindar.
  • Inotròpics: el cor es contrau sota certs estímuls. El sistema nerviós simpàtic té un efecte inotròpic positiu, per tant augmenta la contractilitat del cor.
  • Cronotropisme: es refereix al pendent del potencial d'acció. SN Simpàtic augmenta el pendent, per tant produeix taquicàrdia. En canvi el SN Parasimpàtic la disminueix.
  • Dromotropisme: és la velocitat de conducció dels impulsos cardíacs mitjançant el sistema excito-conductor. SN Simpàtic té un efecte dromotròpic positiu, per tant fa augmentar la velocitat de conducció. Sn parasimpàtic és d'efecte contrari.
  • Lusitropisme: és la relaxació del cor sota certs estímuls.

Dades curioses[modifica | modifica el codi]

  • El cor bomba només el 70% de la sang que es troba a les aurícules i als ventricles.
  • Hi ha sensors en el nostre sistema circulatori que s'encarreguen de "sentir (o rebre les sensacions de)" les pressions, és per això que es diuen baroreceptors. Al cor tenim baroreceptors de pressió baixa, localitzats a les parets de l'aurícula i en vasos pulmonars, aquests són sensibles a la distensió de les parets. Per exemple, si disminueix l'ompliment normal dels vasos pulmonars i les aurícules llavors hi haurà un senyal (que arriba al tronc encefàlic) que l'avisi el sistema nerviós que ha d'augmentar l'activitat simpàtica i la secreció d'Hormona antidiürètica per tal de compensar aquesta "baixa de volum "que hi havia. També hi ha baroreceptors al bastó aòrtic i en el si carotidi que, segons es produeixi una disminució o un augment de la pressió sanguínia, estimularan el sistema nerviós simpàtic o parasimpàtic respectivament per a restablir el canvi de la pressió (retroalimentació negativa).
  • Durant el desenvolupament intrauterí de l'humà, estructures que compleixen la funció del cor apareixen entre les setmanes 4 i 5 però, com que l'embrió no disposa d'un sistema nerviós en funcionament, aquest funciona de manera automàtica, i els batecs tenen una freqüència de 160 per minut. Aquesta freqüència augmenta fins a la setmana 8 a 10. En l'últim trimestre, quan el sistema nerviós ja és funcional, la freqüència disminueix. En aquesta etapa es produeix un control parasimpàtic del ritme cardíac.[4][5]
  • Gairebé tothom té el cor al centre (entre els pulmons) però hi ha una petita proporció de la població (0.01%) que té el cor inclinat cap a la dreta.

Trasplantament de cor[modifica | modifica el codi]

El 3 de desembre de 1967 Louis Wahskanski, un comerciant sud-africà, va ser el primer pacient del món en rebre un cor trasplantat.

El cirurgià Christiaan Barnard (Beaufort West, 1922 – Xipre, 2001) va passar a la història de la medicina com el primer que aconseguia fer un trasplantament de cor en humans. Abans, metges com Norman Shumway havien fet una operació similar en animals, però no van gosar traslladar l'experiència en humans per por a les possibles infeccions. Barnard, al capdavant d'un equip de 20 metges de l'Hospital Groote Schuur, va trasplantar el cor d'una jove de 25 anys morta en accident de cotxe a Louis Wahskanski, de 53 anys. Tot i arrossegar una malaltia cardíaca incurable i ser diabètic el pacient va sobreviure al trasplantament durant 18 dies.

L'entusiasme del primer moment, però, es va esvair pocs anys després en veure que els resultats de la supervivència a mitjà termini eren escassos. L'activitat de trasplantament es deturà pràcticament. Només l'equip de la Stanford persevera en els transplantaments,[6] en menor mesura a la París, i puntualment a altres centres mantenen l'interès pel trasplantament cardíac i duen a terme regularment intervencions clíniques alhora que una activitat paral·lela de recerca sobre els mecanismes, detecció i tractament del rebuig.[7] La introducció de la ciclosporina a la dècada de 1980 inicia una segona fase del trasplantament cardíac. Els bons resultats s'acompanyen d'una ràpida expansió d'unitats de trasplantament i d'un rellançament de les intervencions, les quals passen a ser un procediment convencional de cirurgia cardíaca cap al 1983.

A Catalunya (pioners a Espanya), la primera intervenció amb èxit es va portar a terme a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 4 de maig de 1984 a càrrec del doctor Josep Maria Caralps i el seu equip de cirurgians.[8]

En els últims 40 anys, s'han beneficiat d'un trasplantament de cor vora 5.500 persones a l'Estat espanyol segons el seu Ministeri de Sanitat i Consum. En aquest mateix indret, la supervivència al cap d'un any de la intervenció és d'un 85%; al cap de cinc anys, d'un 72%; i al cap de deus anys, d'un 60%.[9]

Segons les xifres de la Organitzación Nacional de Trasplantes, en el món ja s'han realitzat gairebé 100.000 trasplantaments cardíacs.[9]

El mite del cor[modifica | modifica el codi]

« L'esperit conscient mora més avall, al cor. Té la forma d'un gran préssec; està cobert per les ales dels pulmons, suportat pel fetge i servit per les entranyes. Aquest cor és dependent del món extern. Si no es menja per un dia se sent extremadament incòmode. Si sent alguna cosa espantosa, batega, si sent alguna cosa enutjosa, queda paralitzat, si es veu davant la mort, es torna trist, si veu alguna cosa bella, es torna encegat. »
— anònim xinès. segle VIII, El secret de la Flor d'Or[10]

Centre d'energia[modifica | modifica el codi]

En la tradició hindú es considera que en el cos hi ha localitzats diferents centres d'energia, els chakra. A l'alçada del cor se situa l'anajata; és el quart començant des del cap. En aquest s'uneixen les energies materials amb les espirituals, perquè els 3 chakres superiors és on radiquen les energies intel·lectuals i espirituals, metre que en els inferiors radiquen la sexualitat, les emocions i la cosa vegetativa. És en l'anajata ( o centre del cor) on s'uneixen.[11]

El saltador, emocionador[modifica | modifica el codi]

La consciència més comuna que tenim és que el cor "salta", sigui a causa dels esforços sigui amb les emocions.

En una investigació lingüística sobre la paraula cor, des del llatí, el grec, les llengües indoeuropees i el sànscrit, el terme cor significa el saltador.[11] les frases com: «Em saltà el cor», «tragué el cor per la boca», etc. Aquesta relació entre cor i emoció és més comú en les cultures occidentals. Aquestes sensacions emocionals han estat descrites en la literatura i l'art en general: «Em trenca el cor», «se m'ha aturat el cor», «estic corprès», etc. La imatge de Cupido i Eros llençant fletxes per enamorar les persones. La literatura i la pintura religiosa, sobretot la cristiana, en van plenes d'exemples: el cor ferit de Crist i de la verge Maria com a símbol del seu amor per la humanitat, o bé la llum que surt del cor de Crist, per exemple.

El cor és tractat com un símbol del que és humà, emotiu i espiritual, en moltes èpoques i cultures. És el símbol de l'irracional i intuïtiu, de les accions poc meditades, en contraposició al que és racional, al cervell i el cap: «Pensa amb el cap, no amb el cor».

El cor valora de manera directa, intuïtiva. Té una visió, generalment, molt profunda i duradora. Diem: «això m'ho diu el cor»,«Em surt del cor». Jung relata, en la seva autobiografia, que un cap indi dels EUA li digué: «Els blancs estan bojos, diuen que pensen amb el cap, nosaltres pensem amb el cor»[12]

Blaise Pascal, al segle XVII, encunyà la famosa frase: «El cor té raons que la raó no entén», com a reflex d'aquesta comprensió amb el cor, basada en intuïcions, emocions, valors, imatges, visions, que no són tan segures com la raó, però que tenen força, sentit i un pes intern que la raó no aconsegueix construir.[11]

Aquestes imatges i idees es reflecteixen en el català, i en les llengües romàniques, derivades del llatí. En moltes paraules s'empra l'arrel llatina cor (cor). El significat d'aquests mots ens aporta altres idees sobre els significats més antics de la paraula:[11]

  • Cordial: que ve del cor, afectuós.
  • Acordar: harmonitzar dos o més cors, resoldre de comú acord.
  • Recordar: tornar al cor, a la memòria, fer present.
  • Coratge: del francès courage, lloc des d'on surt la valentia.
  • Discòrdia: a part, en dificultat, separat del cor.
  • Misericòrdia: de miser: infeliç, cor inclinat cap l'infeliç.

En la cultura maia el cor era vist com el centre de la vida, de força, l'única cosa que podia alimentar als deus. S'oferien sacrificis humans als deus, en aquests els sacerdots maies extreien el cor d'un guerrer i se'l menjaven.[13][14] Els guerrers sacrificats eren capturats en les anomenades guerres florides, les quals es creu que el seu fi ultim era la captura d'aquests guerrers.[11]

el cor era l'únic òrgan que els egipcis deixaven en l'interior de la mòmia, com a centre necessari al cos per a la vida eterna. En la doctrina tradicional el cor és el veritable assentament de la intel·ligència, essent el cervell un mer instrument de realització. Segons els Alquimistes el cor és la imatge del sol en l'home, com l'or és la imatge del sol en la terra.[15]

En la tradició bíblica el cor expressa la consciència interior, la vida afectiva, l'assentament de la intel·ligència i de la sagacitat. Associat a l'esperit, en la tradició islàmica representa la contemplació i la vida espiritual. Per als sufís és el tron de la Misericòrdia, l'espill del món invisible i de Déu.[16]

Relació entre el sistema circulatori i els altres sistemes[modifica | modifica el codi]

  • Sistema circulatori i sistema respiratori. El sistema respiratori està format pels pulmons, que és l'òrgan encarregat de purificar la sang. La sang és purificada pels alvèols, són petites terminacions cegues dels bronquíols, on es produeix l'entrada d'oxigen a la sang per a ser distribuïda a les cèl·lules del cos. Aquestes cèl·lules, després d'ocupar l'oxigen, alliberen diòxid de carboni lliurant a la sang, la que el porta als alvèols pulmonars per ser expulsats del cos i així novament captar oxigen útil.
  • Sistema circulatori i sistema ossi. El sistema ossi es relaciona amb el circulatori, ja que a l'interior dels ossos es troba la medul·la òssia, que constitueix una zona molt important, atès que en el seu interior es formen els glòbuls vermells i alguns glòbuls blancs com els granulòcits i els monòcits.
  • Sistema circulatori i sistema digestiu. Per funcionar, el nostre organisme necessita combustible, aquest combustible el donen els aliments que després de ser processats en l'aparell digestiu, lliuren les substàncies nutritives a la sang. El pàncrees, òrgan de l'aparell digestiu, secreta enzims digestius i hormones que ajuden a regular la concentració de glucosa a la sang. Un altre òrgan de l'aparell digestiu que ajuda al sistema circulatori és el fetge, que té la funció d'eliminar els productes de rebuig, com ara la bilirubina que procedeixen de la renovació de les cèl·lules de la sang (glòbuls vermells). A més sintetitza gran quantitat de proteïnes indispensables per a la sang i l'equilibri de l'organisme.
  • Sistema circulatori i sistema excretor. El metabolisme cel·lular produeix nombrosos residus, alguns dels quals són tòxics o capaços d'alterar les reaccions químiques normals. Aquestes deixalles mòbils són passats a la sang per portar-los al sistema excretor per eliminar-los. La sang es filtra en sistema excretor pels ronyons, que deixen passar les deixalles per a ser eliminades per mitjà de l'orina. les substàncies que queden retingudes en el ronyó, com els glòbuls sanguinis i les proteïnes són novament utilitzats per l'organisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kumar, Abbas, Fausto: Robbins and Cotran Pathologic Basis of Disease, 7a edició. p. 556
  2. Gray's Anatomy of the Human Body - 6. Surface Markings of the Thorax
  3. Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs (Nova Jersey): Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. OCLC 32308337. 
  4. «Gillian Pocock, Christopher D Richards (2005 ) Fisiologia humana: La base de la medicina.». pag 536
  5. «J González-Merlo, J R del Sol Obstetrícia.». Pàgina 119
  6. Figuera Aymerich, Diego. El trasplante cardiaco, dificultades en España: sus causas, remedios, y futuro: discurso para la recepción pública del Académico electo (en castellà). Real Academia Nac. Medicina, 1985, p.61. ISBN 8439848749. 
  7. Figuera Aymerich, Diego. El trasplante cardiaco, dificultades en España: sus causas, remedios, y futuro: discurso para la recepción pública del Académico electo (en castellà). Real Academia Nac. Medicina, 1985, p.57-59. ISBN 8439848749. 
  8. El primer trasplantament de cor a Espanya- Fundació Catalana del Transplantament
  9. 9,0 9,1 40 anys del primer trasplantament de cor - bloc del campus Bellvitge, Universitat de Barcelona. 10 desembre 2007
  10. Wilhelm, Richard. The Secret of the Golden Flower (en traducció catalana de la traducció anglesa). Kegan Paul, Trench and Trubner, 1931. «The conscious spirit dwells below in the heart. This lower fleshly heart has the shape of a large peach: it is covered by the wings of the lungs, supported by the liver, and served by the bowels. This heart is dependent on the outside world. If a man does not eat for one day even, it feels extremely uncomfortable. If it hears something terrifying it throbs; if it hears something enraging it stops; if it is faced with death it becomes sad; if it sees something beautiful it is dazzled.» 
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 R. Hernan Baeza. «El mito del corazón» (en castellà). Revista española de Cardiologia Vol.54, Núm 3, Març 2001; 368-372, Març 2001. [Consulta: 27 novembre 2009].
  12. Carls Gustav Jung. Recuerdos, sueños y pensamientos. Barcelona: Seix Barral, 1964.
  13. N. Davies, los antiguos reinos de México. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1988.
  14. M. Matos Moctezuma 'Muerte a filo de obsidiana.Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1996.
  15. Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos. Madrid: Siruela, D.L. 1997. pàg.149
  16. José Luis Morales y Martín, Diccionario de iconología y simbología, Madrid: Taurus, 1986. p.105

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]