Apòdid

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Apòdids
Falciot negre (Apus apus)
Estol de Falciots negres (Apus apus) fotografiat a Polònia.
Estol de Falciots negres (Apus apus) fotografiat a Polònia.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Apodiformes
Família: Apodidae
(Hartert, 1897)
Gènere

Vegeu el text

Els apòdids són una família d'ocells de l'ordre dels apodiformes. Comprèn aus de dimensions bastant petites que menen una vida exclusivament aèria. Pertanyen al grup d'ocells comunament anomenats falciots. Ocupen regions temperades i hivernen a les regions tropicals, ja que són fortament migratoris. Els seus nius són emprats a l'Orient amb fins gastronòmics, puix que amb ells es preparen confitures, acompanyaments de plats i la coneguda sopa de niu d'oreneta, entre altres preparacions culinàries.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Il·lustració d'Aerodramus unicolor.

Tenen el cap ample, la cua forcada i les ales en forma de falç. Les ales, especialment les plomes rèmiges primàries, són molt desenvolupades, la qual cosa fa que siguin excel·lents voladors. Les potes són molt curtes i estan proveïdes de quatre dits dirigits tots cap endavant, cosa que els impedeix de posar-se en cables o arbres (per emprendre el vol ho han de fer des d'un lloc elevat a causa de la seua particular anatomia). En canvi, tenen ungles fortes per poder-se subjectar a les parets. El bec és curt i ample i mentre volen el mantenen obert, cosa que els permet capturar tota classe d'insectes voladors.[1]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Cacen insectes al vol. Totes les espècies d'aquesta família viuen en l'aire: estan volant contínuament durant el dia (poden moure's a més de 100 km/h), i es refugien de nit en forats que també aprofiten per a nidificar. Fan totes les seues activitats en l'aire, i arriben fins i tot a copular i àdhuc dormir tot volant o planant per les altures. Tenen la capacitat de quedar-se en estat letàrgic de repòs, opció que pocs ocells poden permetre's.[2] Construeixen un niu sospès a l'aire, enganxat a les parets naturals o edificades gràcies a la seua secreció salival.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Aquesta família s'ha classificat en dues subfamílies i conté, segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 3.5, 2013) 19 gèneres amb 106 espècies.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 125. Desembre del 1988, Barcelona, ISBN 84-7306-354-6
  2. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunyaplana 71. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, ISBN 84-315-0434-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]