Cacatua negra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cacatua negra
Probosciger aterrimus -Melaka Zoo-8a-2c.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Psittaciformes
Família: Cacatuidae
Subfamília: Microglossinae
Gènere: Probosciger
Kuhl, 1820
Espècie: P. aterrimus
Nom binomial
Probosciger aterrimus
Gmelin, 1788
subspecies

P. a. aterrimus
P. a. goliath
P. a. macgillivrayi
P. a. stenolophus


La cacatua negra (Probosciger aterrimus), és un ocell de la família dels cacatuids (Cacatuidae), dins l'ordre dels psitaciformes (Psittaciformes). És una cacatua gran de color negre o gris molt fosc.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Aquesta espècie va ser descrita originalment pel naturalista alemany Gmelin, en 1788. El seu nom específic, "aterrimus" és el superlatiu del llatí "ater" (negre) i per tant vol dir "molt negre". És classificat com única espècie del gènere Probosciger i de la subfamília dels microglossins (Microglossinae). Constitueix una branca basal dins la família de les cacatues.[2] Se n'han descrit quatre subespècies:

  • P. a. stenolophus (Oort, 1911). Nord-oest de Nova Guinea i l'Illa de Yapen.
  • P. a. goliath (Kuhl, 1820). Oest i centre de Nova Guinea i illes properes a l'oest.
  • P. a. macgillivrayi (Mathews, 1912). Sud de Nova Guinea i Península del Cap York, Austràlia.
  • P. a. aterrimus (Gmelin, 1788). Illes Aru i Misool.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Poderós bec de la Cacatua negra
  • Fa 55 - 60 cm de llargària, amb un pes de 910 – 1.200 g.[3]
  • És un ocell distintiu amb una gran cresta i una zona vermella a les galtes que canvia de color quan l'ocell està excitat o alarmat.
  • Té un dels majors becs de l'ordre dels psitaciformes, ja que únicament és major el del guacamai jacint. Aquest poderós bec no únicamente li permet menjar nous i llavors molt dures, si no també permet als mascles trencar gruixudes pals d'arbres vius (Wood 1984). La mandíbula inferior encaixa dins la mandíbula superior.
  • Hi ha fort dimorfisme sexual, ja que la mandíbula superior és menor en les femelles.
  • Els immaturs tenen el bec blanc grisenc.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

S'alimenta de llavors, baies, plantes, insectes i llurs larves.

Distribució i hàbitat[modifica | modifica el codi]

La cacatua negra es distribueix per les selves tropicals i boscos de Nova Guinea i illes properes, i el nord de Queensland, Austràlia.[4]

Vocalitzacions[modifica | modifica el codi]

La cacatua negra té un repertori vocal ampli i complex, incloent molts xiulits i fins i tot crides que sonen sorprenentment semblant a les humanes.

Hi ha variants en les vocalitzacions a la llarga de l'àrea de distribució de l'espècie. Utilitza una molt peculiar crida, en la que l'ocell (normalment el mascle) colpeja amb un pal sobre els trocs dels arbres morts, produint un fort soroll que hom pot escoltar fins a 100 metres de distància.[5] És per tant, una de les poques espècies d'aus conegudes que fa servir eines[4]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Aquests ocells ponen només un ou cada dos anys i tenen una de les més baixes taxes d'èxit reproductiu registrada per a qualsevol espècie de lloro.[6] Tenen però una llarga vida fèrtil. Un mascle va criar per primera vegada als 29 anys en el Taronga Zoo, a Sydney, i una femella, al zoològic de Londres, va pondre el seu primer ou als 40 anys, en 1966. El registre de longevitat més llarg confirmat és de 56 anys en el zoològic de Londres en l'any 2000.[7] La longevitat en estat salvatge però, és desconeguda. La cria es realitza dins de forats als arbres.

Estatus[modifica | modifica el codi]

La cacatua negra és encara relativament comuna al Cap York, però es veu amenaçada per la pèrdua de l'hàbitat, particularment per causa de la mineria de bauxita al voltant de Weipa i alteració del règim d'incendis en altres llocs. A Nova Guinea són caçades. Aquesta espècie té gran demanda per al comerç per causa de la seva aparença inusual. La cacatua negra és considerada en "Risc Mínim" a la Red List de la UICN d'Espècies Amenaçades. És nomenada en l'Apèndix I de CITES.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La cacatua negra a red list de UICN Rev. 21-10-2010
  2. Brown DM, Toft CA. Molecular systematics and biogeography of the cockatoos (Psittaciformes: Cacatuidae). 1999. Cita en premsa: Auk, volum 116, fulls 141–57. ISSN 0004-8038
  3. Forshaw (2006). plate 1.
  4. 4,0 4,1 Indonesian Parrot Project
  5. Australian Geographic
  6. Murphy S, Legge S, Heinsohn R, The breeding biology of palm cockatoos (Probosciger aterrimus): a case of a slow life history. Cita en premsa, Journal of Zoology, 2003, volum 261, pàgines 327–39. doi=10.1017/S0952836903004175
  7. Brouwer K, Jones M, King C, Schifter H. Longevity records for Psittaciformes in captivity. Article en premsa. International Zoo Yearbook, 2000. Volum 37, pàgines 299–316. doi=10.1111/j.1748-1090.2000.tb00735.x

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cacatua negra