Odin (déu)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Odin, el rodamón

Odin - Óðinn en norrè occidental antic - és considerat el déu principal de la mitologia norrena i un dels principals, de la mitologia germànica, ja que *Wōðanaz -que és la forma del nom d'aquest déu que es reconstrueix per al germànic- va ser equiparat pels romans i pels pobles germànics que hi tenien contacte amb el déu Mercurius, la qual cosa féu possible que els pobles germànics, en adoptar la setmana dels romans, i amb ella, els noms dels dies, encunyessin el mot *Wōðanes daγaz per a dir Dies Mercurii, o sigui, ‘di-mecres’ (= anglès Wednes-day = neerlandès Woensdag = westfalès i renà Gonsdag, westfalès antic Gōdensdag). Les designacions actuals de l'alemany -que Mittwoch- i de l'islandès -que diu Miðvikudagur- són un reflex dels esforços reeixits de l'església per esborrar els vestigis de paganisme amagats a les designacions dels dies de la setmana (en el món romànic té un paral·lel en el gallec cuarta-feira i portuguès quarta feira.

El paper d'aquest déu a la mitologia norrena, igual que el de molts altres déus norrens, és força complex. És el déu de la saviesa, la guerra i la mort, i com a tal, se'l considera un déu ctònic i psicopomp. Però també és considerat, encara que en menor mesura, el déu de la màgia, la poesia, la profecia, la victòria i la caça. Una peculiaritat que també l'uneix al Mercuri romà és que, igual que aquest déu va inventar l'alfabet, Óðinn es va apoderar de l'alfabet rúnic i el va transmetre als humans.

Odin residia a l'Asgard, en el palau de Valaskjálf, que va construir-ho per a ell i on hi ha el seu tron, el Hliðskjálf, des d'on podia observar el que succeïa en cadascun dels nou mons.[1] En la batalla brandava la seva llança, anomenada Gungnir, i muntava el seu cavall de vuit potes, anomenat Sleipnir.

Era fill de Bor i de la geganta Bestla, germà de Vili i ,[2] espòs de Frigg i pare de molts dels déus[3] tals com Thor, Baldr, Vidar i Váli. A la poesia escàldica es fa referència a ell amb infinitat de kenningar i un dels quals s'utilitza per esmentar-ho és Allföðr ("pare de tots").[4]

Com a déu de la guerra, s'encarregava d'enviar a les seves filles, les valquíries, a recollir als guerrers heroics morts en batalla,[5] els einherjer, que se sentin al seu costat en el Valhalla on presideix els banquets. En el final dels temps Odin guiarà als déus i als homes contra les forces del caos en la batalla del fi del món, el Ragnarök. En aquesta batalla el déu serà mort i devorat pel feroç llop Fenrir, el qual serà immediatament mort per Vidar, qui li estriparà les gargamelles i col·locarà un peu en la gorja.[6]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La deixant rúnic de Tängvide mostra a Odin entrant al Valhalla cavalcant amb Sleipnir.

Odin representa l'evolució de la deïtat protogermànica *Wōđinaz o *Wōđanaz[7][8] el nom del qual va derivar en Oðinn, en nòrdic antic i en Woden, en anglosaxó.

El cronista germànic Adam de Bremen, en la seva obra Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, fa referència al déu que adoraven els pagans escandinaus del segle XI com Wodan aneu est furor ("Wodan, que significa furor").[9][10] Una alternativa etimològica obsoleta a la qual es van adherir molts dels primers escriptors incloent-hi Cornelius Agrippa en el seu Libri tres d'occulta philosophia, és donar-li la mateixa arrel que la paraula "god" (déu), de la seva forma protogermànica *ǥuđ-. Aquesta no és una teoria sostenible, segons la majoria dels acadèmics moderns, excepte pel nom llombard Godan, que pot tenir les seves arrels en *ǥuđanaz.

Oðinn està relacionat amb la paraula oðr, que en nòrdic antic té dos significats. Com adjectiu significa "boig, frenètic, furiós o violent"[11] i és cognat de la paraula anglosaxona wōd. El substantiu significa "ment, saviesa, ànima o sensibilitat" i "cançó o poesia"[11] i és cognat amb la paraula anglosaxona wōþ.[12] En paraules compostes, - significa "violentament enèrgic" (i.g. -málugr "parlar de manera violenta o molt excitat").

Característiques[modifica | modifica el codi]

Il·lustració d'Odin per Arthur Rackham per l'òpera Die Walküre de Richard Wagner.

Odin és una deïtat ambivalent. Les connotacions nòrdiques antigues de l'edat víking per Odin estan relacionades amb la "poesia i la inspiració" així com amb la "fúria i la bogeria".

És el déu del coneixement; va sacrificar un dels seus ulls en el pou de Mimir, per tal de poder accedir a la saviesa dels anys, i era qui donava als poetes valerosos la hidromel de la inspiració feta pels nans, de l'atuell anomenat Óð-rœrir.[13]

També és associat amb el concepte de la cacera salvatge, Asgardreid, un estrepitós i rugent moviment a través del cel, on lidera les hosts dels guerrers morts.[14]

En consonància amb això, Snorri Sturluson, a l'Edda prosaica, descriu Odin donant la benvinguda als guerrers que han mort heroicament a la batalla, a la seva residència, el Valhalla, que interpretat literalment significa "saló dels morts en combat".

A més és el déu de la guerra, apareixent a través de molts mites nòrdics com qui portava les victòries. En les sagues nòrdiques, Odin de vegades actua com un instigador de conflictes bèl·lics, i es deia que era capaç de començar-los amb tant sol llançar la seva llança, Gungnir. També enviava a les valquíries per influir en les batalles i obtenir el resultat que desitjava. A vegades podia aparèixer en els camps de batalla com el líder dels nòrdics, portant a les espatlles dos corbs, anomenats Hugin i Munin (pensament i memòria respectivament), i acompanyat per dos llops, anomenats Geri i Freki.

Odin està associat als paranys i enganys. És un transformista, capaç d'alterar la seva forma a voluntat.[15] Es relata que va viatjar per la terra com un home vell, borni, amb barba grisa, usant un barret d'ala ampla i amb un abric blau fosc.[16] També realitza pràctiques màgiques, com l'és el seid.[17]

Saviesa[modifica | modifica el codi]

Essent un dels déus més antics, creador del món i dels homes, Odin és el senyor de la saviesa, expert en totes les coses des del principi dels temps. Ha après totes les arts i després els homes han après d'ell. Entre els molts epítets d'Odin, molts fan referència a la seva gran saviesa, i ha estat anomenat Fjölnir i Fjölnsviðr ("gran savi"), Sanngetall ("qui intueix la veritat"), Saðr o Sannr ("qui diu la veritat"), Forni ("coneixedor de l'antic") i Fornölvir ("sacerdot antic").

Odin observa el cos decapitat de Mimir. Il·lustració per a l'edició sueca de l'Edda poètica de Fredrik Sander.

La saviesa d'Odin és fruit del coneixement, la màgia i la poesia, tot alhora. És coneixedor dels misteris dels nou mons i dels seus orígens, però també del destí de cadascun dels homes, així com del seu propi destí i el de l'Univers.

Odin gaudeix competint en discussions amb els individus més savis. Sota la disfressa de Gágnraðr ("victòria"), va arriscar la seva vida quan el gegant Vafþrúðnir, l'erudició del qual era àmpliament reconeguda, el va desafiar en un duel de saviesa sobre el passat, el present i el futur del món. El gegant va contestar ràpidament a totes les preguntes, però Gágnraðr al final va preguntar què va ser el que el déu Odin va mormolar a cau d'orella al seu fill Baldr en la seva pira funerària. Vafþrúðnir, en aquest punt, va reconèixer la identitat d'Odin, ja que una regla era que qui feia una pregunta havia de conèixer la resposta, i aquesta resposta era coneguda tan sols pel propi déu. Així, el gegant va perdre el duel.[18]

En una altra ocasió, fent-se passar per un home anomenat Gestumblindi ("hoste cec"), el déu va desafiar un rei anomenat Heiðrekr, a un duel d'endevinalles. Després d'una sèrie de preguntes que ambdós van contestar sense dificultat, Odin va realitzar la mateixa pregunta que havia fet a Vafþrúðnir. Davant aquesta pregunta, el rei va intentar matar-lo, però el déu va escapar convertit en un falcó.[19]

Odin es va aventurar fins al pou de Mimir, prop de Jötunheim, la terra dels gegants sota l'aparença d'un caminant anomenat Vegtamr. Mimir, que vigilava el pou, per permetre-li beure'n li va demanar que sacrifiqués el seu ull esquerre, sent això un símbol de la seva voluntat per obtenir el coneixement. Mentre bevia va veure tot el sofriment i els problemes que els homes i els déus haurien de suportar, però també va albirar per què era necessari que això succeís.

El sacrifici del més gran de tots els déus és un tema recurrent en la mitologia nòrdica. Referent a això cal esmentar que també Tyr va sacrificar la seva mà per així poder encadenar a Fenrir. L'ull d'Odin roman en el fons d'aquesta font, de la qual el mateix Mímir beu cada dia. D'aquella mutilació autoinfligida deriven els epítets de Bileygr ("borni") i Báleygr ("ull faltant"). Odin conserva el cap de Mimir, que va ser decapitat pels Vanir durant el seu enfrontament amb els Æsir, i aconsegueix fer-lo parlar per mitjà de la màgia, sent una font inesgotable de coneixements que li revela les notícies del que succeeix al voltant del món.[20]

Allt veit ek, Oðinn,
hvar þú auga falt,
í inum mæra
Mímisbrunni -;
Drekkr mjöð Mímir
morgun hverjan
af veuði Valföðrs.
Vituð ér enn iða hvat?

29 Sigues on, Odin,
va ocultar el seu ull,
profund en la famosa
font de Mímir -;
Mímir beu hidromel
cada matí
de la peça pagada per Valföðr (Odin).
Podries saber més?

Edda poètica - Völuspá, estrofa 29[21][22]

Runes[modifica | modifica el codi]

Odin coneix el secret de les runes. Les runes són l'eina dels poetes i els caràcters tallats en fusta, pedra, en les fulles de les espases, en els cascs dels cavalls i són l'origen de tot coneixement i de tota força. Odin obté aquests coneixements convertint-se en el primer Erilaz, o "savi de les runes".

De fet, per aprendre l'art de les runes i de l'endivinació, es va penjar d'un arbre (probablement Yggdrasil) travessat per la seva llança durant nou dies i nou nits, en un sacrifici que es va oferir a si mateix.

Segons Hávamál, 138, en la secció coneguda com a Rúnatal:

Deixant rúnic de Funbo, del segle XI, en Uppsala, Suècia.

Veit ek, at ek hekk
vindga meiði á
nætr allar níu,
geiri undaðr
ok gefinn Oðni,
sjalfr sjalfum mér,
á þeim meiði,
er manngi veit,
hvers af rótum renn.

Vaig veureð hleifi mik sældu
né vaig veureð hornigi,
nýsta ek niðr,
nam ek upp rúnar,
æpandi nam,
fell ek aftr þaðan.

138 Sé que vaig penjar
en un arbre bressolat pel vent
nou llargues nits
ferit amb una llança
i dedicat a Odin,
jo ofert a mi mateix,
en aquell arbre del com ningú
coneix l'origen de les seves arrels.

No em van donar pa,
ni de beure d'una banya,
vaig mirar cap al profund,
vaig prendre les runes
les vaig prendre entre crits,
després em vaig desplomar a terra.

Edda poètica - Hávamál, estrofa 138[23][24]

Rúnar munt þú finna
ok ráðna stafi,
mjök stóra stafi,
mjök stinna stafi,
er fáði fimbulþulr
ok gerðo ginnregin
ok reist hroftr rögna.

142 Aprèn les runes
i aprèn els signes,
els caràcters de molta força,
els caràcters de molt poder,
que tenyí el tulr suprem (Odin).
i els alts poders van fer
i el senyor dels déus (Odin) gravà.

Edda poètica - Hávamál, estrofa 142[23][24]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Odin roba la hidromel de la poesia i escapa de Suttung, ambdós sota la forma d'una àguila. Il·lustració d'un manuscrit islandès del segle XVIII.

La fúria espiritual que caracteritza Odin no només es manifesta en la batalla sinó que també es veu reflectida en les composicions literàries. És per aquest motiu pel qual Odin també és considerat el déu dels poetes.

Es diu que sempre parla en vers i que va ser ell qui va iniciar l'art de la poesia a l'Europa del Nord. La poesia és considerada un poder sobrenatural proper a la màgia, ja que la qualitat del poeta que improvisava estava reflectida en la seva capacitat de predicció, la qual cosa no era llunyà a la tasca que realitzava un mag.

Segons relata Hávamál, Odin va treballar com a ajudant de la granja de Baugi durant un estiu per aconseguir l'hidromel de la poesia que el seu germà, Suttung, havia obtingut dels nans. Suttung l'havia amagat en el centre d'una muntanya amb la seva filla Gunnlod que la guardava. El déu va treballar a la granja fins que va saber on hi havia l'hidromel, després seduí la filla de Suttung perquè li permetés beure un glop i quan per fi va tenir accés a l'hidromel se la va beure de cop, es va transformar en una àguila i escapà. L'hidromel de la poesia juntament amb el coneixement de les runes el van dotar de la seva capacitat poètica. Quan robà l'hidromel, part va ser vessada a terra i això va donar als homes l'habilitat del cant.[25]

Màgia[modifica | modifica el codi]

Odin és el déu de la màgia i es deia que havia après els misteris del seid de la deessa Vanir i völva Freyja, segons la saga dels Ynglings,[15] malgrat les connotacions poc guerreres que tenia l'ús de la màgia. En el Lokasenna, Loki acusa a Odin de la pràctica de "seid", condemnant-lo com una art que no era considerat propi d'un home. Snorri explica que una justificació per a aquesta acusació pot trobar-se en la saga dels Ynglings, on el practicant de seid era considerat com un individu feble.[17]

Vegeu també: Seid

Guerra[modifica | modifica el codi]

De totes les figures de la mitologia nòrdica que posseeixen el caràcter de divinitat guerrera, Odin es caracteritza per ser de vegades anomenat Sigrföðr ("pare de la victòria"), ja que és l'ésser que decideix la sort de les batalles i qui sortirà victoriós. També és anomenat Valföðr, ("pare dels triats"), perquè es considera que es converteixen en els seus fills adoptius tots aquells guerrers que cauen heroicament en el camp de batalla. Sota aquests dos noms, Odin distribueix en la batalla la victòria i la mort: ambdues coses són ben rebudes pels guerrers.

Il·lustració del manuscrit islandès "SÁM 66" d'Odin i Sleipnir.

Odin és a més un guerrer per excel·lència i combat amb arts màgiques. Molts dels epítets utilitzats per descriure el seu caràcter belicós són: Gunnarr ("senyor de la batalla"), Göllnir (" [qui] està en la contesa "), Þróttr ("poderós"), Foyersðr (" [qui] cavalca en la batalla") i Fráríðr (" [qui] avança cavalcant").

La infalible llança que subjecta en el seu puny va ser creada per uns nans, els famosos artesans coneguts com els "fills d'Ivaldi", i s'anomena Gungnir.[26] Quan Odin va llançar la llança va donar lloc a la primera guerra del món, el conflicte entre els Æsir i els Vanir.[27]

La vetlla de les batalles es gira cap a la formació que ha decretat que serà derrotada. Per tant és anomenat Dörruðr (" [qui] combat amb llança"), Dresvarpr (" [qui] llança la llança") i Biflindi (" [qui] agita la seva llança"). A més posseeix un casc d'or, raó per la qual de vegades és anomenat Hjálmberi (" [qui] porta casc").

Odin resulta aterridor per als seus enemics ja que és un expert en l'art de la transformació. En la guerra té el poder d'encegar, ensordir o provocar el pànic en els enemics així com d'aterrir les seves formacions i de transformar objectes senzills com branques en armes mortals. Ningú és capaç de llançar-li una llança amb suficient força que ell no pugui aturar amb la mirada. Les seves habilitats per a la guerra tenen com a base la màgia i els seus coneixements d'encanteris i de les runes. El propi déu ho admet en el Hávamál:

Það kann ek þriðja:
ef mér veureðr þörf mikil
hafts vaig veureð mína heiftmögu,
eggjar ek deyfi
minna andskota,
bíta-t þeim vápn né velir.

Þat kann ek it fjórða:
ef mér fyrðar bera
bönd að boglimum,
svá ek gel,
at ek ganga má,
sprettr mér af fótum fjöturr,
en af höndum haft.

Þat kann ek it fimmta:
ef ek sé af fári skotinn
flein í folki vaða,
fýgr-a hann svá stinnt
at ek stöðvig-a-k,
ef ek hann sjónum of sék.

148 El tercer sé:
si necessito molt
deixar travat l'enemic
esmusso els talls
de les espases enemigues
i al meu adversari,
ni armes ni astúcies li valen.

149 La quarta sé:
si homes imposen
ceps en els meus membres,
canto un conjur
que em fa lliure
les cadenes salten dels peus
i de les mans els llaços.

150 El cinquè sé:
si dard jo veig
que busca blanc entre la meva gent:
cap vola amb prou força,
que no pugui detenir-lo
amb la mirada.

Edda poètica - Hávamál, estrofes 148-150[23][24]

De vegades tria algun guerrer devot i el protegeix durant la batalla convertint-lo en invulnerable pels seus enemics perquè pugui acabar la contesa sa i estalvi.

Þat kann ek it ellifta:
ef ek skal til orrostu
leiða langvini,
und randir ek gel,
en þeir emð ríki fara
heilir hildar til,
heilir hildi frá,
koma þeir heilir hvaðan.

156 L'onzè sé:
si a la batalla
he de conduir els meus
Canto un conjur rere l'escut
i així avancem victoriosos
entrem sans a la batalla,
sortim sans d'ella,
i tornem sans de la contesa.

Edda poètica - Hávamál, estrofa 156[23][24]

Els devots d'Odin dipositaven la seva confiança en ell durant la guerra i l'invocaven com Sigföðr ("pare de la victòria"), Sighöfundr ("jutge de la victòria"), Sigtýr ("déu de la victòria"), Sigþrór ("[qui] obté victòries") i diversos noms similars. En la tradició hi ha molts exemples de guerrers que realitzaven sacrificis i invocacions a Odin per tenir èxit en les batalles.

Però per a aquells escollits pel déu, la victòria i la mort gloriosa eren desitjades d'igual forma. Els guerrers morts de forma heroica eren adoptats per Odin com els seus fills i els rebia al Valhalla, on participaven en un etern banquet que ell presidia. Igualment se l'invocava com Valföðr ("pare dels escollits"), Valtýr ("déu dels escollits"), Valkjósandi (" [qui] tria als escollits"), Valþögnir (" [qui] rep als escollits") i més noms d'aquesta naturalesa. A una völva aixecada del regne dels morts, Odin se li presenta com el fill de Valtamr[28] ("[qui] acostuma a triar els escollits "), que també és un dels seus noms.

El déu establia a qui tocava morir en el camp de batalla i eren triats per formar les files dels einherjar, els guerrers destinats a formar l'exèrcit que lluitaria al seu costat el dia del Ragnarök. Així formava l'armada d'ànimes guiades pel propi Odin, que per això és anomenat Herföðr i Herjaföðr (" pare de la formació"), Hertýr ("déu de la formació") i Herjann (" senyor de la formació").

Relacionat amb el culte a Odin hi havien els grups de guerrers que entren en un estat d'èxtasi durant la batalla, els úlfheðnar i els berserker, (literalment "homes llop" i "vestits d'ós", respectivament). Aquests grups de guerrers eren devots del déu i abans de la batalla entren en un estat d'èxtasi furiós, anomenat berserksgangr, en el qual començaven a rugir, bavejar i a mossegar la vora dels escuts. Després es llançaven a la batalla, cridant, agitant les seves espases i destrals, matant tots aquells que s'apropessin, insensibles al dolor i a la fatiga, fins que queien extenuats.

Viatges[modifica | modifica el codi]

Amb un barret vell, un abric fosc i de vegades amb un bastó, Odin és descrit com el déu caminant que transita pels camins del món. Per això de vegades és anomenat Vegtamr ("caminant") o Gagnráðr ("coneixedor del camí"). Per això Odin és el déu dels viatgers i de tots els que es desplacen pels camins del món.

Es desplaça pels camins com un pelegrí, ocultant el seu aspecte i la seva veritable naturalesa. Alguns epítets que ho descriuen són Grímnir ("encaputxat"), Lóðungr (" [qui porta] capa ") o Hrani ("espellifat"). Apareix generalment com un home d'edat, amb una llarga barba, motiu pel qual també se l'anomena Hárbarðr ("barba grisa") o Langbarðr ("barba llarga").

Durant els seus viatges molt sovint succeïa que per poder passar la nit demanava allotjament tant en residències de sobirans com en cases de persones humils. Aquesta és la raó per la qual de vegades és cridat també Gestr ("hoste") i de fet en el passat tots els caminants que reclamaven hospitalitat eren rebuts per temor al fet que es tractés del déu ocult sota alguna de les seves tantes aparences.

Sota el nom de Grímnir, Odin va arribar com a hoste al palau del rei Geirrøðr, qui va sospitar d'ell i el torturà cruelment mantenint-lo encadenat entre dos intensos focs. Després de revelar-li alguns secrets de naturalesa divina i part dels seus nombrosos epítets, Odin es va mostrar com qui en realitat era; el rei Geirrøðr va córrer penedit a alliberar-lo, però va ensopegar amb la seva espasa i va morir travessat.[29]

En la saga de Bárðr, escrita en el segle XIII, es relata que un genet borni amb un ample barret i una capa blava es va trobar amb un ferrer i li va demanar que ferrés el seu cavall. El ferrer, malfiant-se, va preguntar al genet on havia passat la nit anterior; i aquest li va esmentar llocs tan distants que el ferrer el prengué per un mentider. El viatger relatà que havia passat molt temps al nord i que havia combatut en moltes batalles, però que ara es dirigia a Suècia. Quan el cavall va estar ferrat, el genet muntà i va dir "sóc Odin" al sorprès ferrer i es va allunyar veloçment. L'endemà tingué lloc la batalla de Lena (any 1208). Aquesta fou l'última batalla en la qual els escandinaus atribuïren llur victòria a Odin. El rei suec deposat Sverker va arribar amb un gran exèrcit de danesos i els suecs liderats pel nou rei Eric foren superats en nombre. Es deia que aparegué Odin cavalcant en Sleipnir i es col·locà al capdavant de la formació sueca i els donà la victòria. El context en el qual es relata aquesta saga és durant un tractat de pau a Noruega i Odin, un déu de la guerra, ja no tenia gaire feina allí.

Creació[modifica | modifica el codi]

A Odin i als seus germans, Vili i Veu, se'ls atribueix la mort de Ymir, el gegant primigeni, en la creació del món. De la carn de Ymir, els germans van crear el Midgard i dels fragments dels seus ossos i les seves dents van fer les roques i les pedres. De la sang de Ymir van crear els rius i els llacs. Amb el seu crani es va crear el cel, assegurat en quatre punts per quatre nans: Est, Oest, Nord i Sud. Del cervell de Ymir, van formar els núvols i de les seves celles es van crear les barreres entre el Jotunheim (la llar dels gegants) i Midgard, el lloc on ara habiten els homes.[30]

Després de crear la Terra amb les restes de Ymir, els tres germans es van trobar amb dos troncs (o un freixe i un om). Odin els va donar l'alè i la vida; Vili els va donar un cervell i sentiments; i Veu els va donar l'oïda i la vista. Amb això, els troncs es van convertir en el primer home, Ask, i la primera dona, Embla, i a partir d'ells descendeixen tots els homes. Molts reis i cases reials clamaven la seva descendència fins a Odin a través d'Ask i Embla.[31]

Genealogia[modifica | modifica el codi]

Odin i els seus germans donant mort a Ymir. Il·lustració de Lorenz Frølich.

Ancestres[modifica | modifica el codi]

Els ancestres i els germans d'Odin, segons el que relata Snorri en Gylfaginning, són:[32]

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

Descendència[modifica | modifica el codi]

La descendència d'Odin és difícil de traçar i bastant confusa ja que en diferents textos s'esmenten diferents fills i, fins i tot, algunes dinasties reals traçaven la seva genealogia per diferents personatges fins a Odin. Els tres fills universalment reconeguts en diferents poemes éddicos i escáldicos són Thor, Váli i Baldr. No obstant això pot agregar-se a Höðr que en molts relats figura com a germà de Baldr i és esmentat en Skáldskaparmál amb el kenningar de "fill d'Odin". Vidar és esmentat com a fill en Skáldskaparmál, i en el Gylfaginning se l'esmenta com el fill silenciós d'Odin. Hermod és esmentat com a fill en diversos poemes, però en el Codex Regius se li interpreta com a servent d'Odin, encara que al final de l'obra se l'esmenta com a germà de Baldr. En el poema éddico Hárbardsljód, Meili és esmentat per Thor com el seu germà. Tyr figura en l'Edda prosaica com a fill d'Odin, no obstant això en l'Edda poètica, en Hymiskviða se l'esmenta com a fill de Hymir.

Una genealogia probable seria:[33]

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

Possessions[modifica | modifica el codi]

La mort d'Odin per Fenriren un segell postalferoès

Odin tenia tres residències en el Asgard. Primer hi havia Glaðsheimr, un ampli saló on presidia sobre els dotze diar o jutges i on es regulaven els assumptes de l'Asgard. Després hi havia, Valaskjálf, que era on hi havia el seu tron, Hliðskjálf, construït completament amb plata. Finalment hi havia el Valhalla, on rebia les ànimes dels guerrers morts.[34]

Les ànimes de les guerreres i d'aquelles dones fortes i belles que Odin afavoria es convertien en les seves filles, les valquíries, que recollien les ànimes en els camps de batalla i servien en el Valhalla ("saló dels caiguts en combat"). Aquest enorme palau tenia cinc-centes quaranta portes i per cadascuna d'elles podien passar vuit-cents guerrers en formació. A més estava cobert d'or, amb llances i escuts daurats penjant de les seves parets.[35]

També tenia nombrosos objectes màgics que eren associats a ell, com la seva llança, Gungnir, que mai fallava en el seu blanc i un anell d'or, Draupnir, que cada nou nits produïa vuit nous anells. Aquestes dues últimes possessions van ser regalades a Odin per Loki.

Animals[modifica | modifica el codi]

Odin assegut en el seu tron, amb la seva llança i envoltat pels seus corbs i llops.

Odin té com a seguici diferents animals. Els més coneguts són els seus dos corbs anomenats Hugin i Munin, que envia cada matí a volar, en direccions oposades, envoltant el món perquè quan tornin a la tarda es posin sobre les seves espatlles i li murmurin a cau d'orella què han vist. També posseeix dos llops anomenats Geri i Freki, als quals dóna el que li correspon com a esmorzar en el Valhalla, ja que ell s'alimenta exclusivament de hidromel i vi.

 
 
 
 
 
 
Buri
 
 
 
 
 
Bolthorn
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bor {{{i}}} Bestla
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Vili
 
{{{VEU}}}
 
Odin
 
 
 
 
Jörd {{{i}}} Odin {{{i}}} Frigg
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Meili
 
Thor
 
 
 
Hermod
 
Höðr
 
Baldr
 
 
 
Gríðr {{{i}}} Odin {{{i}}} Rind
 
 
 
 
Odin {{{i}}} Gunnlod
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Vidar
 
 
 
Vali
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Bragi

Gera ok Freka
esðr gunntamiðr
hróðigr Herjaföður;
en vaig veureð vín eitt
vápngöfugr
Oðinn æ lifir.

Huginn ok Muninn
fljúga hverjan dag
Jörmungrund yfir;
óumk ek of Hugin,
at hann aftr né komi-t,
þo sjámk meir of Munin.

19 Geri i Freki
nodreix, el guerrer famós,
el gloriós Heriaföðr.
i solament amb vi,
el déu de les armes,
Odin, viu per sempre.

20 Hugin i Munin
volen tots els dies
al voltant del món
temo menys per Hugin
que no torni,
encara més temo per Munin.

Edda poètica - Grímnismál, estrofes 19 i 20.[29][36]

La relació existent entre Odin i els corbs, a més de ser habitual per a un déu de la guerra, també ho és per a un déu de la mort, ja que els corbs generalment s'alimentaven dels cadàvers dels camps de batalla. Es creu que el estendard del corb que alguns caps tribals nòrdics portaven en combat era un símbol del déu, perquè els protegís i inspirés temor als enemics.[37] Els llops igual que els corbs també es relacionaven amb la batalla; alguns dels kenningars, que es van utilitzar en la poesia escàldica per fer-hi referència són "festí de corbs" o "festí de llops".

Un altre animal que sempre està associat a Odin és el seu cavall gris de vuit potes, anomenat Sleipnir, que li permet viatjar veloçment per la terra, l'aire i el mar. Va ser un obsequi de Loki i va néixer com a fruit de la unió de Loki (momentàniament convertit en euga) i Svadilfari, el cavall del gegant que va construir part de les muralles de l'Asgard.[38]

Noms[modifica | modifica el codi]

Els nòrdics li van donar a Odin molts àlies, la qual cosa, d'altra banda, era part de la tradició de l'ús de kenningars per part dels escaldos i era un mètode poètic de referència indirecta. El nom Alföðr ("pare de tots") apareix en l'Edda poètica de Snorri Sturluson. Probablement a l'origen feia referència a Tiwaz, ja que es relaciona millor la idea d'un "déu del cel" amb l'epítet de "pare de tots". D'acord a Bernhard Severin Ingemann, es coneix Odin en la mitologia dels wendos com Woda o Waidawut.[39]

Odin també és la divinitat nòrdica amb el major nombre de noms, fins al punt que, a vegades, no és fàcil distingir entre el nom veritable i els epítets. En molts casos s'ignora l'etimologia d'algun dels noms. A la Edda prosaica, a l'estrofa 19 hi ha una extensa llista dels seus noms, presos del poema éddico Grímnismál 46-50 i 54:

Hétumk Grímr,
hétumk Gangleri,
Herjann ok Hjalmberi,
Þekkr ok Þriði,
Þundr ok Oðr,
Herblindi ok Hár;

Saðr ok Svipall
ok Sanngetall,
Herteitr ok Hnikarr,
Bileygr, Báleygr
Bölverkr, Fjölnir,
Grímr ok Grímnir,
Glapsviðr ok Fjölsviðr;

Síðhöttr, Síðskeggr,
Sigföðr, Hnikuðr,
Alföðr, Valföðr,
Atríðr ok Farmatýr;
einu nafni
hétumk aldregi,
síz ek emð folkum fór.

Grímni mik hétu
at Geirröðar,
en Jálk at Ásmundar,
enn þá Kjalar,
er ek kjálka dró;
Þrór þingum at,
Vaig veureðurr at vígum,
Óski ok Ómi,
Jafnhár ok Biflindi,
Göndlir ok Hárbarðr emð goðum;

Sviðurr ok Sviðrir
er ek hét at Sökkmímis,
ok dulðak þann inn aldna jötun,
þá er ek El meuðvitnis vark
ins mæra burar
orðinn einbani.

Oðinn ek nú heiti,
Yggr ek áðan hét,
hétumk Þundr fyr þat,
Vakr ok Skilfingr,
Váfuðr ok Hroftatýr,
Gautr ok Jalkr emð goðum,
Ófnir ok Sváfnir,
er ek hygg, at orðnir sé
allir af einum mér.

46. Em dic Grímr,
em dic Gangleri,
Herian i Hiálmberi,
Þekkr i Þriði,
Þoðr i Oðr,
Helblindi i Hár;

47. Saðr i Svipall
i Sanngetall,
Herteitr i Hnikarr,
Bileygr, Báleygr
Bölverkr, Fiölnir,
Grímr i Grímnir,
Glapsviðr i Fiölsviðr;

48. Síðhöttr', Síðskeggr,
Sigföðr, Hnikuðr,
Allföðr, Valföðr,
Atríðr i Farmatýr;
amb un sol nom
no em dic més
quan viatjo entre la gent.

49. Grímnir em van cridar
a la casa de Geirröðr,
i Iálkr en la d'Ásmundr,
i també Kialarr,
quan tirava un trineu,
Þrór en l'assemblea
Vaig veureðurr en la batalla,
Óski i Ómi,
Iafnhár i Biflindi,
Göndlir i Hárbarðr entre els déus;

50. Sviðurr i Sviðrir
sóc cridat en el de Søkkmímir,
i vaig enganyar aquell vell gegant
quan del pròdig fill del meuðvaig veureðnir
em vaig convertir
en el seu únic matador.

54. Oðinn em dic ara,
Yggr em vaig cridar abans;
encara abans vaig ser anomenat Þundr,
Vakr i Skilfingr,
Váfuðr i Hroptatýr,
Gautr i Iálkr entre els déus,
Ofnir i Svafnir,
crec que tots es van fer
un solament en el meu.

Odin en el seu cavall, Sleipnir. Il·lustració d'un mansucrit islandès del segle XVIII.
Odin transportant el cos de Sinfjötli al Valhalla. Il·lustració de 1893 per Frederik Sander.
Edda poètica - Grímnismál, estrofes 46-50, 54[29][36]

Culte[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Bracteato escandinau d'or, del segle V, amb la imatge d'Odin.

L'adoració d'Odin data del paganisme protogermànic. L'historiador romà Tàcit en la seva obra D'Origini et situ Germanorum esmenta que els germans adoren i fan sacrificis a Mercuri.[40] Pablo el Diácono, a la fi del segle VIII en la seva Història gentis Langobardorum relata que Odin (Guodan) era el déu principal dels llombards i identificava Odin també amb Mercuri.[41] A més s'han associat certs paral·lelismes entre Odin i el déu cèltic Lug: ambdós són déus intel·lectuals, dominant la màgia i la poesia; ambdós tenen corbs i una llança; i ambdós són bornis. Juli César a De Bell Gallico esmenta que Mercuri és el déu principal de la religió celta.[42]

El motiu pel qual se'ls associava és que igual que Mercuri, Odin era considerat com un psicopompos, "capdavantera de les ànimes".[43] Era comú que els historiadors de l'època creiessin que les deïtats d'altres pobles i cultures eren els seus propis déus sota diferents noms.[44]

El deixant rúnic de Tängelgarda, del segle VII, mostra a Odin liderant guerrers amb anells. Els símbols de valknut estan sota el cavall.

Un context que podria haver donat lloc a la difusió d'elements de rituals cèltics en la cultura germànica va poder haver-se donat al poble chatti, que va viure a les fronteres entre els celtes i els germans, a Hesse durant els primers segles de l'era cristiana. Odin en la seva forma protogermànica no era la d'un déu cap, sinó que gradualment va ser substituït per Tyr durant el període de les grans migracions.[45]

El nom d'Oðinn apereix en il·lustracions, deixants rúnics i bracteatos pertanyents al període de les grans migracions, durant la era Vendel descrivint escenes que poden ser comparades amb els textos i il·lustracions del medioevo nòrdic. El context de noves elits emergint en aquest període concorda amb el relat de Snorri Sturluson que els Vanir, autòctons, van ser reemplaçats pels Æsir, intrusos continentals.[46]

Alguns erudits han relacionat Odin amb les característiques d'un "Déu de la Mort". Alguns d'ells com Jan de Vries i Thor Templin, relacionen Loki i Odin com un sol individu fins al començament del període nòrdic.

D'acord amb la narració de la saga dels Ynglings, el Asgard era un lloc de solemnes sacrificis que eren presidits per dotze sacerdots (anomenats díar o drótnar) que eren al mateix temps encarregats de les decisions i dels judicis.[47] Des d'un punt de vista evemerista podrien haver estat sacerdots o caps tribals que després van ser divinitzats, però això és impossible de provar. En el cas d'Odin es diu que sentint-se proper a la mort, va abandonar Suècia i va tornar al seu antic país d'origen, anomenat Goðheimr ("país del déu"), i els seus seguidors van creure que en realitat havia tornat a l'Ásgarðr per viure eternament.[48]

Deixant rúnic amb escenes de sacrificis en Stora Hammar, Gotland, Suècia

Malgrat que en l'imaginari popular de vegades Odin és considerat com el déu principal del panteó nòrdic, aquest paper l'adquireix els últims segles d'auge del politeisme al nord d'Europa. Es presumeix que el culte d'Odin es va originar a Dinamarca al voltant del segle IV i que després es va difondre per la península escandinava, amb major incidència a Suècia que a Noruega.

No obstant això, és més difícil trobar mostres del culte a Islàndia (encara estudiant la toponímia) on el culte a Thor era el prevalente. Una de les sospites és que els emigrants escandinaus que van colonitzar Islàndia eren més devots de Thor i de divinitats relacionades amb l'agricultura com Freyja i Njörðr.[49] Això marca un contrast entre els qui van abandonar la península, poblant Islàndia, i el causant d'aquestes migracions,[50] el primer rei de Noruega, Haraldr Hárfagri (Harald "Cabellera Bella"), fervent adorador d'Odin.[51]

En general, en ser Odin un déu de la guerra i de les arts màgiques, era particularment important per a guerrers i per a alguns individus marginals de la societat. Els grangers i pescadors preferien divinitats com Thor, Njörðr o de la fertilitat com Freyja o Freyr. Odin era particularment venerat durant els començaments de l'època víking durant el període dels saquejos i pillatges de les costes del nord d'Europa.

Sacrificis[modifica | modifica el codi]

En algunes ocasions, abans o després dels combats, es realitzava el sacrifici d'alguns presoners en honor a Odin. És probable que l'home de Tollund, trobat a Jutland, nu i penjat juntament amb uns altres sigui un cas d'aquest tipus de sacrificis.[52] En el cas particular dels sacrificis a Odin, les tècniques utilitzades eren la forca, els empalaments amb llances afilades o cremacions. La saga Orkneyinga és una de les fonts que cita un ritual molt poc usual anomenat "àguila de sang", i que consistia en la separació i successiva obertura de les costelles a la columna vertebral.[53]

Blóts[modifica | modifica el codi]

Article principal: Blót

Està documentat en fonts primàries que es feien sacrificis a Odin durant els blóts. Adán de Bremen relata que cada nou anys, la gent de tota Suècia es reunia per realitzar sacrificis en el Temple d'Uppsala. Homes presos com a esclaus i mascles de cada espècie eren sacrificats i penjats dels arbres sagrats prop dels temples recordant el sacrifici que va realitzar el déu per obtenir les runes.

Atès que els suecs tenien el dret no només de triar el seu rei sinó també de destituir-lo, les sagues relaten que tant el rei Domalde com el rei Olof Trätälja van ser sacrificats en honor a Odin després d'una sèrie d'anys de fam. S'ha argumentat que matar un oponent en la batalla era també una forma d'oferir un sacrifici. La inconstància del déu en la batalla està molt ben documentada i a Lokasenna, Loki es burla d'Odin per la seva actitud canviant.[54]

De vegades s'oferien sacrificis perquè canviesssin les circumstàncies del moment. Un exemple notable d'això és el sacrifici del rei Víkar que és detallat en la Saga de Gautrek i per Saxo Grammaticus. Els mariners d'una flota el rumb de la qual estava sent canviat pel vent van començar a jugar-se a l'atzar quins membres de la pròpia tripulació sacrificarien a Odin perquè afluixés els vents. El mateix rei va jugar-s'ho a sorts i va ser penjat.[55]

Els sacrificis a Odin probablement es realitzaven al principi de l'estiu, ja que la saga dels Ynglings afirma que uns dels més grans festivals del calendari era at sumri, þat var sigrblót "a l'estiu, per a la victòria". La saga dels Ynglings també dóna detalls dels sacrificis realitzats pel rei suec Àdhuc, a qui se li va revelar que allargaria la seva vida si sacrificava un fill cada deu anys. Segons la saga, nou dels seus deu fills ja havien mort sacrificats, però quan estava a punt de sacrificar el seu últim fill, Egil, els suecs van aturar-lo.[56]

Conjurs de Merseburgo del segle X

Proscripció pel cristianisme[modifica | modifica el codi]

Durant la cristianització, l'adoració de divinitats nòrdiques, i entre elles Odin, no es va extingir completament i l'adoració pagana en privat va continuar durant molt temps sent tolerada.[57] L'estratègia utilitzada en el procés de cristianització va ser convertir les deïtats paganes en ícones malignes i el reemplaçament gradual per figures cristianes.

Una mostra clara de la continuació de les tradicions de la mitologia nòrdica són els conjurs de Merseburgo, l'únic text en antic alt alemany amb exemples de creences paganes i on se cita Uuôdan que és identificat com Wodan.[58]

Similituds entre Odin i Jesús[modifica | modifica el codi]

Un reporti éddic del segle XIII conté elements d'una possible similitud entre el déu i la figura central del cristianisme. Alguns estudiosos comenten que el relat de quan Odin va penjar del freixe Yggdrasil pot ser comparat amb la crucifixió de Jesús, un altre element que fa possible aquesta comparació és la llança que el déu va enterrar en el seu ventre i que podria ser identificada amb la "Llança Sagrada". Aquesta història també posseeix algunes similituds amb les de la il·luminació de Buda. Travessar l'axis mundi, o sigui superar la barrera entre el món terrenal i l'espiritual per després tornar amb més coneixements o sota una millor forma és un patró comú en molts mites i religions.

Malgrat que ambdós mites es van desenvolupar de forma independent, és probable que les primeres comunitats cristianes escandinaves i germàniques els trobessin connectats barrejant característiques de la imatge de Jesús amb la d'Odin i viceversa, un fet que ho demostra és el poema anglosaxó El somni de la creu de Cynewulf que retrata Jesús com un déu i rei guerrer germànic.[59]

La història del sacrifici d'Odin segons es relata a l'Hávamál, posseeix algunes similituds amb la del sacrifici de Jesús, que sofreix i després derrota la mort, segons ho descriu Pau de Tars, i aquest a la vegada presenta certs paral·lelismes amb el mite del déu de la mitologia egípcia Osiris i el modern kemetisme.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

M. Presnyakov. Odin. 2008.

Des de la segona meitat del segle XX una nova religió neopagana sorgeix rememorant l'antiga tradició nòrdica i germànica. Els que van seguir la tradició nòrdica van anomenar aquest culte Ásatrú (en islandès "Fidelitat als déus"), els que van seguir el paganisme germànic ho van anomenar odinisme pel rol central que compleix Odin en aquesta religió.

Els orígens de l'odinisme es remunten al treball de l'australià Alexander Rud Mills qui en la dècada de 1930 va fundar la primera "Església Anglicana d'Odin".[60]

El primer país on l'Ásatrú va ser reconegut com una religió, va ser a Islàndia el 1972, després dels esforços del poeta islandès Sveinbjörn Beiteinsson. Aquest va fundar el grup Ásatrúarmenn ('Els homes que confien en els déus'), actualment anomenat Ásatrúarfélagið ('Associació d'aquells que confien en els déus'). Aquest corrent espiritual busca recuperar les tradicions i la religió dels pobles nòrdics.[61]

Avui dia aquesta religió és reconeguda oficialment a Islàndia, Noruega, Dinamarca, Suècia i Espanya, però el culte existeix i està organitzat a Gran Bretanya, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Estats Units i altres països.

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

Amb el ressorgiment víking romàntic de començaments a mitjans del segle XIX, la popularitat de la figura d'Odin va augmentar novament.[62] Odin (Wotan) és un dels principals protagonistes de la sèrie d'òperes èpiques de Richard Wagner, Der Ring donis Nibelungen. Aquesta representació en particular va influir en molts escriptors de ficció i ha resultat en variades referències i al·lusions en diferents mitjans.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Escandinàvia[modifica | modifica el codi]

En el nord d'Europa es troben molts topònims que recorden la divinitat nòrdica. El text en cursiva indica el nom antic:

Dinamarca Dinamarca:

  • Odense (Odins Vaig veure, "santuari d'Odin")
  • Odinshøj: (pujol d'Odin)
  • Onsbjerg: (pujol d'Odin)

Finlàndia Finlàndia:

  • Udensö: ("illa d'Uden", anomenada de manera alternativa fins al 1785 "illa d'Odin")

Noruega Noruega:

  • Onsøi: (O?insøi - illa d'Odin), nom d'una península (i nom d'una parròquia i d'una municipalitat antiga) al comtat d'Østfold.

Suècia Suècia:

  • Onsala (Halland), Odensala (Uppland, Sigtuna kommun): Sala d'Odin.
  • Odensåker (Västergötland): Camp d'Odin.
  • Odensvi (Småland), Odensvi (Västmanland): santuari d'Odin.
  • Onslunda (Skåne): arbreda d'Odin.

Resta d'Europa[modifica | modifica el codi]

Tres grans "túmuls reials" (kungshögarna) en Gamla Uppsala, Suècia. Tombes del segle V inspirades per Odin segons la saga Ynglinga.[48]

França França:

  • Audinghen (Odingham),
  • Audembert (Odinberg)
  • Vatan igual a Wotan

Anglaterra Anglaterra (relacionat amb Wodan):

  • Wednesfield
  • Wednesbury

Alemanya Alemanya:

  • Odenwald: (bosc d'Odin)
  • Godesberg:
  • Gütersloh:
  • Wodenesberg
  • Odisheim
  • Wodensbolt

Resta del Món[modifica | modifica el codi]

Austràlia Austràlia:

Canadà Canadà:

Russia Rússia:

  • Odin, El nombre1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Gylfaginning, capítol 17». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 16/07/2007].
  2. Gylfaginning, estrofa 6. Segons Völuspá, estrofes 17 i 18 serien H?nir i Lóðurr que s'han identificat com Víli i Vé. Skaldskaparmal, estrofa 1, pel que sembla confon a Loki per Lóðurr.
  3. «Gylfaginning, capítol 9». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 16/07/2007].
  4. «Gylfaginning». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 15/07/2007].
  5. «Gylfaginning, capítol 36». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 16/07/2007].
  6. «Völuspa, estrofes 53 i 54». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 16/07/2007].
  7. L'asterisc indica que la paraula no ha estat confirmada; veure lingüística històrica
  8. de Vries, Jan. Altnordisches etymologisches Wörterbuch, 2002. ISBN 90-04-05436-7. 
  9. «Descriptio insularum aquilonis, capítol 26». Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, 1075-1080. [Consulta: 17/10/2007].
  10. «The cult of Othin», 1899. [Consulta: 17 d'octubre del 2007].
  11. 11,0 11,1 «An Icelandic-English Dictionary», 1874. [Consulta: 15 de juliol del 2007].
  12. «Old English Dictionary», 2004. [Consulta: 15 de juliol del 2007].
  13. Faulkes, Anthony. «Skaldskaparmal». A: Everyman. Edda, 1995. 
  14. Schön, Ebbe. Fält & Hässler. Rosteix-Tors hammare, Gudar och jättar i tro och tradition, 2004. ISBN 91-89660-41-2. 
  15. 15,0 15,1 «Saga Ynglinga, capítol 7». Heimskringla. trad. Samuel Laing (1844). [Consulta: 18/07/2007].
  16. «Grímnismál, introducció». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  17. 17,0 17,1 «Lokasenna, estrofa 24». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  18. «Vafthruthnismol, estrofa 55». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 14/07/2007].
  19. «Saga de Bulliment, capítol 11». trad. Peter Tunsall (2005). [Consulta: 14/07/2007].
  20. «Völuspá, estrofa 47». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  21. «Völuspá». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  22. «Völuspá». Edda poètica. Versió en nòrdic antic.. [Consulta: 28/10/2007].
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 «Hávamál». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 «Hávamál». Edda poètica. Versió en nòrdic antic.. [Consulta: 28/10/2007].
  25. «Hávamál, estrofes 104 i 106». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  26. «Skaldskaparmal, estrofa 43». Edda poètica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 18/07/2007].
  27. «Völuspá, estrofa 23». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  28. «Baldrs Draumar, estrofa 6». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  29. 29,0 29,1 29,2 «Grímnismál». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  30. «Grímnismál, estrofes 40 i 41». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  31. «Völuspá, estrofes 17 i 18». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 18/07/2007].
  32. «Gylfaginning, capítol 6». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 15/07/2007].
  33. «Timeless Myths», 2006. [Consulta: 16/07/2007].
  34. «Grímnismál, estrofes 6 i 8». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  35. «Grímnismál, estrofa 23». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 17/07/2007].
  36. 36,0 36,1 «Grímnismál». Edda poètica. Versió en nòrdic antic.. [Consulta: 28/10/2007].
  37. Bodvarsdottir, Hrafnhildur. The Function of the Beasts of Battle in Old English Poetry. Tesi de PhD, 1976, Universitat de Nova York en Stony Brook. Ann Arbor: Universitat Microfilms Internacional. 1989.
  38. «Gylfaginning, capítol 42». Edda prosaica. trad. Arthur Gilchrist Brodeur (1916). [Consulta: 15/07/2007].
  39. Ingemann. Grundtræk til En Nord-Slavisk og Vendisk Gudelære, 1824. 
  40. «D'Origini et situ Germanorum, capítol 9». [Consulta: 14/07/2007].
  41. «Historia gentis Langobardorum, capítol 9». [Consulta: 15/07/2007].
  42. «De Bell Gallico 6.17.1.». [Consulta: 14/07/2007].
  43. Faraday, Winfred. The Edda, Volume 1 The heroic mythology of the North; (Popular studies in mythology, romanç & folklore), 1902. 
  44. «Interpretatio Romana», 2004. [Consulta: 14/07/2007].
  45. «Timeless Myths», 2006. [Consulta: 16/07/2007].
  46. «Post festum. Solid gold among the Swedes from the end of the Migration Period solidi import to the beginning of the Viking raids.», 2003. [Consulta: 14/07/2007].
  47. «Ynglinga Saga, capítol 2». Heimskringla. trad. Samuel Laing (1844). [Consulta: 14/07/2007].
  48. 48,0 48,1 «Ynglinga Saga, capítol 10». Heimskringla. trad. Samuel Laing (1844). [Consulta: 14/07/2007].
  49. «Thor and the goddesses», 1997. [Consulta: 14/07/2007].
  50. «Saga d'Haraldr Hárfagri, capítol 20». Heimskringla. [Consulta: 14/07/2007].
  51. «Saga d'Haraldr Hárfagri, capítol 9». Heimskringla. [Consulta: 14/07/2007].
  52. «Tollund Man and Elling Woman». [Consulta: 14/07/2007].
  53. «Saga Orkneyinga, capítol 8». trad. George W. Dasent (1894). [Consulta: 14/07/2007].
  54. «Lokasenna, estrofa 22». Edda poètica. trad. H. A. Bellows (1936). [Consulta: 14/07/2007].
  55. «Saga de Gautrek, capítol 7». [Consulta: 14/07/2007].
  56. «Ynglinga Saga, capítol 27». Heimskringla. [Consulta: 14/07/2007].
  57. «Christianity». Arxivat de l'original el 2003-09-03. [Consulta: 14/07/2007].
  58. King. «Merseburger incantations». A: Element Books. The Elements of the Runes, 1993. 
  59. «Ilda and Cædmon: The dream of the rood». [Consulta: 14/07/2007].
  60. «The call of our ancient nordic religion», 2005. [Consulta: 14/07/2007].
  61. «In memory of Sveinbjörn Beiteinsson». Arxivat de l'original el 2008-01-30. [Consulta: 08/04/2008].
  62. «The viking revival», 2001. [Consulta: 14/07/2007].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Odin (déu)