Paleontologia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Paleontòleg)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La paleontologia és la disciplina basada en el mètode científic que estudia el desenvolupament de la vida sobre la Terra, de plantes i animals antics, basant-se en el registre fòssil, evidència de la seva existència que s'ha conservat en fossils.[1] Això inclou l'estudi de fòssils, petjades i nius (icnofòssils), fems fossilitzats (copròlits) i residus químics.

Entre els seus objectius hi ha, a més de la reconstrucció dels éssers vius pretèrits, l'estudi del seu origen, dels seus canvis en el temps (evolució i filogènia), de les relacions entre ells i amb el seu entorn (paleoecologia, evolució de la biosfera), de la seva distribució espacial i migracions (paleobiogeografia), de les extincions, dels processos de fossilització (tafonomia) o de la correlació i datació de les roques que els contenen (biostratigrafia).

La paleontologia permet entendre l'actual composició (biodiversitat) i distribució dels éssers vius sobre la Terra (biogeografia) -abans de la intervenció humana-, ha aportat proves indispensables per a la solució de dues de les més grans controvèrsies científiques del passat segle, l'evolució dels éssers vius i la deriva dels continents, i, de cara al nostre futur, ofereix eines per a l'anàlisi de com els canvis climàtics poden afectar al conjunt de la biosfera.

Principis i estructura[modifica | modifica el codi]

La paleontologia com a ciència[modifica | modifica el codi]

La paleontologia moderna situa la vida antiga dins el seu context corresponent, estudiant de quina manera els canvis físics a llarg termini de la geografia (paleogeografia) i el clima (paleoclima) globals han afectat l'evolució de la vida, de quina manera els ecosistemes han respost a aquests canvis i han canviat l'entorn planetari al seu torn, i com aquests canvis mutus han afectat els actuals patrons de biodiversitat. Així que la paleontologia és una ciència que toca amb la geologia, l'estudi de les roques i les formacions rocoses, i amb la botànica, biologia, zoologia i ecologia, camps que estudien les criatures vivents i com interaccionen. La palinologia és l'estudi del pol·len, sigui antic o modern.

Les divisions més importants de la paleontologia inclouen la paleozoologia (animals), paleobotànica (plantes) i la micropaleontologia (microfòssils). Els paleozoòlegs poden especialitzar-se en paleontologia dels invertebrats, que tracta els animals sense columna vertebral, o en paleontologia dels vertebrats, que tracta els animals amb columna, incloent-hi els homínids fòssils (paleoantropologia). Els micropaleontòlegs estudien els fòssils microscòpics, incloent-hi els microfòssils amb capes orgàniques, l'estudi del qual s'anomena palinologia.

Hi ha moltes especialitats que s'estan desenvolupant, com la paleoecologia, la paleobotànica, la icnologia (l'estudi de petges i caus) o la tafonomia, l'estudi d'allò que passa als organismes després que morin.

Els camps d'estudi més importants inclouen la correlació dels estrats rocosos amb la seva edat geològica i l'estudi de l'evolució dels éssers vius. La paleontologia utilitza el mateix esquema de nomenclatura binomial que s'usa en biologia, creat pel biòleg suec Carl von Linné, i situa les espècies en un arbre genealògic, mostrant els seus diferents graus de relació, segons la tècnica cladística.

La importància econòmica principal de la paleontologia és l'ús de fòssils per a determinar l'edat i la naturalesa de les roques que els contenen o de les capes inferiors o superiors. Aquesta informació és vital per a la indústria minera i especialment per a la petrolífera. La simple observació dels fòssils continguts en una roca és un dels sistemes més ràpids i acurats per a calcular l'edat d'una roca.

Els fòssils ja eren coneguts per l'home primitiu i ja eren identificats, a vegades, com a les restes d'antigues formes de vida. L'estudi formal de la paleontologia té els seus orígens en el segle XVIII.


Icnites de dinosaure teròpode en el jaciment de Valdecevillo (Enciso, La Rioja, Espanya).
Excavació del jaciment de Gran Dolina en Atapuerca (Burgos).

La finalitat primordial de la Paleontologia és la reconstrucció dels fòssils, no només de les seves parts esquelètiques, sinó també les parts orgàniques desaparegudes, restituint als éssers fossilitzats, l'aspecte que van tenir en vida, les seves actituds, etc. Per a això es val dels mateixos principis ja establerts: actualismo, anatomia comparada, correlació orgànica i correlació funcional.

  • Actualisme biològic: És imprescindible per poder interpretar els fòssils com a éssers vius, acceptant a priori que es regien per les mateixes lleis físiques i biològiques, i tenien les mateixes necessitats que els actuals.[2] Permet aquest principi, per exemple, afirmar que els peixos del Silurià tenien brànquies, perquè les tenen els peixos actuals (encara que no siguin els mateixos); i que els dinosaures ponien ous, com els cocodrils, la qual cosa s'ha vist posteriorment corroborat en trobar-se fòssils d'ous, i nius, conservats en alguns jaciments.
  • Anatomia comparada: Permet col·locar al fòssil en el lloc que li correspon del quadre general dels éssers vius, obtenint així el punt de referència necessari per poder aplicar el principi de la correlació orgànica, que ens permet reconstruir un animal complet, encara que no tinguem d'ell més que una petita part, afegint-li les parts que falten.
  • Principi de correlació orgànica: Postulat per Cuvier.[3] Cada ser orgànic forma un conjunt les parts del qual es complementen, determinant totes les altres i per tant pot ser reconegut per un fragment qualsevol, bastant en últim terme un tros de os per identificar-ho.
  • Correlació funcional: Coneguda millor com a morfologia funcional, és la part de la Paleontologia que tracta de les relacions entre la forma i la funció, és a dir: que intenta relacionar les estructures observades en els fòssils amb la funció que realitzaran en l'organisme quan estava viu. Per a això utilitza diversos mètodes o línies d'anàlisis.
  1. Comparació de grups amb estructures homòlogues: Aquest mètode, que porta al paleontòleg a comparar les estructures d'alguns grups fòssils amb les dels seus corresponents representants actuals resulta a avesis menys fiable, doncs les mateixes estructures o parts anatòmiques en un determinat grup poden haver-se modificat profundament al llarg de l'evolució i realitzar funcions molt diferents. De la mateixa manera, un mateix grup pot ocupar nínxols ecològics molt diferents al llarg del temps. Per exemple, els mamífers marins actuals i els seus predecessors terrestres tenen morfologia i ocupen nínxols ecològics molt diferents. L'extremitat anterior en ambdós grups, malgrat integrar el mateix nombre de peces òssies en posició anatòmica similar, ha experimentat profundes modificacions en les formes derivades de vida marina, i representa una adaptació a un mitjà i a una funció molt diferents (la natació) de la qual realitzaven els seus avantpassats terrestres (la marxa o el desplaçament sobre el sòl). En conseqüència, la comparació de formes i d'estructures homòlogues ha de prendre's amb gran precaució, tenint en compte que la seva validesa per a l'anàlisi morfofuncional serà molt baixa més enllà de la comparació de grups actuals amb els seus predecessors immediats del Quaternari o com a molt del Terciari superior.
  2. Comparació d'estructures anàlogues: Est és veritablement el mètode més fructífer i més fiable en Morfologia Funcional. Així pot dir-se que, mentre que l'anàlisi evolutiva constitueix el camp d'acció de l'homologia, l'anàlisi morf-funcional constitueix el camp de l'analogia. Aquesta anàlisi parteix generalment de la comparació d'estructures homoplàsiques (que tenen la mateixa forma) per inferir la mateixa funció en ambdós grups. Però aquestes estructures que tenen la mateixa forma poden tenir orígens molt diferents i els grups que les presenten poden no guardar una relació filética entre ells. Així els paleontòlegs raonen correctament que les aletes pectorals d'un peix i les extremitats anteriors d'un dofí i d'un ictiosaure realitzen la mateixa funció. Alguna cosa semblant pot dir-se de l'ala d'un rèptil volador (pterosaure), de la d'un au i de la d'un mamífer volador (ratapinyada). Tot això cal realitzar-ho, fins i tot en grups biològics que no tenen representants actuals i que només coneixem pels seus fòssils.
  • Principi de superposició estratigràfica: Enunciat per William Smith recuperant les idees de Niels Stensen (llei de Stensen), un segle anterior. En una sèrie estratigràfica normal (no invertida) els estrats de la part inferior són sempre més antics que els de la superior. El contingut en fòssils d'aquests estrats ha de complir el mateix principi. No obstant això cal exceptuar els fòssils retreballats (que han sofert un o més cicles d'exhumació -per erosió del substrat en el qual jeuen? i resedimentació), i per tant són més antics que els sediments que els engloben, o els corresponents a organismes endobiontes -aquells que viuen o passen part de la seva vida enterrats en el substrat-, les restes del qual poden ser més recents que els sediments que els engloben.
  • Principi de correlació estratigràfica: Estrats pertanyents a la mateixa època es caracteritzen per un contingut en fòssils similar. Aquest principi, en la pràctica, és cert però amb matisacions, ja que altres factors com les barreres físiques o el clima condicionen això.

Disciplines i integració de la paleontologia[modifica | modifica el codi]

La paleontologia moderna situa la vida antiga en el seu context a través de l'estudi de com els canvis físics en la geografia mundial i el clima han afectat a l'evolució de la vida, de com els ecosistemas han respost a aquests canvis i s'han adaptat al medi ambient canviant i de com aquestes respostes mútues han afectat als patrons actuals de biodiversitat.

Esquelet de tiranosaure de l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont.

Al seu torn, es pot dividir en diversos camps d'estudi:

  • la Paleozoologia. És la més coneguda i estesa, i a la qual se li atribueix generalment el nom de Paleontologia. Té un marc biològic fort, tant que es pot abordar des de la biologia o des de la geologia. S'encarrega de l'estudi dels animals extints, a partir de les seves restes fòssilés, i de la seva taxonomia. Aquí s'inclouen disciplines com la Paleoentomologia o la Dinosaurologia
  • la Paleobotànica. S'encarrega de l'estudi d'éssers vegetals o fúngics extints i la seva taxonomia. És una disciplina menys estesa que l'anterior. S'inclouen disciplines com la Palinologia o estudi del pol·len.
  • la Paleoclimatologia. Se surt del marc biològic per endinsar-se en la Meteorologia. Emula el clima, les condicions atmosfèriques, les franges climàtiques del passat geològic.
  • la Paleogeografia. S'aborda des de la geografia física, i es basa en l'estudi de la topografia i geografia del passat

Relació amb altres ciències[modifica | modifica el codi]

Es pot considerar a la Paleontologia com una divisió temporal de la Biologia. La Biologia facilita una informació sobre els éssers vius sense la qual és impossible fer una interpretació correcta dels fòssils (aquesta és una de les bases del actualisme). La Paleontologia, per la seva banda, posa de manifest i informa al biòleg quin va ser la vida del passat i la seva evolució, constituint d'aquesta forma el vessant històric de la biologia.

Els fòssils tenen un valor intrínsec, ja que el seu estudi és fonamental per a la Geologia (correlacions, reconstruccions paleoambientals...). Quant a l'aspecte aplicat són nombrosos els exemples que relacionen certs organismes amb la gènesi de jaciments minerals (com el fitoplàncton amb el petroli, el carbó, els fosfats, etc.). La geologia històrica és inconcebible sense el suport de les dades paleontològics que ens donen informació sobre Paleogeografia, Paleoclimatologia, Paleoecologia, quimisme de les aigües, etc.). De la mateixa forma la Paleontologia necessita d'altres disciplines com la Bioquímica, la Física o les Matemàtiques (especialment l'Estadística).

Tècniques paleontològiques[modifica | modifica el codi]

Hi ha diferents tècniques usades comunament en paleontologia

Mètodes mecànics[modifica | modifica el codi]

Els límits físics dels fòssils representen àrees de debilitat, ja que la constitució química és diferent de la matriu que els inclou. Per tant, per separar-los es pot usar mètodes de percussió (martell i cisell).

  • Tècniques d'abrasió: La pionera va ser la màquina de doll de sorra. Generalment ara s'usa un gas (aire comprimit, nitrogen o diòxid de carboni) que propulsa una pols abrasiva; en aquest cas el poder abrasiu depèn de la pressió del gas i de la grandària i característiques de la pols abrasiva.
  • Escalfament: Es recorre a canvis molt bruscs de temperatura, per separar per dilatació diferencial.
  • Tècniques de percussió i escalabornat: S'usa un netejador pneumàtic de fòssils amb puntes especials (major grandària per a l'escalabornat i puntes cada vegada més fines per al treball delicat). Per a això cal reconstruir la disposició del fòssil abans de començar, així com comprovar la petrologia de la roca i recolzar els espècimens en un element que absorbeixi les vibracions (com un sac de sorra).

Mètodes químics[modifica | modifica el codi]

S'usen en funció de la naturalesa dels fòssils i la roca. Mitjançant una tècnica anomenada disgregació química, es tracta d'aigua amb detergents que disminueixen la tensió superficial en la interfase argila-aigua per a roques argilenques o llims. El aigua oxigenada té un efecte similar. Els àcids també són usats àmpliament utilitzats en l'extracció de fòssils: àcid clorhídric (ClH), àcid fluorhídric (FH), àcid nítric (NO3), àcid fòrmic o àcid acètic.

Tècniques d'extracció de microfòssils[modifica | modifica el codi]

Cal distingir tècniques depenent del tipus de roca.

  • Roques calcàries: S'utilitza àcid acètic (CH3COOH) o fòrmic (HCOOH) per a fòssils fosfàtids. En aquest cas es col·loca la mostra en un got de polietilè i s'afegeix acètic (10-15%) o fòrmic que actua més ràpid i pot utilitzar-se a major concentració encara que és més corrosiu. L'àcid pot atacar al fosfat en mostres amb baix contingut en carbonat pel que interessa afegir carbonat càlcic en pols (obtenint acetat de calci). Alternativament en els successius atacs en la mostra per solucionar aquest problema s'usa una solució (7% àcid acètic concentrat, 63% aigua i 30% del líquid filtrat procedent de la digestió de mostres prèvies).
  • Roques silíciques: S'utilitza àcid clorhídric al 10%.
  • Roques argilenques: En aquest cas es recorre a l'aigua oxigenada o a detergents.
  • Tècniques palinològiques: S'utilitza àcid fluorhídric o clorhídric.

Tècniques de concentració[modifica | modifica el codi]

S'utilitzen líquids pesants com el bromoform (CHBr3, pe 2.89) i tetrabromoetà (C2H2Br4, pe 2.96), però són molt tòxics.[4] L'alternativa més segura és l'ús de politungstat de sodi (3Na2WO4.9WO3.H2O) soluble en aigua el que permet variar la seva Pe. La ideal és 2,75 o lleugerament més alt per evitar problemes de viscositat alta i precipitació. Es realitza una filtració amb tamisos de grandària adequada en funció dels grups fòssils.

Seccions primes[modifica | modifica el codi]

Es duen a terme quan els fòssils i microfósiles posseeixen una composició igual que la de la matriu.

Consolidants i adhesius[modifica | modifica el codi]

La consolidació o enduriment és necessari per a la conservació i manipulació de molts exemplars. Els adhesius i consolidants han de ser fàcilment eliminables en cas necessari. Per a aquells fòssils que hagin sofert mètodes d'extracció mecànica es realitza un segellat de fractures amb resines d'acetil-polivinil i poli-metil-metacrilat solubles en etil-acetat. L'última es contreu quan s'asseca pel que no es pot utilitzar com consolidant. El cianocrilat s'utilitza per reparar petites peces de fòssils (la seva estabilitat és desconeguda i és pràcticament insoluble). Els mètodes químics de preparació necessiten d'adhesius i consolidants que protegeixin als fòssils de l'atac químic i com a armadura i reforç. El polibutil-metacrilat, poli-metil-metacrilat i cianocrilat són adhesius de resistència similar als àcids. En tots els mètodes de preparació és necessari portar un meticulós control de tots els passos realitzats.

Història de la Paleontologia[modifica | modifica el codi]

  • Antiguitat: Les referències a la troballa de fòssils es remunten a la Grècia Clàssica. Jenófanes, al segle VI a. C.,[5] refereix la presència de petxines de mol·luscs a Malta i Siracusa i fòssils vegetals en Aturs. En aquella època existien dues tendències a l'hora d'interpretar els fòssils. Una representada per l'Escola Pitagòrica que expressa amb claredat la veritable naturalesa biològica d'alguns fòssils marins i l'altra seguida per l'Escola Platònica i alguns deixebles de Aristòtil, que els considerava com a "jocs de la naturalesa" o "intents de la mateixa d'imitar als organismes".
  • Edat Mitjana i Renaixement: Les idees de Plató, matisades per l'aristotelisme, van perdurar durant tota l'edat mitjana fins i tot fins a avançat el segle XVIII, si bé sempre va haver-hi algunes referències a l'origen orgànic dels fòssils, com va fer Leonardo da Vinci.
En el segle XVI el científic danès Konrad von Gesner publica un dels primers tractats il·lustrats sobre objectes fòssils, "De Rerum fossilium, Lapidum et Gemmarum maxime, figuris et similitudinibus liber". Aquest treball suposa un important avanç pel fet de separar els fòssils d'aparença orgànica de gemmes i minerals, així com per l'ocupació d'il·lustracions (els avançaments tècnics de la il·lustració, podríem dir, han exercit en la Història de la Paleontologia un paper similar al de les millores en els instruments de mesura en Ciències Físiques.[6] Si bé sobre el seu origen segueix donant suport a les idees aristotèliques i neoplatòniques.
És al segle XVII quan es va a produir una important revolució al món de la Paleontologia i també els primers estudis que podríem considerar paleobiològics. Fabio Colonna (1616),[7]

és un dels primers a situar els fòssils dins del seu context biològic. Amb els treballs de Nicolaus Steno es comencen a albirar amb certa claredat la veritable naturalesa dels fòssils; igual que Colonna, s'interessa pel problema de l'origen biològic dels fòssils, a través de la comparació de les dents de tauró amb les Glossopetrae (dents fòssils de grans taurons), o bé analitzant les línies de creixement de les petxinas fòssils. Concretament Robert Hooke, en la seva obra Micrographia, descriu per primera vegada les seves observacions al microscopi de la microestructura de fusta fòssil, deduint la seva afinitat amb fusta podrida o cremada; així mateix va reconèixer la similitud entre els recentment descoberts Nautilus i els ammonites. Considera el seu origen orgànic i atribueix a aquest efecte dels terratrèmols la situació geogràfica anòmala en la qual apareixen les restes. En aquesta època un dels principals arguments a favor de l'origen biològic dels fòssils va ser l'existència del Diluvi Universal segons Woodward (1665-1728), plasmats en un dels primers treballs importants sobre Paleobotànica "Herbarium Diluvianum", de Scheulhzerus (1709), amb acurades descripcions i il·lustracions de plantes fòssils que interpreta com a vestigis del Diluvi. Amb l'obra de Lhwyd (1699), que descriu plantes fòssils procedents del Carbonífer de Gran Bretanya, interpretant-les com originades pel creixement de veritables llavors dins de la roca, es produeix una volta a les idees aristotèliques encara que amb nous matisos.

  • Il·lustració: Buffon (1707-1788) marca l'inici d'una nova època amb la publicació de la seva "Histoire Naturelle" en 1749, posant en crítica les idees diluvistes. Posteriorment i en el tom "Donis Époques de la Nature" (1778), reconeix la separació entre la història de l'home i de la vida. En l'any 1796, a punt d'iniciar-se el segle XIX, Cuvier (1769-1832) va donar a conèixer el seu treball "Memoire sur les especes d'Elephants tant vivantes com fossiles" que marca un de les principals fites en la Paleontologia, ja que s'aporten per primera vegada proves irrefutables a favor de les extincions. D'altra banda els seus treballs sobre anatomia comparada i morfologia funcional, fan que es consideri a Cuvier com el fundador de la Paleontologia, en dotar-la d'una sèrie de principis bàsics per a la seva investigació i al seu torn de la Paleozoologia o la Paleobotànica. El seu contemporani Lamarck (1744-1829) va ser el primer a desenvolupar una teoria evolucionista; no obstant això ni els seus arguments ni el mateix procés evolutiu va ser admès pels seus coetanis, i va ser un dels seus principals oponent el propi Cuvier, defensor a ultrança de les teories catastrofistes.
Durant tot el segle XIX es produeix una gran proliferació d'importants treballs en Paleontologia. Sens dubte els treballs de Charles Lyell i uns altres grans geòlegs de l'època van abonar el terreny perquè Darwin elaborés la seva teoria sobre l'evolució. Amb això es va traçar l'inici d'una nova etapa en la Paleontologia. Amb la publicació de "On the Origin of Species by Means of Natural Selection" en 1858 es produeix una veritable revolució i l'inici d'una nova i florescent època per les Ciències Biològiques, alhora que el divorci entre la Paleontologia i les restants Ciències de la Vida. A pesar que Darwin havia recolzat en els fòssils moltes de les seves conclusions, van ser paleontòlegs i geòlegs els que més van trigar a admetre la seva teoria. Al final del segle XIX i principi del XX, amb l'inici i desenvolupament de la Genètica es produeix la major desarmonia; mentre la Paleontologia se centra en estudis estratigràfics integrant-se en les ciències geològiques, la Biologia ignora la Paleontologia considerant-la una ciència purament descriptiva.
  • Etapa Moderna: Gràcies a l'esforç conjunt d'alguns biòlegs i paleontòlegs es produeix un retrobament entre ambdues ciències dins del marc de la nova Teoria Sintètica. George Gaylord Simpson amb el seu treball "Tempo and mode in Evolution" (1944),[8] va a ser el precursor d'aquesta reconciliació que inicia una nova etapa en la moderna Paleontologia i el desenvolupament i consolidació dels estudis paleobiològics.
Si els segles XVI al XVIII es van caracteritzar pels grans estudis sistemàtics i el segle XIX i inicis del XX per les seves aplicacions en Biostratigrafia, és molt recentment quan es produeix un important gir en els estudis paleontològics. Probablement el seu detonant hagi estat la Teoria de la Tectònica de Plaques, per la qual els estudis paleontològics suposen una important contribució per les seves aportacions paleobiològiques. Un altre factor potser més important que l'anterior ha estat l'acostament de la Paleontologia a les Ciències Biològiques, de les quals s'havia distanciat des del passat segle. Actualment la Paleontologia es nodreix de noves tècniques (microscopia electrònica, rajos X, espectrometria, informàtica) aportant nous i interessants dades en diversos aspectes paleobiològics (Paleoecologia, Tafonomia, Paleohistologia, Paleobioquímica...) Els estudis de protistes, pol·len i espores fòssils, àmpliament desenvolupats a partir de la segona meitat d'aquest segle, han suposat un importantíssim complement als estudis paleontològics clàssics, amb aportacions en el camp de l'origen de la vida, evolució, Tafonomía i Paleontologia Aplicada entre uns altres. En aquest moment els estudis de Paleobioquímica estan experimentant un notable auge, obrint un nou camp d'investigació amb grans possibilitats en diversos aspectes paleobiològics (aminoàcids, lignina, clorofil·las, cel·lulosa, esporopolenina...). En el camp de l'evolució la Teoria de l'equilibri puntuat (Eldredge i Gould, 1972) ha irromput amb força en els últims anys posant en crítica la Teoria Sintètica i creant una viva polèmica.

Paleontòlegs famosos[modifica | modifica el codi]

La història inclou bon nombre de paleontòlegs ressenyables:

Othniel Charles Marsh. Descripció de la Llibreria del Congrés: "Marsh, Prof. O.C. of Conn".
Paleontòlegs
Nom País Any de naixement Any de mort
Roy Chapman Andrews Estats Units 1884 1960
Mary Anning Anglaterra 1799 1847
Robert Bakker Estats Units 1945 -
Robert Broom Sud-àfrica 1866 1951
Barnum Brown Estats Units 1873 1963
William Buckland Anglaterra 1784 1856
Andrew Carnegie Escòcia 1835 1919
Edwin Harris Colbert Estats Units 1905 2001
Edward Copi Estats Units 1840 1897
Georges Cuvier França 1769 1832
Charles Darwin Regne Unit 1809 1882
Earl Douglass Estats Units 1862 1931
Eberhard Farrs  ?  ?  ?
Stephen Jay Gould Estats Units 1941 2002
John Bell Hatcher Estats Units 1861 1904
Jack Horner Estats Units 1946 -
Jim Jensen Estats Units 1918 1998
Joseph Leidy Estats Units 1823 1891
Carl von Linné Suècia 1707 1778
Richard Lull Estats Units 1867 1957
Gideon Mantell Anglaterra 1790 1852
Othniel Marsh Estats Units 1831 1899
Franz Nopcsa Hongria 1877 1933
Henry Fairfield Osborn Estats Units 1857 1935
John Ostrom Estats Units 1928 2005
Richard Owen Anglaterra 1804 1892
Adolf Seilacher Alemanya 1925 -
Paul Serè Estats Units 1957 -
George Gaylord Simpson Estats Units 1902 1984
Charles Sternberg Estats Units 1850 1943
Mignon Talbot Estats Units 1869 1950
Friedrich Von Huene Alemanya 1875 1969

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Paleontologia

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Newman, Garfield, et al. Echoes from the past: world history to the 16th century. Toronto: McGraw-Hill Ryerson Ltd, 2001. ISBN 0-07-088739-X. 
  2. Sergio R. S. Ceballos. «Les plantes amb flors» (en espanyol). [Consulta: 29 de desembre de 2007].
  3. Universitat de Concepción. «Historia de la Paleontologia» (en espanyol). [Consulta: 20 de desembre de 2007].
  4. Agency for Toxic Substances & Disease Registry. «Bromoform i dibromoclorometà» (en espanyol). [Consulta: 29 de desembre de 2007].
  5. Universitat Complutense de Madrid. «Famosos geoquímics» (en espanyol). [Consulta: 20 de desembre de 2007].
  6. Rudwick, M.J.S. 1987. El significat dels fòssils. Hermann Blume.
  7. Artola, J.M., Galera, A. 1994. El tiempo biológico. Asclepio: arxivo iberoamericano de historia de la Medicina y Antropología Médica; 46 (2)
  8. «Evolució» (en espanyol). Universitat de Buenos Aires. [Consulta: 29 de desembre de 2007].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aguirre, E. (Coord.) (1989). Paleontología. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Nuevas tendencias, 10. 433 págs. ISBN 978-84-00-06968-1
  • Domènech, R. y Martinell, J. (1996). Introducción a los fósiles. Masson, S.A. 288 págs. ISBN 84-458-0404-9
  • López Martínez, N. i Truyols Santonja, J. (1994). Paleontología. Conceptos y métodos. Editorial Síntesis, S.A.. Col. Ciencias de la vida, 19. 334 págs. ISBN 84-7738-249-2
  • Meléndez, B. (1977). Paleontología. Tomo 1. Parte general e invertebrados. Editorial Paraninfo, S.A. 715 págs. ISBN 84-283-0005-4 (2ª Ed.)
  • Meléndez, B. (1979). Paleontología. Tomo 2. Vertebrados. Peces, Anfibios, Reptiles y Aves. Editorial Paraninfo, S.A. 542 págs. ISBN 84-283-1001-7
  • Meléndez, B. (1990). Paleontología. Tomo 3 Volumen 1. Mamíferos (1ª parte). Editorial Paraninfo, S.A. 383 págs. ISBN 84-283-1742-9
  • Raup, D.M. y Stanley, S.M. (1978 [1971]). Principios de Paleontología. Editorial Ariel. 456 págs. ISBN 84-344-0145-2
  • Roger, J. (1980 [1977]). Paleoecología. Editorial Paraninfo, S.A. 203 págs. ISBN 84-283-1038-6
  • Rudwick, M.J.S. (1987 [1976]). El significado de los fósiles. Episodios de la Historia de la Paleontología. Hermann Blume. Col. Ciencias de la Naturaleza. 347 págs. ISBN 84-7214-371-6
  • Sanz, J.L. (2007). Cazadores de dragones. Editorial Ariel. ISBN 978-84-344-5316-6
  • Simpson, G.G.(1985 [1983]). Fósiles e historia de la vida. Prensa científica, S.A. Col. Biblioteca Scientific American. 240 págs. ISBN 84-7593-007-7
  • VV.AA. (1988). Curso de Conferencias sobre Historia de la Paleontología. Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. Col. Historia de la Ciencia. 215 págs. ISBN 84-600-5332-6

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paleontologia

Museus[modifica | modifica el codi]