Geografia física

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La geografia física és la part de la geografia que aborda l'estudi de les característiques naturals existents a la superfície de la Terra, és a dir, l'estudi de les condicions de la natura o el paisatge natural.

La superfície terrestre no és homogènia i varia d'un lloc a un altre a causa de la dinàmica interrelacionada dels diferents factors geogràfics entre si i al costat d'altres factors. La manifestació local, producte d'aquesta dinàmica, es coneix amb el nom de paisatge, que en geografia és un fenomen d'especial interès i que molts consideren l'objecte d'estudi de la geografia.

L'evolució del paisatge producte de la dinàmica de la superfície terrestre, és explicada pel cicle geogràfic. El cicle comença amb l'aixecament del relleu per processos geològics (falles, vulcanisme, solevantamiento tectònic, etc.). Els rius i l'escorriment superficial comencen a crear les valls de forma de V entre les muntanyes (l'etapa anomenada "joventut"). Durant aquesta primera etapa, el relleu és més escarpat i la més irregular. En un cert termini, els corrents poden tallar valls més amples ("maduresa") i després començar a serpentejar, sobresortint només suaus turons ("senectut"). Finalment, tot arriba al que és un pla pla, pla en l'elevació més baixa possible (anomenat el "nivell de base"). Llavors, el "rejoveniment" passa i hi ha un altre aixecament de muntanyes i el cicle continua.

Factors[modifica | modifica el codi]

Els factors involucrats en la dinàmica evolutiva del paisatge poden ser classificats en quatre grups:

Factors geogràfics
El relleu es veu afectat tant per factors biòtics com abiòtics, dels quals es consideren pròpiament geogràfics aquells abiòtics d'origen exogen, com ara el relleu, el sòl, el clima i els cossos d'aigua. El clima amb els seus elements com ara la pressió, la temperatura. els vents. L'aigua superficial amb l'acció del vessament, l'acció fluvial i marina. Els gels amb el modelat glacial, entre altres. Són factors que ajuden a la modelització, afavorint els processos erosius.
Factors biòtics
L'efecte dels factors biòtics sobre el relleu sol oposar-se als processos del modelatge, especialment considerant la vegetació, però, hi ha no pocs animals que col·laboren amb el procés erosiu tals com els caprins.
Factors geològics
com ara la tectònica, el diastrofisme, l'orogènesi i el vulcanisme, són processos constructius i d'origen endogen que s'oposen a la modelització i interrompen el cicle geogràfic.
Factors antròpics
L'acció de l'home sobre el relleu és molt variable, depenent de l'activitat que es realitzi, en aquest sentit i com comunament passa amb l'home és molt difícil generalitzar, i pot incidir a favor o en contra dels processos erosius.

Encara que els diferents factors que influeixen en la superfície terrestre es veuen inclosos en la dinàmica del cicle geogràfic, només els factors geogràfics contribueixen sempre en direcció al desenvolupament del cicle i al seu fi últim, la penillanura. Mentre que la resta dels factors (biològics, geològics i antròpics) interrompen o pertorben el normal desenvolupament del cicle.

Disciplines[modifica | modifica el codi]

Cada branca de la geografia física estudia un component específic del paisatge o interrelacions entre factors geogràfics. Nombroses branques constitueixen la Geografia física i entre elles destaquen:

Història de la geografia física[modifica | modifica el codi]

A partir del naixement de la Geografia com a ciència durant l'època clàssica grega i fins a finals del segle XIX amb el naixement de l'Antropogeografia o Geografia Humana, la Geografia va ser gairebé exclusivament una ciència natural: l'estudi descriptiu de localització i la Toponímia de tots els llocs del món conegut. Diverses obres entre les més conegudes durant aquest llarg període podrien citar com a exemple, des de les de Estrabó (Geografia), Eratòstenes (Geografia) o Dionís Periegeta ( Periegesis Oiceumene ) a l'edat antiga fins a les de Alexander Von Humboldt (Cosmos) en el segle XIX, en les quals es considerava a la Geografia com una ciència físic-natural, per descomptat, passant per l'obra Summa de Geografia de Martín Fernández de Enciso de començaments del segle XVI, on apareix assenyalat per primera vegada el Nou Món.

Entre els segles XVIII i XIX, una polèmica presa de la Geologia, entre els partidaris de James Hutton (Tesi de l'uniformisme) i Georges Cuvier (catastrofisme) va influir poderosament en el camp de la Geografia.

Dos processos desenvolupats durant el segle XIX van tenir una gran importància en el desenvolupament posterior de la geografia física: el primers es tracta de l' imperialisme colonial europeu a Àsia, Àfrica, Austràlia i fins i tot Amèrica, a la recerca de les matèries primeres exigides per la Revolució Industrial, que va contribuir al fet que es creessin i s'invertís en els departaments de geografia de les universitats de les potències colonials i al naixement i desenvolupament de les societats geogràfiques nacionals, donant origen així al procés identificat per Horaci Capel com la institucionalització de la Geografia. Un dels imperis més prolífics en aquest sentit va ser el Rus. A mitjans del segle XVIII nombrosos geògrafs són enviats per l'almirallat rus en diferents oportunitats a realitzar aixecaments geogràfics a la zona de l'àrtic siberià. Entre aquests es troba qui és considerat el patriarca de la geografia russa: Mikhaïl Lomonósov qui a mitjans del decenni de 1750 comença a treballar en el Departament de Geografia de l'Acadèmia de Ciències per a realitzar investigacions a Sibèria, les seves aportacions en aquest sentit són notables, demostra l'origen orgànic del sòl, desenvolupa una llei general sobre el moviment dels gels que encara regeix en el bàsic, fundant així una nova branca geogràfica: la Glaciologia. En 1755 per iniciativa seva es funda la Universitat de Moscou on promou l'estudi de la geografia i la formació de geògrafs. El 1758 és nomenat director del Departament de Geografia de l'Acadèmia de Ciències, lloc des del qual elaboraria una metodologia de treball per a l'aixecament geogràfic que guiaria per molt temps les més importants expedicions i estudis geogràfics a Rússia. D'aquesta manera la línia de Lomonosov va seguir i les aportacions de l'escola russa es van anar multiplicant a través dels seus deixebles, ja en el segle XIX tenim grans geògrafs com Vasili Dokucháyev qui va realitzar obres de gran rellevància com "principi de l'anàlisi integral del territori "i" Els chernozem russos "aquesta última la més important on introdueix el concepte geogràfic de sòl, distingint d'un simple estrat geològic, i fundant d'aquesta manera una nova àrea d'estudi geogràfic: la Podologia o Edafologia. La climatologia rebria també un fort impuls des de l'escola russa a través de Wladimir Peter Köppen el principal aportació, la seva classificació climàtica, segueix vigent avui en dia, encara que amb algunes modificacions i millores. No obstant això aquest gran geògraf físic també va contribuir a la Paleogeografia a través del seu treball"Els climes del passat geològic"pel qual se'l considera el pare de la Paleoclimatologia. Altres geògrafs russos que van realitzar grans aportacions a la disciplina en aquest període van ser NM Sibirtsev, Piotr Semionov, K. D. Glinka, Neustrayev, entre altres.

El segon procés d'importància es tracta de la teoria de l'evolució formulada per Charles Robert Darwin a mitjan segle (el que va influir decisivament en l'obra de Ratzel, que posseïa una formació acadèmica com zoòleg i era seguidor de les idees de Darwin) el que va significar un important impuls en el desenvolupament de la Biogeografia.

Un altre important esdeveniment a la fi del segle XIX i principis del segle XX donarà un important impuls al desenvolupament de la geografia i tindrà lloc als Estats Units. Es tracta del treball del famós geògraf William Morris Davis que no només va realitzar importants aportacions a l'establiment de la disciplina al seu país, sinó que va revolucionar el camp en desenvolupar la teoria del cicle geogràfic la qual va proposar com a paradigma per la geografia en general, encara que en realitat va servir com a paradigma per a la geografia física. La seva teoria explicava que les muntanyes i altres accidents geogràfics estan modelats per la influència d'una sèrie de factors que es manifesten en el cicle geogràfic. Encara que la teoria de Davis no és enterament exacta, era absolutament revolucionària i excepcional en el seu temps i ajudava a modernitzar la geografia i a crear el subcamp de la geomorfologia. Les seves implicacions impulsar un sense nombre d'investigacions en diferents branques de la geografia física. Per al cas de la paleogeografia aquesta teoria va aportar un model per comprendre l'evolució del paisatge. Per a la hidrologia, la glaciologia i la climatologia va ser un impuls quan es va investigar com els factors geogràfics que estudien modelen el paisatge i influeixen en el cicle. El gruix dels treballs de William Morris Davis van conduir al desenvolupament d'una nova branca de la geografia física: la geomorfologia, els continguts fins aleshores no es diferenciaven de la resta de la geografia. Al cap de poc aquesta branca presenta un gran desenvolupament. Alguns dels seus deixebles van realitzar importants aportacions a diferents branques de la geografia física i humana com ara Curtis Marbut amb el seu invaluable llegat per a la pedologia, Mark Jefferson, Isaiah Bowman, entre altres.

Geògrafs físics notables[modifica | modifica el codi]

  • Eratòstenes (276-194 aC), qui va fer la primera estimació fiable de la coneguda grandària de la Terra, a més de ser considerat el pare de la Geografia.
  • Ptolemeu (c.90 - c.168), qui va compilar coneixement grec i romà per produir el llibre Geographia.
  • Abu Rayhān Biruni (973 - 1048 dC), considerat el pare de la geodèsia.
  • Ibn Sina (Avicenna, 980-1037), qui va formular la llei de superposició i el concepte de l'uniformisme en El Llibre de la curació
  • Muhammad al-Idrisi (pares, 1100 - c.1165), qui va realitzar la Rogeriana Tabula, el mapa del món més precís en l'edat mitjana.
  • Piri Reis (1465 - c.1554), un dels seus mapes és el mapa del món més antic conservat que inclou Amèrica i l'Antàrtida.
  • Gerardus Mercator (1512-1594), va innovar en el camp de la cartografia i va ser el creador de la projecció de Mercator
  • Bernhardus Varenius (1622-1650), va escriure el seu important treball "Geografia General" (1650), primera visió general de la geografia, que va significar la fundació de la geografia moderna.
  • Mikhail Lomonosov (1711-1765), pare de la geografia russa i fundador de la glaciologia.
  • Alexander Von Humboldt (1769-1859), Va publicar el seu llibre Kosmos i va fundar l'estudi de la biogeografia.
  • Arnold Henry Guyot (1807-1884), que va destacar l'estructura de les glaceres i ha permès conèixer més del moviment de glaceres, sobretot en el flux de gel fix.
  • Louis Agassiz (1807-1873), autor d'una teoria glacial que discuteix la noció d'una Terra estacionària de refredament.
  • Alfred Russel Wallace (1823-1913), fundador de la biogeografia moderna i la línia de Wallace.
  • Vasily Dokuchaev (1840-1903), patriarca de la geografia russa i fundador de la Podologia.
  • Wladimir Peter Köppen (1846-1940), creador de la classificació climàtica més impotantes i fundador de Paleoclimatologia.
  • William Morris Davis (1850-1934), pare de la geografia nord-americana, fundador de l'Associació Americana de Geògrafs, cofundador de la National Geographic Society, fundador de la Geomorfologia i desenvolupador de la teoria del cicle geogràfic.
  • Sir Ernest Shackleton (1874-1922), explorador de l'Antàrtida durant l'edat heroica de l'exploració antàrtica.
  • Robert E. Horton (1875-1945), fundador de la hidrologia moderna i creador de conceptes hidrològics bàsics com la capacitat d'infiltració i l'escorrentia.
  • J Harlen Bretz (1882-1981), pioner de la recerca en la formació de paisatges per les inundacions catastròfiques, especialment per les inundacions del Bretz (Missoula).
  • Willi Dansgaard (nascut el 1922), paleoclimatòleg i cuaternarista, va jugar un paper decisiu en l'ús d'isòtops d'oxigen per a la datació i va ser co-identificador d'esdeveniments Dansgaard-Oeschger.
  • Hans Oeschger (1927-1998), paleoclimatòleg i pioner en la investigació de nuclis de gel, co-identificador d'esdeveniments Dansgaard-Orschger.
  • Richard Chorley (1927-2002), un element clau per a la revolució quantitativa i l'ús de la teoria de sistemes en la geografia.
  • Sir Nicholas Shackleton (1937-2006), qui va demostrar que les oscil·lacions en el clima durant els últims milions d'anys podria estar relacionada amb variacions en la relació orbital i de posició entre la Terra i el Sol
  • Stefan Rahmstorf (nascut el 1960), professor dels canvis climàtics abruptes i autor de les teories de la dinàmica termohalina.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geografia física Modifica l'enllaç a Wikidata