Sida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sida
Classificació i recursos externs

El llaç vermell és el símbol de la lluita contra la sida
CIM-10 B24
CIM-9 042
DiseasesDB 5938
MedlinePlus 000594
eMedicine emerg/253
MeSH D000163

La sida[1] (acrònim de Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida) és una malaltia infecciosa causada pel virus VIH,[2][3][4] que cursa amb una profunda alteració de la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d'altres infeccions i malalties de pronòstic clínic greu. El descobriment de l'agent causal de la malaltia, el VIH, fou aïllat per primer cop el 1983 per Luc Montagnier i Françoise Barré-Sinoussi; i confirmat pocs dies després per Robert Gallo.

El virus de la sida, al contrari d'altres virus, és relativament poc resistent a l'exterior dels cos, de tal manera que a la pràctica només la sang, l'esperma, les secrecions vaginals o la llet materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant poden transmetre'l. No sembla pas que hi hagi hagut casos de transmissió per altres humors, com llàgrimes, suor, saliva, tos, picades d'insectes, etc.[5][6]

D'ençà que es va descriure el primer cas l'any 1981, han mort de sida al món uns 6,4 milions de persones i se n'han infectat més de 40 milions. És una pandèmia, especialment greu a l'Àfrica i no existeix cap remei eficaç per a curar-la. El dia 1 de desembre se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la sida.

Etiologia

Representació idealitzada de la ultraestructura del virus de la sida
Diagrama que representa el cicle replicatiu del virus de la sida
Freqüència de casos de sida al món entre 1999 i 2002

Malaltia infecciosa, causada per un o més tipus de virus, que cursa amb una profunda alteració de la immunitat cel·lular, la qual afavoreix la instauració d'altres infeccions i de malalties de pronòstic clínic greu. L'agent causant és el virus anomenat VIH (Virus d'Immunodeficiència Humana), denominació acceptada internacionalment després de la unificació terminològica del virus LAV (de l'anglés Lymphadenophathy Associated Virus) i del virus HTLV-III (Human T-Cell Lymphotric Virus). El VIH és un virus ARN de la família dels retrovirus que conté tres gens principals i altres de secundaris i un enzim, la transcriptasa inversa, que pot codificar l'ARN del virus a l'interior de l'ADN de la cèl·lula infectada. El VIH prové, segurament, de mutacions d'un altre virus, el VIS (Virus d'Immunodeficiència Simiesca), que desencadenen malalties similars a la SIDA en la mona verda de l'Àfrica, probable lloc d'origen del VIH, des d'on s'ha estès a la resta del món.

Degut al seu peculiar sistema de replicació el VIH té un alt grau de variació genètica i, tenint en compte el grau d'homologia genòmica, se n'han descrit dos tipus principals, el VIH-1 i el VIH-2. Del primer hom n'ha descrit dos grups, el grup M (major o principal) amb deu subtipus, anomenats de la A a la J i diferents en el seu grau de transmissibilitat i patogenicitat, i el grup O (de l'anglès outlier, traduïble per "forà", "remot" o "allunyat"). El VIH actua sobre els limfòcits T CD4+ (cooperadors/inductors) i modifica la regulació de la resposta immunològica normal. Els limfòcits T CD4+ són destruïts i s'inverteix el quocient limfocitari T4/T8, de manera que predominen els limfòcits T CD8+ (citotòxics/supressors).

Símptomes

Gràfic generalitzat de la relació entre les còpies de VIH (càrrega vírica) i el recompte de limfòcits CD4+ al llarg del curs habitual d'una infecció per VIH sense tractament; el curs de la malaltia de qualsevol individu pot variar considerablement.                      Recompte de limfòcits T CD4+ (cèl·lules/mm³)                      Còpies d'ARN de VIH per mL de plasma

Els símptomes de la sida són principalment el resultat de trastorns que normalment no es desenvolupen en individus amb un sistema immunitari sa. La majoria d'aquestes malalties són infeccions causades per bacteris, virus, fongs i paràsits, que normalment són controlats pels elements del sistema immunitari que queden danyats pel VIH.

Les infeccions oportunistes són habituals en els malalts de sida.[7] El VIH afecta gairebé tots els sistemes d'òrgans.

Els malalts de sida també corren un major risc de desenvolupar una sèrie de càncers, com el sarcoma de Kaposi, el càncer de cèrvix i càncers del sistema immunitari coneguts com a limfomes. A més, els pacients de sida solen tenir símptomes sistèmics d'infecció com ara febres, suors (especialment de nit), glàndules inflades, rigors, debilitat i pèrdua de pes.[8][9] Les infeccions oportunistes específiques que desenvolupen els pacients de sida depenen parcialment en la prevalença d'aquestes infeccions a la zona geogràfica on viu el malalt.

Símptomes principals de la sida.

Infeccions pulmonars

Radiografia de pneumònia pneumocística. Hi ha més blanc (opacitat) a la part inferior dels dos pulmons, signe característic d'aquesta malaltia.

La pneumònia pneumocística (originalment coneguda com a pneumònia per Pneumocystis carinii i encara abreujada com a PCP, que significa Pneumocystis pneumonia) és relativament rara en les persones sanes i immunocompetents, però comuna en els individus infectats amb VIH. És causada per Pneumocystis jirovecii.

Abans de l'arribada d'un diagnòstic, un tractament i una profilaxi rutinària eficaços als països occidentals, era una causa de mort immediata comuna. Als països en vies de desenvolupament encara és un dels primers indicis de sida en els individus no analitzats, tot i que generalment no es dóna a menys que el recompte de limfòcits CD4+ sigui de menys de 200 cèl·lules per µL de sang.[10]

La tuberculosi (TB) és única entre les infeccions associades amb el VIH, perquè és transmissible a gent immunocompetent per via respiratòria, és fàcil de tractar una vegada identificada, pot produir-se als estadis inicials de la malaltia per VIH, i es pot prevenir amb una teràpia farmacològica. Tanmateix, la resistència a múltiples medicaments és un problema potencialment greu.

Tot i que als països occidentals la seva incidència s'ha reduït gràcies a l'ús de teràpies directament observades i altres pràctiques millorades, però aquest no és el cas als països en vies desenvolupament on el VIH és més prevalent. A la fase inicial d'infecció per VIH (recompte de C4+ de més de 300 cèl·lules per µL), la TB es presenta típicament com una malaltia pulmonar. A les fases avançades d'infecció, la TB sovint es presenta de forma atípica, sent les malalties extrapulmonars (sistèmiques) una característica comuna. Els símptomes solen ser constitucionals i no estan localitzats en un lloc en concret, i sovint afecten la medul·la òssia, els ossos, els tractes gastrointestinal i urinari, el fetge, ganglis limfàtics regionals i el sistema nerviós central.[11]

Infeccions gastrointestinals

L'esofagitis és una inflamació del revestiment de l'extrem inferior de l'esòfag (el tub que va de la boca a l'estómac). En els individus infectats per VIH, això es deu normalment a infeccions fúngiques (candidosi) o víriques (herpes simple 1). En casos rars, es pot deure a micobacteris.[12]

Una diarrea crònica inexplicada en una infecció per VIH es pot deure a moltes causes possibles, incloent-hi infeccions bacterianes (Salmonella, Shigella, Listeria o Campylobacter) i parasitàries comunes, així com infeccions oportunistes rares com ara la criptosporidiosi, la microsporidiosi, el complex Mycobacterium avium (MAC) o virus,[13] com astrovirus, adenovirus, rotavirus i citomegalovirus (aquest últim com a part de colitis).

En alguns casos, la diarrea pot ser un efecte secundari d'alguns medicaments utilitzats per tractar el VIH, o simplement pot acompanyar la infecció per VIH, particularment durant la infecció primària. També pot ser un efecte secundari dels antibiòtics utilitzats per tractar les causes bacterianes de la diarrea (cosa habitual per Clostridium difficile). A les fases posteriors de la infecció per VIH, es creu que la diarrea reflecteix els canvis en la manera en què el tracte intestinal absorbeix els nutrients, i podria ser un component important de l'afebliment relacionat amb el VIH.[14]

Afectacions neurològiques i psiquiàtriques

La infecció per VIH pot provocar una sèrie de seqüeles neuropsiquiàtriques, o bé per infecció de l'ara vulnerable sistema nerviós per part d'organismes, o bé com a conseqüència directa de la pròpia malaltia.

La toxoplasmosi és una malaltia causada pel paràsit unicel·lular anomenat Toxoplasma gondii; habitualment infecta el cervell provocant encefalitis per toxoplasma, però també pot infectar i causar malaltia als ulls i els pulmons.[15] La meningitis criptocòccica és una infecció de les meninges (les membranes que cobreixen el cervell i la medul·la espinal per part del fong Cryptococcus neoformans. Pot provocar febre, mal de cap, cansament, nàusees i vòmits. Els pacients també poden experimentar espasmes i confusió; si no es tracta, pot resultar mortal.

La leucoencefalopatia multifocal progressiva (LMP) és una malaltia desmielinitzadora, en què la destrucció gradual de la beina de mielina que cobreix els axons de les cèl·lules nervioses obstaculitza la transmissió dels impulsos nerviosos. És causat per un virus anomenat poliomavirus JC, que està present en un 70% de la població en forma latent, i només causa malaltia quan el sistema immunitari està molt afeblit, com és el cas dels pacients de sida. Progressa ràpidament, causant habitualment la mort en qüestió de mesos.[16]

El complex de demència de la sida (CDS) és una encefalopatia metabolica causada per la infecció per VIH i alimentada per l'activació immunitària de macròfags i micròglies cerebrals infectades per VIH. Aquestes cèl·lules són infectades productivament pel VIH i secreten neurotoxines originàries tant de l'hoste com del virus.[17] Les deficiències neurològiques específiques són manifestades per anormalitats cognitives, comportamentals i motrius que es produeixen després d'anys d'estar infectat per VIH, i estan associades amb un nivell baix de limfòcits T CD4+ T i una alta càrrega vírica en plasma.

La prevalença és d'un 10–20% als països occidentals[18] però només un 1–2% d'infeccions per VIH a l'Índia.[19][20] Aquesta diferència es deu possiblement al subtipus de VIH present a l'Índia. La mania relacionada amb el VIH s'observa a vegades en pacients amb una malaltia de VIH avançada; produeix més irritabilitat i deficiència cognitiva, i menys eufòria, que un episodi maníac associat a un trastorn bipolar autèntic. A diferència d'aquesta malaltia, pot tenir un curs més crònic. L'arribada del tractament amb múltiples medicaments ha fet que aquesta síndrome esdevingués més rara.

Manifestacions oftalmològiques

Les manifestacions oftalmològiques' s'observen amb molta freqüència (del 30 al 70% dels malalts)[cal citació]. Aquestes inclouen:[cal citació]

  • Microangiopatia conjuntival: és la més important.[cal citació] Són dilatacions i estrenyiments dels vasos de la conjuntiva (difícils de veure) amb microaneurismes. És més freqüent que s'alteri el segment anterior.
  • Molluscum contagiosum: malaltia vírica més freqüent a parpelles.
  • Herpes zòster oftàlmic: pot produir una necrosi retiniana externa progressiva. Consisteix en una necrosi de la retina que comença a nivell perifèric fins que va confluint cap al centre "menjant-se" la retina. Causa lesions retinianes profundes, multifocals, blanc-groguenques. No hi ha inflamació intraocular.
  • Sarcoma de Kaposi i carcinoma conjuntival.
  • Microangiopatia retiniana: és l'alteració més freqüent a nivell de pol posterior. S'observen exsudats cotonosos i hemorràgies amb canvis microvasculars (telangièctasis, microaneurismes). Malgrat tot, generalment és asimptomàtica.
  • Retinitis per citomegalovirus: és la infecció més freqüent[cal citació] en pacients amb sida i és la primera causa de ceguesa. Són característiques les lesions en flamarada (lesions blanc-groguenques que són àrees de necrosi) i també àrees d'hemorràgia. Típicament hi ha una escassa inflamació del vitri, per la qual cosa es pot veure bé el fons d'ull.

Tumors i malignitats

Els pacients amb infecció per VIH tenen una incidència significativament superior de diversos tipus de càncer. Això és degut principalment a la coinfecció amb un virus d'ADN oncogen, especialment el virus d'Epstein-Barr (VEB), l'herpesvirus humà 8 i el papil·lomavirus humà (PVH).[21][22]

El sarcoma de Kaposi és el tumor més comú en els malalts de VIH. L'aparició d'aquest tumor en barons homosexuals joves el 1981 fou un dels primers senyals de l'epidèmia de sida. És causat per un gammaherpesvirus anomenat herpesvirus humà 8, i sovint es presenta en forma de nòduls porpres a la pell, però pot afectar altres òrgans, especialment la boca, l'aparell digestiu i els pulmons.

limfomes de limfòcits B d'alt grau, com ara el limfoma de Burkitt, el limfoma semblant al de Burkitt, el limfoma difós de limfòcits B grans i el limfoma cerebral primari són més habituals en els pacients amb VIH. Aquests càncers particulars solen presentar una prognosi pessimista. En alguns casos, aquests limfomes determinen la sida. El virus d'Epstein Barr o l'herpesvirus humà 8 causen molts d'aquests limfomes.

Es considera que el càncer de coll uterí determina la sida en les dones infectades per VIH. És causat pel papil·lomavirus humà (PVH).[23]

A més dels tumors determinants de sida ja mencionats, els malalts de VIH tenen un major risc de patir determinats altres tumors, com ara al limfoma de Hodgkin o carcinomes renal i anal. Tanmateix, la incidència de molts tumors comuns, com ara el càncer de mama o el càncer de còlon, no augmenta en els pacients infectats per VIH. A les àrees on s'utilitza extensivament el tractament HAART per tractar la sida, la incidència de moltes malignitats relacionades amb la sida ha disminuït, però al mateix temps els càncers malignes en general han esdevingut la causa de mort més habitual dels pacients infectats per VIH.[24]

Altres infeccions oportunistes

Els malalts de sida sovint desenvolupen infeccions oportunistes que es presenten amb símptomes no específics, especialment febre de baix grau i pèrdua de pes. Inclouen les infeccions per Mycobacterium avium-intracellulare i citomegalovirus (CMV). El CMV pot causar colitis, com s'ha dit més amunt, i la retinitis per citomegalovirus pot causar ceguesa.

La penicil·liosi deguda a Penicillium marneffei és actualment la tercera infecció oportunista més comuna (després de la tuberculosi extrapulmonar i la criptococcosi) en els individus VIH positius de l'àrea endèmica del sud-est asiàtic.[25]

Epidemiologia

Els primers casos de SIDA foren descrits a Los Angeles i a Nova York el 1981, i aquell mateix any moria a Catalunya el primer afectat per la síndrome. Des d'aleshores fins al juny del 1996 hom havia confirmat oficialment 1.300.000 casos acumulats en 193 països d'arreu del món, però l'OMS estima en uns 7,7 milions els casos reals, amb una gran incidència a l'Àfrica i el Sud-est asiàtic. A escala mundial, hom calculava en 24.000.000 els adults infectats i en 1.500.000 els nens arreu del món, i les infeccions diàries entorn de les 10 000.

Al final del 1996, a Catalunya hi havia 9.654 casos de SIDA acumulats (224 casos per milió d'habitants), a les Balears 1 118 casos (257 casos per milió d'habitants) i al País Valencià 3.189 (116 casos per milió d'habitants). Els Països Catalans tenien aquest any el 32% dels casos de SIDA acumulats de l'estat espanyol (43.218). Les Balears i Catalunya superaven àmpliament la mitjana estatal de casos per milió d'habitants (162,7). La incidència anual, inicialment en augment, el 1996 mostrava una certa tendència a l'estabilització. El contagi és sempre per via sanguínia directa (de sang infectada a sang del receptor) o indirecta (de semen o secrecions vaginals infectades a sang del receptor). Les pràctiques amb risc de contagi són l'ús de drogues per via parenteral (la més freqüent als Països Catalans), les relacions sexuals (amb un gran increment pel que fa a la incidència de les de caràcter heterosexual), la transmissió vertical (de mare infectada a fill durant l'embaràs, el part o la lactància) i, amb menor freqüència, les transfusions i els trasplantaments.

Actualment a Catalunya (2007), els casos de SIDA es troben per sota dels 200 casos anuals. Afortunadament la millora tant en el diagnòstic primerenc com en els tractaments, la infecció per VIH s'ha convertit en una infecció crònica. Això permet que unes 30.000 persones infectades del VIH puguin dur una vida més o menys normal.

Malaltia natural

Evolució típica de la malaltia (en anglès)

El VIH produeix:

  1. La primoinfecció, caracteritzada fonamentalment per una síndrome mononucleòsica;
  2. L'estat de portador asimptomàtic del virus, en què l'afectat no pateix la malaltia, però sí que pot transmetre-la, i l'aparició d'infeccions més o menys greus i recidivants, tumors específics com el sarcoma de Kaposi i procesos característics del mateix virus com l'encefalopatia. La infecció pel VIH es diagnostica per proves serològiques que detecten anticossos en mostres de sang. Actualment hom disposa d'una tècnica d'estudi de la càrrega viral fonamentada en la PCR ((dna) Polymerase Chain Reaction) que quantifica la concentració de virus en sang, molt útil, a més a més, per al control i seguiment de l'eficàcia del tractament antiretroviral.
  3. Al cap d'un mes aproximadament després de la infecció es produeix un quadre clínic similar al d'una grip, passant sovint inadvertida. En aquest cas el virus pot restar inactiu fins a un període de 10 anys, per mecanismes complexos el virus es reativa produint una viremia generalitzada mermant les poblacions de limfòcits i produint una fallada del sistema immunitari moment en què es poden produir infeccions per altres agents infecciosos poc habituals en persones sanes.

Diagnòstic

Els casos de SIDA es diagnostiquen quan el pacient presenta una malaltia indicativa d'una deficiència subjacent de la immunitat cel·lular sense que hi hagi cap altra causa que la justifiqui a més del VIH (diagnòstic per exclusió). Les malalties que pateixen més sovint els afectats per la síndrome són, en l'entorn europeu, la tuberculosi, les pneumònies per Pneumocystis carinii, la toxoplasmosi cerebral, les diarrees (sobretot per Cryptosporidium spp), la corioretinitis per citomegalovirus, la infecció disseminada per micobacteris atípics i càncers com el sarcoma de Kaposi i els limfomes. El pronòstic de la síndrome és greu: la mortalitat acumulada era del 75% als dos anys, però d'ençà del 1996 aquesta xifra ha minvat arran de l'aparició de tractaments específics que retarden la progressió de la malaltia, tot i que no guareixen el malalt.

Tractament

La primera teràpia disponible va ser l'AZT o zidovudina, un fàrmac desenvolupat primerament per a tractar les infeccions per la grip. D'ençà el 1997 hi ha dos grups de medicaments antiretrovirals, els anomenats inhibidors de la transcriptasa inversa (zidovudina o AZT, didanosina o ddI, zalcitabina o ddC, lamivudina o 3TC, estavudina o d4T i nevirapina) i els inhibidors de la proteasa (saquinavir®, indinavir® i ritonavir®), que s'administren combinats. L'associació de tres d'aquests medicaments ha aconseguit disminuir la càrrega viral en diferents grups de pacients als tres anys de tractament. La gran variabilitat genètica del virus dificulta enormement l'obtenció d'una vacuna eficaç per a tots els subtipus existents, que avui encara no ha estat assolida. D'altra banda, els anticossos contra el virus no constitueixen cap mecanisme de protecció, sinó que només serveixen com a marcadors de la infecció. Tot i els avenços en els tractaments, la millor terapèutica segueix essent la prevenció amb mesures d'higiene sanitària, personal i sexual. A Catalunya, com en altres països del món, és obligatòria la pràctica de proves serològiques en els casos de donació i de transfusió de sang, de plasma i de qualsevol hemoderivat i en la donació d'òrgans per a trasplantaments. L'AZT s'ha anat abandonant progressivament a causa dels seus efectes secundaris i que hi ha poques soques del VIH que hi siguin susceptibles a causa de les resistències. Ara per ara s'usen formulacions que contenen diferents principis actius que afecten a diferents punts en la síntesis de les partícules virals. Aquests tractaments no fan desaparèixer la infecció, sinó que mantenen els nivells virals per sota d'un llindar en què no hi ha manifestacions clíniques de SIDA.[26]

Prevenció

Per a evitar el contagi, és important no entrar en contacte amb el virus tenint en compte les vies de transmissió. Es consideren conductes de risc de contagi del VIH, les relacions sexuals amb penetració, anals, vaginals i orals, sense ús de preservatiu, l'exposició a mèdica davant d'un pacient infectat o compartir material de venopunció (p.ex: xeringues en consumidors de drogues), evitar l'alletament matern en cas de mares infectades i optar per parts amb cesàrea en mares infectades.

Sida infantil

El sida infantil és una malaltia vírica que ataca al sistema immunitari. Es pot transmetre per la sang, la lactància i l'esperma.Fa al nen vulnerable de patir qualsevol malaltia. El contagi és directe de mare a fill durant l'embaràs, el part o la lactància.Tots els nadons amb mares malaltes de sida o seropositiu, quan neixen presenten anticossos VIH que reben de la mare a través de la placenta. Encara que, no tots els nens desenvolupen la malaltia. Les 3/4 parts dels nens que la desenvolupen perdran anticossos sida durant els dos primers anys de vida. 1/4 d'aquests nens seran portadors del virus, poden ser portadors i no desenvolupar la malaltia. Però són nens dèbils que de mica en mica el seu organisme es va debilitant.

Hi ha tractaments preventius per tal de prevenir la infecció perinatal per VIH (teràpia post-exposició amb antiretrovirals).[27]

Despesa sanitària

Es dóna una situació, això no obstant, paradoxal en què la despesa sanitària per al VIH es va incrementant any rere any, ja que la prevalença de la malaltia va augmentant progressivament. Per això els esforços en salut pública per al VIH haurien d'anar dirigits envers a la prevenció perquè actualment la infecció per VIH no es pot superar, tot i els esforços que l'Hivacat amb els doctors Josep Maria Gatell i Bonaventura Clotet realitzen per al desenvolupament d'una vacuna terapèutica.

Referències

  1. «Sida al Gran Diccionari de la Llengua Catalana».
  2. Sepkowitz KA. «AIDS--the first 20 years». N. Engl. J. Med., 344, 23, June 2001, pàg. 1764–72. DOI: 10.1056/NEJM200106073442306. PMID: 11396444.
  3. Weiss R. A.. «How does HIV cause AIDS?». Science, 260, 5112, Maig 1993, pàg. 1273–9. PMID: 8493571.
  4. Cecil, Russell. Textbook of Medicine. Filadèlfia: Saunders, 1988, p. 1523, 1799. ISBN 0721618480. 
  5. Divisions of HIV/AIDS Prevention. «HIV and Its Transmission». Centers for Disease Control & Prevention, 2003. [Consulta: 23-05-2006].
  6. San Francisco AIDS Foundation. «How HIV is spread», 14-04-2006. [Consulta: 23-05-2006].
  7. Holmes C. B., Losina E., Walensky R. P., Yazdanpanah Y., Freedberg K. A.. «Review of human immunodeficiency virus type 1-related opportunistic infections in sub-Saharan Africa». Clin. Infect. Dis., 36, 5, 2003, pàg. 656–662. PMID: 12594648.
  8. Guss D. A.. «The acquired immune deficiency syndrome: an overview for the emergency physician, Part 1». J. Emerg. Med., 12, 3, 1994, pàg. 375–384. PMID: 8040596.
  9. Guss D. A.. «The acquired immune deficiency syndrome: an overview for the emergency physician, Part 2». J. Emerg. Med., 12, 4, 1994, pàg. 491–497. PMID: 7963396.
  10. Feldman C. «Pneumonia associated with HIV infection». Curr. Opin. Infect. Dis., 18, 2, 2005, pàg. 165–170. PMID: 15735422.
  11. Decker C. F., Lazarus A.. «Tuberculosis and HIV infection. How to safely treat both disorders concurrently». Postgrad Med., 108, 2, 2000, pàg. 57–60, 65–68. PMID: 10951746.
  12. Zaidi S. A., Cervia J. S.. «Diagnosis and management of infectious esophagitis associated with human immunodeficiency virus infection». J. Int. Assoc. Physicians AIDS Care (Chic Ill), 1, 2, 2002, pàg. 53–62. PMID: 12942677.
  13. Pollok R. C.. «Viruses causing diarrhoea in AIDS». Novartis Found. Symp., 238, 2001, pàg. 276–83; discussió a 283–8. DOI: 10.1002/0470846534.ch17. PMID: 11444032.
  14. Guerrant R. L., Hughes J. M., Lima N. L., Crane J.. «Diarrhea in developed and developing countries: magnitude, special settings, and etiologies». Rev. Infect. Dis., 12, Suppl 1, 1990, pàg. S41–S50. PMID: 2406855.
  15. Luft B. J., Chua A.. «Central Nervous System Toxoplasmosis in HIV Pathogenesis, Diagnosis, and Therapy». Curr. Infect. Dis. Rep., 2, 4, 2000, pàg. 358–362. DOI: 10.1007/s11908-000-0016-x. PMID: 11095878.
  16. Sadler M. & Nelson M. R.. «Progressive multifocal leukoencephalopathy in HIV». Int. J. STD AIDS, 8, 6, 1997, pàg. 351–357. DOI: 10.1258/0956462971920181. PMID: 9179644.
  17. Gray F., Adle-Biassette H., Chrétien F., Lorin de la Grandmaison G., Force G. & Keohane C. «Neuropathology and neurodegeneration in human immunodeficiency virus infection. Pathogenesis of HIV-induced lesions of the brain, correlations with HIV-associated disorders and modifications according to treatments». Clin. Neuropathol., 20, 4, 2001, pàg. 146–155. PMID: 11495003.
  18. Grant I., Sacktor H. & McArthur J.. «HIV neurocognitive disorders». A: H. E. Gendelman, I. Grant, I. Everall, S. A. Lipton i S. Swindells. (ed.). The Neurology of AIDS (PDF). 2a ed.. Londres: Oxford University Press, 2005, p. 357–373. ISBN 0-19-852610-5. 
  19. Satishchandra P., Nalini A., Gourie-Devi M. et al.. «Profile of neurologic disorders associated with HIV/AIDS from Bangalore, South India (1989–1996)». Indian J. Med. Res., 11, 2000, pàg. 14–23. PMID: 10793489.
  20. Wadia R. S., Pujari S. N., Kothari S., Udhar M., Kulkarni S., Bhagat S. & Nanivadekar A.. «Neurological manifestations of HIV disease». J. Assoc. Physicians India, 49, 2001, pàg. 343–348. PMID: 11291974.
  21. Boshoff C. & Weiss R.. «AIDS-related malignancies». Nat. Rev. Cancer, 2, 5, 2002, pàg. 373–382. DOI: 10.1038/nrc797. PMID: 12044013.
  22. Yarchoan R, Tosatom G, Littlem R. F.. «Therapy insight: AIDS-related malignancies — the influence of antiviral therapy on pathogenesis and management». Nat. Clin. Pract. Oncol., 2, 8, 2005, pàg. 406–415. DOI: 10.1038/ncponc0253. PMID: 16130937.
  23. Palefsky J.. «Human papillomavirus infection in HIV-infected persons». Top HIV Med, 15, 4, 2007, pàg. 130–3. PMID: 17720998.
  24. Bonnet F, Lewden C, May T, et al.. «Malignancy-related causes of death in human immunodeficiency virus-infected patients in the era of highly active antiretroviral therapy». Cancer, 101, 2, 2004, pàg. 317–324. DOI: 10.1002/cncr.20354. PMID: 15241829.
  25. Skoulidis F, Morgan MS, MacLeod KM. «Penicillium marneffei: a pathogen on our doorstep?». J. R. Soc. Med., 97, 2, 2004, pàg. 394–396. PMID: 15286196.
  26. Bayès,R.; Pastells,S. i Tuldrá,A. (1996). Percepción de riesgo de transmisión del virus de immunodeficiencia humana (VIH) en estudiantes universitarios. Cuadernos de medicina psicosomática,nº 39, pp 24-31.
  27. Palomar Montse, Muñoz Lucía, Nus Pilar, Arteaga Lourdes. Autonomia personal y salud infantil. Editorial Altamar. ISBN 978-84-96334-51-9

Enllaços externs