Hepatitis C

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hepatitis C
Classificació i recursos externs
CIM-10 B17.1, B18.2
CIM-9 070.4, 070.5
OMIM 609532
DiseasesDB 5783
MedlinePlus 000284
eMedicine med/993

L'hepatitis C és un dels tipus d'hepatitis vírica que es coneixen, causada pel virus de l'hepatitis C (VHC). Abans que aquest virus fos descobert pel científic Michel Houghton el 1989, s'anomenava a la malaltia com a "hepatitis no A, no B", per bé que els afectats presentaven un tipus d'hepatitis vírica que no era detectada en els antígens disponibles en aquell moment per a diagnosticar-les. Un any després del seu descobriment, ja hi havia una forma ràpida de detectar la presència d'aquest virus. El tractament per la seva cura passa per la injecció d'interferó alfa conjuntament amb ribavirina, si bé l'èxit del resultat depèn molt del genotip del virus i de l'historial de la malaltia. Aproximadament, en un 15% dels casos la infecció és de tipus agut, és a dir, el virus és eliminat de l'organisme sense conseqüències a llarg termini. Però en la majoria dels casos (85%) la infecció esdevé crònica i pot atacar el fetge durant molts anys.[1] La cirrosi del fetge i el càncer de fetge poden derivar-se de l'hepatitis C. Aquest virus s'estén mitjançant el contacte amb la sang sense infectar amb sang d'una persona infectada (transfusions sanguínies, usuaris de drogues per via parenteral, usuaris de màquines de diàlisi).

Transmissió[modifica | modifica el codi]

El virus de l'hepatitis C es pot adquirir a partir de la sang d'una persona infectada, independentment que tingui la forma activa de la malaltia (alteració de les transaminases) o no. Perquè aquest virus infecti una persona cal que hi hagi una ferida a la pell o una punxada que la traspassi. Per tant, la majoria dels contagis es produeixen pel fet de compartir agulles, fulles d'afaitar, raspall de dents o similars amb persones infectades, o de fer-se pírcings, tatuatges o acupuntura amb instruments contaminats. Molt excepcionalment, es produeix el contagi a partir d'altres fluids corporals com per exemple el semen, mitjançant les relacions sexuals sense protecció amb persones infectades. És important destacar que, tot i que la transmissió sexual és infreqüent entre infectats únicament pel virus de l'hepatitis C, la coinfecció pel virus de la immunodeficiència humana augmenta la probabilitat que el primer es transmeti per aquesta via.[2] De fet, en homes que mantenen relacions sexuals amb altres homes la transmissió no és pas infreqüent.[3]

Una altra via de transmissió és de la mare infectada al fill o filla, però el risc és petit i menys freqüent que amb l'hepatitis B. Abans de 1989, la majoria dels contagis es produïen a partir de transfusions de sang, ja que no s'hi podia detectar el virus. En els països avançats, aquest mecanisme ja no existeix, ja que els controls de la sang i dels productes derivats són exhaustius.[2]

Símptomes[modifica | modifica el codi]

En la majoria dels casos, les persones amb hepatitis C no pateixen símptomes durant molts anys i la malaltia roman desapercebuda. Per això, no és estrany que la malaltia es diagnostiqui de manera casual. Quan hi ha símptomes, aquests poden ser: dolor abdominal, cansament, nàusees, vòmits, pèrdua de gana, febre baixa, icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls), orina fosca i femtes blanquinoses. En moltes ocasions, l'hepatitis C no presenta molèsties fins que es troba en una fase molt avançada, amb les consegüents complicacions. D'aquí la importància de la detecció precoç.[2]

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

A partir del descobriment del virus de l'hepatitis C s'han desenvolupat proves analítiques que permeten detectar-lo i conèixer la veritable extensió d'aquesta malaltia. L'hepatitis C es pot diagnosticar a partir de diverses anàlisis que ajuden a determinar el nivell de transaminases a la sang, detectar l'existència d'anticossos contra l'hepatitis C, el genotip o variant genètic del virus de l'hepatitis C i la quantitat de virus que hi ha a la sang (càrrega viral). De vegades, aquestes proves han d'anar acompanyades d'una biòpsia per avaluar el grau d'afectació del fetge.[2]

Tractament[modifica | modifica el codi]

El 20% dels casos aguts es curen espontàniament, però la majoria de les hepatitis C evolucionen cap a la cronicitat. En els casos d'hepatitis crònica, pot estar indicat realitzar un tractament amb interferon i ribavirina durant sis o dotze mesos, la qual cosa aconsegueix la negativització dels marcadors d'infecció en gairebé el 50% dels malalts tractats, cosa que no vol dir que estiguin immunitzats davant futures infeccions d'hepatitis C.[2]

Quan es diagnostica una hepatitis C crònica, cal fer un seguiment mèdic i anàlisis dels marcadors hepàtics al llarg de tota la vida, tant si la malaltia ha remès per complet com si evoluciona activament o es desenvolupa una cirrosi. En aquest darrer cas, el malalt pot arribar a requerir un trasplantament de fetge.[2]

D'altra banda, és recomanable seguir una dieta variada i saludable, evitar els aliments molt greixosos i prescindir de l'alcohol, ja que el seu consum pot fer que la malaltia evolucioni més ràpidament. Davant qualsevol dubte sobre aliments o substàncies a prendre, s'ha de consultar el metge o la metgessa.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hepatitis C Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Injerto renal, hepatopatía y abdomen agudo» (en castellà). Medicina, vol.45, n.3, 1985, p.292 [Consulta: 1 desembre 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].
  3. «Prevenció de la transmissió sexual de l'Hepatitis C en HSH.». Web. Agència de Salut Pública de Barcelona, 2014. [Consulta: Març 2014].