Hepatitis C

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hepatitis C
Classificació i recursos externs
CIM-10 B17.1, B18.2
CIM-9 070.4, 070.5
OMIM 609532
DiseasesDB 5783
MedlinePlus 000284
eMedicine med/993

L'hepatitis C és un dels tipus d'hepatitis vírica coneguts i és causada pel virus de l'hepatitis C (VHC). Abans que aquest virus no haguera estat descobert pel científic Michael Houghton l'any 1989, la malaltia era anomenada "hepatitis no A, no B" perquè aquest tipus d'hepatitis vírica, tot i que en els afectats se'n manifestaven símptomes, no era detectada a les proves amb els els antigens disponibles en aquell moment per a diagnosticar-les. Un any després del seu descobriment, però, ja hi havia una manera de detectar ràpidament la presència d'aquest virus. Per a aconseguir el guariment eventual dels infectats se'ls injecta interferó alfa conjuntament amb ribavirina, si bé l'eficàcia d'aquest tractament depèn molt del genotip del virus i de l'historial de la malaltia. Aproximadament en 15% dels casos la infecció és de tipus agut, és a dir, el virus és eliminat de l'organisme sense conseqüències a llarg termini. Però en la majoria dels casos (85%) la infecció esdevé crònica i pot atacar el fetge durant molts anys.[1] De l'hepatitis C en pot derivar la cirrosi del fetge i el càncer de fetge. Aquest virus s'estén mitjançant el contacte sanguini amb la sang d'una persona infectada (sobretot en transfusions sanguínies, o per la compartició de xeringues entre usuaris de drogues per via parenteral, o de màquines de diàlisi entre els seus usuaris).

Transmissió[modifica | modifica el codi]

El virus de l'hepatitis C pot ser transmès per la sang d'una persona infectada independentment que tingui la forma activa de la malaltia (alteració de les transaminases) o no. Perquè aquest virus infecti algú cal que la persona sana tingui una ferida a la pell o una punxada que la travessi, de manera que hi pugui haver contacte de sangs. Per tant, la majoria dels contagis es produeixen pel fet de compartir agulles, fulles d'afaitar, raspalls de dents o d'altres eines amb restes de sang de persones infectades, o pel fet de fer-se pírcings, tatuatges o tractaments d'acupuntura amb instruments contaminats. Molt excepcionalment se n'ha constatat el contagi per d'altres fluids corporals, per exemple el semen en casos de relacions sexuals sense protecció amb persones infectades. És important destacar que la transmissió per via sexual entre infectats únicament pel virus de l'hepatitis C és rara, però no pas la coinfecció amb el virus de la immunodeficiència humana.[2] De fet, en les relacions homosexuals masculines la transmissió no és pas infreqüent.[3]

Una altra via possible de transmissió és de la mare gestant infectada al fill, però és un risc petit, molt menys freqüent que la transmissió de l'hepatitis B. Abans de 1989, la majoria dels contagis es produïen durant les transfusions de sang atès que no se'n podien detectar el virus. Avui, als països amb recursos tècnics avançats en el camp de la sanitat, aquest mecanisme de contagi ja es pot considerar negligible perquè s'hi fan controls exhaustius de la sang i dels productes derivats.[2]

Símptomes[modifica | modifica el codi]

En la majoria dels casos, les persones amb hepatitis C estan anys i anys sense mostrar-ne símptomes i la malaltia roman desapercebuda. De fet, no és gens estrany que la malaltia siga diagnosticada a conseqüència d'algun fet casual. Els seus símptomes, quan n'hi ha, poden ser dolor abdominal, cansament, nàusees, vòmits, pèrdua de gana, febre baixa, icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls), l'orina fosca i la femta blanquinosa. Sovint l'hepatitis C no causa molèsties a l'infectat fins que no es troba en una fase ja molt avançada, cosa que complica i dificulta la prescripció i l'eficiència de les cures. D'aquí ve la importància de fer-ne una detecció precoç.[2]

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

A partir del descobriment del virus de l'hepatitis C s'han desenvolupat proves analítiques que permeten de detectar-lo a la sang i poder conèixer la veritable extensió d'aquesta malaltia. L'hepatitis C es pot diagnosticar gràcies als resultats de diverses anàlisis de la sang que ajuden a determinar-ne el nivell de transaminases, detectar-hi l'existència d'anticossos contra l'hepatitis C, conèixer el genotip o variant genètica del virus de l'hepatitis C i la seva càrrega viral (quantitat de virus que hi ha). De vegades, a més d'aquestes proves a la sang cal fer una biòpsia del fetge per a poder avaluar-ne el grau d'afectació.[2]

Tractament[modifica | modifica el codi]

De 15% a 20% dels casos aguts es curen espontàniament, però la majoria de les hepatitis C evolucionen cap a la cronicitat. En casos d'hepatitis crònica pot ser convenient de fer un tractament amb interferó i ribavirina durant sis o dotze mesos, el qual assoleix la negativització dels marcadors d'infecció en gairebé 50% dels malalts tractats, però això no vol pas dir que estiguin immunitzats davant de futures reinfeccions d'hepatitis C.[2]

Quan es diagnostica una hepatitis C crònica cal fer un seguiment mèdic i anàlisis periòdiques dels marcadors hepàtics durant tota la vida, tant si la malaltia remet del tot com si evoluciona activament o es desenvolupa una cirrosi. En aquest darrer cas, el malalt pot arribar a requerir un trasplantament de fetge.[2]

D'altra banda, la dieta influeix en l'evolució de l'hepatitis C. És recomanable seguir una dieta variada i saludable, evitar els aliments molt greixosos i prescindir de consumir begudes alcohòliques, que pot fer que la malaltia evolucioni més ràpidament. Davant de qualsevol dubte sobre la ingestió d'aliments o d'altres substàncies i sobre quin efecte poden tenir en l'organisme, s'ha de consultar el metge.[2]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hepatitis C Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Injerto renal, hepatopatía y abdomen agudo» (en castellà). Medicina, vol.45, n.3, 1985, p.292 [Consulta: 1 desembre 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].
  3. «Prevenció de la transmissió sexual de l'Hepatitis C en HSH.». Web. Agència de Salut Pública de Barcelona, 2014. [Consulta: Març 2014].