Marcel Proust

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Marcel Proust
Marcel Proust 1900-2.jpg
Marcel Proust en una foto de 1900
Naixement 10 de juliol de 1871
Mort 18 de novembre de 1922 (als 51 anys)
París, França
Activitat Novel·lista, assagista, crític
País França França
Moviment Modernisme

Influències

Ha influït

Signatura

Valentin Louis Georges Eugène Marcel Proust, més conegut com a Marcel Proust (barri d'Auteuil, París, 10 de juliol de 1871 - 18 de novembre de 1922), fou un important escriptor francès.[2] La seva obra més coneguda és A la recerca del temps perdut, una col·lecció de set novel·les escrites entre 1908 i 1922 i publicades entre 1913 i 1927; de les set, les tres darreres són pòstumes. Treballà en l'obra fins a l'extenuació i morí d'esgotament a causa d'una bronquitis mal curada.

L'any 1894, va publicar Els plaers i els dies, un recull de poemes en prosa, retrats i narracions en un estil decadentista; el llibre va passar gairebé desapercebut i va aportar a Proust una reputació de mundà i diletant que no es va esvair fins a la publicació dels primers volums de l'obra A la recerca del temps perdut. Va fer amistat amb Robert de Montesquiou, i gràcies a ell s'introdueix entre 1894 i 1900 als cercles dels salons més aristocràtics. A partir de l'estiu de 1895, emprengué la redacció d'una novel·la amb el títol pòstum Jean Santeuil, el nom del protagonista, un recull de fragments però no una obra acabada on hi evocà sobretot el cas Dreyfus en el qual va prendre part activa. Estudià l'esteta anglès John Ruskin, intel·lectual que havia prohibit que en traduïssin els llibres en vida; en morir Ruskin el 1900, Proust es posà a traduir-lo. Amb aquesta intenció emprengué diversos "peregrinatges ruskinians" al Nord de França, a Amiens i sobretot a Venècia. Més endavant es distanciaria d'ell tot afirmant que apreciar una obra perquè un determinat escriptor en parla és pervertir l'art: cal estimar l'obra en ella mateixa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Valentin Louis Georges Eugène Marcel Proust va néixer al districte de Auteuil (actualment al districte 16), a la casa del seu oncle avi matern, Louis Weil, al número 96 de la rue Fontaine. Era fill d'un prestigiós professor de medicina, Adrien Proust, integrat en una família benestant, d'un fill d'un comerciant d'Illiers-Combray (departament Eure i Loir), que li assegurà una vida fàcil i li permeté freqüentar els salons mundans; Adrien Proust fou professor de la Facultat de Medicina de París i va ser el primer gran higienista francès; fou nomenat conseller del govern per lluitar contra les epidèmies. La seva mare, Jeanne Weil, era filla d'un agent de canvi jueu, d'origen alsacià, que li va proporcionar una cultura rica i profunda; també l'envoltà d'un afecte que, de vegades, arribava a ser excessivament invasiu.

Marcel va ser batejat a l'església de Saint Louis d'Antin, a París. En aquells temps, els esdeveniments de la Comuna van fer estralls a París el maig de 1871.

« Poc abans del naixement de Marcel Proust, durant la Comuna, el doctor Proust havia estat ferit de bala per un insurgent quan tornava de l'hospital Charité. La senyora Proust, embarassada, tot just es recuperà de l'ensurt que havia patit en assabentar-se dels perills dels que havia escapat per ben poc el seu espòs. El nen que ella va donar a llum poc després, va néixer tan feble que el seu pare temia que no fos viable. El va envoltar de cures i va donar senyals d'intel·ligència i sensibilitat precoç, però la seva salut es mantindria delicada... »
[3]

Marcel tenia una salut fràgil i la primavera representava per a ell l'època més complicada. El pol·len alliberat per les flors en els dies primaverals provocaven en ell violentes crisis d'asma. Un dia, a les nou, quan tornava d'un passeig pel Bois de Boulogne amb els seus pares, s'ofegà i no recuperà una bona respiració; el seu pare el veia morir; però al final se salvà. Des d'aquest moment, aquesta és la gran amenaça per a l'infant i, més tard, per a l'home: en un atac d'asma és massa fort la mort pot apoderar-se d'ell durant la següent primavera, al final d'un passeig, en qualsevol moment.

Estudis i joventut[modifica | modifica el codi]

Jean Béraud, La Sortie du lycée Condorcet

Estudià inicialment en una petita escola de primària, Pape Carpentier, on tingué per company Jacques Bizet, fill del compositor Georges Bizet i de la seva dona, Genoveva Halevy, que tenia un saló cultural a casa el seu oncle, on es reunien artistes; més endavant, Genoveva tingué el seu propi saló quan es va tornar a casar el 1886 amb l'advocat Emile Straus, i en aquest cercle artístic hi seria també Marcel Proust. Després, a partir de 1882, assistí al Lycée Condorcet,[4][n. 1] on es va fer amic de Lucien Daudet, fill de l'escriptor Alphonse Daudet; sovint no anà a classe a causa de la seva fràgil salut però, tot i així, coneixia de memòria Víctor Hugo i Alfred de Musset.[5] Apareix en el quadre d'honor de l'escola per primera vegada el desembre de 1884.

Va estudiar filosofia amb Alphonse Darlu i, en l'adolescència, compartí una amistat exaltada amb Jacques Bizet. També era amic de Fernand Gregh i Daniel Halévy (un cosí de Jacques Bizet), amb els que va escriure en les revistes literàries de l'escola secundària. El primer amor de l'escriptor fou Marie de Bénardaky, filla d'un diplomàtic polonès, un ciutadà de l'imperi rus,[n. 2] amb qui va jugar als jardins dels Camps Elisis les tardes dels dijous; també amb Antoinette i Lucie Faure,[n. 3] les filles del futur president de la república, Félix Faure. Altres companys foren Léon Brunschvicg, Paul Bénazet i Maurice Herbette.[6] Va deixar de veure Marie de Bénardaky el 1887; els primers assajos del que era estimar o ser estimat per algú que no fos la seva mare van finalitzar. Aquesta és la primera de les "noies", que tractaria d'anar trobant posteriorment, noies que havia "perdut".[7]

Els primers intents literaris de Proust es remunten als darrers anys de l'escola secundària. Més tard, el 1892, Fernand Gregh va fundar una petita revista, Le Banquet, i els seus antics companys de classe de Condorcet hi col·laboraren, especialment Proust que fou el principal contribuent assidu.[n. 4] Així va començar la seva reputació de snob, ja que s'introdueix en diverses salons literaris de París. El seu ascens social havia començat. Una mica més tard, inicià amistat amb Lucien Daudet, fill del novel·lista Alphonse Daudet, que era sis anys més petit que ell; l'adolescent estava fascinat pel futur escriptor. Es van retrobar l'any 1895.[8]

Proust va complir el servei militar els anys 1889 i 1890 a Orleans, al 76è Regiment d'Infanteria, que li deixaren bons records.[n. 5][9] Es va fer amic de Robert de Billy i en aquesta època es reuní per primera vegada a París amb Gaston Arman de Caillavet que es va convertir en un amic íntim i també li agradava la seva parella, Jeanne Pouquet. Aquesta relació l'inspiraran els personatges Robert de Saint-Loup i Gilberte que apareixen a La recerca.[10] També s'introdueix en el saló literari de Madame Arman de Caillavet, amb qui romangué unit tota la vida i on conegué el primer famós escriptor de la seva vida, Anatole France, que serviria de model per al personatge de Bergotte de La recerca.

De tornada a la vida civil, va assistir a l'Escola Lliure de Ciències Polítiques, seguint cursos amb Albert Sorel (que el va considerar "poc intel·ligent" després de l'examen oral de llicenciatura) i amb Anatole Leroy-Beaulieu. També va estudiar a la Sorbona amb Henri Bergson, el seu cosí. Proust seria el padrí en el casament de Bergson. Sempre s'ha considerat força important la influència de l'obra de Bergson en Proust i que l'autor sempre ha defensat. El març de 1895, Marcel Proust finalitzà la llicenciatura de lletres.[11]

Obra primerenca. Jean Santeuil[modifica | modifica el codi]

La fortuna de la família li dóna una vida de tranquil·litat i li va permetre freqüentar els salons literaris de la classe mitjana i mitjana alta de l'aristocràcia del Faubourg Saint-Germain i el Faubourg Saint-Honoré. Va fer amistat amb Robert de Montesquiou, a través del qual, entre el 1894 i el 1900, s'introduí en els salons més aristocràtics, com el de la comtessa Greffulhe (cosina del poeta), la princesa de Wagram (nascuda Rothschild), la comtessa Haussonville, etc.[12] Emmagatzema el material necessari per a la construcció de la seva obra: una immersió en si de la consciència, que recull de manera intacta tot el que en aquest temps va viure; i comença a reconstruir, i a donar vida allò que redactà i signà. Un lent i minuciós treball de desxifrar, com si seguís un pla, un gènere únic que no tenia cap precedent i que no té descendents: una catedral del temps.

El 29 de juny de 1895, realitza el concurs per a ser bibliotecari a la biblioteca Mazarina, va fer algunes aparicions durant els quatre mesos següents i finalment ho deixa. Al juliol, viatja a Bad Kreuznach, una ciutat balneari alemanya amb la seva mare. Després, dues setmanes a Saint-Germain-en-Laye, on va escriure una novel·la, La mort de Baldassare Silvande, publicada a La Revue hebdomadaire. Va passar part del mes d'agost amb el músic Reynaldo Hahn, a la casa de madame Lemaire a Dieppe.[n. 6] Després, al setembre, els dos amics van anar a Belle-Ile-en-Mer i Meil Beg. Aquesta és una oportunitat per descobrir els paisatges descrits per Renan. Finalment, va tornar a París a mitjans d'octubre.

A partir de l'estiu de 1895 va començar a escriure una novel·la que narra la vida d'un jove enamorat de la literatura que viu en l'alta societat de París del segle XIX. Hi trobem una evocació de l'estada durant la tardor al castell de Réveillon, que encara era propietat de madame Lemaire. Fou publicat el 1952, després de la mort de l'autor. Aquest llibre, Jean Santeuil, porta el nom del personatge principal.

La influència de la seva homosexualitat en el seu treball per la seva banda, sembla important, ja que Marcel Proust va ser un dels primers novel·listes europeus en tractar obertament en els seus darrers escrits l'homosexualitat, tant masculina com femenina. No apareixen referències a la seva vida íntima, tot i que la primera relació amb Reynaldo Hahn data d'aquest període.

Estètica de Ruskin[modifica | modifica el codi]

John Ruskin (1853) segons John Everett Millais

Cap al 1900 va abandonar l'escriptura de Jean Santeuil que ha sobreviscut en fragments i edicions manuscrites descobertes l'any 1950 per Bernard de Fallois. El seu amic Robert de Billy, diplomàtic a Londres entre 1896 i 1899, li va descobrir John Ruskin i Proust va seguir la línia estètica d'aquest escriptor, poeta, pintor i crític d'art britànic.[13] Ruskin va prohibir la traducció de la seva obra mentre fos viu i Proust hagué de descobrir els seus textos a través d'articles i llibres que parlaven d'ell, com el de Robert La Sizeranne, Ruskin et la religion de la beauté. A la mort de Ruskin el 1900, Proust va decidir traduir-lo. Amb aquesta finalitat, va dur a terme diverses "peregrinacions ruskinianes" al nord de França, a Amiens i, sobretot, a Venècia, on feu una estada amb la seva mare el maig de 1900, a l'Hotel Danieli, en el que una vegada hi van estar Alfred de Musset i George Sand. Allí trobà Reynaldo Hahn i la seva cosina Marie Nordlingen que vivien a prop; junts visitaren Pàdua,[14] on Proust va descobrir els frescos de Giotto di Bondone, Les virtuts i els vicis que més tard va incorporar a La recerca. Mentrestant, els seus primers articles sobre Ruskin apareixen publicats a la Gazette des Beaux Arts.

Aquest episodi es retroba a Albertine desapareguda. Els pares de Marcel tingueren un paper determinant en la tasca de traducció. El pare l'acceptà, ja que aquestes traduccions representaven una feina seriosa per al fill que, des de sempre, es rebel·lava contra qualsevol funció social i que acabava de dimitir d'una feina no remunerada a la Biblioteca Mazarina. La mare hi tenia un paper força més directe. Com que Marcel Proust no dominava bé la llengua anglesa, és ella qui preparà una primera traducció paraula per paraula del text anglès i, a partir d'aquest desxiframent, Proust pogué «escriure Ruskin en un francès excel·lent», com va observar un crític en sortir publicada la primera traducció de Ruskin, La Bible d'Amiens (1904).

Durant la tardor de 1900, la família es va traslladar al número 45 de la rue de Courcelles.[15] Va ser llavors que Proust va conèixer el príncep Antoine Bibesco a casa la seva mare, la princesa Hélène Bibesco, que regentava un saló de bellesa al que va convidar a la majoria dels músics, inclòs Fauré,[n. 7] i diversos pintors. Els dos joves es troben després que el príncep finalitzés el servei militar a Romania, la tardor de 1901.[16] Antoine Bibesco es convertiria en un confident de Proust fins al final de la seva vida; mentre, l'escriptor realitza viatges amb el seu germà, Emmanuel Bibesco, que també admira Ruskin i les catedrals gòtiques. Proust continuà les seves peregrinacions ruskinianes i el 1902, en particular, visita Bèlgica i els Països Baixos acompanyat per Bertrand de Fénelon,[n. 8] un bell jove que va conèixer a través d'Antoine Bibesco i per la que sent una atracció que no pot admetre.[17] La marxa del fill gran de la casa, Robert, que es va casar el 1903, transformà la vida de la família.[18]

Si bé aquesta feina, igual que la segona traducció, Sésame et les lys (1906), és ben rebuda per la crítica, inclòs la de Henri Bergson, la tria de les obres traduïdes no sembla ser la millor i el conjunt resulta en un fracàs editorial. Tanmateix, es tracta d'un moment clau per al futur escriptor en el qual afirma la seva personalitat. De fet, acompanya les traduccions amb abundants notes i llargs pròlegs que, de vegades, ocupen tant d'espai com el text traduït. En especial, cal destacar que mentre tradueix Ruskin, Proust se'n va distanciant, fins al punt de criticar-ne les posicions estètiques. Resulta especialment visible en el darrer capítol del prefaci a La Bible d'Amiens, que s'allunya de l'admiració de vegades cega dels tres primers. Proust retreu a Ruskin la idolatria estètica, crítica que dirigeix a més cap a Robert de Montesquiou i que fa que comparteixin Swann i Charlus a La recerca. Segons Proust, apreciar una obra perquè un determinat escriptor en parla és pervertir l'art: cal estimar l'obra en ella mateixa.

Darrers anys. La redacció de La recerca[modifica | modifica el codi]

Tomba de Marcel Proust al cementiri Père-Lachaise de París

La primera pedra, la primera frase de tota l'obra va ser posada l'any 1907. Durant quinze anys, Proust va viure reclòs a la seva habitació, folrada de suro, en el segon pis del número 102 del Boulevard Haussmann, on es va traslladar el 27 desembre 1906 després de la mort dels seus pares; va deixar aquest pis el 1919. Amb les portes tancades, Proust no parà d'escriure, amb constants correccions i supressions. Més de dos-cents personatges reviuen sota la seva ploma, i abasta quatre generacions.

A l'any següent, el 30 de maig, Proust perdé en un accident aeri el seu amic i secretari, Alfred Agostinelli. Aquest dolor, expressat per escrit, apareix en algunes de les pàgines de La recherche. Després de la mort dels seus pares, la seva ja fràgil salut s'acabà de deteriorar encara més a causa del seu asma. Vivia al número 44 de la rue de l'Amiral Hamelin, a París. Treballà molt intensament; dormia de dia i sortia, molt rarament, només a la nit i sovint sopava al Ritz, ja fos sol o amb amics. Vivia enclaustrat i treballava fins a l'extenuació en la seva obra principal, A la recerca del temps perdut, que s'anà publicant entre 1913 i 1927; és a dir, en part, és una obra a títol pòstum.

El primer volum s'edità per compte del propi autor a les Éditions Grasset després que l'editorial Gallimard l'hagués rebutjat, malgrat els esforços del príncep Antoine Bibesco perquè fos publicada; Gallimard seguia els criteris d'André Gide. El llibre va ser un gran èxit i l'editorial Gallimard va rectificar i també va disculpar-se amb Proust per tal de poder publicar el segon volum, À l'ombre des jeunes filles en fleurs, que va valdre a Proust el premi Goncourt de 1919. Gide, més tard, també s disculparia. Treballà sense descans per escriure els cinc llibres següents de La recerca, fins al 1922. La seva homosexualitat, inconfessable en la societat de l'època, resta latent en gran part de l'obra.

Morí d'esgotament el 18 de novembre de 1922, a causa d'una bronquitis mal curada; es va negar a rebre tractament mèdic, segons va explicar en les memòries, Monsieur Proust, Céleste Albaret, la que va ser ajudant personal de Proust durant els últims nou anys de vida. Marcel Proust fou enterrat al cementiri Père Lachaise de París, a la divisió 85, juntament amb el seu germà, Robert Proust, i el seu pare, Adrien Proust. El funeral es celebrà a St-Pierre de Chaillot, el 21 de novembre, amb l'assistència de molta gent; hi hagué honors militars, ja que Proust era un cavaller de la Legió d'Honor.

Obra[modifica | modifica el codi]

En català ha estat traduït per Manel Pla, Jaume Vidal Alcover (amb Maria Aurèlia Capmany), Anna Casassas, J. Bofill i Ferro, Joan Casas, Josep M. Pinto i Valèria Gaillard.

Centrant-nos en La recherche, cal deixar una cosa clara abans de començar: l'objectiu d'aquest univers literari no és assolir una concepció abstracta del temps, una idea filosòfica, tal com ha estat cregut amb una ceguesa sorprenent per molts pensadors i literats. El temps perdut de Proust és la seva joventut, que caduca en el moment de la mort de la seva mare l'any 1905, tal com va senyalar George D. Painter en la seva biografia monumental. A través del narrador, mentint, manipulant i retallant - tal com ha de fer tot escriptor - Proust intenta reproduir el món d'aquesta joventut, des de la infància fins a l'inici d'una maduresa retardat per la malaltia: de mica en mica, de personatge en personatge, de llum en llum, va anar reconstruint allò que havia viscut, li insufla una existència nova per al lector, i el fa reviure per ell mateix. La recherche no és només una catedral (com pretenia Proust); per sobre de tot - magnificat per la lupa del verdader art - fa les funcions d'herbari.

Obres[modifica | modifica el codi]

Vol. Títol en francès Publicació Títol en català
1 Du côté de chez Swann 1913 Pel cantó de Swann
2 À l'ombre des jeunes filles en fleurs 1919 A l'ombra de les noies en flor
3 Le Côté de Guermantes
(publicat en dos toms)
1920/21 El món de Guermantes
4 Sodome et Gomorrhe
(publicat en dos toms)
1921/22 Sodoma i Gomorra
5 La Prisonnière 1923 La presonera
6 La Fugitive
Albertine disparue
1925 La fugitiva
Albertine desapareguda
7 Le Temps retrouvé 1927 El temps recobrat


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres generals[modifica | modifica el codi]

  • Pierre Abraham, Proust, Rieder, 1930
  • Maurice Bardèche, Marcel Proust romancier, Les Sept Couleurs, 1971
  • Samuel Beckett, Proust, assaig en anglès del 1930
  • Jacques Benoist-Méchin, Retour à Marcel Proust, Pierre Amiot, 1957
  • Annick Bouillaguet, Brian G. Rogers (dir.), Dictionnaire Marcel Proust, Honoré Champion, col·l. « Dictionnaires et références », 2004
  • Georges Cattaui, Marcel Proust, Proust et son Temps, Proust et le Temps, prefaci de Daniel-Rops, Julliard, 1953 (en francès)
  • Philippe Chardin, Proust ou le bonheur du petit personnage qui compare, Honoré Champion, 2006. (en francès)
  • Philippe Chardin, Originalités proustiennes, Kimé, 2010. (en francès)
  • Gilles Deleuze, Proust et les signes, PUF, 1970 (en francès)
  • Giacomo Debenedetti, Proust, Bollati Boringhieri, 2005 (en italià)
  • Pietro Citati, La Colombe poignardée, Proust et la Recherche, Gallimard, 1997
  • Ghislain de Diesbach, Proust, Perrin, 1991
  • Roger Duchêne, L'Impossible Marcel Proust, Robert Laffont, 1994
  • Michel Erman, Marcel Proust, Fayard, 1994
  • Edmond Jaloux, Avec Marcel Proust, La Palatine, Genève, 1953
  • Ramon Fernandez, (dir.), Hommage à Marcel Proust, Gallimard, col·l. "Les Cahiers Marcel Proust", núm. 1, 1927
  • Ramon Fernandez, À la gloire de Proust, Éditions de La Nouvelle Revue Critique, 1943; rééd. Grasset amb el títol Proust, 2009 (ISBN 9782246075226).
  • Giovanni Macchia, L'Ange de la Nuit (Sur Proust), Gallimard, 1993
  • Diane de Margerie, Proust et l'obscur, Albin Michel, 2010
  • Claude Mauriac, Proust, coll. «Écrivains de toujours», Seuil, 1953
  • François Mauriac, Du côté de chez Proust, La Table ronde, 1947
  • André Maurois, À la recherche de Marcel Proust, Hachette, 1949
  • André Maurois, Le Monde de Marcel Proust, Hachette, 1960
  • George Painter, Marcel Proust, 2 vol., Mercure de France, 1966-1968
  • Péchenard, Proust à Cabourg, Quai Voltaire 1992, Proust et son père, Quai Voltaire 1993, Proust et Céleste, La Table Ronde 1996. Aquestes tres obres apareixen reunides en un volum, Proust et les autres, La Table Ronde 1999
  • Gaëtan Picon, Lecture de Marcel Proust, Mercure de France, 1963
  • Léon Pierre-Quint, Marcel Proust, sa vie, son œuvre, Sagittaire, 1946
  • Jean-François Revel, Sur Proust, Grasset, coll. «Les Cahiers rouges», 1987
  • Jean-Pierre Richard, Proust et le monde sensible, Seuil, 1974
  • Ernest Seillière, Marcel Proust, Éditions de La Nouvelle Revue critique, 1931
  • Anne Simon, Proust ou le réel retrouvé, Paris, PUF, 2000
  • Jean-Yves Tadié, Marcel Proust, NRF/Biographie, Gallimard, 1996
  • Edmund White, Marcel Proust, Fides, 2001

Monografies[modifica | modifica el codi]

  • Céleste Albaret, Monsieur Proust, Robert Laffont, 1973
  • Jacques Bersani (éd.), Les Critiques de notre temps et Proust, Garnier, 1971
  • (en anglès) Martine Beugnet i Marion Schmid, Proust at the Movies, Ashgate, Aldershot et Burlington, 2004, 261 p. (ISBN 0-75463541-4)
  • Catherine Bidou-Zachariasen, Proust sociologue. De la maison aristocratique au salon bourgeois, Descartes, 1997
  • Maurice Blanchot, « L'étonnante patience », capítol dedicat a Marcel Proust al llibre Livre à venir, Gallimard, 1959
  • Évelyne Bloch-Dano, Madame Proust, biografia de la mare de Marcel Proust, Grasset, 2004
  • Alain de Botton, Comment Proust peut changer votre vie, trad. de l'anglès per Maryse Leynaud, Paris, Denoël, 1997
  • Brassaï, Marcel Proust sous l'emprise de la photographie, Gallimard, 1997
  • Alain Buisine, Proust et ses lettres, Presses Universitaires de Lille, col·l. « Objet », 1983
  • Alain Buisine, Proust. Samedi 27 novembre 1909, Jean-Claude Lattès, col·l. «Une journée particulière», 1991
  • William C. Carter, Proust in Love, Yale University Press, New Haven i Londres, 2006, 266 p. (ISBN 0-300-10812-5)
  • Jean Clausel, Le Marcel de Proust, Portaparole, 2009
  • Antoine Compagnon, Proust entre deux siècles, Le Seuil, 1989
  • Joseph Czapski, Proust contre la déchéance : Conférence au camp de Griazowietz, Noir sur blanc, 2004 et 2011
  • Richard Davenport-Hines, Proust au Majestic, Grasset, 2008
  • Serge Doubrovsky, La Place de la madeleine, Écriture et fantasme chez Proust, Mercure de France, 1974
  • Robert Dreyfus, Souvenirs sur Marcel Proust (accompagnqt de cartes inèdites), Paris, Grasset, 1926
  • Clovis Duveau, Proust à Orléans, édité par les Musées d'Orléans, 1998.
  • Albert Feuillerat, Comment Marcel Proust a composé son roman, Slatkine, 1972 (1re édition 1934)
  • Louis Gautier-Vignal, Proust connu et inconnu, Robert Laffont, 1976
  • Anne Henry, Marcel Proust. Théories pour une esthétique, Klincksieck, 1983
  • Elisabeth Ladenson, Proust lesbien (prefaci d'A. Compagnon), Ed. EPEL 2004
  • Sylvaine Landes-Ferrali, Proust et le Grand Siècle, Gunter Narr Verlag, Tübingen
  • Franck Lhomeau et Alain Coelho, Marcel Proust à la recherche d'un éditeur, Olivier Orban, 1988
  • Léon Pierre-Quint, Comment travaillait Proust, Bibliographie, Les Cahiers Libres, 1928
  • Georges Poulet, L'Espace proustien, Gallimard, 1963
  • Jean Recanati, Profils juifs de Marcel Proust, Paris, Buchet-Chastel, 1979
  • Thomas A. Ravier, Éloge du matricide : Essai sur Proust, Gallimard, col·l. «L'Infini», Paris, 2008, 200 p. ((ISBN 978-2-07-078443-1))
  • Jacqueline Risset, Une certaine joie. Essai sur Proust, Éditions Hermann, 2009
  • Niels Soelberg, Recherche et Narration. Lecture narratologique de Proust, Copenhague, Museum Tusculanum Press, 2000
  • Michael Sprinker, History and Ideology in Proust. «À la recherche de temps perdu» and the Third French Republic, London, Verso, 1998
  • Stéphane Zagdanski, Le Sexe de Proust, Gallimard, col·l. «L'infini», 1994

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Aquesta escola es troba a deu minuts de casa, al número 9 del Boulevard Malesherbes.
  2. Més tard es va convertir en la princesa Michael Radziwill.
  3. Solia llegir-li a Antoinette, que tenia la mateixa edat que ell, els seus poemes preferits.
  4. I també hi col·laboren Robert de Flers, Jacques Bizet, Blum, Daniel Halévy, etc.
  5. El seu full de serveis indica que feia 1,68 metres d'altura.
  6. A la casa, hi havia també el comte i la comtessa Louis de Talleyrand-Périgord, i Josselin de Rohan.
  7. Músic d'una influència rellevant per entendre la Sonata de Vinteuil que apareix a La recerca.
  8. Bertrand de Fénelon era un bell jove ros d'ulls blaus, i seria un altre model per al personatge Robert de Saint-Loup que apareix a La recerca.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. James Marcus, review of John Updike's Due Considerations (2007), 28 d'octubre de 2007, "Updike [is] a self-proclaimed 'Proust-lover'" Enllaç
  2. «Marcel Proust». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Georges Cattaui, "Proust", al Dictionnaire des auteurs Laffont-Bompiani, 1990, t. III, p. 793 (ISBN 2221501748)
  4. George Painter, op. cité, p. 77, tome I.
  5. George Painter, op. cité, p. 79, tome I
  6. George Painter, op. cité, p. 80, tome I
  7. George Painter, op. cité, p. 88, tome I
  8. George Painter, op cité, p. 244, tome I
  9. Jean-Yves Tadié, op. cité, p. 469
  10. George Painter, op. cité, p. 106-113, tome I
  11. George Painter, op. cité, p. 237, tome I
  12. Marcel Proust pren unes poques línies a Madame Cambremer
  13. George Painter, op. cité, p. 324
  14. George Painter, op. cité, p. 341, tome I
  15. George Painter, op. cité, p. 356, tome I
  16. Jean-Yves Tadié, op. cité, p. 457
  17. Jean-Yves Tadié, op. cité, pp. 468sq
  18. George Painter, op. cité, p. 386, tome I

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • George D. Painter, Marcel Proust, 1871-1903: les années de jeunesse et Marcel Proust, 1904-1922 : les années de maturité, Mercure de France, 1966; (en francès)
  • Jean-Yves Tadié:
    • Marcel Proust, Gallimard, coll. « NRF / Biographie », 1996, 952 p., (en francès)
    • Marcel Proust, Gallimard, coll. « Folio », 1999; (en francès)
  • Alain de Botton, Comment Proust peut changer votre vie, 10/18, 1998; (en francès)
  • Roger Duchêne, L'Impossible Marcel Proust, Robert Laffont, 1994; (en francès)
  • Évelyne Bloch-Dano, Madame Proust, Grasset, Paris, 2004, 382 p., 23 cm. ISBN 2-246-63011-8 (en francès)
  • Gilles Deleuze, Proust et les signes, PUF 1970 [1964]. (en francès)
  • Edmund White, Proust, Nova York, Viking Penguin, 1999 (trad. en castellà: Proust, Barcelona, Mondadori, 200) (en castellà)
  • Bloch-Dano, Evelyne, Madame Proust. La mamá del pequeño Marcel, 2005. Madrid: ALGABA Ediciones ISBN 978-84-96107-50-2 (en castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]