Arquitectura gòtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Edifici gòtic vist pel darrera

L'arquitectura gòtica s'inclou dins del moviment cultural conegut com a art gòtic que, al seu torn, sorgeix en un context més ample, anomenat Renaixement del segle XII.[1] Aquest estil arquitectònic s'estén per un llarg període de l'edat mitjana i varia d'un lloc a un altre, es desenvolupa entre meitat del segle XII i inicis del segle XVI, marcant la fi del període medieval. El primer gest impulsor d'aquesta nova filosofia constructiva es donà a França, estenent-se a tota Europa en un període conegut com el de les grans catedrals.

Història[modifica | modifica el codi]

El gòtic primitiu de la basílica de Saint Denis

Les teories més tradicionals dependents de la tradició centrista francesa, suposen que el gòtic sorgeix del no-res a l'Illa de França, a una regió que no era especialment emprenedora arquitectònicament. La lleialtat de Cluny i el Cister al Papa era una amenaça a les intencions nacionalistes de la casa reial francesa, de manera que es volia un estil arquitectònic propi. El cas és que l'Abat Suger de Saint-Denis, responsable del projecte de la basílica de Saint-Denis, fa una mediació entre la reialesa i l'església. Suger servia, en primer lloc, els reis en la seva lluita contra la noblesa feudal en les ambicions internacionals de l'imperi.

Saint Denis estava localitzada al centre del domini reial. Va ser el projecte de l'abat de Suger el que inicià l'estil gòtic. La difusió d'aquest té relació directa amb l'ampliació de la jurisdicció del rei. Les primeres creacions varen ser a les ciutats de domini reial: París, Chartres, Amiens, Reims i Bourges.

Suger afirmava la novetat de la seva obra arquitectònica en termes teològics: nou cor i nova façana per a un nou edifici cristià. Saint Denis era l'apòstol de França, el sant patró nacional. La seva església despertava sentiments tant a nacionalistes com a religiosos. Es tractava d'una arquitectura rica en significats: filosofia neoplatònica i teologia cristiana. Simbologia de la llum, pensament racional i matemàtic. S'utilitza la creu llatina en analogia amb el cos humà.

El gòtic no és en si mateix un estil, ni un sistema: utilitza l'arquitectura com una catedral romànica i cap dels seus elements estructurals és invenció dels constructors gòtics. L'arc ogival és una invenció de Mesopotàmia portada pels croats cap a Europa i pels víkings cap a Normandia. Era utilitzada en caves i llocs amagats. En un salt conceptual. Es torna un estil madur en un termini de 40 anys i, un segle més tard, ja domina tota Europa.

Les catedrals i els edificis cada cop els feien més alts.

El gòtic acostuma a descriure's com a verticalitat i lluminositat. El gòtic té un mur molt prim comparat amb el romànic, hi ha els contraforts que serveixen per sostenir els arcbotants i per poder aguantar la volta ogival. La volta ogival es troba al sostre, és un sostre acabat amb una punta bastant alta i empinada.

Sistema estructural[modifica | modifica el codi]

Esquema estructural d'una catedral gòtica
Vitralls i rossassa

A la península Ibèrica hi ha dos models arquitectònics gòtics diferents: el gòtic francès, caracteritzat per la verticalitat i l'ornamentació, i el gòtic meridional, en què domina la línia horitzontal i l'austeritat decorativa.

L'arquitectura d'estil gòtic sorgeix d'una modificació estructural important de l'arquitectura romànica. Les construccions típiques són els castells fortificats, les torres de defensa i les catedrals. Les innovacions, són, principalment:

  • Voltes construïdes amb nervadures de pedra i totxo a les voltes (volta de creuer), el que fa que siguin més lleugeres que les voltes romàniques
  • L'arc preferencial deixa de ser l'arc de mig punt i passa a ser l'arc ogival
  • Els contraforts, degut a les majors tensions, es transformen en arcbotants –braços externs quasi perpendiculars a la superfície del edifici, que sostenen la nau central en les esglésies. Els arcbotants són una mena de mitjos arcs construïts per sobre de la coberta de les naus. Amb aquesta ubicació, les pressions de les voltes més altes són transferides cap a l'exterior, cap als arcbotants, i d'aquests cap als fonaments, fent possible el seu equilibri. Amb voltes més altes s'utilitzen arcbotants dobles o de doble arcada que neutralitzen les pressions del major pes de la volta.

Les estructures més lleugeres permeten la utilització de grans rosasses i vitralls, regularment amb escenes religioses. Predomina la verticalitat. Les plantes són en forma de creu llatina i les façanes es vesteixen d'escultures i relleus.

A França i a Anglaterra prevalen les esglésies gòtiques amb torres truncades, sense punxa; a Alemanya, però, són freqüents altes torres punxegudes. Entre les catedrals gòtiques franceses, destaquen: la Catedral de Notre Dame, a París, i entre les alemanyes, la de Colònia, la construcció de la qual començà en 1270 i es perllongà 52 anys.

Façana[modifica | modifica el codi]

Catedral amb la forma d'H característica a la vista frontal

La façana està plena de vitralls de colors per poder deixar entrar la llum natural, sobre l'entrada hi ha una gran portalada. Les puntes que estan a dalt de tot l'edifici són aguantades pels pinacles. A la majoria d'edificis la façana té forma d'H. Per decorar la façana de la teulada hi havia gàrgoles.

Interior[modifica | modifica el codi]

Església de Santa maria del Mar, a Barcelona

Hi ha moltes catedrals que al sostre contenen voltes ogivals que carreguen el pes de l'estructura sobre els pilars. Aquesta innovació tècnica permet que els murs exteriors siguin molt més prims i per tant s'hi puguin disposar grans vitralls.

Arquitectura Gòtica Catalana[modifica | modifica el codi]

Catalunya va viure moments de prosperitat i d'importants conquestes entre els segles XII i XV. Les ciutats van créixer i, amb la plenitud, va arribar la febre constructiva. Es van aixecar grans catedrals com les de Girona i Santa Maria del Mar o monestirs com el de Santa Maria de Pedralbes.[2] Durant l'època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del segle XIII fins a pràcticament l'inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars. Un dels exemples més emblemàtics que han perdurat fins als nostres dies són les Drassanes de Barcelona.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Charles Homer Haskins. The Renaissance of the Twelfth Century. Cambridge: Harvard University Press, 1927. (p. viii, Introduction).
  2. «Arquitectura gòtica religiosa». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura gòtica