Iconografia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mare de Déu i nen envoltats d'àngels (1450) Jean Fouquet. Durant el gòtic apareixen diverses representacions de la Mare de Déu de la Llet que apareix alletant a l'Infant Jesús o mostrant-li el pit, però el tema va ser censurat pel Concili de Trento al segle XVI.

La iconografia (paraula composta d'icona i grafe-descripció-) és la descripció de les temàtiques de les imatges i també el tractat o col·lecció d'aquestes.

Iconografia és la ciència que estudia l'origen i formació de les imatges, la seva relació amb el que és al·legòric i el simbòlic, així com la seva identificació per mitjà dels atributs que gairebé sempre els acompanyen. Aquesta ciència té el seu origen al segle XIX i va ser desenvolupada durant el XX. El gran estudi de la iconografia i el seu desenvolupament es va donar especialment a l'Institut Warburg de Londres, sota la direcció de l'historiador i crític d'art Erwin Panofsky. A partir de llavors van veure la llum nombrosa obres d'estudi sobre el tema, enciclopèdies i diccionaris. A Espanya, cal citar a l'historiador de l'art Santiago Sebastián.

Els tres grans camps de la iconografia són la mitologia clàssica, la mitologia cristiana i la temàtica sobre les representacions civils.

Concili de Trento[modifica | modifica el codi]

En la sessió número vint-i-cinc del Concili de Trento, celebrat al segle XVI, es va estructurar un Decret sobre les imatges, en què s'assenyalaven les característiques que havien de seguir aquestes i les funcions a complir. Distingia dos tipus d'imatges:

  1. Dogmàtiques, que defensaven els dogmes de l'Església Catòlica davant els protestants, com Crist, la Mare de Déu, alguns sants (Pere i Pau de Tars), apòstols i evangelistes, Pares de l'Església i Virtuts teologals i cardinals.
  2. Devocionals, aquelles que al·ludien a la resta dels sants, els que eren més venerats per tradició o els extra-sonats del santoral hispano-visigot o mossàrab. També dins d'aquest grup s'havien desenvolupat els anomenats sants de les necessitats o taumaturgs que combatien les pestes i les catàstrofes, com sant Roc, sant Sebastià, sant Antoni Abat i sant Miquel Arcàngel.

A més d'aquestes imatges tradicionals, es van afegir les introduïdes pels ordes religiosos, els seus sants mateixos i noves advocacions de la Mare de Déu. Els dominics van aportar la Mare de Déu del Rosari, els franciscans, les ànimes i la Mare de Déu dels Dolors, i els carmelites la Mare de Déu del Carme.

Després del Concili de Trento la devoció mariana envaeix la iconografia amb noms-topònim que sorgeixen del lloc de les aparicions a tota la geografia del catolicisme. Existeix també una gran difusió del culte del personatge bíblic de Maria Magdalena que es fa al nord d'Espanya, patrona dels peregrins i juntament amb sant Jaume el Major.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • CAMPUZANO RUIZ, Enrique. Cantabria. Pas y Miera. Trasmiera. Patrimonio Artístico Religioso, 2002. ISBN 84-931754-5-5 (castellà)
  • FATÁS, Guillermo y BORRÁS, Gonzalo M. Diccionario de términos de arte y arqueología. Guara Editorial, Zaragoza, 1980. ISBN 84-85303-29-6 (castellà)
  • KEEL, OTHMAR. La iconografía del Antiguo Oriente y el Antiguo Testamento. Editorial Trotta, Madrid, 2007. ISBN 978-84-8164-785-3 (castellà)
  • LAJO, Rosina. Léxico de arte. Editorial Akal, Madrid, 1990. ISBN 84-7600-493-1
  • Santiago Sebastián. Mensaje simbólico del arte medieval : arquitectura, iconografía, liturgia. Encuentro Ediciones, S.A. 1996 ISBN 84-7490-346-7 (castellà)
  • Santiago Sebastián. Iconografía del indio americano : siglos XVI-XVII. Ediciones Tuero, S.A. 1992 ISBN 84-86474-15-9 (castellà)
  • Santiago Sebastián. Iconografía medieval. Eusko Kultur Eragintza Etor, S.A. 1988 ISBN 84-85527-35-6 (castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iconografia