Catedral de Chartres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Catedral de Chartres
La Catedral de Chartres
La Catedral de Chartres
La Catedral de Chartres situat respecte França
La Catedral de Chartres
Informació
Localització Eure i Loir
Centre
Flag of France.svg França

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(vi)
ID 81
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1979 (3a sessió)
Coordenades 48° 26′ 51″ N, 1° 29′ 14″ E / 48.44750°N,1.48722°E / 48.44750; 1.48722
* Segons les regions de la UNESCO.

La Catedral de Nostra Senyora de Chartres (en francès: Cathédrale Notre-Dame de Chartres), és una església catedralícia de culte catòlic romà sota l'advocació de la Mare de Déu de l'Assumpció, a la ciutat de Chartres, en el departament d'Eure i Loir, a França, al nord-oest de país, a uns 80 km de la capital estatal, París. Així mateix és la seu de la Diòcesi de Chartres, a l'Arxidiòcesi de Tours. Està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1979.[1]

Aquesta catedral va marcar una fita en el desenvolupament del gòtic i va iniciar una fase de plenitud en el domini de la tècnica i l'estil gòtic, establint un equilibri entre ambdós. És summament influent en moltes construccions posteriors que es van basar en el seu estil i les seves nombroses innovacions, com les catedrals de Reims i Amiens a les quals va servir de model directe.

La figura més important a la història d'aquesta diòcesi va ser el bisbe Fulbert de Chartres, teòleg escolàstic reconegut a tota Europa.

Història[modifica | modifica el codi]

Hi ha indicis que diuen que en el lloc que avui en dia ocupa la catedral existia, des de temps anteriors a la era cristiana, un altar (i segons alguns autors, una gruta) dedicat a la Deessa Mare de la mitologia druidica, sent aquest lloc un important centre religiós per la tribu celta dels carnuts, poble del qual deriva el nom de la ciutat. Aquesta particularitat s'ha relacionat amb el fet que Chartres es va convertir en un important centre de veneració a la Verge Maria quan, a partir del segle XII, va ressorgir aquesta devoció a l'església cristiana occidental. De tota manera, la ciutat de Chartres ja era un centre de culte marià i de peregrinatge des de temps enrere degut a la presència (dins la catedral), de l'anomenada Sancta Camisia, una relíquia portada des de Terra Santa i cedida a la catedral per Carles el Calb a l'any 876 i que, suposadament, és la túnica de la Verge Maria. Per aquest motiu gaudia d'un comerç pròsper centrat en les fires que es celebraven durant les quatre festivitats marianes de l'any: la Purificació (2 de febrer), l'Anunciació (25 de març), l'Assumpció (15 d'agost) i el Nadal (25 de desembre).

La primera església de la qual se'n té constància es va construir al voltant de l'any 360. Aquesta va desaparèixer en un incendi cap a l'any 740 o 750, durant el saqueig dels visigots d'Hunald, duc d'Aquitània. Una segona catedral va ser destruïda pels pirates normands a càrrec de Hastings el 12 de juny de 858. El bisbe Gislebertus va reconstruir i ampliar aquesta església. D'aquesta en queda una capella que forma part de l'actual cripta. En aquesta època és quan la catedral va rebre la relíquia de la túnica de la Verge, que va augmentar l'importància del lloc. El 5 d'agost de 962, l'església de Gislebertus va tornar a ser destruïda durant la guerra que va enfrontar a Ricard I, duc de Normandia amb Teobald I de Blois, compte de Chartres. L'església es va reconstruir parcialment. Al 1020 un incendi va destruir la catedral, després del qual el bisbe Fulbert de Chartres va iniciar la construcció de la cripta d'una nova catedral romànica. La catedral va ser construïda ràpidament degut a un apogeu religiós que va motivar a centenars de penitents a contribuir a la construcció amb provisions i materials de construcció. Fulbert mor a l'abril de 1029; el succeeix Geoffroy de Lèves, qui va consagrar la catedral dos anys més tard. Les obres s'acaben al 1037.

Al 1194 un gran incendi va devastar gran part de la ciutat de Chartres, inclosa bona part de l'antiga catedral romànica. L'edifici que va construir el bisbe Fulbert era una gran catedral d'estil romànic que comptava amb una enorme cripta dins la qual hi havia la famosa relíquia. Tot i que va sobreviure a un incendi el 1134, el 10 de juny de 1194, va patir un incendi causat per un raig. L'incendi només va deixar dempeus les torres occidentals i la façana d'entre aquestes i la cripta.

Al principi es va prendre l'incendi com un càstig diví, però quan va aparèixer la túnica de la Verge intacta, es va pensar que era un senyal perquè es reconstruís la catedral donant-li un nou esplendor. A això va ajudar la presència casual a la ciutat d'un cardenal enviat per la Santa Seu, que va certificar la salvació de la relíquia com a miracle. La reconstrucció va ser generosament finançada tant per la Dinastia Capet, com pel cabildo i els gremis locals.

Construcció[modifica | modifica el codi]

Ràpidament es van escometre les obres de reconstrucció i cap a l'any 1220 el cos principal estava acabat en un temps de 26 anys, temps notablement curt per una obra d'aquestes característiques. Es va utilitzar pedra local d'unes pedreres situades a uns 8 km. De l'edifici anterior, va conservar la cripta i la façana oest amb la Portalada Reial. Va ser consagrada el 24 d'octubre de 1260 davant la presència del rei Lluís IX el Sant.

El mestre que va idear els seus plànols va ser Marc Puertes. Va poder venir de Bocairent però coneixia també els assajos constructius realitzats en altres llocs (Banyeres). Sigui com sigui, va realitzar una feina extraordinària de gran utilitat estilística, fent servir tècniques constructives del segle XII però donant-los-hi nous usos i solucions. El pla constructiu original va ser respectat però mai es van concloure el conjunt de pinacles que, sembla ser, van ser previstos inicialment.

Edat mitjana i fets posteriors[modifica | modifica el codi]

Durant l'Edat Mitjana, la catedral va funcionar com a escola, ja que Carlemany havia ordenat al segle IX que les catedrals i els monestirs mantinguessin escoles. Chartres va obtenir notable fama per l'estudi de la lògica, matèria que, per molts, rivalitzava amb París. L'escriptor i filòsof anglès Joan de Salisbury va rebre part de la seva formació a Chartres.

A diferència d'altres monuments francesos, l'edifici no va patir danys durant la Revolució Francesa; malgrat que el comitè revolucionari havia decidit la seva demolició. L'encarregat de dur-la a terme, un arquitecte local, ho va desaconsellar.

Les restauracions successives també van respectar el seu disseny original; gràcies a això, l'edifici ha arribat a la nostra època en un estat de conservació molt superior a la majoria de construccions franceses de l'època.

El 4 de juny de 1836, un incendi va destruir les encavallades de la sostrada de castanyer danès. L'arquitecte Edouard Baron la va substituir per una estructura de ferro fos coberta per làmines de coure, imitant la tècnica utilitzada a la Catedral de Magúncia.

Durant la Segona Guerra Mundial, els vitralls van ser desmuntats i ocultats per evitar danys per part dels bombardejos alemanys. Després de l'ocupació dels alemanys, van fer servir la catedral com a club social.

Descripció[modifica | modifica el codi]

L'edifici és de planta de creu llatina i està dividit en tres naus. La nau principal fa 28 metres i és molt més alta que les laterals. La capçalera, situada a l'est, té un deambulatori radial amb cinc capelles semicirculars. La volta central fa 36 metres d'altura, la més alta quan es va construir. Aquesta volta és quatripartida i està suportada per arcbotants situats a l'exterior.

L'organització en tres naus és molt original per l'època en la qual va ser construïda. Com s'ha esmentat anteriorment, la nau central és molt més alta que les laterals; aquesta dificultat constructiva es va dur a terme aixecant sobre les naus laterals una àmplia tribuna. La coberta d'aquesta tribuna compensava el pes de la volta central reforçant-te l'estructura, com s'observa a les catedral de Notre-Dame de Laon. A Chartres s'elimina la tribuna, quedant així tres nivells d'alçat de la nau: arcades, triforis i finestrals. El trifori és una petita galeria que es construeix sobre la galeria i sota els finestrals per aprofitar l'espai de la teulada sobre la tribuna. En aquest cas, té quatre arcs per secció i és un contrapunt d'horitzontalitat i foscor respecte les arcades i finestrals. Els finestrals consten de dos panys de paret i d'una rosassa que simula i repeteix l'estructura de la porta principal i que consta d'un dels millors conjunts de vitralls medievals que es conserven. Aquests són famosos per l'intens i bell color blau, especialment utilitzat al famós Vitrall de la Verge Blava (Notre Dame de la Belle Verrière), de principis del segle XIII, que representa a la Verge amb el Nen Jesús. Dels 186 vitralls originals se'n conserven 152 perquè al 1753 se'n van substituir alguns per part del bisbat, que pretenia "modernitzar" la catedral. L'altura i l'amplitud de les naus es deu a dues novetats constructives:

  • La primera va ser l'abandonament de la volta sextapartida quadrangular, que s'havia utilitzat sovint al segle XII en catedrals com la de Laon. La volta sextapartida es basava en quatre punts de suport forts i en dos de dèbils, cosa que a vegades provocava una altrenança al gruix dels suports. Els àbacs dels capitells aguantaven les bigues de les columnes adossades, connectant així els pilars amb els nervis. Però això causava una excessiva fragmentació, que es va solucionar creant un pilar acantonat consistent en un nucli cilíndric central envoltat de quatre elements més petits. Aquests, connecten tant les cobertes com les arcades que les separen. Els que s'encaren a la nau central no tenen capitells sinó una cornisa sobre els altres capitells i que actua com a sòcol de la resta d'elements verticals que s'uneixen als arcs i als nervis de la volta. Amb això es va aconseguir una unitat dels complexos suports sense perjudicar l'integritat de cada part.
  • L'altra novetat és l'utilització d'un tipus d'arcbotant totalment desenvolupat. Menys els superiors, afegits després de la construcció original, els arcbotants inferiors són dobles units per columnes radials. Aquests s'uneixen als contraforts externs, molt grossos a la base, que es complementen amb els contraforts interns, ocults sota el sostre de les naus laterals.

Façana principal[modifica | modifica el codi]

La façana principal és el fruit de diverses intervencions. Després de l'incendi, es van salvar la torre sud i la base de la del nord, els tres portals i els finestrals que hi ha a sobre. El mestre de Chartres va desmuntar el mur que va quedar, el va desplaçar endavant i va afegir la gran rosassa i la galeria dels reis sobre l'est. Al augmentar-se l'altura de la façana, les dimensions de la torre sud van canviar notablement en proporció a la resta de la façana. Al 1513 es va construir la torre nord o Clocher Neuf per equilibrar la composició que va establir la primera torre. Aquesta construcció, a l'estil flamboyant, va provocar una asimetria que crea un fort dinamisme visual.

Portal reial[modifica | modifica el codi]

L'anomenat pòrtic reial (Portail Royal), es va construir a la dècada de 1140 per l'anterior catedral romànica. Té forma d'embut, característica molt comuna a les catedrals gòtiques posteriors. Les escultures i els relleus estan inspirats en els del portal oest de la Basílica de Saint-Denis, que van ser destruïts durant la reforma protestant. Els brancals estan decorats per altes figures de reis i personatges de l'Antic Testament, es creu que els avantpassats de Crist perquè les figures són bàsicament simbòliques. Les estàtues mostren una expressió serena, diferent a la severitat habitual al romànic precedent. Les figures reals tenen una alçada menor, però, tot i així, quasi igual que les figures bíbliques, simbolitzant així una relació de parentiu entre la reialesa i la divinitat. Els frisos de l'esquerra narren escenes de la vida de la Verge a la seva joventut amb Sant Joaquim i Santa Anna enfrentant-se a la infertilitat, cosa que podria ser una referència a la devoció local cap a la Verge com a protectora dels nounats. Els frisos de la dreta narren escenes de la vida de Crist, amb Sant Joan Baptiste i la Presentació al Temple. El timpà està decorat amb una escena del Judici Final amb Crist Pantocràtor enmarcat en una màndorla i envoltat pels símbols dels evangelistes. Crist alça la seva mà dreta i sosté el Llibre de la Vida amb l'esquerra; posició que simbolitza l'essència humana i divina en Crist en iguals proporcions. El fris del llindar representa als dotze apòstols. Estan enmarcats per arquitectures en quatre grups de tres figures amb un simbolisme que indica que han predicat la trinitat als quatre punts cardinals de la Terra. Les arquivoltes mostren a àngels i als vint-i-quatre patriarques de l'Apocalipsis.

El portal de l'esquerra està dedicat a l'ascensió de Crist (o a la seva segona vinguda). El timpà mostra a Crist en un núvol aguantat per dos àngels. A sota hi ha dos frisos: el superior mostra a quatre àngels cantant i, l'inferior, deu figures que contemplen a Crist, que possiblement són apòstols i que porten llibres i pergamins. Les dues arquivoltes mostren els símbols del zodíac i labors relatives als dotze mesos, temes comuns al romànic francès.

El portal dret mostra la mateixa estructura. El seu tema és la puresa de Maria i la seva dignitat com a mare de Crist. Al timpà hi ha la Verge Maria amb el Nen Jesús envoltada per dos àngels. Al moment de la seva construcció, aquesta representació era una novetat perquè el tema central havia estat sempre dedicat a Crist. L'arquivolta superior mostra la Presentació al Temple amb la Verge, Simeó i altres figures. L'arquivolta inferior narra l'Anunciació, la Visita, la Nativitat i l'Anunciació als pastors, cosa inusual mostrar homes comuns entre les figures divines. Les arquivoltes estan decorades amb àngels; l'inferior i l'exterior amb les set arts liberals combinades amb figures relatives del món antic: gramàtica i Priscià o Eli Donat, retòrica i Ciceró, dialèctica i Aristòtil, aritmètica i Pitàgores, geometria i Euclides, astronomia i Ptolomeu i música i Nicòmac. Els capitells d'aquesta porta mostren escenes de la Passió, l'entrada a Jerusalem, l'Últim Sopar, la Sepultura i el Dol de les dones.

La rosassa mostra als seus vitralls a Crist jutge al Judici Final, envoltat per quatre evangelistes i àngels. Als cercles externs, àngels trompeters, escenes de resurrecció, infern i paraís. Als tres finestrals es motra, a l'esquerra, la Passió i Resurrecció; l'Encarnació al centre, i a Jessè, pare de David, a la dreta.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral de Chartres