Raimon

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Raimon
En concert a Almussafes el 24 de febrer de 2008
En concert a Almussafes el 24 de febrer de 2008
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement Ramon Pelegero i Sanchis
Naixement 2 de desembre de 1940 (1940-12-02) (74 anys)
Lloc d'origen Xàtiva, País Valencià
Gènere(s) Nova Cançó
Ocupació Cantautor
Instruments Veu i guitarra
Anys en actiu 1962 - actualitat
Discogràfiques Edigsa, Discophon, PICAP
Artistes relacionats Andreu Alfaro
Els Setze Jutges
Lloc web oficial raimon.org
Membres
Annalisa Corti (representant)
Miquel Blasco (guitarra)
Fernando Serena (contrabaix)
Pau Doménech (clarinets)
Joan Urpinell (guitarra)
Instruments destacats
Guitarra
Raimon i Jordi Savall en el lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a aquest últim

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional (juntament amb Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet) de tot el domini lingüístic català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seues cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conéixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, The Platters o Juanito Valderrama.

« Desconeixíem per complet l'existència d'una literatura escrita en la nostra pròpia llengua. No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps! »
— Raimon, Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)[1]

Anys 60[modifica | modifica el codi]

Als vint-i-un anys es traslladà a la ciutat de València per a estudiar història: és llavors quan va descobrir la pròpia cultura i féu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre d'altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.

L'any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963 apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc: un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar en el Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors Ministre d'Informació i Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comportava.

Immediatament va aparéixer el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i Se'n va anar perquè «si prohibien una cançó, també n'haurien de prohibir l'altra».

El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1965 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants; el mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a l'Annalisa Corti (la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.

L 'any següent va tindre lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de la Nova Cançó), fa les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aïna cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú».

A França va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i Cançó de la mare.

El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» hagué de ser substituïda per «Gora gora».

El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.

Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa república, com Contra la por.

Anys 70[modifica | modifica el codi]

Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi dels diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà ho troba cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i l'any següent publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»), Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»), Joan TimonedaSó qui só») i Pere Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»);[1] els texts originals de Raimon són «T'he conegut sempre igual» (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), «Morir en aquesta vida» (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena «Amb tots els petits vicis» i la cançó d'amor «Com un puny» (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'«Amanda», versió valenciana de la cançó de Jara «Te recuerdo, Amanda». El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la l'Autònoma de Barcelona on hi trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut cívic: «Qui ja ho sap tot», «A un amic», «18 de maig a la Villa», «No em mou el crit», «Quan jo vaig nàixer» i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra «El meu poble i jo».

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d'un silenci», moment recollit en el documental La Nova Cançó de Francesc Bellmunt. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, el primer d'abril el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava «Inici de càntic en el temple») una grua elevà una enorme senyera quadribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anava fugint més dels concerts multitudinaris i es negava a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.

Anys 80[modifica | modifica el codi]

Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonés per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprén en plena gravació-, la feina artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà amb comptagotes: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».

Anys 90[modifica | modifica el codi]

L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, va sorprendre a més d'un en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns dihuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista nord-americà Pete Seeger; els convidats locals eren Serrat (antic rival i amic reconciliat), Ovidi -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida- i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la Lira Ampostina.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Sol·liloqui sol·lipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya,[1] encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. També rebé el Premi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la història de la música popular.[2] Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya -on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA)- per part d'un sector del públic que no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmés per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg, una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.

Segle XXI[modifica | modifica el codi]

El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar i Amanda.

El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola alhora que es queixava del govern valencià[3] i el 21 d'octubre del mateix any participà, juntament amb Maria del Mar Bonet, Pep Sala i més, en l'acte Volem tots els papers organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del Recital de Madrid amb un concert a la Universitat Complutense[4] i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc amb un concert antològic retransmés en directe per TV3.[5]

A principis de 2011 va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant.[6]

Entre el novembre de 2012 i el gener de 2013 se celebrà una exposició commemorativa a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, amb el títol Raimon. Al vent del món. En paraules del comissari de la mostra Carlos Plasencia: "L'exposició "Raimon. Al vent del món" es presenta a l'espai Anella de l'Arts Santa Mònica amb motiu del 50è aniversari de la seva primera actuació a Barcelona, amb la intenció de donar al cantautor valencià una dimensió més internacional i apropar-lo a les noves generacions. L'exposició presentà la biografia més íntima i pública del màxim exponent de la Nova Cançó, recollint obres d'art vinculades a la carrera de Raimon, d'autors com Joan Miró, Antoni Tàpies o Andreu Alfaro, propietat del cantautor, fotografies de cartells i portades de discs, realitzades per fotògrafs com Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas i Jordi Fornas, o la col·lecció de cartells originals del propi autor, així com discs, LP's, CD's, EP's i edicions completes, entrevistes a Raimon, i projeccions audiovisuals de les seves actuacions. L'exposició es completà amb el treball intel·lectual de l'artista, cartes, texts i articles que Raimon havia escrit en castellà per la revista Destino i en català pel Diario de Barcelona, juntament amb tots aquells documents que passaren pel filtre de la censura franquista.[7]

El 2012 rebé la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i el 2013, el Premi Enderrock a la trajectòria.[1] L'any 2014 fou guardonat amb el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que un cantautor rebia un premi literari d'aquesta magnitud.[1]

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 1964: Disc antològic de les seues cançons
  • 1966: Raimon a l'Olympia
  • 1966: Cançons de la roda del temps
  • 1967: Raimon al Palau
  • 1967: Raimon música sola
  • 1968: Raimon en directe
  • 1969: Raimon a Montserrat
  • 1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
  • 1970: Per destruir aquell qui l'ha desert
  • 1971: Raimon
  • 1971: Raimon en Montevideo
  • 1971: Raimon. Catalonian protest songs
  • 1972: En vivo
  • 1972: Diguem no
  • 1972: La noche
  • 1974: A Víctor Jara
  • 1974: Campus de Bellaterra
  • 1974: T'adones amic...?
  • 1976: El recital de Madrid
  • 1977: Lliurament del cant
  • 1979: Quan l'aigua es queixa
  • 1981: Totes les cançons
  • 1984: Entre la nota i el so
  • 1985: Raimon canta
  • 1987: Presències i oblit
  • 1989: Canta Ausiàs March
  • 1993: Integral
  • 1993: Cançons
  • 1995: I després de creure tant
  • 1997: Ausiàs March / Raimon
  • 1997: Cançons de mai
  • 1997: Recitals al Palau
  • 1999: Dotze cançons
  • 1999: Les cançons d'amor
  • 2000: Nova Integral 2000
  • 2003: Clàssics i no
  • 2003: Raimon-Espriu Poesia cantada
  • 2006: Raimon a l'Olympia (1966-2006)
  • 2011: Rellotge d'emocions

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Pau Alabajos en una actuació
  • Algunes cançons de Raimon han sigut interpretades per altres cantants, com Moncho (Treballaré el teu cos), Serrat (D'un temps, d'un país), Anais Mitchell (Contra la por), Daniel Viglietti (De nit a casa, junts) i Camilo Sesto (Som).[8]
  • Al vent és, indiscutiblement, la cançó més coneguda de Raimon, atenent el nombre de versions que n'han fet Warabi-za, els Munlogs, Skalissai, Pau Alabajos i Cesk Freixas, entre molts altres.[9]
  • La Coral Sant Jordi també compta en el seu repertori amb Al Vent i D'un temps, d'un país.
  • El 1994 Canal 9 va emetre un recital de Raimon. El programa estava dividit en dues parts, en primer lloc un documental sobre la trajectòria del cantant, titulat Música i paraules. Posteriorment un recital del cantant al Teatre Principal de València, on canta 30 cançons davant d'un públic convidat per TVV.
  • L'any 2007 Bancaixa va utilitzar una cançó anomenada Aval (musicalment molt pareguda a Al vent) en una campanya publicitària.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Morén Alegret, Helena. «Raimon. La represa poètica». Enderrock, 224, juny 2014, pp. 24-27.
  2. «Premios Ondas 1997». Premios Ondas. [Consulta: 28 juny 2014].
  3. VilaWeb.cat Raimon es queixa del tracte que rep del govern valencià
  4. VilaWeb Raimon torna a triomfar a la Complutense de Madrid
  5. VilaWeb Raimon ret homenatge a les víctimes franquistes de Montjuïc
  6. Raimon: “La llengua en què m'expresse ha molestat i molesta encara”, Avui, 28 de gener del 2011
  7. «Exposició Raimon». . Generalitat de Catalunya, 2012 [Consulta: 6 novembre 2012].
  8. Teoria del caos Ani Difranco en l'Auditori
  9. YouTube diferents versions en directe d'Al vent
  10. El bloc de Muscat Contra Raimon?

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Batista, Antoni: Raimon. La construcció d'un cant. Edicions La Magrana. RBA, 2005.
  • Escamilla, David: Raimon. L'art de la memòria. Editorial Planeta, 2004.
  • Fuster, Joan: Raimon (Alcides, Barcelona 1964).
  • Mainat, Joan Ramon: Tretze que canten. Editorial Mediterránea, 1982.
  • Pomar, Jaume: Raimon. Col·lecció Los Juglares (Ediciones Júcar, Madrid 1983).
  • Pujadó, Miquel: Diccionari de la Cançó: d'Els Setze Jutges al Rock Català (Edicions de l'Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2000).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raimon