Sant Jordi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Sant Jordi (desambiguació)».
Sant Jordi de Lydda

Sant Jordi matant el drac
màrtir
Nom secular Γεώργιος (Georgios, "camperol, qui treballa la terra")
Naixement 270
Diòspolis (actual Lod, Israel)
Defunció 303
Nicomèdia
Enterrament Església de Sant Jordi (Lod); S. Giorgio in Velabro (Roma) (crani); relíquies a diferents llocs
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies ortodoxes orientals, Església Ortodoxa Russa, esglésies luteranes, Església Anglicana
Canonització 494, Roma per Gelasi I
Lloc de pelegrinatge Lod, Reichenau, S. Giorgio in Velabro (Roma), S. Giorgio Maggiore (Venècia)
Festivitat 23 d'abril
Fets destacables Historicitat discutida; probablement no existí
Iconografia Matant un drac; com a cavaller, armat; escut o estendard amb creu roja sobre fons blanc
Patronatge Alcoi, Anglaterra, Aragó, Banyeres de Mariola, Bulgària, Càceres, Catalunya, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Paiporta, Portugal, Rússia, Txèquia, Ucraïna; cavallers; enamorats (a Catalunya)
Supressió del culte 1969, per Pau VI (elimina el sant del santoral romà, però en deixa el culte com a opcional)

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sovint s'ha confós o s'ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De la vida del sant no se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com són el palimpsest Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle IX) o els escrits de Iacopo da Varazze, bisbe de Gènova (La Llegenda Àuria, segle XIII).[1]

La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policrònia, i tingueren un fill; Georgios (en català, Jordi).

En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.

Tomba de Sant Jordi, l'església de Sant Jordi de Lod (Israel)

El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià.

Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després, Justinià I hi féu edificar una església en honor seu,[2] seguint consells d'Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Historicitat[modifica | modifica el codi]

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l'existència d'una acta matyrum[n. 1] vàlida. En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no són coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d'un aire llegendari.[3]

Les actes més antigues indiquen que Jordi és fill de Geronci, un noble persa, i Policrònia, dama palestina de Lydda (Diòspolis), actual Lod a Israel. Essent educat com a cristià, Jordi forma part de la milícia romana i viu en pecat amb una vídua. Quan l'emperador Dioclecià proclama l'edicte que obliga a rendir culte a Apol·lo, Jordi renega de la milícia, distribueix ses riqueses i s'enfronta a l'emperador, per la qual cosa és empresonat i martiritzat.

Martiri[modifica | modifica el codi]

Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap i columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tord i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial.[3]

A cada versió, la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. Finalment l'any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa i desautoritzà els autors. El papa pontificà: «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».[3]

La causa d'això és que la propagació del culte al sant era un fenomen imparable. I l'arrel d'aquesta propagació s'ha de cercar en la superposició de la figura del sant a quelcom més antic, ja que Sant Jordi és un màrtir amb un historial feble, malvist per bona part de l'Església (cal recordar que es descriu que viu en pecat).[3]

Veneració[modifica | modifica el codi]

La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.[3] El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l'orient de l'Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Judea. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir.[3] Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs.[3] No obstant a Occident sant Jordi no destacava.

Difusió del culte a occident[modifica | modifica el codi]

L'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector de les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.[3]

Els croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc.[3] La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí.[3]

Els croats en popularitzen la devoció, expandeixen el culte al sant per tot l'Occident cristià i l'implanten a tot Europa. L'any 1246 Iacopo de Voragine va divulgar la Llegenda àuria on s'inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les quals apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla.

Patronatge[modifica | modifica el codi]

Creu de Sant Jordi

Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Portugal, Anglaterra, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Càceres, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc.

Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona.I des de temps antics es venera la relíquia de Sant Jordi al nucli de població d'Alta-riba del municipi d'Estaràs.

Patronatge a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla d'Alcoraz, que va implicar la reconquesta d'Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per a agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona d'Aragó.

A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV.[4]

Festes[modifica | modifica el codi]

Arreu de Catalunya se celebra la Diada de Sant Jordi.

Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi, entre moltes altres:

Llegenda de Sant Jordi i el drac[modifica | modifica el codi]

Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Claustre de la Catedral de Barcelona

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins a arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya[6] d'Agna de Valldaura).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Icona de Sant Jordi, Museu Cristiano-Bizantí, Atenes.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Precedents pagans[modifica | modifica el codi]

Estàtua del déu solar Mitra sacrificant un toro, British Museum

En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on és representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferència de la Barca en què sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte.[3] Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental.[n. 2]

L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliberar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.[3]

Representacions teatrals de la llegenda[modifica | modifica el codi]

Pintura mural de Sant Jordi, al Castell de Neuschwanstein, Baviera.

El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar a la seua dramatització allà on se'n venera la figura. Així, l'escenificació de la llegenda més primitiva que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià) que la va viure el 1981 amb motiu del segon centenari de l'arribada de la Relíquia del Sant al poble. Actualment és una posada en escena espectacular en un paratge natural (el Parc de Vil·la Rosario) on participen més de 200 persones amb foc, llum, dansa i música en directe.

La representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any (des de 1987) en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte emmurallat de la vila ducal, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia, i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons els cànons de l'època medieval, entre les quals es poden trobar nobles, gent del poble, clergues, jueus, etc.

Són també conegudes les "Llegendes" d'Alcanyís (Terol) o Santurtzi (Biscaia).

Llegendes de Sant Jordi Matamoros[modifica | modifica el codi]

Sant Jordi i Jaume I en la Batalla del Puig

En l'Edat mitjana, sant Jordi va passar a ser patró de la Corona d'Aragó i de Portugal en contraposició a Sant Jaume. El rei Alfons i els seus descendents converteixen l'apòstol en un símbol del combat contra l'islam, naixent així la imatge de Sant Jaume Matamoros.

Llegenda de la batalla d'Alcoraz[modifica | modifica el codi]

La Batalla d'Alcoraz va tenir lloc l'any 1096 en les proximitats d'Osca. L'exèrcit aragonès, dirigit pel rei Sanç I d'Aragó i Pamplona, assetjava la ciutat des del campament establit en el Castell de Montearagón. El combat queda travat quan els assetjats reben ajuda des de Saragossa. La tradició assegura l'aparició de Sant Jordi en el camp de batalla,[7] guanyada pels cristians capitanejats pel rei Pere I d'Aragó, ja que Sanç va morir durant l'assetjament mentre inspeccionava les muralles d'Osca.

Després de la batalla d'Alcoraz, i sobretot a partir del segle XIII, es popularitza la protecció de sant Jordi sobre la Corona d'Aragó, donant lloc a noves tradicions sobre aparicions en combats. En la Crònica de Jaume I el monarca fa referència a l'ajuda del sant tant en la batalla del Puig prolegomen a la presa de València com al setge de Mallorca.

Llegenda de l'alliberament d'Alcoi[modifica | modifica el codi]

L'alliberament d'Alcoi del setge que patia a la primavera del 1276, i la subseqüent victòria sobre els musulmans el dia 23 d'abril, dóna lloc a la llegenda de Sant Jordi Matamoros. Segons la llegenda, fou sant Jordi qui rescatà els soldats cristians d'una emboscada al barranc de la Batalla; tanmateix segons els fets històrics documentats, aquesta batalla fou una severa derrota per als cristians. És per aquesta llegenda que les icones de sant Jordi a Alcoi i les poblacions veïnes inclouen imatges de musulmans fugint i altres motius pareguts, en comptes del tradicional drac.[8] Aquesta versió difosa pel sud del País Valencià difereix de la tradició típicament alcoiana en la que s'apareix sobre les muralles de la vila durant el setge d'Al-Azrāq. La defensa alcoiana estava capitanejada per mossén Ramon Torregrossa el qual segons la tradició va demanar en oració la intervenció del sant.[9]

Davant del greu i imminent perill de què eren coneixedors els alcoians, s'havien congregat molt enjorn en la xicoteta església parroquial i allí davant de l'ara Santa, el Déu de les batalles havia descendit a les mans d'un sacerdot, que si era una torre en la fe, era un gegant en l'amor a la seua pàtria; el seu nom ens l'ha conservat també la tradició; s'anomenava Ramón Torregrossa; en aquell tràngol verdaderament crític, poble i sacerdot, verdaderament identificats, imploraven del cel valor i força suficients per a resistir, auxili i protecció per a vèncer; i perquè foren valedores les seues pregàries i oracions, interposaven els mèrits d'un sant màrtir, que les tropes cristianes aclamaven com a patró i als quals els musulmans anomenaven el Senyor o Hualí; quan aquells valents, oblidant-se del perill, estaven en místic arrapament, una veu robusta i de comandament es va sentir de talaia en talaia, de torre en torre, A les armes! A les armes! Repetia. Els moros sobre el Portell! No va ser menester més; com el que desperta de dur malson, aquells alcoians van tornar a la realitat, tant més clara quan donant-los exemple el clergue, es desposseïx de les vestidures sagrades, empunya la primera cosa que troba a mà i arenga perquè li seguisquen a defendre el punt vulnerable; pocs eren els defensors, però amb ells estava el poder del cel; invoquen Sant Jordi i quan més dur era l'atac, quan més en perill es troben aquells herois, flota en l'aire un blanc núvol que a les llampades del sol es convertix en àuria i sobre ella un cavall bellíssim que munta i guia un guerrer que porta sobre el seu pit una creu del color de la sang, el qual llançant dards, posa, o fora de combat als més temeraris dels moros com Alazrach (sic), o en vergonyosa fugida als més prudents. Victòria per Sant Jordi!, exclamen tots. Victòria pel nostre patró![10]

"La documentació de l'època, però, és poc respectuosa amb la tradició".[11] El primer punt contradictori és que la Crònica del rei Jaume I només menciona la mort del cabdill Al-Azrāq però cap intervenció divina a diferència del Puig i Mallorca.[9] Pel que se sap la primera referència a Sant Jordi a Alcoi és un benifet a l'església de Santa Maria datat el 1317 i no és fins a l'any 1394 que apareixen serioses referències respecte al patronatge del sant.[11] La primera vegada que apareix l'anotació "patró nostre" data de l'any 1420.[11] El 1551 en la Segona part de la història de València el teòleg Pere Antoni Beuter segueix en prou fidelitat la Crònica de Jaume I però hi afegeix la valenta reacció dels alcoians i la figura de mossén Toregrossa.[12] Vicent Carbonell, sí que fa que aparega amb tot luxe de detalls la fantàstica escena del màrtir romà en la Célebre Centúria publicada el 1672.[12] El que desconeixen ambdós historiadors és l'atac musulmà a Alcoi d'Al-Abbas de 1304 i que en la primeria del segle XIV va existir a Alcoi un capellà anomenat Ramón Torregrossa o que Al-Azrāq va morir el 5 de maig, no el 23 d'abril de 1276.[11] A mesura que passa el temps el fet s'engrandix i es dóna per segura la intervenció divina. Aquests autors van voler marcar un fet perquè Alcoi entrara en els annals de la història i van crear la llegenda de Sant Jordi Matamoros.[9] Més de set-cents anys de tradició i veneració al Sant de Capadòcia, ha donat lloc a través dels segles, a la festa de Moros i Cristians.

Iconografia a Alcoi[modifica | modifica el codi]

Relleu que representa a Sant Jordi en una façana de Venècia.

Fou a principis del segle XIX quan l'alcoià Miquel Gironès, encarregà fer una imatge del sant "matamoros" no falta de polèmica dins d'alguns sectors catòlics actuals. Iconografia que, al capdavall, i al llarg del segle es convertiria en l'oficial. La iconografia de sant Jordi fins al segle XIX fou la d'aquest amb el Drac. A tal efecte, en les festes del segle XVIII, fins i tot se celebraven actes com els de la Cucafea, que recordaven l'esmentada llegenda.[13] El conjunt escultòric policromat actual és obra de l'escultor valencià Enrique Galarza i Moreno, realitzada el 1940[14] que substitueix al desaparegut durant la guerra civil.

A l'església de Sant Jordi d'Alcoi es pot veure el llenç que representa la batalla que els alcoians van mantenir el 1276, tal com la va interpretar el pintor Ferran Cabrera Cantó.[15]

Sant Jordi a la literatura[modifica | modifica el codi]

Durant els inicis del segon mil·lenni, Jordi va arribar a ser vist com el model de la cavalleria, i durant aquest temps va ser representat com aquest model en els romanços medievals. Des d'aleshores, ha estat un motiu recurrent en la poesia catalana que ha relacionat sant Jordi amb la festa dedicada a l'amor i als amors. Molts autors li han dedicat tot tipus de composicions poètiques. En són mostra els poemes "Abril d'enamorat" de Pere Quart,[16] "Les roses recordades" de Salvador Espriu [17] o "La Diada de sant Jordi" de Joan Maragall.[18]

Les següents composicions s'han dedicat també a sant Jordi:

  1. El corser de Sant Jordi, Ventura Gassol
  2. Invocació a Sant Jordi, Miquel Dolç
  3. El cavaller Sant Jordi, A. Correig i Massó
  4. Sant Jordi, Lluís Gassó i Carbonell
  5. L'abella i la flor, A. Bori Fontestà
  6. En un jardí i Les roses, Joan Vinoli
  7. Les roses franques, La diada de Sant Jordi i les flors que s'esfullen, Joan Maragall
  8. La poesia, Josep M López Picó
  9. Cançó de la rosa, Joan Garcés
  10. La rosa de cristall, Josep Maria de Segarra
  11. Brot de Salvia, Guerau de Liost
  12. El poeta olora un perfum i A la poesia, Joan Brossa
  13. El despertar de la rosa, A. Correig i Massó
  14. El roser de Sant Jordi, J. M. Rovira i Artigues
  15. L'espasa de Sant Jordi, Alfons Maseres
  16. Les roses de Sant Jordi, Salvador Perarnau
  17. Sant Jordi, Guillem Colom
  18. Sant Jordi triomfant, J. M. Folch i Torres
  19. Sant Jordi, Salvador Espriu
  20. Una rosa, Maria Antònia Salvà

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Les Acta martyron eren els documents jurídics romans que certificaven l'execució d'una condemna. Eren redactades per un notari durant el judici del màrtir o els coetanis cristians que el presenciaven en directe.
  2. Maite Mascort, vicepresidenta de la Societat Catalana d'Egiptologia, indica:«Aquesta transferència iconogràfica no és un cas aïllat. N'hi ha moltes d'altres, com la representació de la Mare de Déu que dóna pit al Nen i que é idèntica a la de la deessa Isis lactant. També la representació que la cristiandat fa del Judici Final i que és molt similar a la del Tribunal d'Osiris, que pesa les ànimes dels difunts en una balança»'.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Casas Codinach, Sònia. «Qui era Sant Jordi». Sàpiens [Barcelona], núm. 55, maig 2007, p. 13. ISSN: 1695-2014.
  2. Pringle, Denys. «Lydda». A: The Churches of the Crusader Kingdom of Jerusalem. vol.2: L-Z (excluding Tyre) (en anglès). Cambridge University Press, 1998, p. 9. ISBN 0521390370. 
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Casas Coninach, Sònia. «Qui era Sant Jordi?». Sàpiens [Badalona], 55, maig 2007.
  4. Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat
  5. [1]
  6. Agna de Valldaura. Tradicions religiosas de Catalunya. Barcelona: Estampa de J. Roca y Bros, 1877.
  7. Diego de Aínsa, 1619.
  8. BORJA I SANZ, Joan (2005). Llegendes del Sud. Aldaia: Edicions Bullent, SA.
  9. 9,0 9,1 9,2 LINARES DOMÍNGUEZ, Jordi (Arxiver de l'Associació de Sant Jordi d'Alcoi). De sants i patrons (castellà)
  10. VICEDO SANFELIPE, Remigio, (1925). Guía de Alcoy. Alcoy: Imp "El Serpis" (pp. 152-153). Remigio Vicedo Sanfelipe, Alcoi (1868-1937). Prevere, cronista-arxiver municipal de la vila d'Alcoi i corresponent de la Reial Acadèmia de la Història. Text en domini públic. Original en castellà, traducció Rafa Rufino.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard. "L'inici de la devoció a sant Jordi", en Història d'Alcoi, Alcoi: Ajuntament d'Alcoi, Editorial Marfil, SA, Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics, 2006 (pp. 156-157). ISBN 84-89136-50-5
  12. 12,0 12,1 BLAY MESEGUER, Francesc X. "Les històries d'Alcoi o història de la Història", en Història d'Alcoi, Alcoi: Ajuntament d'Alcoi, Editorial Marfil, SA, Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics, 2006 (pp. 46-53). ISBN 84-89136-50-5
  13. MESTRE MOLTÓ, Josep Albert.- ¿Sant Jordi "matamoros"?
  14. LLORENS, Ximo, "El turbio asunto de un tal Rabasa" en Revista de Festes de Moros i Cristians, Alcoi: Associació de Sant Jordi, 1992.
  15. Associació de Sant Jordi.- Església de Sant Jordi (castellà)
  16. "Abril d'enamorat"
  17. "Les roses recordades"
  18. "La Diada de sant Jordi"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CARBONELL, Vicent (1672). Célebre Centuria, edició facsímil, Alacant: Caja de Ahorros Provincial de la Excma. Diputación Provincial de Alicante, 1976. ISBN 84-500-7283-2
  • VILAPLANA GISBERT, José (1892). Historia Religiosa de Alcoy , edició facsímil, Alacant: Excma. Diputación Provincial, 1977. ISBN 84-500-2418-8
  • VICEDO SANFELIPE, Remigio. Guía de Alcoy, Imprenta el Serpis, Alcoy 1925.
  • SANTONJA, Josep Luis (2001), Alcoi: sociedad, fiestas devociones, iconografía (s.XIII-XIX). Alcoi: Librería Llorens, ISBN 84-85878-26-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]