Montblanc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Montblanc (desambiguació)».
Montblanc
Escut de Montblanc
(En detall)
Localització

Montblanc situat respecte Catalunya
Montblanc situat respecte Catalunya

Localització de Montblanc respecte de la Conca de Barberà


Municipi de la Conca de Barberà
Vista del Casal dels Josa
Vista del Casal dels Josa
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Tarragona
Camp de Tarragona
Conca de Barberà
Gentilici Montblanquí, montblanquina
Superfície 91,11 km²
Altitud 350 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
7.409 hab.
81,32 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 346450 4582250Coord.: 41° 22′ 38″ N, 1° 9′ 50″ E / 41.37722,1.16389
Organització
Entitats de població
Ajuntament
• Alcalde:

6
7 ACM-AM, 2 L'ENTESA-ENTESA, 2CiU, 1 FIC i 1 PSC
Josep Andreu i Domingo (ACM-AM)
Codi postal 43400
Codi territorial 430862
Festa major 8 i 9 de setembre
Agermanament Montblanc (Llenguadoc)
Web

Montblanc és la capital de la comarca de la Conca de Barberà. Té el títol de Vila Ducal des de 1387. El nucli antic fou declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947. El 1998 les pintures rupestres del terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a jaciment de l'Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Montblanc és al sud de la comarca, al centre de la depressió formada pels rius Anguera i Francolí. El terme municipal està delimitat, a grans trets, per la serra de Miramar i les Muntanyes de Prades.

El terme municipal de Montblanc limita:


A part de la vila de Montblanc i les pedanies, al terme municipal també s'hi troben els despoblats de la Barceloneta (580 m d'altitud), la Bartra, els Cogullons (1.042 m d'altitud), Montornès, el Pinetell de Montblanc i Rojalons.

El territori del terme municipal de Montblanc està format per tres zones ben diferenciades: la serra de Miramar a l'extrem est i sud-est del terme, la unitat de les muntanyes de Prades al límit oest i sud-oest, i els terrenys baixos de la conca del riu Francolí que es troben situats en una franja central que va de l'extrem nord a l'extrem sud del terme.

Precisament, aquestes serralades contenen dues zones PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural), protegides per la legislació catalana pel seu alt valor natural.

Origen del topònim[modifica | modifica el codi]

La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com al Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava, ja que donava molt pocs fruits i es considerava erm (o albis -blanc-, en català medieval). Així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Els fogatges del segle XIV atribueixen a la Vila Ducal un poblament de gairebé cinc-cents focs, fet que la converteix en la setena població de Catalunya. Després de la guerra civil de Joan el Gran va començar l'estancament primer i el descens demogràfic després. En el segle XVII va sorgir les seqüeles de la Guerra dels Segadors, amb tres assalts i allotjaments de tropes. El juny de 1687 una plaga de llagostes va portar el municipi a la bancarrota. En conseqüència, la població minvava.

En els inicis dels vuit-cents es parteix d'uns nivells demogràfics molt baixos (unes 275 cases). Després de la Guerra de Successió la vila va tornar a tenir pèrdues poblacionals. Després arribarà la recuperació demogràfica i en la segona meitat del segle XVIII la població va iniciar un augment vertiginós, paral·lel al creixement agrícola i urbanístic, basat en una forta immigració. Però la Guerra del Francès va tornar a causar estralls i, el 1812, va motivar una fam terrible. Però els beneficis de la vinya donaran lloc a una ràpida recuperació. En els anys de la Febre d'Or, amb preus alts del vi provocats per l'anorreament de les vinyes franceses, Montblanc assoleix els 6.628 habitants. Però la inevitable arribada de la fiŀloxera el 1893 va iniciar una nova etapa de depressió, agreujat per la Guerra Civil espanyola. El punt màxim d'inflexió va ser el 1950, amb 4.421 habitants. A partir del decenni dels seixanta s'inverteix el corrent negatiu i als setanta, amb l'arribada de l'autopista de peatge i la relocalització d'indústries foranes, creixerà per la immigració de la resta de l'Estat espanyol. D'aleshores ençà la població ha anat creixent de forma lenta però sostinguda i de forma ràpida, per la immigració bàsicament del Magrib i de l'est d'Europa, a principis del segle XXI.


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
334 352 457 1.512 4.098 6.601 6.508 6.413 5.741 5.325
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
5.079 4.851 4.598 4.421 4.545 5.021 5.244 5.871 5.750 5.937
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
5.892 5.901 6.029 6.243 6.479 6.767 7.069 7.456 7.356 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El 1787 incorpora Cogullons; el 1857, Prenafeta i Miramar; el 1887, la Guàrdia dels Prats i Lilla; i el 1940, Rojals.

Clima[modifica | modifica el codi]

Clima Paràmetres climàtics mitjans de Montblanc
Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Anual
Temperatura màxima mitjana (°C) 8,5 13,2 16,5 18,3 22,4 26,6 30,1 29,8 26,3 20,7 15,1 11,7
20
Temperatura mínima mitjana (°C) 2,4 3,1 4,9 6,6 10,2 14,3 17,3 17,9 14,8 10,3 5,9 3,5
9,1
Precipitacions (mm) 38 26 38,2 50,4 73 52,3 13 33,7 67 76,1 54 36,4
552
Font: Servei Meteorològic de Catalunya

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

S'han trobat pintures i restes paleolítiques a la zona de muntanya del terme municipal. En total són 11 conjunts de pintures rupestres d'estil naturista i esquemàtic (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998), gravats rupestres i jaciments paleolítics, neolítics i de l'edat del bronze.

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Entre els segle IV aC i el II aC hi havia un poblat de la tribu íbera dels cossetans al Pla de Santa Bàrbara, el turó que dóna nom a Montblanc. També s'han trobat assentaments romans (vil·les) dels segles posteriors.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Les restes del període visigot i dels sarraïns són molt escasses. Des de mitjans segle IX fins a principis de segle XI la zona nord de la província de Tarragona es converteix en terra de ningú, frontera entre àrabs i cristians. D'aquesta manera, la zona de Montblanc resta inhabitada durant molt temps.

Muralla de Montblanc amb el portalet, posterior, del Foradot. El perímetre del clos emmurallat és d'uns 1.500 metres i encercla tot el nucli de l'antiga població. El material emprat és pedra, argamassa i en alguns punts tàpia.

El 978, el cabdill sarraí Almansor fa una ràtzia contra el Comtat de Barcelona. Segons les cròniques, el primer enfrontament es va produir al castell d'al-Daliya, que s'ha identificat com el de Lilla, al límit dels termes de Montblanc i Valls. L'avenç cristià continuava i l'any 1076 el comte de Barcelona Ramon Berenguer II va ordenar crear el poblat de Duesaigües a l'aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí.

Per tal d'afavorir la repoblació de la Catalunya Nova, el comte Ramon Berenguer IV va atorgar exempcions d'impostos (no pagar usatges, ni cens, ni taxes de llenys ni d'aigües) a algunes poblacions, entre elles Duesaigües. Aleshores, el 1155, la població va passar a anomenar-se Vilasalva (vila salvada d'impostos).[2]

Les contínues inundacions i la necessitat d'instal·lar una plaça forta a mig camí de Tarragona i Lleida, van fer decidir al rei Alfons I ordenar traslladar la població a un petit turó erm situat a prop i li va atorgar la nova carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així nasqué Montblanc el febrer de 1163.

La vila va créixer ràpidament; el 1170 estan documentats el castell al cim del turó i una església romànica dedicada a Santa Maria. Va aparèixer el barri del Mercadal, amb activitats comercials.

.

Al segle XIII Montblanc va créixer gràcies a nous privilegis reials i a la concessió de mercats i fires de bestiar. Es constitueix el municipi per ordre de Pere el Gran el 1284, la vegueria de Montblanc i es funden les Escrivanies Reials i l'Estudi Major.

L'escut de Montblanc més antic que es coneix data del 1287 i, juntament amb els escuts de Barcelona, Girona, Lleida i Cervera, constitueixen els primers escuts cívics catalans coneguts fins ara. Foren utilitzats pels consells de les diferents viles per ratificar el tractat d'Oloron i el pergamí està custodiat als Arxius Departamentals de Marsella. L'actual escut (veure dalt), no està oficialitzat per la Generalitat, però és la forma utilitzada per l'Ajuntament

La vila adquireix importància dins el Principat. Són d'aquest temps les obres de l'església de Sant Miquel, el call jueu, el convent de Sant Francesc, el convent i Santuari de la Serra, el Mercè, i l'hospital-església de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena. D'aquest període també destaquem alguns edificis civils com la Casa de la Vila, el Palau Reial i el casal dels Josa.

A València hi ha un carrer anomenat de Montblanc, regal del rei Jaume I a la vila en agraïment a un grup de nobles montblanquins que van anar a la conquesta del Regne de València.

Casal dels Josa (s. XIII-XVIII). Va ser restaurada l'any 1958 i habilitada com a Museu comarcal. La seva estructura és del segle XIII i probablement formava part de les Escrivanies. Al segle XVIII va ser residència dels Josa, que el reformaren i ampliaren.

La màxima esplendor montblanquina s'assoleix al segle XIV quan va arribar a ser la setena ciutat de Catalunya en nombre d'habitants darrere de Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Puigcerdà, i una vila amb un important pes econòmic. El rei Joan el Caçador atorga al seu germà (i futur rei) Martí el títol de Duc de Montblanc.

Es van celebrar Corts Catalanes a Montblanc diverses vegades;

  1. El 1307 pel rei Jaume II.
  2. El 1333 pel rei Alfons III.
  3. El 1370-71 pel rei Pere III.
  4. El 1410 s'hi va reunir el Parlament General de Catalunya.
  5. El 1414 pel rei Ferran I.
  6. El 1640, Felip IV va projectar-ne unes que no es van arribar a celebrar.

Es construeixen les obres més importants de la vila; el recinte emmurallat (amb 31 torres i 5 portals), l'església de Santa Maria, l'església-hospital Sant Marçal i el Palau dels Alenyà. Es va cobrir el Torrent del Riuot, que passa pel bell mig de la vila i es van edificar molins, ponts, la presó, etc.

Des de principis de segle XV el rector de la parròquia de Santa Maria de Montblanc rep el tractament de plebà. Actualment només n'existeixen dos més: a Oliva (la Safor) i Ontinyent (la Vall d'Albaida).

A finals de segle, Montblanc va patir un seguit d'anys de males collites, epidèmies i la Guerra civil catalana que van acabar amb el creixement espectacular de la Vila Ducal. Les muralles van resultar afectades, així com moltes cases i ponts.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI i XVII es va produir una lleu revifalla però la Guerra dels Segadors va significar un cop duríssim per la població; es va destruir part de la muralla, es van cremar els arxius i, durant la retirada de les tropes castellanes, el General Palavicino va fer manar bombardejar la façana de l'església gòtica de Santa Maria. Es van patir múltiples assalts, saqueigs i incendis que van acabar amb la inicial grandesa de Montblanc, que va perdre ja definitivament el seu pes polític i també econòmic. Aquest episodi es coneix com La General Crema.

Amb la Guerra de Successió la vila va perdre molts privilegis, així com la vegueria, que es transformà en Alcaldia Major del Corregiment de Tarragona. La Guerra del Francès i les lluites entre liberals i absolutistes van fer la resta.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

La població es va anar recuperant a grans passes a mitjan segle XIX amb artesans i agricultors del conreu de la vinya. Es va produir una explosió demogràfica i comercial quan es van millorar les comunicacions (carreteres a Valls -1821- i a Reus -1843-) i, sobretot, amb l'arribada del ferrocarril el 1863. Per tal de poder-hi transitar els carros, de major càrrega cada vegada entre els anys 1855 i 1865 es destruïren els arcs que cobrien part del carrer Major, ja que en dificultaven el trànsit. També s'enderrocarien els dos portals situats a cada extrem del carrer Major (portals de Sant Francesc i de Sant Antoni).

Però la plaga de la fil·loxera va arruïnar les vinyes completament. No serà fins a la segona meitat del segle XX quan es va començar a dinamitzar la vila, amb la creació del Casal Montblanquí (que va arribar a tenir seccions de futbol sala, hoquei sobre patins, bàsquet, ciclisme, patinatge,...), i l'arribada d'indústries foranes (especialment la fàbrica de radiadors del grup Behr) gràcies a la construcció de l'autopista de peatge AP2 els anys setanta del segle passat. En els últims anys, la vila ha gaudit de la transformació urbanística més gran de la seva història superant la barrera dels 6.500 habitants.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

La plaça major de Montblanc (la plaça, pels montblanquins), amb la Font Major (construcció monumental de l'any 1804) i els Porxos de cal Malet on s'han ubicat les antigues quarteres de pedra per mesurar el gra, úniques a Catalunya junt amb les de la Seu d'Urgell. Per sota la plaça passa el Torrent cobert del Riuot.

La vila de Montblanc, declarada Conjunt Monumental i Artístic el 1947, és una vila medieval de referència pel nombre d'edificis conservats d'aquest període (segles XIII i XIV). Sobresurt el clos emmurallat que encercla tot el nucli històric. Les obres es poden agrupar en construccions d'arquitectura religiosa i civil, ja sigui privada o pública, amb palaus i casals significatius.

Arquitectura religiosa
  • L'església de Santa Maria la Major, coneguda com la Catedral de la Muntanya i que resta inacabada degut a l'epidèmia de la Pesta Negra), és l'edifici més representatiu de la vila. És d'estil gòtic ogival amb interior d'una sola nau amb capelles laterals i volta de creueria. La portalada, de proporcions renaixentistes i ornamentació d'estil barroc, va substituir a la primitiva gòtica que va ser destruïda l'any 1651.
  • El convent de Sant Francesc de Montblanc va ser dels més antics de Catalunya i hi va pernoctar Sant Francesc d'Assís. L'església del convent és un edifici del primitiu gòtic català, amb cobertura de fusta policromada, capelles laterals i absis amb volta de creuaria. L'any 1414 es reuniren les Corts Catalanes. El convent va ser destruït al segle XIX. En una capella barroca lateral a l'església hi ha l'oficina de turisme de la vila.
  • L' església de Sant Miquel, on s'hi van celebrar les Corts Catalanes. L'entexinat policromat del segle XIV és d'un gran valor artístic.
  • L' església-hospital Sant Marçal, del segle XIV, destaca per la seva coberta de fusta damunt d'arcs diafragmàtics.
Antic Hospital de Santa Magdalena (s. XIV-XVI). L'hospital té dues plantes amb un bell claustre central, compost per arcs de fina traça de l'anomenat gòtic prismàtic.
Arquitectura civil i obres públiques
  • El Recinte emmurallat va ser construït en temps del rei Pere el Cerimoniós, a partir de l'any 1366. Té un perímetre de 1.500 m amb els portals de St. Francesc -enderrocat-, el de Sant Jordi, el de Sant Antoni -reconstruït-, el de Bové i del Castlà; els portalets de St. Marçal i del Foradot; i 28 torres.
  • En el nucli històric destaquen diversos casals o immobles. Els més representatius són la casa senyorial del Palau Reial (residència ocasional del reis de la Corona d'Aragó); els Palaus dels Josa, dels Castellví, dels Alenyà i del Castlà; el Casal dels Desclergue i la Casa de la Vila.
  • El Call jueu de Montblanc va tenir cementiri i sinagoga, però avui només queden restes de la trama urbana.
  • La plaça major, amb la Font major (construcció monumental de l'any 1804) i els Porxos de cal Malet on s'han ubicat les antigues quarteres de pedra per mesurar el gra. Per sota la plaça passa el Torrent cobert del Riuot.
  • El Pont vell romànic (segle XII) manté la seva estructura romànica dels pilars-contraforts, cos central i arcs.
  • El Celler Cooperatiu, obra modernista de Cèsar Martinell, considerat una de les catedrals del vi de Catalunya.[2]
Museus
  • Museu Comarcal de la Conca de Barberà:[3] Conjunt arquitectònic format per dos molins fariners d'època medieval. Funcionament hidràulic dels molins amb demostracions de formes de moldre; tipus de materials i equipaments: moles, mecanismes, etc. propis dels molins tradicionals catalans i en particular de la Conca de Barberà.[4]
  • Museu d'Art Frederic Marés
  • Museu d'Art Palau Ferré
  • Museu Molins de la Vila
  • Museu d'Història Natural
  • Centre d'Interpretació d'Art Rupestre de les Muntanyes de Prades
  • Arxiu Històric Comarcal de la Conca de Barberà

Barris i entitats de població[modifica | modifica el codi]

Entitat de població Habitants (2005)
Guàrdia dels Prats, la 151
Lilla 78
Montblanc 6.344
Pinetell de Rojals, el 7
Prenafeta 24
Rojals 28
Font: Municat

Actualment, dins la trama urbana, es poden distingir dues zones: la del centre històric, emplaçada dins del clos del recinte emmurallat de Montblanc, i l'eixample ubicat extramurs i edificat a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, i que ha rebut un fort impuls amb el canvi de segle.

Tradicionalment, la vila ha estat dividida en set barris: el de Sant Miquel, el de Sant Domènec, el dels Àngels, el de Sant Roc, el de Sant Cristòfol, el de Santa Anna i el de Santa Tecla. En la dècada dels vint del segle passat s'hi va afegir el barri del Carme. Fora muralles hi ha el barri de Montserrat, el de Santa Clara, el de Sant Maties, la urbanització de les Arcades, el Sant Joan, el de Nialó, el d'Horta de Vinyols i el del Sòl de l'Horta.

La Vila Ducal comprèn a més els agregats de la Guàrdia dels Prats, Lilla, el Pinetell, Prenafeta i Rojals.

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

El folklore montblanquí és un dels punters a Catalunya per tradicionals. Els vilatans comenten que les festes sempre han estat iguals. S'hi pot trobar:

  • Gegants. Construïts el 1864 a Barcelona amb aires senyorials. El Gegant sosté la carta fundacional de la Vila i duu corona ducal mentre que la Geganta va vestida de noble i llueix un pentinat diferent cada any fet amb cabells tallats a les perruqueries de la Vila. El 1992 se'n construí una rèplica de menys pes. Són l'estrella dels actes tradicionals i fan vibrar a tota la plaça, sobretot amb el popular pasdoble Amparito Roca.
  • Nanos. Acompanyen els gegants. Se sap que l'any 1911 necessitaven una reforma. Els homes duïen tricorn i les dones còfies de colors i eren controlats per un diable vermell. Van reaparèixer el 1981.
  • Ball de bastons. Al ritme de la melodia d'una flauta dolça, piquen fortament amb radis de rodes de carro. La primera referència escrita data del 1734, quan van participar al Corpus de Barcelona, tot i que es considera d'origen baixmedieval. L'actual colla data de 1964.
  • Colla Infantil del Ball de Bastons. Garanteixen la continuïtat de la colla gran. Es creà el 1979.
  • Mulassa. Data del 1381 (la més antiga de Catalunya). Hi havia un cavaller que la muntava i el cap era d'un esquelet autèntic. L'actual és de 1981 i és portada per quatre persones.
  • Àliga. Documentada el 1579. Ballava juntament amb els aligots, que l'acompanyaren fins la Guerra dels Segadors, quan foren cremats. L'àliga corregué la mateixa sort el 1811, quan fou cremada pels francesos. Es recuperà el 1981.
  • Grallers. Antigament hi havia diversos grups de grallers. La música de les gralles, el bombo i la caixa de percussió fa ballar l'Àliga, la Mulassa, el Drac, l'Àliga Infantil, el Drac Infantil i acompanya els Torraires.
  • Dimonis. Surten durant els correfocs acompanyant el Drac. La primera actuació fou el 3 de març de 1984.
  • Macers i Abanderat. Les maces daten del 1693. Porten gramalla vermella i gorgera blanca. Acompanyen a l'Ajuntament en les sortides oficials i, antigament, oferien aigua a l'entrar a l'església a les autoritats municipals.
  • Banda de Música Verge de la Serra. Formada (1996) amb músics procedents de la Banda Municipal i la Banda de Cornetes i Tambors. Són els encarregats de fer ballar els Gegants a ritme de pasdobles. En diades assenyalades, la banda de música també ofereix concerts a la població, ja que no només toquen els pasdobles dels Gegants.
  • Timbales. Com els macers acompanyen l'Ajuntament, però van a cavall i porten una capa vermella i una boina amb tira de passamaneria. L'any 1981 van fer l'última sortida i es van recuperar novament el 1999.
  • Armats. Són els soldats romans que surten el Divendres Sant acompanyant en tot moment la imatge del Sant Crist de la Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. N'hi ha 33 (com els anys de Crist); cornetes, timbals i llancers, amb els seus respectius capitans.
  • Durant les festes de la Serra de 2006 es van estrenar els nous elements folklòrics de la Vila, els Nanos Infantils,el Drac Petit i l'Aligot.
  • Banda de Cornetes i Tambors Verge de la Serra -desapareguda-
  • Majorettes -desaparegudes-
  • Diables -desapareguts-

Llegendes

Principals festes

Esport[modifica | modifica el codi]

Destaquen els següents clubs esportius i seccions:

Personatges i fills il·lustres de Montblanc[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Montblanquins
Edat mitjana

Edat Moderna

Edat contemporània
A la plaça major (la "plaça" per antonomàsia dels montblanquins) hi ha la placa dedicada a Josep Maria Poblet i Guarro, escriptor i diputat del Parlament de Catalunya. Va presidir la mesa d'edat del Parlament en la seva sessió constitutiva el 1980. Va ser nomenat fill predilecte el 7 d'abril de 1978. Autor de diversos llibres sobre Montblanc, de novel·les i, sobretot, de teatre, va deixar escrita la frase que acompanya la placa: És bonic d'ésser fidel al poble on s'ha nascut i a la llengua apresa dels llavis de la mare.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. 2,0 2,1 Massanés, Cristina. «Com era la vida al Montblanc Medieval». Sàpiens [Barcelona], núm. 66, abril 2008, p. 26-31. ISSN: 1695-2014.
  3. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 83. ISBN 84-393-5437-1. 
  4. «MUSEU COMARCAL DE LA CONCA DE BARBERÀ. MUSEU COMARCAL DE LA CONCA DE BARBERÀ. MUSEU MOLINS DE LA VILA». WEb gencat. [Consulta: 20 gener 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Montblanc