Josep Carreras i Coll

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el tenor català. Si cerqueu l'aviador català, vegeu «Josep Maria Carreras i Dexeus».
Josep Carreras

Josep Carreras cantant al World Economic Forum de 2011
Nom de naixement Josep Maria Carreras i Coll
Naixement 5 de desembre de 1946 (1946-12-05) (67 anys)
Barri de Sants (Barcelona)
Nacionalitat Catalunya
Art Cantant (Tenor)
Premis Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Premi Príncep d'Astúries de les Arts
Lloc web josepcarreras.com

Josep Maria Carreras i Coll (Barcelona, 5 de desembre de 1946), conegut artísticament com a Josep Carreras o José Carreras, és un tenor català. La seva càlida i bella veu, especialment en el registre mitjà, i la passió que posa en les seves interpretacions fan que sigui un gran intèrpret del repertori romàntic i verista italià.[1]

El seu repertori inclou seixanta rols operístics i més de sis-centes cançons (lieder) i àries. Ha protagonitzat diverses filmacions operístiques per a televisió, cinema i vídeo. La seva extensa discografia inclou més de 150 gravacions entre les quals destaquen 50 òperes completes, oratoris, recitals clàssics i de música popular. Ha rebut nombrosos discs d'or i de platí arreu del món.[2]

Ha cantat als teatres i festivals més importants del món, incloent el Teatre alla Scala de Milà, el New York Metropolitan Opera House, la San Francisco Opera, la Viena Staatsoper, la London's Royal Opera House, l'Òpera de Munic, la Chicago's Lyric Opera; i els festivals de Salzburg, Ais de Provença, Edimburg i Verona.[2]

Josep Carreras ha col·laborat amb els més prestigiosos directors d'orquestra, tals com: Herbert von Karajan (amb una relació artística i personal que va durar més de dotze anys i que inclou representacions a Salzburg, Berlín i Viena), Claudio Abbado, Riccardo Muti, Lorin Maazel, Riccardo Chailly, Colin Davis, Giuseppe Sinopoli, James Levine, Carlo Maria Giulini, Leonard Bernstein i Zubin Metha. A més de destacats directors d'escena com: Franco Zeffirelli, Jean Pierre Ponnelle, Giorgio Strehler, Luigi Comencini i Harold Prince.[2]

Carreras és també conegut pel seu treball humanitari com a president de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, que establia després de la seva pròpia recuperació de la malaltia el 1988.

En els Jocs Olímpics de 1992 va interpretar junt amb Sarah Brightman la cançó Amics per sempre.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La infantesa[modifica | modifica el codi]

Fou el més petit dels tres fills que tingueren Antònia Coll i Saigi i Josep Carreras i Soler al barri de Sants. Ell mateix ha descrit la seva infantesa com a feliç i completament despreocupada, el que representa en bona mesura un homenatge als seus pares, donades les condicions econòmiques a la Catalunya de la post-guerra.

Als vuits anys a Ràdio Nacional

El seu pare era professor de francès a la República i pel fet d'haver lluitat amb els republicans va haver de deixar la feina un cop acabada la guerra civil. La família va provar d'emigrar a l'Argentina el 1951 a la recerca sense èxit d'una millor qualitat de vida, retornant a Barcelona menys d'un any més tard. Finalment el seu pare hagué de considerar una feina com a guàrdia urbà que va dur a terme durant molts anys.[3] La seva mare tenia una petita perruqueria.

Ja de molt petit li agradava molt de cantar. Cantava als passatgers en el vaixell de vapor que anava des de l'Argentina de tornada a Barcelona, cantava també a les clientes de la perruqueria de sa mare, de les que rebia una propina que fins i tot havia arribat a ser d'un duro. L'any 1953, als sis anys, l'endemà de veure la pel·lícula de Mario Lanza El Gran Caruso, al cinema Gayarre de Barcelona, ja cantava a la seva família totes les àries que Lanza havia cantat, especialment La donna è mobile de Rigoletto, amb la qual tenia una fascinació especial.

En aquell punt, els seus pares, amb l'encoratjament del seu avi Salvador Coll, un baríton afeccionat, i veient el talent del nen, el porten a l'Orfeó de Sants, on hi feia classes Magda Prunera,[3] la mare d'un dels seus amics d'infantesa, per començar a rebre lliçons de veu i piano. A la mateixa edat, fa la seva primera actuació en públic, cantant La donna è mobile a Ràdio Nacional d'Espanya acompanyat al piano per Magda Prunera. Aquest enregistrament existeix i es pot sentir a la biografia en vídeo Josep Carreras - A Life Story.

Un any més tard, Magda el recomana i comença a estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona. Quan acabava de fer deu anys, el seu pare el va portar per primer cop al Gran Teatre del Liceu, assistint des del cinquè pis a la representació d'Aïda amb Renata Tebaldi i Umberto Borsò en els principals papers.

« El meu pare em va acompanyar al Teatre del Liceu vestit amb uniforme de gala (era guàrdia urbà) i jo duia el vestit de la primera comunió. I vaig pensar: en aquest teatre hi cantaré jo algun dia, segur.[4] »

Primer paper al Liceu amb 11 anys[modifica | modifica el codi]

A l'edat d'onze anys, l'aleshores director del Liceu Joan Antoni Pàmias, encara no se sap ben bé perquè, el va anar a buscar per fer-lo "debutar" el 3 de gener de 1958 al Gran Teatre del Liceu com a soprano masculí amb el paper infantil del narrador Trujaman a El retablo de Maese Pedro de Falla. Una magnífica actuació va ser aclamada pel públic assistent i per la crítica.[5]

Uns dies després, el 31 de gener, interpreta un altre paper secundari del segon acte de La Bohème de Puccini. Si bé el primer era més consistent i li va costar tres mesos d'assaig amb la professora Magda, el segon, més ínfim, tenia l'atractiu d'aparèixer en escena al costat de la soprano que un any abans tant havia aplaudit, Renata Tebaldi.

Pràcticament un any més tard, l'1 de gener de 1959, torna a fer el paper de nen en l'òpera del compositor català Joan Altisent Amunt!. Però en aquests moments la seva veu comença a fer el típic procés de canvi i no és fins als 18 anys que la veu de nen soprano es converteix en veu de tenor.

Preparant la veu[modifica | modifica el codi]

Veient l'èxit aconseguit, Pàmias tenia previst estrenar al Liceu l'òpera de Gian Carlo Menotti Amahl que tenia com a principal paper una veu infantil. Però la veu de Josep ja havia començat a canviar i no va poder acceptar.

L'any 1965, la família pateix una gran tragèdia amb la mort ràpida de la seva mare, la dona que durant tots aquells anys l'havia acompanyat en un abonament els dissabtes a la nit al Liceu. Una d'aquelles nits de l'any 1962, va tenir l'ocasió de sentir l'òpera de Verdi Un ballo in maschera interpretada pel gran tenor italià Giuseppe Di Stefano. Des d'aquell dia es convertiria en un gran fan d'aquest tenor escoltant les seves gravacions, i potser per això Carreras aprofundí en l'expansivitat vocal i en la dicció impecable.

Durant aquest temps, acaba el batxillerat i ingressa a la Universitat de Barcelona per estudiar química, aconsellat pel seu germà Albert i el seu cunyat Ramir que acabaven de muntar una fàbrica de cosmètics. Però després de dos anys els abandona per concentrar-se en els estudis de cant que no havia deixat.

Debut al Liceu[modifica | modifica el codi]

Després de tres anys al Conservatori del Liceu, seguint la formació de Francesc Puig, que també tingué d'alumnes a Jaume Aragall i a Enric Serra, Josep es planteja la possibilitat d'ampliar els seus estudis a Itàlia com feien la majoria de cantants lírics. Però en aquells moments coneix Joan Ruax, un mestre sense títol oficial però amb una gran capacitat didàctica que va ser decisiva en la seva formació. De fet, ell mateix l'ha descrit com el seu pare artístic.

La primavera del 1969, el mestre Ruax considera que Josep ja està preparat per començar la seva carrera operística i prepara una audició davant l'empresari Pàmias que regia la direcció del Liceu. Va cantar una ària d'Alfredo Germont de La Traviata i una altra de Don José de Carmen. Per acabar-se de convèncer, li van demanar si era capaç de cantar un fragment d'una partitura que li lliuraven en mà. Sembla que aquella sol·licitud va ser reeixida perquè en la propera temporada el va interpretar al costat de la ja cèlebre soprano Montserrat Caballé.

Aquest fragment corresponia a un paper menor de Flavio de la Norma de Bellini, amb el que es va estrenar al Liceu el dia 8 de gener de 1970. Malgrat les poques frases d'aquest personatge, crida l'atenció de la mateixa Caballé, que interpretava el paper principal de Norma, i que el va escollir com a co-protagonista per la següent òpera que cantés al Liceu. Abans, però, Carreras va obtenir la segona actuació entre el 4 i 9 de febrer, ara amb el paper d'Ismaele de Nabucco, una mica més extens. Aquí els crítics ja comencen a fixar-se en aquest jove talent. Gilbert Price, de la revista Opera, escriu: "Un jove cantant català, Josep Carreras, en el seu primer paper important, ha revelat una veu de tenor líric de gran promesa." Xavier Montsalvatge escriu a La Vanguardia: "La presència de Josep Carreras en el repartiment s'ha de considerar com un encert que ha permès a aquest artista de manifestar-se amb un primer paper de responsabilitat, és artista de clares facultats que a partir d'ara pot avançar segur en la seva carrera."[6]

El 19 de desembre de 1970 arribava l'òpera que Caballé havia triat per fer debutar al seu costat a Carreras: Lucrezia Borgia, de Donizetti, convertint-se en el seu primer paper adult principal, i de fet considerat el seu debut real com a tenor. Naturalment les crítiques se centren en la figura de Montserrat Caballé, però el debut de Carreras no passava desapercebut. Gilbert Price escriu: "Josep Carreras va fer servir la seva magnífica veu i el seu temperament ardent amb bon efecte com a fill de Lucrezia, Genaro, però hauria d'anar amb compte de no permetre que la seva línia vocal en música de bel canto com aquesta quedés distorsionada per canvis de vocals o efectes de verisme." Un mes després interpretava el paper de Siebel a Faust.[7]

El tenor va conèixer la seva primera dona, Mercè Pérez, una estudiant de Ciències Econòmiques i també nascuda a Barcelona, mentre assistia a un espectacle al Liceu, La forza del destino, un començament profètic d'un festeig de cinc anys. L'abril de 1971, quan estava cantant a París la mateixa òpera, de sobte va agafar el telèfon per dir-li a la seva nòvia: "Quan torni ens casem". En una setmana Mercè va fer tots els arranjaments, i es van convertir en marit i muller a la bonica catedral de Barcelona.[8]

Carreras va tenir de nou l'ocasió de cantar amb Montserrat Caballé el juliol de 1971 al Royal Festival Hall, en el moment dels seus inicis londinencs, a Maria Stuarda de Donizetti. Vindrien d'altres produccions en les que cantarien de nou junts en el transcurs dels anys següents. Si bé és cert que els papers principals d'aquesta òpera són per la soprano i mezzosoprano, els crítics locals comencen a elogiar de valent al tenor de 25 anys. Alan Blyth, de la revista Opera escriu: "era una d'aquelles ocasions en què immediatament i instintivament un reconeix que està en presència d'un nou i molt especial talent. No només ha estat un tenor profundament bonic, típicament amb matisos de la vena espanyola, però també el seu propietari sabia com utilitzar tot això amb el seu màxim avantatge i, gairebé tan important, tenia la presència vital d'un que ha nascut per comunicar."

Essent encara ben jove i per tant molt abans d'aconseguir el renom que tindria més endavant, ja va donar mostres del seu caràcter quan en una representació de La bohème de Puccini al Liceu, va fer aturar l'orquestra i es va avançar cap al públic que es bellugava i parlava, i dirigint-s'hi en català -idioma que en aquells anys encara de franquisme al Liceu no se sentia pràcticament mai en públic- el va fer callar per a poder continuar la representació en silenci. Montserrat Caballé no va trigar a convertir-se en el seu principal promotor, amb l'ajuda del seu germà, el representant artístic Carles Caballé, que li va proporcionar contractes. Això va permetre al tenor estalviar-se uns quants anys de papers secundaris fins a poder despuntar com a primera figura.[9]

Concurs de cant de Parma[modifica | modifica el codi]

El mateix mes participa en la preselecció del concurs de cant de veus verdianes de Parma, a Itàlia. Arriba a la final del mes d'octubre i el guanya. El premi va ser múltiple, va suposar una bona suma en metàl·lic, un immens prestigi i un contracte per cantar-hi òpera. El títol triat va ser La bohème al costat de la soprano Katia Ricciarelli. Aquest encontre va suposar també una fita important, no tan sols a nivell artístic, doncs durant molt anys ambdós cantants varen compartir la seva vida sentimental.[10] Va agradar tant que l'any següent el contractaren per Un ballo in maschera. Però a més va tenir un premi no previst com era el començament d'una bona relació amb Giuseppe Di Stefano i la contractació per anar a cantar a La Scala.

El guardó li va obrir les portes dels teatres italians i, més tard, dels europeus i americans. Amb aquest premi, Josep Carreras va entrar de ple en el circuit dels grans cantants internacionals, encadenant una actuació darrera l'altra. Així, aquella tardor del 1971 va cantar Lucrezia Borgia a París dues vegades, la segona amb Montserrat Caballé, La Traviata a Praga, la sarsuela Maruxa a Madrid, Lucia di Lammermoor a Menorca i Rigoletto a Tenerife.

El 14 de novembre de 1971, després d'assajar a tota presa, obra la temporada[7] i torna a interpretar al duc de Màntua de Rigoletto, per substituir al tenor Pedro Lavirgen que s'havia posat malalt.

Explosió internacional[modifica | modifica el codi]

El repertori de Carreras anava augmentant amb un grapat d'òperes que s'ajustaven a les seves capacitats vocals d'aleshores. El 1972, debutà sobre una escena americana, al City Opera de Nova York, interpretant el paper de Pinkerton a Madama Butterfly. L'èxit va ser tan intens[11] que li foren encarregats els papers de La bohème, La Traviata i Lucia di Lammermoor en un sol mes.[9] Hi va cantar durant tres temporades seguides fins que va arribar el debut al Metropolitan Opera del 1974.[10]

El New York Times destacà a la seva secció d'art l'actuació de Josep Carreras en la seva primera presentació del 24 de setembre de 1972 del personatge principal de La Traviata. El diari assenyalava que tot i que el tenor es va mostrar una mica tímid en escena durant el primer acte, va saber atreure's al públic amb el juvenil aspecte que va donar a la seva interpretació, un no sé què d'atractiu i d'ingenu. Una mica en el seu somriure, que captivà immediatament el cor dels assistents perquè posseeix una veu neta i clara, i de vegades delicadament sòlida i colorista.[12]

Carreras començava a créixer. Així ho referia Lofti Mansouri, director de l'Òpera de San Francisco: "Una de les estrelles operístiques més completes amb qui he treballat mai... La seva musicalitat, intel·ligència, habilitat dramàtica, per no esmentar la seva preciosa veu, el fan un artista total."

Entre el 1974 i 1975, s'estrena a quatre dels millors teatres del món: a l'Staatsoper de Viena amb el paper del duc de Màntua de Rigoletto; al Royal Opera House de Londres com Alfredo a La Traviata; al Metropolitan de Nova York com Cavaradossi a Tosca; i La Scala de Milà com Ricardo a Un ballo in maschera. A l'edat de 28 anys, Josep Carreras ja havia interpretat 24 papers diferents de primer tenor del repertori líric.

Un ballo in Maschera està molt lligada a la seva vida artística i personal. És un dels rols que més èxits ha reportat al tenor i que curiosament no va cantar mai al Liceu.[10] Carreras va deixar d'interpretar aquesta òpera el 1982 després d'haver cantat aquest personatge unes 50 vegades a l'any durant deu anys seguits.[9]

Carreras s'havia casat amb Mercedes Perez el 1971. El seu fill Albert va néixer el 1972, el dia després que Carreras hagué cantat Riccardo per primera vegada a Parma. La seva filla Júlia naixia el 1977, el dia després d'enregistrar la mateixa òpera a Londres. En el moment culminant de la seva carrera, Josep Carreras estava sobre unes 70 actuacions l'any i viatjava gairebé constantment al voltant de tot el món. Malgrat ser un home intensament privat, en unes quantes entrevistes ha al·ludit als problemes de combinar una carrera d'òpera internacional amb una vida familiar. El 1992 Carreras es divorcia de la seva muller i va tornar a casar el 2006 amb Jutta Jäger, amb qui ja havia tingut una relació sentimental entre 1985 i 1991,[13] i finalment es van divorciar el 2011.[14]

El 18 de març de 1975, l'anunciada aparició de Montserrat Caballé al Carnegie Hall novaiorquès dins de la sèrie d'estrelles de Columbia Artists, fou substituïda per un recital conjunt de Katia Ricciarelli i Josep Carreras.[15] El 1976, Miguel Angel Gómez, director de l'Òpera de Berlín el dirigeix a La Bohème, Tosca i Un ballo in maschera.[16]

Encontre amb Karajan i èxit a Viena[modifica | modifica el codi]

Aquell mateix any, Herbert von Karajan, el crida per gravar el Don Carlo de Giuseppe Verdi al festival de Salzburg. A partir d'aquell moment es converteix en el seu tenor i comença una llarga trajectòria de més d'una dècada treballant tots dos plegats. Una altra gravació molt afortunada va ser el Rèquiem de Verdi. «Un espanyol conquesta Viena», titulava el 14 de febrer el diari Kurier, de màxima circulació a la capital austríaca, en la seva tercera pàgina, dedicada a temes culturals. La imatge del tenor Josep Carreras encapçalava l'extens i elogiós reportatge, en què es feia ressò del gran èxit de crítica i de públic que Carreras havia obtingut recentment a l'Òpera vienesa amb Tosca. A la vegada, anunciava que cantaria La Gioconda, el 1978, i Aïda, a Salzburg, el 1979, sota la direcció de Herbert von Karajan.[17] El juny, al costat de Mirella Freni, i dirigits per Karajan i per Franco Zeffirelli en la part escènica, La Bohème esdevé un èxit definitiu a Viena i ja se'l considera el successor de Giuseppe di Stefano, cantant un Rodolfo inoblidable. L'impacte de l'obra sobre el públic va ser tal, que en acabar la mateixa un llarg silenci va precedir els primers aplaudiments. Després va ser una ovació que va durar més de quaranta minuts i que no va aconseguir ser interrompuda pel teló metàl·lic.[18]

Al costat de la soprano Montserrat Caballé i el tenor Plácido Domingo, Carreras va ser elegit el 1977 per intervenir en les solemnitats líriques que es desenvoluparen al famós teatre de la Scala de Milà, amb motiu de la commemoració del bicentenari d'aquest coliseu,[19] on interpretà Don Carlo dirigit per Claudio Abbado.[20] A finals d'any torna a cantar al costat de Montserrat Caballé i Vicenç Sardinero per gravar Lucia di Lammermoor, dirigits per Jesús López Cobos.[21] Acabà l'any al Liceu al costat d'Ileana Sinnone a La bohème.[22]

El 27 de març de 1978 intervé a l'Alice Tully del Lincoln Center de Nova York en l'homenatge a Frederic Mompou al costat del mateix compositor i Alicia de Larrocha. Carreras va haver repetir l'última cançó, interpretada en català, enmig dels crits del públic que s'havia posat dempeus per aclamar els artistes. Tres dies després cantà Tosca al Metropolitan Opera de Nova York[23]

La revista italiana Panorama, per a La discoteca ideal, elegeix Josep Carreras entre les seixanta millors veus líriques del moment. Concretament el defineix com un tenor amb un "timbre bellíssim, obert, clar que afronta la interpretació dels «Grans» italians, de Mercadante a Verdi".[24]

En el Festival de Salzburg de l'any 1979, Josep Carreras figura en l'elenc d'Aïda sota la direcció de Herbert Von Karajan, al costat de Mirella Freni i Piero Cappuccilli.[25] Grans panells fotogràfics amb el seu rostre es prodigaren a Lucerna, al costat dels corresponents a Karajan i dels principals protagonistes dels concerts a la sala Kunsthaus, en els llocs publicitaris dels carrers i en els aparadors. Anunciaven el Rèquiem de Verdi a les Setmanes Internacionals de Música de Lucerna.[26]

A finals de març de 1979, Caballé i Carreras oferiren un recital a la Sala Pieyel de París, amb una primera part amb obres de Massenet, Donizetti i Giordano, i amb una segona i tercera parts en què interpretaren alternativament àries de Rossini, Verdi, Bellini i Puccini.[27] A l'estiu canta La bohème a Viena.[28] L'agost, amb Karajan, va rendir un homenatge al director Karl Böhm en el seu 85è aniversari. Carreras, per un desig explícit de homenatjat va cantar la cançó Granada.[29]

Josep Carreras figurà entre els protagonistes del començament de la temporada d'òpera a Viena. Primer cantà el paper de Cavaradossi a Tosca i el dia següent havia de participar en la gran representació de la gala dedicada a la UNICEF. Finalment no fou així per culpa d'un malentès entre Carreras i Plácido Domingo. Aquest havia demanat que se li concedís una pausa àmplia entre les seves dues participacions i a causa d'aquests canvis en el programa Josep Carreras havia d'anticipar seva ària d'Andrea Chénier. Ningú l'havia informat, però, d'aquest canvi i per tant el cantant no estava preparat quan se li va comunicar que ja arribava el seu número. Carreras es va enfadar molt.[30]

També fou l'Adamés d'Aïda al festival de Salzburg, una vegada més dirigit per Karajan. Al setembre de l'any següent torna a Viena com a Don José a Carmen, actuació que va ser gravada en disc i que va comptar amb la participació d'Agnes Baltsa i Katia Ricciarelli.[31]

Carreras sempre troba a faltar Barcelona i la seva família. En aquells moments té un fill de sis anys, Albert, i una filla de tres mesos, Júlia. La seva dona no pot acompanyar-lo en els viatges perquè té cura dels fills. El cantant apreciava molt a Herbert von Karajan, com "la persona més important de la seva vida artística.[31]

Anys esplendorosos[modifica | modifica el codi]

A finals de l'any 1979 torna a actuar al Liceu i ho torna a fer al costat de la Caballé a Andrea Chénier.[32] Aprofita l'estada a Barcelona per actuar en un original concert en forma de marató lírica dedicat al Club Polimnia de Radio Peninsular. Entre altres cantants, l'acompanyaren Montserrat Caballé, Pedro Lavirgen, Vicenç Sardinero, Joan Pons, Enric Serra, Carme Hernández i Rosa Maria Isàs.[33]

El 3 de juliol de 1980 actua en un concert extraordinari a la sala de l'Orfeó de Sants amb motiu de la celebració de les noces d'or del B.I.M, un club de bàsquet del barri de Sants en el qual Carreras havia jugat en la seva formació juvenil,[34] encara que només faci 1,70 m d'alçada.[9] Un mes després, deu mil persones cridaren "Carreras, Carreras!" a l'uníson a la plaça del Duomo de Milà, al final del recital del tenor català amb el qual es van clausurar els festivals d'estiu d'aquesta ciutat. Josep Carreras va cantar durant dues hores amb només quinze minuts de pausa i en nombroses ocasions va ser interromput pels aplaudiments dels espectadors que omplien la plaça milanesa. Acompanyat al piano pel mestre Eduardo Muller, el públic no va deixar de cridar "Ets el més gran! i "Ets un Déu" i algunes dones van plorar durant el recital.[35]

El tenor català, que ja va tenir una brillant actuació en els Festivals de Salzburg, va captivar de nou al públic vienès el 2 d'agost de 1980 en la inauguració de la temporada d'òpera. Carreras interpretà el paper d'Eduardo a l'òpera tràgica Lucia di Lammermoor. Tant Carreras, com el seu oponent femení Edita Gruberova, en el paper de Lucía, van arrencar espontanis aplaudiments de l'auditori, que van arribar al deliri després de les dues últimes escenes. El públic va aplaudir durant més de cinc minuts, cridant bravo, bravo, i interrompent l'escena final, després que Carreras va haver cantat en el cementiri l'ària lamentant la pèrdua de la seva estimada Lucía i cridant a la mort perquè cessés el seu dolor amorós. Un cop acabada la representació, el públic va romandre més de deu minuts assegut, aplaudint, i els artistes van haver d'efectuar nombroses sortides, que van haver de prolongar fins a mitja hora perquè una part del respetabla seguia ovacionant especlalmente a la Gruberova i Carreras.[36]

Com ja començava a ser habitual, per Nadal torna al Liceu, aquesta vegada per cantar La bohème al costat de Montserrat Caballé.[37] Josep Carreras, des de la seva entrada, va posar a prova tot el seu poder vocal, aquest color calent, vibrant del seu timbre, la línia de la seva dicció que sempre sembla reflex de tensions temperamentals i d'una sincera emotivitat. A causa d'aquesta voluntat de donar-ho tot des d'un principi, en el primer acte no va semblar tan segur com en la resta de l'obra, encara que ja en la gelida manina va saber captivar i amb la Caballé van donar el do de pit final com és de reglament, amb valentia i precisió.[38]

El febrer de 1981, Carreras va protagonitzar un incident a París, furiós perquè el públic el va xiular durant l'últim assaig general d'Un ballo in maschera, es va avançar cap als espectadors i els va obsequiar amb una gràfica botifarra, la notícia va aparèixer a la revista Paris Match.[39] El mes següent, a Niça, canta una vegada més al costat de la Caballé a l'òpera Andrea Chénier.[40]

Al cim[modifica | modifica el codi]

El dia 20 del mes següent, Nova York es rendeix a la vetllada que els hi ofereixen dos il·lustres catalans: Montserrat Caballé i Josep Carreras. En un programa compost per àries de Bellini, Donizetti i Rossini en la seva primera part, la Caballé es va mostrar un cop més propietària de tots els seus registres, prodigant-los generosament en la interpretació de cadascuna de les seves peces memorables. En alguna ocasió juntament amb el tenor Josep Carreras, va mantenir també un altíssim nivell en duos d'òperes de l'època del bel canto. Carreras va demostrar tenir una de les veus més belles del món i el perquè Karajan el va elegir per diverses i brillants temporades. En aquell moment, Carreras posseeix una rica varietat, un to alt que arriba als núvols i una modulació, un fraseig impecables, i que en la seva interpretació de La partida va demostrar un gust i un talent exquisits. Va arribar a demostrar el seu mestratge de gran cantant de l'escena operística, i quan en els bisos va haver de desplegar el seu repertori, va oferir una bella versió de la melancòlica i dolça cançó italiana Catari. A la segona part, la sala del Metropolitan semblava que s'ensorrava amb les ovacions. Estava dedicada a la sarsuela, amb pàgines de Caballero. Jiménez, Chapí, Sorozábal i Guerrero. Carreras es va lluir sobiranament en la interpretació de pàgines musicals que arribaven a valors fins llavors desconeguts. Un gran talent musical i una veu preciosa en la interpretació per ambdós del duo final del primer acte de La bohème.[41]

El desembre cantà una Bohème, en una producció de Franco Zeffirelli, al Metropolitan de Nova York. Després participà en el tradicional festival nadalenc de cors de la catedral de Sant Patrici. La veu de tenor va ressonar a les àmplies naus de la catedral amb l'Avemaria de Schubert, i Bless this house de May Brahe.[42]

El febrer de 1982 va actuar tres vegades al Liceu. L'11, en un concert novament al costat de Montserrat Caballé i sota la direcció del mestre Daniel Lipton, el 16 a Lucia di Lammermoor i el 18 a L'elisir d'amore.[43] El primer es desenvolupà en un ambient d'adhesió incondicional als cantants, en un deliri col·lectiu d'ovacions generosíssimes i una cridòria ensordidora, amb un final de sessió gairebé d'infart.[44]

L'1 de març, les ovacions provenien de La Scala de Milà. Carreras va aparèixer a l'escenari amb una veu potentíssima, lluint la barba que s'havia deixat créixer per interpretar La bohème, per cantar romances de saló, cançons de folklore ibèric i napolità, i àries d'òpera. L'èxit va ser tan clamorós que va regalar al públic gairebé una hora de programa. En aquesta segona part es va poder observar com la seva veu estava ja ben temperada i les notes obtenien un gran perfecció.[45]

Amb Montserrat Caballé, la mezzo Ielena Obraztsova i el baríton Leo Nucci, va inaugurar la temporada 1982-1983 del Liceu amb Don Carlo.[46]

Giuseppe Di Stefano afirma en una entrevista del 1983 que Josep Carreras és el seu substitut perquè està dotat al màxim i és un cantant complet.[47]

Montserrat Caballé i Josep Carreras cantaren l'òpera Andrea Chénier partir del 8 de juny al teatre de la Zarzuela de Madrid.[48]

La lluita contra la malaltia[modifica | modifica el codi]

El 1987, mentre estava al cim de la seva carrera, els metges li van diagnosticar una leucèmia aguda, deixant-li una oportunitat sobre deu de supervivència. Aquesta malaltia va interrompre la seva carrera de cantant durant més d'un any.

Des de 1988 presideix la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia establerta a Barcelona i amb seus als Estats Units, Suïssa i Alemanya. Aquesta Fundació és avui, sens dubte, una de les seves prioritats més importants, i la raó per la qual segueix donant una seixantena de concerts cada any malgrat una lleugera transformació de la seva veu.

Després de la seva recuperació, una de les primeres persones que el va anar a veure fou el gran director austríac Herbert von Karajan, un músic amb qui tenia una afinitat gairebé instintiva. Carreras havia dit:

« Karajan et fa sentir com si fos el teu pare, dirigint-te només a tu. »

Havien col·laborat durant una dècada en teatres i en enregistraments i ara el volia ajudar. D'aquesta manera, refeia la seva carrera i retornava gradualment als escenaris així com a l'estudi.

En una entrevista breu abans de la seva mort el 1989, Karajan deia de Carreras:

« Si tingués l'aparell aquí us posaria el vídeo del Rèquiem de Verdi. Caruso cantava l'Ingemisco millor?, ho dubto. Ha tingut aquesta malaltia terrible, però està ple d'esperança. Segons el que m'ha dit ha estat una experiència terrible, però ara ha posat en marxa la seva Fundació per a ajudar altres víctimes, i això és una gran alegria per a ell. És una persona adorable, i com que encara és jove, tots nosaltres esperem que ara farà una nova carrera. »

Retorn als escenaris[modifica | modifica el codi]

Josep Carreras al Royal Albert Hall el 2001

T'estimo de Grieg, en versió catalana, va ser la peça amb què Carreras es va retrobar amb el seu públic, en el multitudinari concert a l'avinguda Lluís Companys, el 1988 un cop superat el tràngol de la malaltia.[49]

El 1990, centenars de milions de teleespectadors del món sencer van poder veure i sentir Els Tres Tenors al concert per a l'obertura de la Copa del món de futbol a Roma. Aquest concert, destinat a recollir fons per a la Fundació Carreras, va ser també l'ocasió del retrobament solemne entre el tenor i els seus dos amics Luciano Pavarotti i Plácido Domingo.

Després, va restringir les seves actuacions escèniques a una o dues produccions anuals, a part dels recitals benèfics per la seva fundació.

Josep Carreras amb un ex-pacient de leucèmia, durant la presentació de la campanya de sensibilització de 2009.

A més a més de l'art líric (el bel canto), Carreras s'ha introduït també en gèneres jutjats menors, tals com la sarsuela. Ha participat igualment, en escena com en estudi, a la comèdia musical West Side Story.

El 2008, Josep Carreras celebrà amb un recital triomfal i carregat d'emocions, tant a l'escenari com a la sala, el 50è aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu. Els aplaudiments varen durar una hora.[50]

El maig de 2009, el tenor barceloní va anunciar que donava per acabada la seva carrera a l'òpera per les exigències físiques d'aquests papers i va assegurar que limitaria les seves actuacions a recitals en els quals se sentia més còmode. El mateix mes fou guardonat amb un premi a tota una vida en els premis Classical Brits de música clàssica, a l'auditori Royal Albert Hall de Londres. A l'acte hi assistí Plácido Domingo, qui al costat de Carreras i Pavarotti ostenten l'honor d'haver participat en el disc més venut de la història de la música clàssica.[51]

L'abril de 2014, al teatre Arriaga de Bilbao, va fer una excepció i va crear el paper de Frederic, el jutge a El juez (los niños perdidos) del compositor austríac Christian Kolonovits. El tenor ho considerà un repte personal el fet de portar el pes del protagonisme d'una òpera contemporània de dues hores i mitja de durada. Carreras va aguantar bé les tres funcions, en què va aconseguir grans i prolongats aplaudiments del públic. A més, el tenor va confessar sentir-se molt motivat per afrontar la representació d'aquesta obra de Kolonovist el mes d'agost, al Festival Internacional del Tirol (Àustria), on la representarà amb el mateix elenc.[52]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

Josep Carreras rep de l'alcalde de Buenos Aires, Mauricio Macri, el pergamí de visitant il·lustre de la ciutat al Teatro Colón (2009)

El 17 de juny de 2008, Josep Carreras celebrà amb un recital el 50è aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu. Carreras féu un repertori variat, tot i que amb accent bàsicament italià, que anava de les arie antiche barroques a les napolitanes passant per les melodies de saló, un parell de peces llatinoamericanes i dos exemples d'Eduard Toldrà.[49] El recital es complementà amb una emotiva exposició al Foyer que fa un recorregut per la vida artística del tenor. 30 banderoles amb més de 700 fotos, 6 audiovisuals, vestits d'òperes, cartells d'actuacions a la Scala, l'Staatsoper de Viena i el Bolxoi, 170 portades de discos, premsa, una foto espectacular del tenor feta per Annie Leibowitz, i un camerino que ensenya detalls sensibles de la humanitat de l'artista, on hi ha des de maquillatge a pastilles Caruso i les habituals Valda, un inhalador, un diploma de l'Orfeó de Sants al costat de diversos discos d'or, imatges d'Els Tres Tenors, fotos jugant a futbol amb Plácido Domingo o amb l'actor Walter Matthau i una carta de Frank Sinatra agraint-li la seva interpretació de My Way. Tot i que Carreras ha interpretat fins a 26 personatges al Liceu, els debuts del tenor al Liceu van ser tres, i així s'estructurà l'exposició: la infantesa, el tenor professional i el tercer debut, el 6 de novembre de 1988. "Després d'onze mesos a l'hospital pujar a l'escenari i cantar va ser un moment molt especial, com també el 1994 quan, després del foc, a les Rambles es feien les miniactuacions els dissabtes".[4]

Annex al Conservatori de Vila-seca, hi ha l'Auditori que porta el seu nom.[53]

Carreras i Catalunya[modifica | modifica el codi]

Josep Carreras ha mantingut sempre un fort vincle amb Barcelona, la seva ciutat natal, i amb Catalunya, el seu país. A banda de les múltiples actuacions al Liceu, ha enregistrat diversos treballs en llengua catalana, com "Et portaré una rosa" (1987), amb composicions d'Antoni Parera Fons i lletres de Josep M. Andreu, "Carreras canta a Catalunya" (1990), amb cançons del repertori popular català (editat també per al públic internacional amb el títol "José Carreras Sings Catalan Songs"), o "Junts" (2004), fruit de l'actuació que va fer conjuntament amb Lluís Llach el 29 de desembre de 2003 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Carreras s'ha declarat partidari de la independència política de Catalunya. Ho va fer per primer cop de forma pública el 29 de novembre de 2009[54] en una retransmissió en directe de GolTV al Camp Nou, el dia del Barça-Madrid, on de forma espontània crida una cosa que sent profundament[55] "Visca Catalunya lliure!".[56] Posteriorment ha confirmat el seu posicionament independentista en diverses aparicions públiques, com al programa "Àgora" de Tv3 (entrevistat per Xavier Bosch) o al programa "El convidat" de Tv3 (entrevistat per Albert Om). En aquestes dues entrevistes també explica com, sempre que surt a cantar, porta una petita senyera a la butxaca del frac o l'americana per sentir Catalunya a prop.

El futbol és una de les seves debilitats. Culer de tota la vida, Carreras freqüenta el Camp Nou per veure jugar el Barça. Quan està de viatge, el seu fill gran, Albert, el truca per telèfon els diumenges a la nit per informar-lo dels resultats de la jornada.

Premis[modifica | modifica el codi]

Ha obtingut nombrosos premis i distincions tant nacionals com internacionals:

Ha rebut les següents Medalles d'Or:

Va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO i va rebre l'Albert Schweitzer Music Award.

Interpretacions[modifica | modifica el codi]

La següent relació inclou les òperes interpretades per Josep Carreras. S'assenyala el paper només en el cas que no sigui el del primer tenor.

Any Data Lloc Teatre Paper Òpera Compositor Director Altres cantants
1958 3 de gener Barcelona Gran Teatre del Liceu Trujaman El Retablo de Maese Pedro Manuel de Falla Josep Iturbi Manuel Ausensi, Josep Maria Escolà[7]
1959 1 de gener Barcelona Gran Teatre del Liceu L'infant Amunt! Joan Altisent Nino Verchi Lina Richarte, Lolita Torrentó, Augusto Vicentini, Miguel Aguerri
1959 17 de novembre Barcelona Gran Teatre del Liceu Un nen La bohème Giacomo Puccini Armando La Rosa Parodi Renata Tebaldi, Gianni Raimondi, Josep Simorra, Giuditta Mazzoleni, Agostino Ferrin, Joan Rico, Alfredo Mariotti, Josep Torruella
1970 8 de gener Barcelona Gran Teatre del Liceu Flavio Norma Vincenzo Bellini Carlo Felice Cillario Montserrat Caballé, Fiorenza Cossotto, Bruno Prevedi, Ivo Vinco[7]
1970 4 de febrer Barcelona Gran Teatre del Liceu Nabucco Giuseppe Verdi Ottavio Ziino Emma Renzi, Alicia Maraslián, Bonaldo Giaiotti, Cornell MacNeil[7]
1970 28 de maig Barcelona Palau de la Música Catalana Paco La vida breve Manuel de Falla Rafael Frühbeck Enriqueta Tarrés, Inés Rivadeneira, Josep Simorra[60]
1970 19 d'agost[61] Sant Sebastià Arturo Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti Rafael Frühbeck Cristina Deutekom, Alfredo Kraus, Antonio Blancas, Raimund Herinc[62]
1970 19 de desembre Barcelona Gran Teatre del Liceu Lucrezia Borgia Gaetano Donizetti Reynald Giovaninetti Montserrat Caballé, Roger Soyer, Jane Berbie, Horacio Yadisernia[7]
1971 20 de gener Barcelona Gran Teatre del Liceu Siebel Faust Charles Gounod Ottavio Ziino Mirella Freni, Michele Molese, Christian Du Plessis, Roger Soyer[7]
1971 abril París Oronte I lombardi Giuseppe Verdi
1971 26 de juny[63] Madrid Teatro de la Zarzuela Maruxa Amadeu Vives Enrique García Asensio Angeles Chamorro, Antonio Blancas, Esteban Astarloa, María Orán
1971 18 de juliol Londres Royal Festival Hall Roberto Conte di Leicester Maria Stuarda Gaetano Donizetti Manuel Asensio Montserrat Caballé, Verrett, Sage, Howell, Kemp
1971 14 de novembre Barcelona Gran Teatre del Liceu Rigoletto Giuseppe Verdi Ino Savini Cornell MacNeil, Carlo Bergonzi, Eileen Schelle, Harry Dworchak, Joyce Blackham, Harry Dworchak, Enric Serra[7]
1971 Maó Edgardo di Ravenswood Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti
1971 Saragossa Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti
1971 Praga Alfredo Germont La traviata Giuseppe Verdi
1971 Tenerife Il Duca di Mantova Rigoletto Giuseppe Verdi
1971 París Lucrezia Borgia Gaetano Donizetti
1972 12 de gener Parma Teatro Regio di Parma[64] Rodolfo La bohème Giacomo Puccini Nino Bonavolontà Katia Ricciarelli, Colla, Tortura, Berselini
1972 24 de gener Barcelona Gran Teatre del Liceu Luisa Miller Giuseppe Verdi Montserrat Caballé, Adolfo Camozzo, Joyce Blackham, Peter Glossop[7]
1972 15 de març Nova York New York City Opera Madama Butterfly Giacomo Puccini Giuseppe Morelli Nancy Shade, John Darrenkamp, Kay Creed
1972 26 de març París Sala Pleyel Maria Stuarda Gaetano Donizetti Nello Santi Montserrat Caballé, Michele Vilma, Enric Serra, Maurizio Mazzieri
1972 2 de maig Londres Royal Festival Hall Mefistofele Arrigo Boito Anton Guadagno Carol Neblett, Cesare Siepi
1972 13 de maig Barcelona Palau de la Música Catalana El giravolt de maig Eduard Toldrà Antoni Ros Marbà Montserrat Alavedra, Anna Ricci, Raimon Torres[65]
1972 10 de juliol Londres Royal Festival Hall Caterina Cornaro Gaetano Donizetti Carlo Felice Cillario Montserrat Caballé, Enric Serra, Maurizio Mazzieri
1972 16 de juliol París Lucrezia Borgia Gaetano Donizetti Pierre-Michel LeConte Vasso Papantoniou, José van Dam, Cora Canne-Meijer[66]
1972 9 d'agost La Corunya La bohème Giacomo Puccini Eugenio M. Marco Ángeles Chamorro, Vicenç Sardinero, Enric Serra
1972 13 d'agost La Corunya La traviata Giuseppe Verdi Eugenio M. Marco Josefina Arregui, Vicenç Sardinero
1972 9 de setembre Los Angeles Hollywood Bowl Rigoletto Giuseppe Verdi James Levine Carol Neblett, Louis Quilico
1972 21 de setembre Nova York New York City Opera La traviata Giuseppe Verdi Charles Wendelken-Wilson Maralin Niska, Deborah Kieffer, Thomas Jamerson
1972 28 de setembre Nova York New York City Opera Madama Butterfly Giacomo Puccini Giuseppe Morelli Nancy Shade, John Darrenkamp, Kay Creed
1972 30 de setembre Nova York New York City Opera La bohème Giacomo Puccini Giuseppe Morelli Nancy Shade, Elizabeth Carron, Richard Stilwell
1972 8 d'octubre Nova York New York City Opera Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti Ross Reimueller Patricia Brooks, Richard Fredricks, Robert Hale
1972 31 d'octubre Nova York Alice Tully Hall La Pietra del Paragone Gioacchino Rossini Newell Jenkins Beverly Wolff, Elaine Bonazzi, Anne Elgar, John Reardon
1972 16 de juliol Barcelona Gran Teatre del Liceu Adriana Lecouvreur Francesco Cilea Gianfranco Masini Montserrat Caballé, Bianca Berini, Attilio D'Orazi, Orazio Mori
1972 7 de desembre Nova York Carnegie Hall I Lombardi Giuseppe Verdi Eve Queler Renata Scotto, Paul Plishka
1972 26 de desembre Parma Teatro Regio Un ballo in maschera Giuseppe Verdi Giuseppe Patané Guena Dimitrova, Piero Cappuccilli, Mirna Pecile
1973 10 de febrer Reggio Emilia Teatro Municipale di Reggio Emilia Un ballo in maschera Giuseppe Verdi Paolo Peloso Antonietta Stella, Vicenç Sardinero
1973 24 de febrer Nova York New York City Opera Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti Ross Reimueller Patricia Brooks, Richard Fredricks, Spiro Malas
1973 3 de març Nova York New York City Opera Rigoletto Giuseppe Verdi Julius Rudel Vasile Martinoiu, Patricia Wise, Susanne Marsee
1973 9 de març Nova York New York City Opera Madama Butterfly Giacomo Puccini Charles Wendelken-Wilson Maralin Niska, Deborah Kieffer, Thomas Jamerson
1973 11 de març Nova York New York City Opera La traviata Giuseppe Verdi Charles Wendelken-Wilson Patricia Brooks, Seymour Schwartzman, William Ledbetter
1973 23 de març Marsella L'elisir d'amore Gaetano Donizetti Gianfranco Rivoli Isabella Stramaglia, Paolo Montarsolo
1973 7 d'abril Nova York New York City Opera Tosca Giacomo Puccini Christopher Keene Eileen Schauler, Richard Fredricks, James Billings
1973 13 d'abril Filadèlfia Philadelphia Lyric Opera[67] La traviata Giuseppe Verdi Anton Guadagno Montserrat Caballé, Nicola Mitic, Judith Alban-Wilk
1973 22 d'abril Nova York New York City Opera Rigoletto Giuseppe Verdi Julius Rudel Patricia Wise, Louis Quilico, Margaret Yauger
1973 28 d'abril Nova York New York City Opera Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti Charles Wendelken-Wilson Patricia Brooks, David Clatworthy, Robert Hale
1973 28 de juny Torí Beatrice di Tenda Vincenzo Bellini Franco Mannino Ángeles Gulin, Elena Zilio, Renato Bruson[68]
1973 22 de juliol Buenos Aires La traviata Giuseppe Verdi Juan Emilio Martini Gian-Piero Mastromei
1973 18 de setembre Tòquio La traviata Giuseppe Verdi Nino Verchi Renata Scotto, Sesto Bruscantini
1973 17 d'octubre Nova York New York City Opera La bohème Giacomo Puccini Maralin Niska, Andrea Bayard, Dominic Cossa
1973 13 de novembre San Francisco New York City Opera La bohème Giacomo Puccini Jean Périsson Teresa Stratas, Bruce Yarnell, Ariel Bybee, Timothy Nolen
1973 6 de desembre Barcelona Gran Teatre del Liceu La traviata Giuseppe Verdi Gianfranco Masini Montserrat Caballé, Vicenç Sardinero
1973 23 de desembre Parma Teatro Regio di Parma I lombardi Giuseppe Verdi Carlo Felice Cillario Renata Scotto, Maurizio Mazzieri, Bernardino Trotta
1974 10 de gener Londres Madama Butterfly Giacomo Puccini Gaetano Delogu Yasuko Hayashi, Delme Bryn-Jones, Noreen Berry
1974 28 de gener Viena Rigoletto Giuseppe Verdi Walter Weller Reri Grist, Bruno Pola
1974 22 de febrer Nova York New York City Opera La bohème Giacomo Puccini Giuseppe Morelli Patricia Brooks
1974 24 de febrer Nova York New York City Opera Tosca Giacomo Puccini Giuseppe Morelli Eileen Schauler, Vern Shinall, James Billings
1974 16 de març Londres Covent Garden La traviata Giuseppe Verdi John Pritchard Ileana Cotrubas
1974 31 de març Munic Tosca Giacomo Puccini Jesús López Cobos Marina Krilovici, Kostas Paskalis
1974 15 d'abril Londres La traviata Giuseppe Verdi John Pritchard Ileana Cotrubas, Victor Braun
1974 1 de maig Washington New York City Opera Lucia di Lammermoor Gaetano Donizetti Ross Reimueller Ruth Welting, Pablo Elvira, Robert Hale
1974 11 de maig Karlsruhe La bohème Giacomo Puccini Nino Verchi Katia Ricciarelli

Llista no exhaustiva.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. «Josep Carreras i Coll». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Biografia a la web oficial de Josep Carreras». [Consulta: 16 setembre 2012].
  3. 3,0 3,1 «Entrevista a Telemonegal». , 29 de maig de 2012.
  4. 4,0 4,1 Marta Porter. «Mig segle (i una vida) al Liceu». Diari Avui, 6 juny 2008. [Consulta: 16 setembre 2012].
  5. Urbano F. Zanini escrivia a LA Vanguardia el dia següent: El nen José María Carreras, justament ovacionat per la gràcia i seguretat amb què va vèncer les dificultats musicals i materials de la part de Trujamán.
  6. «Calurosa acogida para "Nabucco" de Verdi» (en castellà). La Vanguardia, 5 febrer de 1970. [Consulta: 16 setembre 2012].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 Nadal, Pau. Carreras. La pasión de vivir. Barcelona: Ediciones Clip, 1988. ISBN 84-87086-01-02. 
  8. «José Carreras». Carreras Media. [Consulta: 16 setembre 2012].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 «Carreras, un tenor popular» (en castellà). El País, 26 juliol 1987. [Consulta: 16 setembre 2012].
  10. 10,0 10,1 10,2 «El meu tenor: Josep Carreras». [Consulta: 16 setembre 2012].
  11. La revista Ovation descrivia la seva veu d'aquesta manera: un tenor líric melós, ricament colorejat, segur i veritable que posseïx una bellesa sensual prou extraordinària.
  12. «Èxit del tenor Josep Carreras, a Nova York». La Vanguardia, 26 de setembre 1972.
  13. «Carreras sense Jutta». El Punt Avui, 28/11/11. [Consulta: 28/10/12].
  14. «Josep Carreras es divorcia de Jutta Maria Jäger». Diari de Girona, 28/11/11. [Consulta: 28/10/12].
  15. «Montserrat Caballé cancela todos sus contratos en Estados Unidos» (en castellà). La Vanguardia, 12 març 1975. [Consulta: 16 setembre 2012].
  16. «El granadino Miguel Ángel López director de la opera de Berlín» (en castellà). La Vanguardia, 23 desembre 1975. [Consulta: 16 setembre 2012].
  17. «Viena:Triomf del Tenor Josep Carreras». La Vanguardia, 16 de febrer de 1977.
  18. «El retorn de von Karajan». La Vanguardia, 26 de juny de 1977.
  19. «Tres cantants espanyols en el bicentenari de la Scala de Milà». La Vanguardia, 26 d'octubre de 1977.
  20. «El bicentenari de la Scala de Milà». La Vanguardia, 9 de desembre de 1977.
  21. «Nova versió de l'òpera Lucia di Lammermoor,de Donizetti». La Vanguardia, 3 de novembre de 1977.
  22. «El teatre del Liceu presenta La Boheme» (en castellà). La Vanguardia, 22 de desembre de 1977.
  23. «Nou York: El compositor Mompou, objecte d'un gran homenatge». La Vanguardia, 28 de març de 1978.
  24. «Roma: Españoles en la "Discoteca Ideal"» (en castellà). La Vanguardia, 19 d'abril de 1978.
  25. «Programa del Festival de Música de Salzburgo» (en castellà). La Vanguardia, 9 d'agost de 1978.
  26. «Les Setmanes Internacionals de Música de Lucerna». La Vanguardia, 31 d'agost de 1978.
  27. «Actividad musical española en París» (en castellà). La Vanguardia, 15 de març de 1979.
  28. «Artistas españoles conciertos y recitales en los programas del festival» (en castellà). La Vanguardia, 28 de juny de 1979.
  29. «Karajan ret un homenatge a Kral Böhm». La Vanguardia, 31 d'agost de 1979.
  30. «Discrepàncies entre Josep Carreras i Plácido Domingo». La Vanguardia, 6 de setembre de 1979.
  31. 31,0 31,1 «Els èxits del cantant Josep Carreras a Àustria». La Vanguardia, 4 de setembre de 1979.
  32. «La temporada de ópera en el Liceo está definitivamente planificada» (en castellà). La Vanguardia, 10 d'agost de 1979.
  33. «Altres concerts de cap d'any». La Vanguardia, 23 de desembre de 1979.
  34. «El cantant Josep Carreras a l'Orfeó de Sants». La Vanguardia, 29 de juny de 1980.
  35. «Triomf de Josep Carreras a Milà». La Vanguardia, 27 d'agost de 1980.
  36. «Gran triomf de Josep Carreras a Viena». La Vanguardia, 3 de setembre de 1980.
  37. «Anunci de la representació de La Boheme al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 24 de desembre de 1980. [Consulta: 16 setembre 2012].
  38. «Una Bohème de primo cartello». La Vanguardia, 30 de desembre de 1980.
  39. «Josep Carreras, botifarra». La Vanguardia, 25 de febrer de 1981.
  40. «Montserrat Caballé, "Catalunya avui" a París». La Vanguardia, 19 de març de 1981.
  41. «Nova York. Un altre gran triomf de Caballé i Carreras». La Vanguardia, 21 de març de 1981.
  42. «Josep Carreras cantà a la catedral de Sant Patrici». La Vanguardia, 23 de desembre de 1981.
  43. «Liceu. Concerts de Mirella Freni, Montserrat Caballé i Josep Carreras». La Vanguardia, 5 de febrer de 1982.
  44. «Deliri d'ovacions per a la Caballé i Josep Carreras». La Vanguardia, 13 de febrer de 1982.
  45. «Josep Carreras ovacionat a La Scala». La Vanguardia, 4 de març de 1982.
  46. «Montserrat Caballé i Josep Carreras obren la temporada». La Vanguardia, 12 de novembre de 1982.
  47. «Entrevista a Giuseppe Di Stefano». La Vanguardia, 22 de novembre de 1983.
  48. «Caballé i Carreras cantaran junts a Madrid Andrea Chénier» (en castellà). La Vanguardia, 6 de juny de 1985.
  49. 49,0 49,1 Xavier Cester. «El tenor generós». Diari Avui, 18 de juny de 2008. [Consulta: 16 setembre 2012].
  50. «Una hora d'aplaudiments». Avui, 18 de juny de 2008.
  51. El tenor Josep Carreras anuncia la seva retirada de l'òpera
  52. «Carreras, "content" després del seu pas per Bilbao». Deia, 6 de maig de 2014.
  53. «Patronat municipal de música de Vila-Seca». [Consulta: 16 setembre 2012].
  54. «Entrevista a Manel Lozano que confirma que l'espontani és Josep Carreras». [Consulta: 16 setembre 2012].
  55. «Declaracions a Rac1». [Consulta: 16 setembre 2012].
  56. «Josep Carreras entona un 'Visca Catalunya lliure' en directe per GolTV». www.cronica.cat, 11 de setembre de 2010.
  57. «José Carreras y López Vázquez, medalla de oro en Bellas Artes» (en castellà). La Vanguardia, 20 juny 1985. [Consulta: 16 setembre 2012].
  58. «Trias: “Josep Carreras ha estat un excel·lent ambaixador del nostre país i ha contribuït a difondre els nostres compositors i la nostra música”». Servei de premsa Ajuntament de Barcelona, 6 de maig de 2014.
  59. Informació del Parlament de Catalunya
  60. «Calendario de audiciones» (en castellà), 24 de maig de 1970. [Consulta: 16 setembre 2012].
  61. «Historical Opera Recordings» (en anglès). JCarreras.de. [Consulta: 16 setembre 2012].
  62. «Donizetti: Lucia di Lammermoor». live-rare-opera.com. [Consulta: 16 setembre 2012].
  63. «VII Festival de la ópera "Maruxa"» (en castellà). Diari ABC, 26 juny 1971. [Consulta: 16 setembre 2012].
  64. «Famous male opera singers» (en anglès). [Consulta: 16 setembre 2012].
  65. «Programa homenaje Eduard Toldra» (en castellà). La Vanguardia, 9 maig 1972. [Consulta: 16 setembre 2012].
  66. «Repartiment ópera Lucrezia Borgia» (en alemany). esdf-opera.de. [Consulta: 16 setembre 2012].
  67. «VERDI: La Traviata» (en anglès). live-rare-opera.com. [Consulta: 16 setembre 2012].
  68. «Beatrice di Tenda by Vincenzo Bellini performed in Italian» (en anglès). operadis-opera-discography. [Consulta: 16 setembre 2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Carreras i Coll