Josep Carreras i Coll

Josep Carreras i Coll
Josep Carreras cantant al World Economic Forum de 2011
Naixement	5 de desembre de 1946 (1946-12-05) Barri de Sants (Barcelona)
Nacionalitat	Catalunya
Art	Cantant (Tenor)
Premis	Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya Premi Príncep d'Astúries de les Arts
Lloc web	josepcarreras.com

Josep Carreras i Coll (Barcelona, 5 de desembre de 1946), conegut artísticament com Josep Carreras o José Carreras, és un tenor català. La seva càlida i bella veu, especialment en el registre mitjà, i la passió que posa en les seves interpretacions fan que sigui un gran intèrpret del repertori romàntic i verista italià.

El seu repertori inclou seixanta rols operístics i més de sis-centes cançons (lieder) i àries. Ha protagonitzat diverses filmacions operístiques per a televisió, cinema i vídeo. La seva extensa discografia inclou més de 150 gravacions entre les quals destaquen 50 òperes completes, oratoris, recitals clàssics i de música popular. Ha rebut nombrosos discs d'or i de platí arreu del món.

Ha cantat als teatres i festivals més importants del món, incloent el Teatre alla Scala de Milà, el New York Metropolitan Opera House, la San Francisco Opera, la Viena Staatsoper, la London's Royal Opera House, l'Òpera de Munic, la Chicago's Lyric Opera; i els festivals de Salzburg, Ais de Provença, Edimburg i Verona.

Josep Carreras ha col·laborat amb els més prestigiosos directors d'orquestra, tals com: Herbert von Karajan (amb una relació artística i personal que va durar més de dotze anys i que inclou representacions a Salzburg, Berlín i Viena), Claudio Abbado, Riccardo Muti, Lorin Maazel, Riccardo Chailly, Colin Davis, Giuseppe Sinopoli, James Levine, Carlo Maria Giulini, Leonard Bernstein i Zubin Metha. A més de destacats directors d'escena com: Franco Zeffirelli, Jean Pierre Ponnelle, Giorgio Strehler, Luigi Comencini i Harold Prince.

Carreras és també conegut pel seu treball humanitari com a president de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, que establia després de la seva pròpia recuperació de la malaltia el 1988.

En els Jocs Olímpics de 1992 va interpretar junt amb Sarah Brightman la cançó "amics per sempre".

Biografia

La infantesa

Fou el més petit dels tres fills que tingueren Antònia Coll i Saigi i Josep Carreras i Soler al barri de Sants. Ell mateix ha descrit la seva infantesa com a feliç i completament despreocupada, el que representa en bona mesura un homenatge als seus pares, donades les condicions econòmiques a la Catalunya de la post-guerra.

Als vuits anys a Ràdio Nacional

De fet el seu pare era professor a la República i pel fet d'haver lluitat amb els republicans va haver de deixar la feina un cop acabada la guerra civil. La família va provar d'emigrar a l'Argentina el 1951 a la recerca sense èxit d'una millor qualitat de vida, retornant a Barcelona menys d'un any més tard. Finalment el seu pare hagué de considerar una feina com a policia de trànsit, i la seva mare obria una petita perruqueria.

Ja de molt petit li agradava molt de cantar. Cantava als passatgers en el vaixell de vapor que anava des de l'Argentina de tornada a Barcelona, cantava també a les clientes de la perruqueria de sa mare, de les que rebia una propina que fins i tot havia arribat a ser d'un duro. L'any 1953, als sis anys, l'endemà de veure la pel·lícula de Mario Lanza El Gran Caruso, al cinema Gayarre de Barcelona, ja cantava a la seva família totes les àries que Lanza havia cantat, especialment La donna è mobile de Rigoletto, amb la qual tenia una fascinació especial.

En aquell punt, els seus pares, amb l'encoratjament del seu avi Salvador Coll, un baríton afeccionat, i veient el talent del nen, el porten a l'Orfeó de Sants, on hi feia classes Magda Prunera, la mare d'un dels seus amics d'infantesa, per començar a rebre lliçons de veu i piano. A la mateixa edat, fa la seva primera actuació en públic, cantant La donna è mobile a Ràdio Nacional d'Espanya acompanyat al piano per Magda Prunera. Aquest enregistrament existeix i es pot sentir a la biografia en vídeo Josep Carreras - A Life Story.

Un any més tard, Magda el recomana i comença a estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona. Quan acabava de fer deu anys, el seu pare el va portar per primer cop al Gran Teatre del Liceu, assistint des del cinquè pis a la representació d'Aïda amb Renata Tebaldi i Umberto Borsò en els principals papers.

«

El meu pare em va acompanyar al Teatre del Liceu vestit amb uniforme de gala (era guàrdia urbà) i jo duia el vestit de la primera comunió. I vaig pensar: en aquest teatre hi cantaré jo algun dia, segur.

»

Primer paper al Liceu amb 11 anys

A l'edat d'onze anys, l'aleshores director del Liceu Joan Antoni Pàmias, encara no se sap ben bé perquè, el va anar a buscar per fer-lo "debutar" el 3 de gener de 1958 al Gran Teatre del Liceu com a soprano masculí amb el paper infantil del narrador Trujaman a El retablo de Maese Pedro de Falla. Una magnífica actuació va ser aclamada pel públic assistent i per la crítica.

Uns dies després, el 31 de gener, interpreta un altre paper secundari del segon acte de La Bohème de Puccini. Si bé el primer era més consistent i li va costar tres mesos d'assaig amb la professora Magda, el segon, més ínfim, tenia l'atractiu d'aparèixer en escena al costat de la soprano que un any abans tant havia aplaudit, Renata Tebaldi.

Pràcticament un any més tard, l'1 de gener de 1959, torna a fer el paper de nen en l'òpera del compositor català Joan Altisent Amunt!. Però en aquests moments la seva veu comença a fer el típic procés de canvi i no és fins als 18 anys que la veu de nen soprano es converteix en veu de tenor.

Preparant la veu

Veient l'èxit aconseguit, Pàmias tenia previst estrenar al Liceu l'òpera de Gian Carlo Menotti Amahl que tenia com a principal paper una veu infantil. Però la veu de Josep ja havia començat a canviar i no va poder acceptar.

L'any 1965, la família pateix una gran tragèdia amb la mort ràpida de la seva mare, la dona que durant tots aquells anys l'havia acompanyat en un abonament els dissabtes a la nit al Liceu. Una d'aquelles nits de l'any 1962, va tenir l'ocasió de sentir l'òpera de Verdi Un ballo in maschera interpretada pel gran tenor italià Giuseppe Di Stefano. Des d'aquell dia es convertiria en un gran fan d'aquest tenor escoltant les seves gravacions, i potser per això Carreras aprofundí en l'espansivitat vocal i en la dicció impecable.

Durant aquest temps, acaba el batxillerat i ingressa a la Universitat de Barcelona per estudiar química, aconsellat pel seu germà Albert i el seu cunyat Ramir que acabaven de muntar una fàbrica de cosmètics. Però després de dos anys els abandona per concentrar-se en els estudis de cant que no havia deixat.

Debut al Liceu

Després de tres anys seguint la formació de Francesc Puig, que també tingué d'alumnes a Jaume Aragall i a Enric Serra, Josep es planteja la possibilitat d'ampliar els seus estudis a Itàlia com feien la majoria de cantants lírics. Però en aquells moments coneix Joan Ruax, un mestre sense títol oficial però amb una gran capacitat didàctica que va ser decisiva en la seva formació. De fet, ell mateix l'ha descrit com el seu pare artístic.

La primavera del 1969, el mestre Ruax considera que Josep ja està preparat per començar la seva carrera operística i prepara una audició davant l'empresari Pàmias que regia la direcció del Liceu. Va cantar una ària d'Alfredo Germont de La Traviata i una altra de Don José de Carmen. Per acabar-se de convèncer, li van demanar si era capaç de cantar un fragment d'una partitura que li lliuraven en mà. Sembla que aquella sol·licitud va ser reeixida perquè en la propera temporada el va interpretar al costat de la ja cèlebre soprano Montserrat Caballé.

Aquest fragment corresponia a un paper menor de Flavio de la Norma de Bellini, amb el que es va estrenar al Liceu el dia 8 de gener de 1970. Malgrat les poques frases d'aquest personatge, crida l'atenció de la mateixa Caballé, que interpretava el paper principal de Norma, i que el va escollir com a co-protagonista per la següent òpera que cantés al Liceu. Abans, però, Carreras va obtenir la segona actuació entre el 4 i 9 de febrer, ara amb el paper d'Ismaele de Nabucco, una mica més extens. Aquí els crítics ja comencen a fixar-se en aquest jove talent. Gilbert Price, de la revista Opera, escriu: "Un jove cantant català, Josep Carreras, en el seu primer paper important, ha revelat una veu de tenor líric de gran promesa." Xavier Montsalvatge escriu a La Vanguardia: "La presència de Josep Carreras en el repartiment s'ha de considerar com un encert que ha permès a aquest artista de manifestar-se amb un primer paper de responsabilitat, és artista de clares facultats que a partir d'ara pot avançar segur en la seva carrera."

El 19 de desembre de 1970 arribava l'òpera que Caballé havia triat per fer debutar al seu costat a Carreras: Lucrezia Borgia, de Donizetti, convertint-se en el seu primer paper adult principal, i de fet considerat el seu debut real com a tenor. Naturalment les crítiques se centren en la figura de Montserrat Caballé, però el debut de Carreras no passava desapercebut. Gilbert Price escriu: "Josep Carreras va fer servir la seva magnífica veu i el seu temperament ardent amb bon efecte com a fill de Lucrezia, Genaro, però hauria d'anar en compte de no permetre que la seva línia vocal en música de bel canto com aquesta quedés distorsionada per canvis de vocals o efectes de verisme." Un mes després interpretava el paper de Siebel a Faust.

El tenor va conèixer la seva primera dona, Mercè Pérez, una estudiant de Ciències Econòmiques i també nascuda a Barcelona, mentre assistia a un espectacle al Liceu, La forza del destino, un començament profètic d'un festeig de cinc anys. L'abril de 1971, quan estava cantant a París la mateixa òpera, de sobte va agafar el telèfon per dir-li a la seva nòvia: "Quan torni ens casem". En una setmana Mercè va fer tots els arranjaments, i es van convertir en marit i muller a la bonica catedral de Barcelona.

Carreras va tenir de nou l'ocasió de cantar amb Montserrat Caballé el juliol de 1971 al Royal Festival Hall, en el moment dels seus inicis londinencs, a Maria Stuarda de Donizetti. Vindrien d'altres produccions en les que cantarien de nou junts en el transcurs dels anys següents. Si bé és cert que els papers principals d'aquesta òpera són per la soprano i mezzosoprano, els crítics locals comencen a elogiar de valent al tenor de 25 anys. Alan Blyth, de la revista Opera escriu: "era una d'aquelles ocasions en què immediatament i instintivament un reconeix que està en presència d'un nou i molt especial talent. No només ha estat un tenor profundament bonic, típicament amb matisos de la vena espanyola, però també el seu propietari sabia com utilitzar tot això això amb el seu màxim avantatge i, gairebé tan important, tenia la presència vital d'un que ha nascut per comunicar."

Essent encara ben jove i per tant molt abans d'aconseguir el renom que tindria més endavant, ja va donar mostres del seu caràcter quan en una representació de La bohème de Puccini al Liceu, va fer aturar l'orquestra i es va avançar cap el públic que es bellugava i parlava, i dirigint-s'hi en català -idioma que en aquells anys encara de franquisme al Liceu no es sentia pràcticament mai en públic- el va fer callar per a poder continuar la representació en silenci. Montserrat Caballé no va trigar a convertir-se en el seu principal promotor, amb l'ajuda del seu germà, el representant artístic Carles Caballé, que li va proporcionar contractes. Això va permetre al tenor estalviar-se uns quants anys de papers secundaris fins a poder despuntar com a primera figura.

Concurs de cant de Parma

El mateix mes participa en la pre-selecció del concurs de cant de veus verdianes de Parma, a Itàlia. Arriba a la final del mes d'octubre i el guanya. El premi va ser múltiple, va suposar una bona suma en metàl·lic, un immens prestigi i un contracte per cantar-hi òpera. El títol triat va ser La bohème al costat de la soprano Katia Ricciarelli. Aquest encontre va suposar també una fita important, no tan sols a nivell artístic, doncs durant molt anys ambdós cantants varen compartir la seva vida sentimental. Va agradar tant que l'any següent el contractaren per Un ballo in maschera. Però a més va tenir un premi no previst com era el començament d'una bona relació amb Giuseppe Di Stefano i la contractació per anar a cantar a La Scala.

El guardó li va obrir les portes dels teatres italians i, més tard, dels europeus i americans. Amb aquest premi, Josep Carreras va entrar de ple en el circuït dels grans cantants internacionals, encadenant una actuació darrera l'altra. Així, aquella tardor del 1971 va cantar Lucrezia Borgia a París dues vegades, la segona amb Montserrat Caballé, La Traviata a Praga, la sarsuela Maruxa a Madrid, Lucia di Lammermoor a Menorca i Rigoletto a Tenerife.

El 14 de novembre de 1971, després d'assajar a tota presa, obra la temporada i torna a interpretar al duc de Màntua de Rigoletto, per substituir al tenor Pedro Lavirgen que s'havia posat malalt.

Explosió internacional

El repertori de Carreras anava augmentant amb un grapat d'òperes que s'ajustaven a les seves capacitats vocals d'aleshores. El 1972, debutà sobre una escena americana, al City Opera de Nova York, interpretant el paper de Pinkerton a Madama Butterfly. L'èxit va ser tan intens que li foren encarregats els papers de La bohème, La Traviata i Lucia di Lammermoor en un sol mes. Hi va cantar durant tres temporades seguides fins que va arribar el debut al Metropolitan Opera del 1974.

El New York Times destacà a la seva secció d'art l'actuació de Josep Carreras en la seva primera presentació del 24 de setembre de 1972 del personatge principal de La Traviata. El diari assenyalava que tot i que el tenor es va mostrar una mica tímid en escena durant el primer acte, va saber atreure's al públic amb el juvenil aspecte que va donar a la seva interpretació, un no sé que d'atractiu i d'ingenu. Una mica en el seu somriure, que captivà immediatament el cor dels assistents perquè posseeix una veu neta i clara, i de vegades delicadament sòlida i colorista.

Carreras començava a créixer. Així ho referia Lofti Mansouri, director de l'Òpera de San Francisco: "Una de les estrelles operístiques més complertes amb qui he treballat mai... La seva musicalitat, intel·ligència, habilitat dramàtica, per no esmentar la seva preciosa veu, el fan un artista total."

Entre el 1974 i 1975, s'estrena a quatre dels millors teatres del món: a l'Staatsoper de Viena amb el paper del duc de Màntua de Rigoletto; al Royal Opera House de Londres com Alfredo a La Traviata; al Metropolitan de Nova York com Cavaradossi a Tosca; i La Scala de Milà com Ricardo a Un ballo in maschera. A l'edat de 28 anys, Josep Carreras ja havia interpretat 24 papers diferents de primer tenor del repertori líric.

Un ballo in Maschera està molt lligada a la seva vida artística i personal. És un dels rols que més èxits ha reportat al tenor i que curiosament no va cantar mai al Liceu. Carreras va deixar d'interpretar aquesta òpera el 1982 després d'haver cantat aquest personatge unes 50 vegades a l'any durant deu anys seguits.

Carreras s'havia casat amb Mercedes Perez el 1971. El seu fill Albert naixia el 1972, el dia després que Carreras cantés Riccardo per primera vegada a Parma. La seva filla Júlia naixia el 1977, el dia després d'enregistrar la mateixa òpera a Londres. En el moment culminant de la seva carrera, Josep Carreras estava sobre unes 70 actuacions l'any i viatjava gairebé constantment al voltant de tot el món. Malgrat ser un home intensament privat, en unes quantes entrevistes ha al·ludit als problemes de combinar una carrera d'òpera internacional amb una vida familiar. El 1992 Carreras es divorcia de la seva muller i va tornar a casar el 2006 amb Jutta Jäger, amb qui ja havia tingut una relació sentimental entre 1985 i 1991, i finalment es van divorciar el 2011.

El 18 de març de 1975, l'anunciada aparició de Montserrat Caballé al Carnegie Hall novaiorquès dins de la sèrie d'estrelles de Columbia Artists, fou substituïda per un recital conjunt de Katia Ricciarelli i Josep Carreras. El 1976, Miguel Angel Gómez, director de l'Òpera de Berlín el dirigeix a La Bohème, Tosca i Un ballo in maschera.

Encontre amb Karajan i èxit a Viena

Aquell mateix any, Herbert von Karajan, el crida per gravar el Don Carlo de Giuseppe Verdi al festival de Salzburg. A partir d'aquell moment es converteix en el seu tenor i comença una llarga trajectòria de més d'una dècada treballant tots dos plegats. Una altra gravació molt afortunada va ser el Rèquiem de Verdi. «Un espanyol conquesta Viena», titulava el 14 de febrer el diari Kurier, de màxima circulació a la capital austríaca, en la seva tercera pàgina, dedicada a temes culturals. La imatge del tenor Josep Carreras encapçalava l'extens i elogiós reportatge, en què es feia ressò del gran èxit de crítica i de públic que Carreras havia obtingut recentment a l'Òpera vienesa amb Tosca. A la vegada, anunciava que cantaria La Gioconda, el 1978, i Aïda, a Salzburg, el 1979, sota la direcció de Herbert von Karajan. El juny, al costat de Mirella Freni, i dirigits per Karajan i per Franco Zeffirelli en la part escènica, La Bohème esdevé un èxit definitiu a Viena i ja se'l considera el successor de Giuseppe di Stefano, cantant un Rodolfo inoblidable. L'impacte de l'obra sobre el públic va ser tal, que en acabar la mateixa un llarg silenci va precedir els primers aplaudiments. Després va ser una ovació que va durar més de quaranta minuts i que no va aconseguir ser interrompuda pel teló metàl·lic.

Al costat de la la soprano Montserrat Caballé i el tenor Plácido Domingo, Carreras va ser elegit el 1977 per intervenir en les solemnitats líriques que es desenvoluparen al famós teatre de la Scala de Milà, amb motiu de la commemoració del bicentenari d'aquest coliseu, on interpretà Don Carlo dirigit per Claudio Abbado. A finals d'any torna a cantar al costat de Montserrat Caballé i Vicenç Sardinero per gravar Lucia di Lammermoor, dirigits per Jesús López Cobos. Acabà l'any al Liceu al costat d'Ileana Sinnone a La bohème.

El 27 de març de 1978 intervé a l'Alice Tully del Lincoln Center de Nova York en l'homenatge a Frederic Mompou al costat del mateix compositor i Alicia de Larrocha. Carreras va haver repetir l'última cançó, interpretada en català, enmig dels crits del públic que s'havia posat dempeus per aclamar els artistes. Tres dies després cantà Tosca al Metropolitan Opera de Nova York

La revista italiana Panorama, per a La discoteca ideal, elegeix Josep Carreras entre les seixanta millors veus líriques del moment. Concretament el defineix com un tenor amb un "timbre bellíssim, obert, clar que afronta la interpretació dels «Grans» italians, de Mercadante a Verdi".

En el Festival de Salzburg de l'any 1979, Josep Carreras figura en l'elenc d'Aïda sota la direcció de Herbert Von Karajan, al costat de Mirella Freni i Piero Cappuccilli. Grans panells fotogràfics amb el seu rostre es prodigaren a Lucerna, al costat dels corresponents a Karajan i dels principals protagonistes dels concerts a la sala Kunsthaus, en els llocs publicitaris dels carrers i en els aparadors. Anunciaven el Rèquiem de Verdi a les Setmanes Internacionals de Música de Lucerna.

A finals de març de 1979, Caballé i Carreras oferiren un recital a la Sala Pieyel de París, amb una primera part amb obres de Massenet, Donizetti i Giordano, i amb una segona i tercera parts en què interpretaren alternativament àries de Rossini, Verdi, Bellini i Puccini. A l'estiu canta La bohème a Viena. L'agost, amb Karajan, va rendir un homenatge al director Karl Böhm en el seu 85è aniversari. Carreras, per un desig explícit de homenatjat va cantar la cançó Granada.

Josep Carreras figurà entre els protagonistes del començament de la temporada d'òpera a Viena. Primer cantà el paper de Cavaradossi a Tosca i el dia següent havia de participar en la gran representació de la gala dedicada a la UNICEF. Finalment no fou així per culpa d'un malentès entre Carreras i Plácido Domingo. Aquest havia demanat que se li concedís una pausa àmplia entre les seves dues participacions i a causa d'aquests canvis en el programa Josep Carreras havia d'anticipar seva ària d'Andrea Chénier. Ningú l'havia informat, però, d'aquest canvi i per tant el cantant no estava preparat quan se li va comunicar que ja arribava el seu número. Carreras es va enfadar molt.

També fou l'Adamés d'Aïda al festival de Salzburg, una vegada més dirigit per Karajan. Al setembre de l'any següent torna a Viena com a Don José a Carmen, actuació que va ser gravada en disc i que va comptar amb la participació d'Agnes Baltsa i Katia Ricciarelli.

Carreras sempre troba a faltar Barcelona i la seva família. En aquells moments té un fill de sis anys, Albert, i una filla de tres mesos, Júlia. La seva dona no pot acompanyar-lo en els viatges perquè té cura dels fills. El cantant apreciava molt a Herbert von Karajan, com "la persona més important de la seva vida artística.

Anys esplendorosos

A finals de l'any 1979 torna a actuar al Liceu i ho torna a fer al costat de la Caballé a Andrea Chénier. Aprofita l'estada a Barcelona per actuar en un original concert en forma de marató lírica dedicat al Club Polimnia de Radio Peninsular. Entre altres cantants, l'acompanyaren Montserrat Caballé, Pedro Lavirgen, Vicenç Sardinero, Joan Pons, Enric Serra, Carme Hernández i Rosa Maria Isàs.

El 3 de juliol de 1980 actua en un concert extraordinari a la sala de l'Orfeó de Sants en motiu de la celebració de les noces d'or del B.I.M, un club de bàsquet del barri de Sants en el qual Carreras havia jugat en la seva formació juvenil, encara que només faci 1,70 m d'alçada. Un mes després, deu mil persones cridaren "Carreras, Carreras!" a l'uníson a la plaça del Duomo de Milà, al final del recital del tenor català amb el qual es van clausurar els festivals d'estiu d'aquesta ciutat. Josep Carreras va cantar durant dues hores amb només quinze minuts de pausa i en nombroses ocasions va ser interromput pels aplaudiments dels espectadors que omplien la plaça milanesa. Acompanyat al piano pel mestre Eduardo Muller, el públic no va deixar de cridar "Ets el més gran! i "Ets un Déu" i algunes dones van plorar durant el recital.

El tenor català, que ja va tenir una brillant actuació en els Festivals de Salzburg, va captivar de nou al públic vienès el 2 d'agost de 1980 en la inauguració de la temporada d'òpera. Carreras interpretà el paper d'Eduardo a l'òpera tràgica Lucia di Lammermoor. Tant Carreras, com el seu oponent femení Edita Gruberova, en el paper de Lucía, van arrencar espontanis aplaudiments de l'auditori, que van arribar al deliri després de les dues últimes escenes. El públic va aplaudir durant més de cinc minuts, cridant bravo, bravo, i interrompent l'escena final, després que Carreras va haver cantat en el cementiri l'ària lamentant la pèrdua de la seva estimada Lucía i cridant a la mort perquè cessés el seu dolor amorós. Un cop acabada la representació, el públic va romandre més de deu minuts assegut, aplaudint, i els artistes van haver d'efectuar nombroses sortides, que van haver de prolongar fins mitja hora perquè una part del respetabla seguia ovacionant especlalmente a la Gruberova i Carreras.

Com ja començava a ser habitual, per Nadal torna al Liceu, aquesta vegada per cantar La bohème al costat de Montserrat Caballé. Josep Carreras, des de la seva entrada, va posar a prova tot el seu poder vocal, aquest color calent, vibrant del seu timbre, la línia de la seva dicció que sempre sembla reflex de tensions temperamentals i d'una sincera emotivitat. A causa d'aquesta voluntat de donar-ho tot des d'un principi, en el primer acte no va semblar tan segur com en la resta de l'obra, encara que ja en la gelida manina va saber captivar i amb la Caballé van donar el do de pit final com és de reglament, amb valentia i precisió.

El febrer de 1981, Carreras va protagonitzar un incident a París, furiós perquè el públic el va xiular durant l'últim assaig general d'Un ballo in maschera, es va avançar cap als espectadors i els va obsequiar amb una gràfica botifarra, la notícia va apareixer a la revista Paris Match. El mes següent, a Niça, canta una vegada més al costat de la Caballé a l'òpera Andrea Chénier.

Al cim

El dia 20 del mes següent, Nova York es rendeix a la vetllada que els hi ofereixen dos il·lustres catalans: Montserrat Caballé i Josep Carreras. En un programa compost per àries de Bellini, Donizetti i Rossini en la seva primera part, la Caballé es va mostrar un cop més propietària de tots els seus registres, prodigant-los generosament en la interpretació de cadascuna de les seves peces memorables. En alguna ocasió juntament amb el tenor Josep Carreras, va mantenir també un altíssim nivell en duos d'òperes de l'època del bel canto. Carreras va demostrar tenir una de les veus més belles del món i el perquè Karajan el va elegir per diverses i brillants temporades. En aquell moment, Carreras posseeix una rica varietat, un to alt que arriba als núvols i una modulació, un fraseig impecables, i que en la seva interpretació de La partida va demostrar un gust i un talent exquisits. Va arribar a demostrar el seu mestratge de gran cantant de la escena operística, i quan en els bisos va haver de desplegar el seu repertori, va oferir una bella versió de la melancòlica i dolça cançó italiana Catari. A la segona part, la sala del Metropolitan semblava que s'ensorrava amb les ovacions. Estava dedicada a la sarsuela, amb pàgines de Caballero. Jiménez, Chapí, Sorozábal i Guerrero. Carreras es va lluir sobiranament en la interpretació de pàgines musicals que arribaven a valors fins llavors desconeguts. Un gran talent musical i una veu preciosa en la interpretació per ambdós del duo final del primer acte de La bohème.

El desembre cantà una Bohème, en una producció de Franco Zeffirelli, al Metropolitan de Nova York. Després participà en el tradicional festival nadalenc de cors de la catedral de Sant Patrici. La veu de tenor va ressonar a les àmplies naus de la catedral amb l'Avemaria de Schubert, i Bless this house de May Brahe.

El febrer de 1982 va actuar tres vegades al Liceu. L'11, en un concert novament al costat de Montserrat Caballé i sota la direcció del mestre Daniel Lipton, el 16 a Lucia di Lammermoor i el 18 a L'elisir d'amore. El primer es desenvolupà en un ambient d'adhesió incondicional als cantants, en un deliri col·lectiu d'ovacions generosíssimes i una cridòria ensordidora, amb un final de sessió gairebé d'infart.

L'1 de març, les ovacions provenien de La Scala de Milà. Carreras va aparèixer a l'escenari amb una veu potentíssima, lluint la barba que s'havia deixat créixer per interpretar La bohème, per cantar romances de saló, cançons de folklore ibèric i napolità, i àries d'òpera. L'èxit va ser tan clamorós que va regalar al públic gairebé una hora de programa. En aquesta segona part es va poder observar com la seva veu estava ja ben temperada i les notes obtenien un gran perfecció.

Amb Montserrat Caballé, la mezzo Elena Obraztsova i el baríton Leo Nucci, va inaugurar la temporada 1982-1983 del Liceu amb Don Carlo.

Giuseppe Di Stefano afirma en una entrevista del 1983 que Josep Carreras és el seu substitut perquè està dotat al màxim i és un cantant complet.

Montserrat Caballé i Josep Carreras cantaren l'òpera Andrea Chénier partir del 8 de juny al teatre de la Zarzuela de Madrid.

La lluita contra la malaltia

El 1987, mentre estava al cim de la seva carrera, els metges li van diagnosticar una leucèmia aguda, deixant-li una oportunitat sobre deu de supervivència. Aquesta malaltia va interrompre la seva carrera de cantant durant més d'un any.

Des de 1988 presideix la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia establerta a Barcelona i amb seus als Estats Units, Suïssa i Alemanya. Aquesta Fundació és avui, sens dubte, una de les seves prioritats més importants, i la raó per la qual segueix donant una seixantena de concerts cada any malgrat una lleugera transformació de la seva veu.

Després de la seva recuperació, una de les primeres persones que el va anar a veure fou el gran director austríac Herbert von Karajan, un músic amb qui tenia una afinitat gairebé instintiva. Carreras havia dit:

«

Karajan et fa sentir com si fos el teu pare, dirigint-te només a tu.

»

Havien col·laborat durant una dècada en teatres i en enregistraments i ara el volia ajudar. D'aquesta manera, refeia la seva carrera i retornava gradualment als escenaris així com a l'estudi.

En una entrevista breu abans de la seva mort el 1989, Karajan deia de Carreras:

«

Si tingués l'aparell aquí us posaria el vídeo del Rèquiem de Verdi. Caruso cantava l'Ingemisco millor?, ho dubto. Ha tingut aquesta malaltia terrible, però està ple d'esperança. Segons el que m'ha dit ha sigut una experiència terrible, però ara ha posat en marxa la seva Fundació per a ajudar altres víctimes, i això és una gran alegria per a ell. És una persona adorable, i com que encara és jove, tots nosaltres esperem que ara farà una nova carrera.

»

Retorn als escenaris

Josep Carreras al Royal Albert Hall el 2001

T'estimo de Grieg, en versió catalana, va ser la peça amb què Carreras es va retrobar amb el seu públic, en el multitudinari concert a l'avinguda Lluís Companys, el 1988 un cop superat el tràngol de la malaltia.

El 1990, centenars de milions de teleespectadors del món sencer van poder veure i sentir Els Tres Tenors al concert per a l'obertura de la Copa del món de futbol a Roma. Aquest concert, destinat a recollir fons per a la Fundació Carreras, va ser també l'ocasió del retrobament solemne entre el tenor i els seus dos amics Luciano Pavarotti i Plácido Domingo.

Després, va restringir les seves actuacions escèniques a una o dues produccions anuals, a part dels recitals benèfics per la seva fundació.

Josep Carreras amb un ex-pacient de leucèmia, durant la presentació de la campanya de sensibilització de 2009.

A més a més de l'art líric (el bel canto), Carreras s'ha introduït també en gèneres jutjats menors, tals com la sarsuela. Ha participat igualment, en escena com en estudi, a la comèdia musical West Side Story.

El 2008, Josep Carreras celebrà amb un recital triomfal i carregat d'emocions, tant a l'escenari com a la sala, el 50è aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu. Els aplaudiments varen durar una hora.

El maig de 2009, el tenor barceloní va anunciar que donava per acabada la seva carrera a l'òpera per les exigències físiques d'aquests papers i va assegurar que limitaria les seves actuacions a recitals en els quals se sentia més còmode. El mateix mes fou guardonat amb un premi a tota una vida en els premis Classical Brits de música clàssica, a l'auditori Royal Albert Hall de Londres. A l'acte hi assistí Plácido Domingo, qui al costat de Carreras i Pavarotti ostenten l'honor d'haver participat en el disc més venut de la història de la música clàssica.

Homenatges

Josep Carreras rep de l'alcalde de Buenos Aires, Mauricio Macri, el pergamí de visitant il·lustre de la ciutat al Teatro Colón (2009)

El 17 de juny de 2008, Josep Carreras celebra amb un recital el 50 aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu. Carreras féu un repertori variat, tot i que amb accent bàsicament italià, que anava de les arie antiche barroques a les napolitanes passant per les melodies de saló, un parell de peces llatinoamericanes i dos exemples d'Eduard Toldrà.

El recital es complementà amb una emotiva exposició al Foyer que fa un recorregut per la vida artística del tenor. 30 banderoles amb més de 700 fotos, 6 audiovisuals, vestits d'òperes, cartells d'actuacions a la Scala, l'Staatsoper de Viena i el Bolxoi, 170 portades de discos, premsa, una foto espectacular del tenor feta per Annie Leibowitz, i un camerino que ensenya detalls sensibles de la humanitat de l'artista, on hi ha des de maquillatge a pastilles Caruso i les habituals Valda, un inhalador, un diploma de l'Orfeó de Sants al costat de diversos discos d'or, imatges dels Tres Tenors, fotos jugant a futbol amb Plácido Domingo o amb l'actor Walter Matthau i una carta de Frank Sinatra agraint-li la seva interpretació de My Way. Tot i que Carreras ha interpretat fins a 26 personatges al Liceu, els debuts del tenor al Liceu van ser tres, i així s'estructurà l'exposició: la infantesa, el tenor professional i el tercer debut, el 6 de novembre de 1988. "Després d'onze mesos a l'hospital pujar a l'escenari i cantar va ser un moment molt especial, com també el 1994 quan, després del foc, a les Rambles es feien les miniactuacions els dissabtes".

Annex al Conservatori de Vila-seca, hi ha l'Auditori que porta el seu nom.

Carreras i Catalunya

El futbol és una de les seves debilitats. Culer de tota la vida, Carreras freqüenta el Camp Nou per veure jugar el Barça. Quan està de viatge, el seu fill gran, Albert, el truca per telèfon els diumenges a la nit per informar dels resultats de la jornada.

Josep Carreras mostra per primera vegada el seu independentisme de forma desacomplexada quan apareix el 29 de novembre de 2009 en una retransmissió en directe de GolTV al Camp Nou, el dia del Barça-Madrid, i de forma espontània crida una cosa que sent profundament "Visca Catalunya lliure!".

Premis

Ha obtingut nombrosos premis i distincions tant nacionals com internacionals:

• Emmy de l'Academy of Television Arts and Sciences dels Estats Units.
• Grand Prix du Disque de l'Academia de París.
• Premi Luigi Illica.
• Premi Grammy el 1990 a la millor interpretació vocal clàssica, juntament amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, per la seva interpretació de l'àlbum Els Tres Tenors.
• Premi Sir Laurence Olivier.
• Membre Honorari de la London Royal Academy of Music, entre d'altres.
• Premi Príncep d'Astúries de les Arts de 1991, juntament amb Victòria dels Àngels, Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Pilar Lorengar, Alfredo Kraus i Plácido Domingo.
• Premi Echo Klassik al conjunt de la seva obra, concedit el 2008 per la Deutsche Phono-Akademie.

Ha rebut les següents Medalles d'Or:

• Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu (2009)
• del New York Spanish Institute,
• de la ciutat de Viena,
• de Belles Arts atorgada per Sa Majestat el Rei d'Espanya (1985),
• de la ciutat de Barcelona,
• Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO i va rebre l'Albert Schweitzer Music Award.

Interpretacions

La següent relació inclou les òperes interpretades per Josep Carreras. S'assenyala el paper només en el cas de que no sigui el del primer tenor.

Any	Data	Lloc	Teatre	Paper	Òpera	Compositor	Director	Altres cantants
1958	3 de gener	Barcelona	Gran Teatre del Liceu	Trujaman	El Retablo de Maese Pedro	Manuel de Falla	Josep Iturbi	Manuel Ausensi, Josep Maria Escolà
1959	1 de gener	Barcelona	Gran Teatre del Liceu	L'infant	Amunt!	Joan Altisent	Nino Verchi	Lina Richarte, Lolita Torrentó, Augusto Vicentini, Miguel Aguerri
1959	17 de novembre	Barcelona	Gran Teatre del Liceu	Un nen	La bohème	Giacomo Puccini	Armando La Rosa Parodi	Renata Tebaldi, Gianni Raimondi, Josep Simorra, Giuditta Mazzoleni, Agostino Ferrin, Joan Rico, Alfredo Mariotti, Josep Torruella
1970	8 de gener	Barcelona	Gran Teatre del Liceu	Flavio	Norma	Vincenzo Bellini	Carlo Felice Cillario	Montserrat Caballé, Fiorenza Cossotto, Bruno Prevedi, Ivo Vinco
1970	4 de febrer	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		Nabucco	Giuseppe Verdi	Ottavio Ziino	Emma Renzi, Alicia Maraslián, Bonaldo Giaiotti, Cornell MacNeil
1970	28 de maig	Barcelona	Palau de la Música Catalana	Paco	La vida breve	Manuel de Falla	Rafael Frühbeck	Enriqueta Tarrés, Inés Rivadeneira, Josep Simorra
1970	19 d'agost	Sant Sebastià		Arturo	Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	Rafael Frühbeck	Cristina Deutekom, Alfredo Kraus, Antonio Blancas, Raimund Herinc
1970	19 de desembre	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		Lucrezia Borgia	Gaetano Donizetti	Reynald Giovaninetti	Montserrat Caballé, Roger Soyer, Jane Berbie, Horacio Yadisernia
1971	20 de gener	Barcelona	Gran Teatre del Liceu	Siebel	Faust	Charles Gounod	Ottavio Ziino	Mirella Freni, Michele Molese, Christian Du Plessis, Roger Soyer
1971	abril	París		Oronte	I lombardi	Giuseppe Verdi
1971	26 de juny	Madrid	Teatro de la Zarzuela		Maruxa	Amadeu Vives	Enrique García Asensio	Angeles Chamorro, Antonio Blancas, Esteban Astarloa, María Orán
1971	18 de juliol	Londres	Royal Festival Hall	Roberto Conte di Leicester	Maria Stuarda	Gaetano Donizetti	Manuel Asensio	Montserrat Caballé, Verrett, Sage, Howell, Kemp
1971	14 de novembre	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		Rigoletto	Giuseppe Verdi	Ino Savini	Cornell MacNeil, Carlo Bergonzi, Eileen Schelle, Harry Dworchak, Joyce Blackham, Harry Dworchak, Enric Serra
1971		Maó		Edgardo di Ravenswood	Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti
1971		Saragossa			Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti
1971		Praga		Alfredo Germont	La traviata	Giuseppe Verdi
1971		Tenerife		Il Duca di Mantova	Rigoletto	Giuseppe Verdi
1971		París			Lucrezia Borgia	Gaetano Donizetti
1972	12 de gener	Parma	Teatro Regio di Parma	Rodolfo	La bohème	Giacomo Puccini	Nino Bonavolontà	Katia Ricciarelli, Colla, Tortura, Berselini
1972	24 de gener	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		Luisa Miller	Giuseppe Verdi		Montserrat Caballé, Adolfo Camozzo, Joyce Blackham, Peter Glossop
1972	15 de març	Nova York	New York City Opera		Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Giuseppe Morelli	Nancy Shade, John Darrenkamp, Kay Creed
1972	26 de març	París	Sala Pleyel		Maria Stuarda	Gaetano Donizetti	Nello Santi	Montserrat Caballé, Michele Vilma, Enric Serra, Maurizio Mazzieri
1972	2 de maig	Londres	Royal Festival Hall		Mefistofele	Arrigo Boito	Anton Guadagno	Carol Neblett, Cesare Siepi
1972	13 de maig	Barcelona	Palau de la Música Catalana		El giravolt de maig	Eduard Toldrà	Antoni Ros Marbà	Montserrat Alavedra, Anna Ricci, Raimon Torres
1972	10 de juliol	Londres	Royal Festival Hall		Caterina Cornaro	Gaetano Donizetti	Carlo Felice Cillario	Montserrat Caballé, Enric Serra, Maurizio Mazzieri
1972	16 de juliol	París			Lucrezia Borgia	Gaetano Donizetti	Pierre-Michel LeConte	Vasso Papantoniou, José van Dam, Cora Canne-Meijer
1972	9 d'agost	La Corunya			La bohème	Giacomo Puccini	Eugenio M. Marco	Ángeles Chamorro, Vicenç Sardinero, Enric Serra
1972	13 d'agost	La Corunya			La traviata	Giuseppe Verdi	Eugenio M. Marco	Josefina Arregui, Vicenç Sardinero
1972	9 de setembre	Los Angeles	Hollywood Bowl		Rigoletto	Giuseppe Verdi	James Levine	Carol Neblett, Louis Quilico
1972	21 de setembre	Nova York	New York City Opera		La traviata	Giuseppe Verdi	Charles Wendelken-Wilson	Maralin Niska, Deborah Kieffer, Thomas Jamerson
1972	28 de setembre	Nova York	New York City Opera		Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Giuseppe Morelli	Nancy Shade, John Darrenkamp, Kay Creed
1972	30 de setembre	Nova York	New York City Opera		La bohème	Giacomo Puccini	Giuseppe Morelli	Nancy Shade, Elizabeth Carron, Richard Stilwell
1972	8 d'octubre	Nova York	New York City Opera		Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	Ross Reimueller	Patricia Brooks, Richard Fredricks, Robert Hale
1972	31 d'octubre	Nova York	Alice Tully Hall		La Pietra del Paragone	Gioacchino Rossini	Newell Jenkins	Beverly Wolff, Elaine Bonazzi, Anne Elgar, John Reardon
1972	16 de juliol	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		Adriana Lecouvreur	Francesco Cilea	Gianfranco Masini	Montserrat Caballé, Bianca Berini, Attilio D'Orazi, Orazio Mori
1972	7 de desembre	Nova York	Carnegie Hall		I Lombardi	Giuseppe Verdi	Eve Queler	Renata Scotto, Paul Plishka
1972	26 de desembre	Parma	Teatro Regio		Un ballo in maschera	Giuseppe Verdi	Giuseppe Patané	Ghena Dimitrova, Piero Cappuccilli, Mirna Pecile
1973	10 de febrer	Reggio Emilia	Teatro Municipale di Reggio Emilia		Un ballo in maschera	Giuseppe Verdi	Paolo Peloso	Antonietta Stella, Vicenç Sardinero
1973	24 de febrer	Nova York	New York City Opera		Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	Ross Reimueller	Patricia Brooks, Richard Fredricks, Spiro Malas
1973	3 de març	Nova York	New York City Opera		Rigoletto	Giuseppe Verdi	Julius Rudel	Vasile Martinoiu, Patricia Wise, Susanne Marsee
1973	9 de març	Nova York	New York City Opera		Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Charles Wendelken-Wilson	Maralin Niska, Deborah Kieffer, Thomas Jamerson
1973	11 de març	Nova York	New York City Opera		La traviata	Giuseppe Verdi	Charles Wendelken-Wilson	Patricia Brooks, Seymour Schwartzman, William Ledbetter
1973	23 de març	Marsella			L'elisir d'amore	Gaetano Donizetti	Gianfranco Rivoli	Isabella Stramaglia, Paolo Montarsolo
1973	7 d'abril	Nova York	New York City Opera		Tosca	Giacomo Puccini	Christopher Keene	Eileen Schauler, Richard Fredricks, James Billings
1973	13 d'abril	Filadèlfia	Philadelphia Lyric Opera		La traviata	Giuseppe Verdi	Anton Guadagno	Montserrat Caballé, Nicola Mitic, Judith Alban-Wilk
1973	22 d'abril	Nova York	New York City Opera		Rigoletto	Giuseppe Verdi	Julius Rudel	Patricia Wise, Louis Quilico, Margaret Yauger
1973	28 d'abril	Nova York	New York City Opera		Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	Charles Wendelken-Wilson	Patricia Brooks, David Clatworthy, Robert Hale
1973	28 de juny	Torí			Beatrice di Tenda	Vincenzo Bellini	Franco Mannino	Ángeles Gulin, Elena Zilio, Renato Bruson
1973	22 de juliol	Buenos Aires			La traviata	Giuseppe Verdi	Juan Emilio Martini	Gian-Piero Mastromei
1973	18 de setembre	Tòquio			La traviata	Giuseppe Verdi	Nino Verchi	Renata Scotto, Sesto Bruscantini
1973	17 d'octubre	Nova York	New York City Opera		La bohème	Giacomo Puccini		Maralin Niska, Andrea Bayard, Dominic Cossa
1973	13 de novembre	San Francisco	New York City Opera		La bohème	Giacomo Puccini	Jean Périsson	Teresa Stratas, Bruce Yarnell, Ariel Bybee, Timothy Nolen
1973	6 de desembre	Barcelona	Gran Teatre del Liceu		La traviata	Giuseppe Verdi	Gianfranco Masini	Montserrat Caballé, Vicenç Sardinero
1973	23 de desembre	Parma	Teatro Regio di Parma		I lombardi	Giuseppe Verdi	Carlo Felice Cillario	Renata Scotto, Maurizio Mazzieri, Bernardino Trotta
1974	10 de gener	Londres			Madama Butterfly	Giacomo Puccini	Gaetano Delogu	Yasuko Hayashi, Delme Bryn-Jones, Noreen Berry
1974	28 de gener	Viena			Rigoletto	Giuseppe Verdi	Walter Weller	Reri Grist, Bruno Pola
1974	22 de febrer	Nova York	New York City Opera		La bohème	Giacomo Puccini	Giuseppe Morelli	Patricia Brooks
1974	24 de febrer	Nova York	New York City Opera		Tosca	Giacomo Puccini	Giuseppe Morelli	Eileen Schauler, Vern Shinall, James Billings
1974	16 de març	Londres	Covent Garden		La traviata	Giuseppe Verdi	John Pritchard	Ileana Cotrubas
1974	31 de març	Munic			Tosca	Giacomo Puccini	Jesús López Cobos	Marina Krilovici, Kostas Paskalis
1974	15 d'abril	Londres			La traviata	Giuseppe Verdi	John Pritchard	Ileana Cotrubas, Victor Braun
1974	1 de maig	Washington	New York City Opera		Lucia di Lammermoor	Gaetano Donizetti	Ross Reimueller	Ruth Welting, Pablo Elvira, Robert Hale
1974	11 de maig	Karlsruhe			La bohème	Giacomo Puccini	Nino Verchi	Katia Ricciarelli

• 1974, Berlín : Viscardo di Benvento, a Il giuramento, de Saverio Mercadante
• 1974, Torí : a la Messe de Requiem, de Giuseppe Verdi
• 1975, Milà La Scala : Riccardo, a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi
• 1975, Torí : Gaston, a Jerusalem, de Giuseppe Verdi
• 1977, Ais de Provença : Roberto Devereux, a Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti
• 1977, Milà : Don Carlo, a Don Carlos, de Giuseppe Verdi
• 1978, Hamburg : Ein Sänger, a Der Rosenkavalier, de Richard Strauss
• 1978, Milà : Don Alvaro, a La forza del destino de Giuseppe Verdi
• 1978, San Francisco : Werther, a Werther, de Jules Massenet
• 1979, Barcelona : André Chénier, a Andrea Chénier, d'Umberto Giordano
• 1979, Gènova : Enzo Grimaldo, a La Gioconda, d'Amilcare Ponchielli
• 1979, Salzburg : Radamès, a Aïda, de Giuseppe Verdi
• 1981, Viena : Éléazar, a La Juive, de Jacques Fromental Halévy
• 1982, Madrid : Don José, a Carmen, de Georges Bizet
• 1983, Barcelona : Roméo, a Roméo et Juliette, de Charles Gounod
• 1983, Barcelona : Jean, a Hérodiade, de Jules Massenet
• 1983, Londres : Manrico, a Il trovatore, de Giuseppe Verdi
• 1983, Viena : Calaf, a Turandot, de Giacomo Puccini
• 1984, Viena : Gabriele Adorno, a Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi
• 1986, Madrid : Canio, a I Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo
• 1986, Viena : Poliuto, a Poliuto, de Gaetano Donizetti
• 1989, Barcelona : Cristobal, a Cristobal Colon, de Leonardo Balada
• 1989, Mèrida : Giasone, a Medea, de Luigi Cherubini
• 1990, Peralada : Samson, a Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns
• 1992, Zuric : Il Conte Loris Ipanoff, a Fedora, d'Umberto Giordano
• 1993, Londres : Stiffelio, a Stiffelio, de Giuseppe Verdi
• 1998, Zuric :Sly, d'Ermanno Wolf-Ferrari
• 2004, Barcelona : Recital amb Lluís Llach : Junts amb cançons tradicionals i de Lluís Llach. Se n'ha editat un disc.

Llista no exhaustiva.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Carreras i Coll

• Web oficial de Josep Carreras
• Fundació Josep Carreras contra la leucèmia
• Biografia a Històries de l'òpera. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier