La traviata

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'esgarriada
Cartell de La traviata per la seva estrena
Cartell de La traviata per la seva estrena
Títol original: La traviata
Llengua original: Italià
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Francesco Maria Piave
Font literària: La dama de les camèlies de Alexandre Dumas, fill
Actes: tres
Estrena: 6 de març de 1853
Teatre: Teatro La Fenice de Venècia
Estrena al Liceu: 25 d'octubre de 1855
Personatges:
  • Violetta Valery, cortesana (soprano)
  • Flora Bervoix, la seva amiga (mezzosoprano)
  • Gastone, vescomte de Letorières i admirador de Violetta (tenor)
  • Barone Douphol, amic i admirador de Violetta (baríton)
  • Marchese D'Obigny, amic i admirador de Violetta (baix)
  • Alfredo Germont, enamorat de Violetta (tenor)
  • Giorgio Germont, pare d'Alfredo (baríton)
  • Annina, servent de Violetta (soprano)
  • Dottor Grenvil, metge (baix)
  • Giuseppe, servent de Violetta (baix)
  • Un domestico di Flora (baix)
  • Un comissari (tenor)
  • Maschere (cor)

La traviata és una òpera en tres actes de Giuseppe Verdi basada en un llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en la novel·la d'Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies, publicada l'any 1848. Es va estrenar el 6 de març de 1853, al Teatro la Fenice de Venècia. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 25 d'octubre de 1855.

Violeta, una cortesana famosa a París, ho abandona tot per anar amb el seu amor Alfredo. Però la germana d'Alfredo no podrà casar-se si Alfredo viu amb Violeta. El senyor Germont, pare d'Alfredo, és l'encarregat de fer-ho saber a Violeta, que abandona Alfredo. Finalment, Violeta, malalta de tuberculosi, rep la visita d'Alfredo i del senyor Germont, que reconeix el seu error. Violeta mor entre els seus éssers estimats.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Piave i Verdi volien seguir a Dumas donant-li a l'òpera una ambientació contemporània, però les autoritats de la Fenice varen insistir en que s'ambientés en el passat, al voltant del segle XVIII. No va ser fins a la dècada de 1880 que es van respectar els desitjos originals del compositor i del llibretista i es van representar produccions "realistes".[1]

Amb La traviata, Verdi va assolir un estil madur, amb més profunditat en la descripció dels personatges, major solidesa en les construccions dramàtiques, i una orquestra més important i rica.

És una obra atípica dins de la producció de Verdi pel seu caràcter realista. No es refereix a grans fets històrics, com Nabucco, ni està basada en tragèdies com Macbeth, sinó que és un drama psicològic de caràcter intimista. Va ser la primera òpera en la qual els actors van usar vestits contemporanis de l'època (smoking i vestits llargs de dama a la manera francesa o anglesa) ja que fins a aquest moment, les òperes sempre usaven vestits històrics, corresponent a segles passats o altres civilitzacions (tal com va passar a Aïda on usaven robes de l'antic Egipte, Nabucco l'antic Israel o Rigoletto que evocava al segle XVI del nord d'Itàlia).

Representacions[modifica | modifica el codi]

Fanny Salvini-Donatelli, la primera Violetta

Va ser estrenada, sense èxit, al teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. El públic es va burlar de la representació diverses vegades, dirigint les seves burles en el rol de la soprano Fanny Salvini-Donatelli com a Violetta. La soprano, encara que una cantant aclamada, va ser considerada massa vella (amb 38 anys) i amb el seu sobrepès que no encaixava amb el paper dramàtic de la protagonista que mor de tuberculosi. Verdi havia intentat prèviament, sense èxit, convèncer el gerent de La Fenice per donar el paper a una dona més jove. Malgrat tot, el primer acte va trobar l'aplaudiment al final. Però en el segon acte, el públic va començar a tornar-se en contra de la representació, especialment després de cantar el baríton (Felice Varesi) i el tenor (Lodovico Graziani). Al final de l'òpera, el públic va començar a riure en comptes d'apreciar el final tràgic. El dia després, Verdi va escriure al seu amic Emanuele Muzio el que avui s'ha convertit potser en la seva carta més famosa: "La Traviata d'ahir a la nit un fracàs. ¿Error meu o dels cantants? El temps ho dirà."[2]

Després d'algunes revisions entre 1853 i el maig de 1854, que afectaren principalment als actes II i III, l'òpera es va representar de nou a Venècia, aquesta vegada al Teatro San Benedetto. Aquesta representació va ser un èxit de crítica, en bona mesura, pel retrat de Violetta fet per Maria Spezia-Aldighieri. Es va estrenar a Barcelona el 25 d'octubre de 1855, al Gran Teatre del Liceu. El 24 de maig de 1856 la versió revisada va ser presentada al Her Majesty's Theatre de Londres i la va seguir el 3 de desembre d'aquell any la seva estrena a Nova York.

Des de llavors, la seva popularitat ha estat constant i s'ha mantingut en el repertori fins a l'actualitat. La traviata segueix sent molt important, dins el repertori operístic estàndard i apareix com la primera en la llista d'òperes més representades a tot el món per al període 2007-2012.[3]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Vestit de Violetta per a l'estrena

París i els seus voltants, a mitjan segle XIX. Violetta Valéry, cèlebre cortesana, ofereix una festa en el saló de casa seva a París. El comte Gastone es presenta amb el seu amic Alfredo Germont, un jove noble que fa temps que està enamorat de Violetta. Mentre passegen pel saló, Gastone explica a Violetta que Alfredo la vol, i que, quan estava malalta, acudia cada dia a casa seva per interessar-se per la seva salut. Alfredo se'ls uneix i confirma les paraules de Gastone. El baró Douphol, actual amant de Violetta, s'espera per acompanyar-la al saló, on li demanen que faci un brindis. Ell es nega a fer-lo i llavors és Alfredo qui convida els presents a alçar les copes.

Els convidats es traslladen a l'habitació del costat on s'escolta l'orquestra de ball. Violetta se sent marejada i demana als seus amics que vagin davant i que la deixin descansar fins que es recuperi. Alfredo entra i es mostra preocupat per la seva delicada salut. Després li declara el seu amor. Al principi Violetta el rebutja. No obstant això, hi ha alguna cosa en Alfredo que la commou. Quan el jove està a punt d'anar-se'n, ella li regala una flor perquè ell torni quan estigui pansida, ell l’estreny i diu que demà I ella promet tornar a veure'l l'endemà.

Els convidats se'n van. Ja a soles, Violetta, acostumada a gaudir de la vida amb llibertat i sense lligaments, es pregunta si l'atractiu pretendent que acaba de conèixer podria ser l'amor de la seva vida. Fora d'escena se sent la veu d'Alfredo que canta a l'amor, mentre ella canta a la llibertat (Sempre libera!)

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

Tres mesos més tard, Alfredo i Violetta conviuen en una tranquil·la casa de camp als afores de París. Violetta està enamorada i ha abandonat totalment la seva vida anterior. Alfredo, a soles, medita feliç sobre l'amor que els uneix. Arriba Annina, la criada, que comenta a Alfredo que acaba de vendre a París una gran part de les pertinences de Violetta per a poder costejar la retirada vida en el camp. Alfredo, sorprès, se'n va immediatament cap a París per a ocupar-se personalment de l'assumpte. Violetta torna a casa i rep una invitació de la seva amiga Flora per a una festa a París aquella mateixa nit. Un criat anuncia una visita. És el pare d'Alfredo, Giorgio Germont, que demana a la dama que trenqui la relació amb el seu fill, ja que la mala reputació de Violetta amenaça el compromís de la seva filla amb un jove de bona família. Amb gran remordiment i horroritzada, accedeix a la cruel petició de Germont. Aquest, en un gest de gratitud pel seu sacrifici i admirat per la noblesa de la dama, la besa al front i ella es queda plorant. Violetta dóna a Annina una nota dirigida a Flora en què accepta la invitació a la festa. Es disposa a escriure una carta a Alfredo. Aquest apareix i ella amb penes i treballs pot controlar la tristor. Li parla repetidament del seu amor incondicional i s'acomiada d'ell sense explicacions amb la celebre frase Amami Alfredo!. Abans d'anar-se'n cap a París, Violetta entrega al seu criat la carta que ha redactat per a Alfredo. Quan aquest la llegeix se sent defallir. Germont apareix en aquell instant i tracta de consolar el seu fill. Però Alfredo sospita que el baró està darrere d'aquesta separació, ja que la invitació a la festa de Flora que troba damunt de la taula del despatx així li ho confirma. Enfurismat, decideix acudir aquella nit a la festa. Germont intenta aturar-lo però Alfredo se'n va.

Quadre II[modifica | modifica el codi]

A la festa, el marquès d'Obigny explica a Flora que Violetta i Alfredo s'han separat. L'amfitriona crida els artistes perquè entretinguin els convidats. Gastone i els seus amics s'uneixen als toreros i canten. Violetta arriba amb el baró Douphol. S'adonen de la presència d'Alfredo a la taula de jocs. Quan els veu, clama que s'emportarà Violetta a la seva casa. Molest pels comentaris d'Alfredo -aquesta nit afortunat en el joc-, el baró s'asseu a jugar amb ell. Alfredo guanya un bon grapat de diners en les apostes. Flora anuncia que el sopar està preparat.

Mentrestant tots surten de la sala, Violetta convida Alfredo a abandonar la festa, ja que té por que la ira del baró el porti a reptar-lo a un duel. Aquesta malinterpreta la seva preocupació i li demana que admeti que està enamorada del baró. Ella ho reconeix amb gran pesar. Alfredo, furiós, fa vindre els convidats perquè siguin testimonis del que ha de dir. Humilia i denuncia Violetta públicament i llança els diners que ha guanyat als seus peus com a símbol vergonyós de deute que ha quedat saldat.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Habitació solitària de la casa de Violetta a París. El doctor Grenvil anuncia a Annina que Violetta no viurà molt més, ja que ha empitjorat a causa de la tuberculosi. Sola a l'habitació, en la misèria, Violetta llegeix una carta en què Germont li fa saber que el baró només va sortir ferit del duel amb Alfredo. També la consola contant-li en la missiva que ha informat el seu fill del sacrifici que ella ha fet per ell i per la seva germana, i que envia Alfredo a veure-la immediatament per a demanar-li perdó. No obstant això, Violetta sap que és massa tard.Annina entra en la desolada habitació per a anunciar l'arribada d'Alfredo.

Els amants es retroben i Alfredo suggereix anar-se'n de París. Però ella sap que el temps se li acaba. El pare d'Alfredo arriba amb el doctor i es lamenta pel que ha fet. Violetta mor als braços d'Alfredo.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. HOLDEN, Amanda (Ed.), The New Penguin Opera Guide, Nova York: Penguin Putnam, 2001, ISBN 0-140-29312-4
  2. KREHBIEL, Henry Edward, A Book of Operas: Their Histories, Their Plots and Their Music. Nova York, The Macmillan Company, 1909.
  3. Dades a operabase.com

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La traviata Modifica l'enllaç a Wikidata
Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)