Gioachino Rossini

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gioacchino Rossini)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Gioachino Rossini
Composer Rossini G 1865 by Carjat.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 29 de febrer de 1792
Pesaro, Itàlia
Defunció: 13 de novembre de 1868 (als 76 anys)
París, França

Obres destacades

Fites

Gioachino Rossini[1] (Pesaro, 29 de febrer de 1792París, 13 de novembre de 1868) va ser un compositor italià considerat una de les figures de l'òpera de la primera meitat del segle XIX. És recordat especialment per El barber de Sevilla, però la seva notorietat va més enllà perquè va rejovenir l'opera buffa i l'opera seria amb la seva passió per l'estil vocal virtuós conegut com el del bel canto.

La seva vida va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres crescendi. Va compondre trenta-nou òperes en dinou anys i en el cim de la seva popularitat, va abandonar la composició i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca. Fins a la seva jubilació el 1829, Rossini havia estat el compositor d'òpera més popular de la història.[2]

El cigne de Pesaro, com va ser conegut Rossini, va nàixer tres mesos després de la mort de Mozart i va imprimir al melodrama un estil que va fer època i que va influir en gran manera als operistes posteriors.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Casa natal de Rossini a Pesaro

Rossini va néixer en plena època de la Revolució Francesa, quan les tropes de la República gal·la havien penetrat i s'havien estés per moltes ciutats d'Itàlia. La seva família era d'extracció humil i es dedicava a la música: el seu pare, Giuseppe, de malnom «Vivazza» per la cordialitat i bon humor del personatge, era originari del poble romanyès de Lugo. Va arribar a Pesaro a finals de 1788, però no s'hi va establir de forma permanent fins al 1790, després d'una breu estada a Ferrara.[3] Era un fervent admirador de la Revolució Francesa i exercia les funcions de tubatore o trompetista de la banda local,[4] treball que compaginava amb el d'inspector d'escorxadors. La seva mare, Anna Guidarini, havia nascut a Urbino, filla d'un forner,[5] i era cantant d'òpera de segona línia[4] que, com que no sabia llegir partitures, havia de memoritzar els seus papers operístics. Anna es va quedar embarassada de Giuseppe i es van casar l'octubre de 1791, el nuvi tenia trenta-dos anys i la núvia vint.[6] Les presses es van fer evidents quan quatre mesos després va néixer Gioachino.[5] Va ser batejat el mateix dia del naixement i tingué dos nobles com a padrins, fet que demostra les bones relacions que el seu pare havia aconseguit. Gioachino sempre va sentir un gran afecte pels seus pares, morts el 1827 (la mare) i el 1839 (el pare).[6]

Anna Guidarini, la mare de Rossini. ca. 1790
Giuseppe Rossini, pare de Rossini ca. 1800

Els pares de Rossini li van transmetre la seva escassa formació musical, i a l'edat de sis anys va començar a tocar el triangle en el grup musical del seu pare. Les idees de llibertat i d'igualtat obertament entre la joventut local, i Giusseppe n'era un d'ells. Però els seus anhels aviat es van haver de calmar amb la restauració pontifícia i en ser acomiadat de l'ajuntament.[6] Els pares de Gioachino sentien una gran passió pel teatre musical, i Giuseppe va arribar a fer d'empresari i director d'orquestra la temporada 1798-1799 en la que Anna fou protagonista de l'òpera La capricciosa corretta de Vicent Martin i Soler, a Jesi.[7] No es tractava d'un esdeveniment de poca importància, ja que l'òpera inaugurava el teatre, i perquè era la primera vegada en què es veia una dona a sobre l'escenari, prohibides abans de la Revolució en els pobles petits.[6]

Quan Àustria va restaurar l'antic règim, el pare de Rossini va ser enviat a presó el 1799, on va romandre fins al juliol de 1800.[8] Durant el captiveri del pare, la mare, amb una bella veu de soprano, va ser capaç de començar la seva carrera com a cantant. Va cantar durant el període 1797-1808, amb un repertori exclusivament còmic, compost per una quinzena de rols. La gràcia de la persona i la seva veu va compensar la manca d'educació musical, el que li va permetre participar, fins i tot en el paper de primera dama, en obres de Cimarosa, Paisiello, Mayr, Fioravanti, Gazzaniga i Weigl.[5]

En tot aquest temps el petit Gioachino s'havia quedat a Pesaro sota la custòdia de la seva àvia i la seva tieta. Un frare franciscà va prendre la tasca d'ensenyar-li a llegir i escriure, i els principis de la música. Però pel poc control i pel caràcter animat del noi, es passava la major part del dia passejant per la ciutat i fent de les seves en la companyia dels seus amics.[5]

Giuseppe Rossini, després dels deu mesos de separació forçada, es va reunir amb la seva esposa i fill. No va poder, però, tornar a ocupar el lloc de trompeta pequè ja havia estat suprimida. Llavors, la parella va decidir emprendre una vida nòmada pels diversos teatres dels Estats Pontificis i portar Gioachino a Bolonya, on va estudiar amb tres sacerdots preceptors que li van ensenyar a llegir i escriure, aritmètica i llatí. Al mateix temps va rebre lliçons de clavicèmbal amb Giuseppe Prinetti de Novara.[9] Però Gioachino va continuar vivint la vida, aprofitant l'absència dels pares que estaven obligats per la seva professió a allunyar-se de Bolonya una bona part de l'any i que l'havien deixat en una pensió d'un botiguer. Quin profit va treure dels estudis literaris es mostra amb evidència a les seves cartes, exuberant d'esperit, però també plenes d'errors gramaticals i ortogràfics.[5] El 1801, a la temporada del carnaval i amb només nou anys, Gioachino tocà en la secció de violes de l'orquestra al Teatre della Fortuna de Fano, en una òpera cantada per la seva mare.[3]

Bolonya: primers estudis musicals[modifica | modifica el codi]

Gioachino Rossini pintat per un anònim

L'any següent, la família Rossini es desplaça a Lugo,[10] on s'envia Gioachino sota la tutela de Giuseppe Malerbi, qui li ensenyà el baix continu i composició.[3] Amb Malerbi, els estudis musicals van progressar ràpidament, aquesta vegada amb la plena col·laboració del noi. D'altra banda, a casa de Malerbi va poder escoltar per primera vegada la música de Haydn i Mozart, els dos grans clàssics que més endavant estudiaria a fons.[6]

L'estiu del 1804, mentre estava fent vacances a Conventello, prop de Ravenna, a casa del contrabaixista aficionat Agostino Triossi, va escriure Sei sonate a quattro.[3] Gioachino tenia molt bona veu. Des de molt jove va mostrar notables aptituds musicals. De la mà de la seva mare va poder accedir a multitud de representacions operístiques. En un espectacle a Imola del mateix 1804, també hi va actuar Gioachino, aquest cop com a cantant a duo amb la seva mare, que tenia, també, una veu sensible.[5] L'any següent actua com a Adolfo a Camilla ossia il sotterraneo de Ferdinando Paër, realitzat durant la temporada de tardor al Teatre del Corso, de Bolonya.[3] El mateix any, Anna va patir una infecció a la gola i va haver de retirar-se dels escenaris.

Plaça major de Bolonya

La família va decidir llavors establir-se definitivament a Bolonya.[6] Per al jove fou una decisió que va definir la seva activitat. A Bolonya, la segona ciutat dels Estats Pontificis, hi havia molta oferta operística, concertista i la música sacra era molt intensa. Amb tres teatres públics, el Comunale el del Corso i el Contavall, i la famosa Capilla de San Petronio.[6] Stendhal deia que Bolonya era la caserna general de la música a Itàlia.[11]

Retrat d'Isabella Colbran

Als catorze anys (1806) es va inscriure al Liceo Musicale de Bolonya, acabat de crear feia dos anys.[6] Allà va rebre classes de piano i violoncel de Vincenzo Cavedagna, i posteriorment contrapunt d'Angelo Tesei,[6] un alumne de Stanislao Mattei, que finalment també acabaria sent un dels seus professors més qualificats.[3] Al Liceo va estudiar intensament i amb passió les obres de Haydn i Mozart, fet que li va permetre millorar les seves nocions de llenguatge musical. Era l'únic lloc d'Itàlia on es podien trobar les partitures dels dos músics alemanys.[4] En aquesta època va ser anomenat «il tedeschino» - el petit alemany-. També és acceptat com a cantor a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, creada pel pare Martini, i allí coneix per primera vegada a Isabella Colbran,[3] cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contraurà matrimoni uns anys més tard i de la que se separarà el 1830.

Obres de joventut[modifica | modifica el codi]

Les classes van començar a donar els fruits, ja que en pocs mesos Rossini va estar en condicions de cantar a l'església com a veu blanca. Amb tretze anys es va convertir, també, en un excel·lent violinista, així com en lector i acompanyant amb instruments de teclat.[6] El mateix any d'entrar a l'Acadèmia, va compondre la seva primera òpera, Demetrio e Polibio, que no serà representada fins al 1812. Va començar a signar contractes com a director de cor i mestre de clavicèmbal per als diversos teatres de la regió. La seva carrera semblava orientar-se cap al cant i fins i tot va rebre classes del famós tenor retirat Matteo Babbini.[6]

El seu nom no apareix en els registres de les classes de violoncel, piano i contrapunt al Liceo de Bolonya des de mitjans de desembre de 1807 fins a mitjans de març 1808.[3] Està justificat perquè a la primavera és contractat com a primer clavicèmbal al teatre de Faenza, on el seu pare era el primer fiscorn. De fet, fins al 1811 continua en la funció de maestro al cembalo a diversos teatres.[12] Així, per exemple, és contractat com a primer clavicèmbal per a la temporada de Carnaval de 1809-1810 al Teatro Comunale de Ferrara i el Teatro Comunale de Bolonya.[3]

El 1808 és un any d'intens treball per al jove compositor que, a més d'escriure les dues obertures conegudes com Al Conventello i Obbligata a contrabasso, es presenta al públic per primera vegada l'11 d'agost al Liceo Musicale amb la cantata Il pinato d'armonia sulla morte di Orfeo sobre un text pel Pare Girolamo Ruggia. Escriu una Sinfonia a più strumenti obbligati i una Sinfonia concertata, el 28 d'agost per al concert de final de curs de lliurament de premis al Liceo. Escriu una Sinfonia a più strumenti obbligati i una Sinfonia concertata, el 28 d'agost per al concert de final de curs de lliurament de premis al Liceo. Els seus anys de Bolonya també són testimoni de veure la llum almenys dues obres sagrades: les misses de Ravenna i Milà (amb el nom dels llocs on van ser escrites o almenys trobades).[3]

A Bolonya també s'havia format en literatura. Havia fet classes amb l'escriptor Jacopo Landoni i va llegir i comentar la Divina comèdia, Orland furiós i Jerusalem alliberada.[6]

Venècia i la fama[modifica | modifica el codi]

Gioachino Rossini, de jove

El 1810, Rossini tot just havia deixat el Liceo, van arribar a Bolonya dos vells amics de la família: el compositor i director d'orquestra Giovanni Morandi i la seva esposa, la cantant Rosa Morelli coneguda com a Rosa Morandi i després anomenada el cigne de l'Òpera de París,[13] van recomanar a un empresari venecià de l'òpera, el marquès de Cavalli, el nom de Rossini per substituir un compositor que havia fallat.[6] Aquest va escriure amb tota celeritat la música per al llibret que Gaetano Rossi havia escrit també ràpidament. El Teatro San Moisè de Venècia va estrenar l'òpera bufa d'un sol acte: La cambiale di matrimonio el 3 de novembre de 1810 i el resultat no va ser espectacular, però sí bo: es va representar dotze vetllades i se'n va anar a Pàdua i Trieste. Morandi va cantar el paper principal. Venècia era una plaça entesa i als oients els hi va causar impressió algunes novetats, començant per la simfonia de l'obertura, una obra concertant que havia escrit l'any anterior per al Liceo, i que al seu torn serà utilitzat per Adelaide di Borgogna. Aquest recurs posa de manifest el que seria un costum rossinià, i que donaria peu a la seva fama de "mandrós". La veritat és que des del començament de la seva carrera, es va veure obligat a lluitar en contra del temps. D'altra banda, en la majoria de casos, la recuperació no constitueix una mera repetició sinó un mitjà per a ulteriors desenvolupaments.[6]

Marietta Marcolini, amb qui sembla que Rossini va tenir relacions íntimes

L'èxit va propiciar un nou contracte per escriure una nova òpera còmica, ara per al Teatro del Corso, de Bolonya. Als seus 18 anys, començava la seva carrera professional com a compositor d'òperes. En la temporada de tardor del 1811 al Teatro del Corso el contracta com a primer clavicèmbal i director de cor per Ser Marcantonio de Pavesi (21 de setembre), mentre que el seu dramma giocoso L'equivoco stravagante, en dos actes, es produeix sense èxit el 26 d'octubre, i és retirat després de la tercera actuació a causa de problemes de censura. Durant aquesta mateixa temporada també portà a terme de Ginevra di Scozia de Mayr i Quinto Fabio de Domenico Puccini Cinquè Fabio, en el qual va inserir una ària que ell mateix havia compost per a Marietta Marcolini. Durant l'assaig general d'aquesta última (8 de novembre) es va ficar en un altercat amb els coristes, als quals va amenaçar amb el seu bastó, i va acabar a la presó.[3]

Durant el transcurs de l'any 1812, cinc òperes van veure la llum (sis, si incloem Demetrio e Polibio, realitzat a Roma en el Teatro Valle al 18 de maig): tres òperes còmiques d'un acte donades al Teatro San Moisè de Venècia, L'inganno felice (8 de gener), La scala di seta (9 de maig) i L'occasione fa il ladro (24 de novembre). L'òpera L'inganno felice, considerada un parcial anticip del futur gènere semisero, per la confluència d'elements còmics i seriosos, li dona el primer autèntic èxit i el fa famós en un bon nombre de ciutats italianes.[6]

També compon la seva primera òpera seriosa, Ciro in Babilonia (Teatro Comunale de Ferrara, Temporada de Quaresma). Fou el primer verdader fiasco per al músic, segurament per les seves innovacions estilístiques. Malgrat la seva fama de conservador, Rossini innova constantment: ritme, melodia i sentiment, units a un pes més gran de l'orquestra. Els seus contemporanis no sempre els aprecien si els perceben.[6]

La primera òpera representada a La Scala de Milà fou una gran òpera còmica en dos actes titulada La pietra del paragone, amb llibret de Luigi Romanelli (26 de setembre), que amb l'enorme èxit que va arribar a tenir es va guanyar l'exempció del servei militar.[3] Aquesta òpera és des de llavors considerada pels crítics com la pedra de toc del geni rossinià. Va ser representada cinquanta-tres vegades, amb el públic que acudia de Parma, Piacenza i les principals ciutats llombardes. Es creu que la clau de l'èxit va ser l'actuació de la famosa contralt Marietta Marcolini, que ja havia cantat L'equivoco stravagante i Ciro in Babilonia. Es comentà també que entre ambdós hi ha haver una relació íntima. Després de l'èxit a La Scala i saltar a la fama, fou més cobejat per les dones. Segons explica Stendhal, una bonica dama llombarda hauria oblidat els seus deures d'esposa i prendre-li públicament el ja cèlebre música a la Marcolini. Maiietta va tornar a cantar com a prima donna en altres tres òperes rossinianes, el que fa suposar que va quedar en bons termes amb el compositor.[6]

La carrera de Rossini segueix consistent pel nord d'Itàlia: el fiasco clamorós d'Il signor Bruschino (Teatro San Moisè, Venècia, 27 de gener) està més que compensat poc després pels triomfs de Tancredi (Teatro La Fenice, Venècia, 6 de febrer) i L'italiana in Algeri (Teatro San Benedetto, Venècia, 22 de maig).[3] Potser el llenguatge instrumental, cada vegada més dens, va sorprendre al públic, així com l'expressió sentimental ja molt propera al Romanticisme. Els espectadors es varen posar segurament nerviosos ja des de l'obertura amb la novetat rítmica que ofereixen els violins picant sobre la llauna dels llums d'oli, actuant com a instrument de percussió. I en general, als venecians, els hi va poder disgustar el realisme còmic utilitzat per Rossini, amb uns personatges que representen una veritable sàtira de les costums de la vida burgesa de l'època.[6]

Tancredi, opera seria, no va compensar plenament els contratemps que Rossini va haver de suportar. Malgrat el dramatisme del tema, el compositor va transformar la història a través de la música, convertint-la en una fabula bucòlica i amorosa. Marca un punt d'inflexió en la seva carrera: en efecte, Rossini abandona els llargs recitatius tradicionalment utilitzats en l'òpera seria en profit d'una declamació lírica. A més a més, el compositor va canviar el final tràgic de l'obra de Voltaire per un final feliç, segons els gustos de l'època.[6] Sembla que una de les protagonistes, la contralt Adelaide Malanotte-Montresor, tot i gaudir d'una gran fama o justament per aquest fet, va rebutjar una ària, la de l'entrada de la prima donna. Rossini, temerós de que al públic no els hi agradés per una possible mala actuació de la diva, va fer una segona cavatina, la segona part de la qual, Di tanti palpiti, es va convertir en un dels cavalls de batalla de l'òpera. Stendhal sostenia que en el seu temps fou el passatge més cantat del món.[6] L'èxit de l'òpera va anar creixent gradualment en el total de quinze representacions, i amb el temps va arribar a comptar amb entusiastes fanàtics.[6]

Abans de Rossini l'òpera seria solia contenir fragments meravellosos que, tanmateix, estaven dispersos i sovint separats per quinze o vint minuts de recitatius i de tedi. Rossini va aportar a aquest gènere el foc, la vivacitat i la perfecció de l'òpera bufa.[14]

Rossini va reescriure Tancredi per a Ferrara amb un final tràgic, més pròxim a l'original francès de Voltaire. Però al públic de Ferrara no els hi agradava les innovacions i volia sortir del teatre feliç, sense finals tràgics. Aquest pas en fals va ser una lliçó per al pragmàtic Rossini.[6]

El 26 de desembre Aureliano in Palmira, la primera col·laboració de Rossini amb el llibretista Felice Romani, fracassa a la Scala.[3] Il turco in Italia, una altra vegada amb llibret de Romani, fou rebuda fredament pel públic de la Scala el 14 d'agost, ja que sospitaren que aquest "dramma buffo" no era més que una reelaboració de l'Italiana. Sigismondo no va anar millor (Teatre La Fenice, Venècia, 26 de desembre).[3]

Nàpols[modifica | modifica el codi]

L'empresari Domenico Barbaja

L'estiu de 1815, es traslladà a Nàpols, contractat per Domenico Barbaja, l'empresari més gran operístic del moment, encarregat dels teatres reials. El 4 d'octubre va debutar al Teatro San Carlo amb el drama en dos actes Elisabetta, regina d'Inghilterra amb Isabella Colbran en el paper protagonista. El clamorós èxit obtingut per l'òpera li va obrir les portes a una nova veta de creativitat que explotarà al màxim a Nàpols. D'altra banda la seva òpera semiseria, Torvaldo e Dorliska, es va rebre amb fredor al Teatro Valle, de Roma (26 de desembre).[3]

El barber de Sevilla[modifica | modifica el codi]

La tardor de 1815, l'empresari del Teatro Argentina, a Roma, proposa a Rossini el libretto de Il barbiere di Siviglia, comèdia francesa de Beaumarchais que Giovanni Paisiello ja havia utilitzat per a l'òpera i en la que molts altres compositors també s'hi havien inspirat. Composta en 13 dies, va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer amb el títol d'Almaviva i va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El fiasco de la nit de la inauguració es va convertir en un èxit clamorós en actuacions posteriors.[3] l'endemà, el públic va acceptar escoltar l'obra i ben aviat aquesta va ser jutjada com molt superior a la "versió" de Paisiello. No va ser fins uns mesos després, amb ocasió d'una representació al Teatro Communale de Bolonya, que Rossini donà a l'òpera el títol definitiu de Il barbiere di Siviglia.

El dia 29 se signa un contracte per a La Cenerentola. Continuà els seus deures a Nàpols amb una òpera seriosa, Otello (Teatre del Fondo, 4 de desembre), que, però, va ser precedida per dues obres que ja havien estat contractades: la cantata Le nozze di Teti, i di Barallo, composta per al casament del duc de Berry (Teatro del Fondo, 24 d'abril) i l'òpera còmica La gazzetta (Teatre dei Fiorentini, 26 de setembre).[3]

De trajecte entre Nàpols, Roma i Milà, el 1817 va produir 3 variades obres mestres: La Cenerentola es posa en escena a Roma (Teatro Valle, 25 de gener), La gazza ladra, una important òpera semiseria, a Milà (La Scala, 31 de maig), i Armida a Nàpols (San Carlo, 9 de novembre) amb la Colbran una vegada més en el paper protagonista. Roma també sent la primera actuació de Adelaide di Borgogna (Teatro Argentina, 27 de desembre).[3] De retorn a Nàpols per estrenar l'òpera sagrada Mosè in Egitto (San Carlo, 5 de març), que és un enorme èxit. Durant la seva estada a Bolonya, el 1818, el compositor accepta la invitació de Diego Ignazio de Pina Manique, Inspector dels Teatres portuguesos, per escriure l'òpera en un acte còmic Adina. L'òpera no es realitzarà fins al 12 de juny de 1826 (Teatro Nacional de São Carlos, Lisboa). Al 3 de desembre Ricciardo e Zoraide es posa en escena al San Carlo, Nàpols.[3]

La revolució de Nàpols, el juliol de 1820, va obligar-lo a allistar-se a l'exèrcit, però els seus caps, en no veure en ell les qualitats d'un soldat, el van trametre de tornada a la composició. Fou llavors quan va compondre la Missa de Glòria, considerada en el seu moment profana pel seu caràcter operístic, però és precisament aquesta característica la que encara avui dia constitueix la fascinació d'aquesta obra, amb la rica invenció melòdica, la partitura de caràcter belcantista i el color de l'acompanyament musical. Es va presentar per primer cop a l'església de Sant Ferran de Nàpols.

Malgrat el llarg període que Rossini va dedicar a la seva composició, Maometto II no aconseguir ser un èxit (San Carlo, Nàpols, 3 de desembre). L'última visita de Rossini a Roma fou el 1821 i està marcada per l'estrena de Matilde di Shabran (Teatre Apolo, 24 de febrer). De fet, les seves perllongades negociacions amb la Deputazione dei Teatri di Roma per a una nova òpera còmica per la temporada de carnaval de 1821-1822 no van concloure bé. El mateix any va visitar Viena per a l'estrena de Zelmira. A la capital austríaca va conèixer Beethoven, amb el qual va ser incapaç d'establir relacions cordials, potser a causa de la sordesa i la dolenta salut del compositor alemany.

Un mes després de la producció de Zelmira (Teatro San Carlo, 16 de febrer), l'òpera que porta el seu període napolità a la seva fi, Rossini es casà amb Isabella Colbran a Castenaso. Viatja a Viena amb ella i la companyia d'òpera de San Carlo, sota l'ègida de Barbaja, i el 13 d'abril Zelmira es torna a representar al Kärntnertortheater, seguit de reposicions d'altres òperes seves. Després d'una curta estada a Bolonya, al desembre, és convidat pel príncep Metternich a Verona amb motiu del Congrés de les Nacions i va escriure quatre cantates (La santa alleanza, Il vero omaggio, L'augurio felice i Il bardo). En anys posteriors aquestes cantates resultaran bastant compromeses, exposant el compositor a acusacions de ser un reaccionari.[3]

Semiramide, amb llibret de Gaetano Rossi (Teatro La Fenice, Venècia, 3 de febrer), porta la carrera italiana de Rossini a una conclusió triomfant el 1823. Després d'una breu visita a París, és convidat a Londres per Giovanni Battista Benelli, empresari del Teatre del Rei, per dur a terme algunes de les seves òperes i compondre'n una nova. Això hauria d'haver estat Ugo, re d'Italia, però la fallida de la gestió el 1824 l'obliga a abandonar Londres i tornar a París. No hi ha rastre d'aquesta òpera.[3] Si va estrenar La figlia dell'aria, que li va valdre l'estima del rei Jordi IV del Regne Unit. Com a curiositat, el 9 de juny de 1824, a Londres, va cantar la part del tenor d'Apollo en la seva cantata Il pianto delle Muse in morte di Lord Byron.[3]

París[modifica | modifica el codi]

El 26 de novembre de 1824 és nomenat "Directeur de la musique et de la scène" del Théâtre Italien de París.[3] Només arribar, va compondre Il viaggio a Reims, òpera de circumstància escrita per celebrar la coronació de Carles X i estrenada el 19 de juny de 1825. Durant l'any següent, sembla que va estar treballant en La figlia dell'aria per a Giuditta Pasta, però fins ara no se n'ha trobat la música. El 9 d'octubre es va presentar al Théâtre de l'Académie Royale de Musique (l'Opéra), Le siège de Corinthe, una revisió radical de Maometto II, que fou rebuda amb entusiasme.[3]

Just abans de la triomfal estrena de Moïse et Pharaon (Académie Royale de Musique, París, 26 de març de 1827), Rossini va quedar profundament afectat per la notícia de la mort de la seva mare. A la primavera, Rossini ho tenia tot a punt per posar-se a treballar en una nova òpera, de la qual ja havia triat el tema: Guillem Tell. No obstant això, amb ganes de guardar i reciclar algunes parts de la música que havia compost per a Il viaggio a Reims, proposa Le Comte Ory (Académie Royale de Musique, París, 20 d'agost), amb llibret de Scribe i Delestre-Poirson.[3]

Guillaume Tell[modifica | modifica el codi]

Guillaume Tell, estrenada a París el 3 d'agost de 1829, serà la seua darrera òpera. Sobre un llibret en quatre actes d'Etienne de Jouy i d'Hippolyte Bis, és una fusió entre les qualitats pròpies de l'òpera italiana i l'art francès i alemany: la gràcia italiana de la cavatina i el duo, l'harmonia alemanya del cor i la claredat i precisió de l'estil francès.

Retir[modifica | modifica el codi]

Gioachino Rossini

La revolució de 1830 li va valdre la pèrdua de la protecció de Carles X. Aleshores es va tancar en un llarg retir que va durar fins a la seua mort i que només va interrompre per compondre unes quantes obres fetes per al seu plaer o per encàrrec del seu entorn: l'Stabat Mater, compost el 1841, els Petits pecats de la vellesa i la Petite messe solennelle, estrenada el 1864.

Per què Rossini va deixar de compondre després de Guillaume Tell? En són moltes les explicacions que s'han tractat de donar, des del simple avorriment, fins a la riquesa material que havia acumulat, passant per les nombroses dificultats de salut, i potser també pel canvi que s'estava produint en el panorama operístic, amb noves necessitats vocals, orquestrals i teatrals.

La seua esposa, Isabella Colbran, va morir el 7 d'octubre de 1845, i Rossini es va tornar a casar dos anys després amb Olympe Pélissier.

Retornat a Bolonya, va donar algunes classes de cant i entre els alumnes tingué a Marietta Alboni.[15] Però va patir el trasbals provocat pels moviments revolucionaris que sacsejaven Itàlia l'any 1847. Impopular davant els seus compatriotes per l'horror que li provocaven les sedicions populars, Rossini hagué de fer front a l'animositat del poble i hagué de deixar Bolonya per Florència, on es va instal·lar al palau de San Donato, posat a la seua disposició pel príncep Demidoff. L'any següent va tornar a deixar Itàlia i va marxar a França, instal·lant-se en un apartament del carrer de la Chaussée d'Antin, i va passar l'estiu a la seua vil·la de Passy, on hi feia moltes reunions amb la gent de la lírica parisenca, donà suport a molts d'ells i, sobretot recomanà a l'Augusto Vianesi, que gràcies a Rossini es donà a conèixer com a director d'orquestra d'òpera el 1858 a París.

L'octubre de 1868, va haver de romandre a Passy a causa de complicacions de salut. Hi va morir el divendres 13 de novembre de 1868 poc abans de mitjanit. En els seus funerals s'interpreta la seva grandiosa Missa en la qual hi cantà la seva exalumna Marietta Alboni.[15] Les seues despulles van ser inhumades al cementeri parisenc de Père Lachaise, i no va ser traslladat a Itàlia fins al 1887, nou anys després de la mort de la seua segona esposa. Reposa a la Basílica de la Santa Croce, a Florència.

Rossini va deixar tota l'herència a la seua ciutat natal, Pesaro, a la qual es troba avui dia un important Conservatori dedicat a Rossini.

Miscel·lània[modifica | modifica el codi]

Rossini ampliarà l'orquestra, dotant de més rellevància als instruments de vent, fins aleshores poc presents en les orquestres italianes. Els va aportar una major potència amb la incorporació de crescendos i diminuendos, que fan que la música vagi progressivament de la tensió al relaxament, canvis apreciats per l'espectador.[4]

Les principals característiques del cant rossinià són:

  • l'estandardització del cant, tant per al repertori còmic com tràgic;
  • el desenvolupament d'un virtuosisme indirectament inspirat per la tècnica vocal barroca;
  • la creació de blocs musicals desenvolupats, trencant amb la tradició de les àries seguides de recitatius. Aquestes grans escenes, anomenades "pezzi chiusi" (peces tancades) comprenen generalment una introducció orquestral recitada, una secció lírica lenta, una secció intermèdia més dramàtica (tempo di mezzo) i una cabaletta (secció ràpida, més virtuosística i exaltada). El pezzo chiuso present des de les primeries del segle XIX sobreviurà fins a les òperes més tardanes de Verdi.

Entre la mandra i els plaers de la vida[modifica | modifica el codi]

Rossini, home de mil facetes, ha estat descrit pels seus biògrafs de mil maneres diferents: hipocondríac, colèric o més aviat víctima de profundes depressions, o tot plegat alegre, vividor, enamoradís i amant de les dones; sovint titllat de mandrós, però amb una producció musical que al capdavall es revela incomparable (encara que farcida de nombrosos centoni, fragments musicals anteriors que Rossini reutilitzava per a noves obres en una mena d'autoplagi).

A més de la seua producció musical, Rossini també va ser autor d'un Libre de cuina, deixant el seu nom a nombroses receptes: Canelons Rossini, Tournedos Rossini... Una de les receptes que agradava més a Rossini era l'amanida que ell mateix havia ideat, composta de mostassa, llimona, pebre, sal, oli d'oliva i tòfona.

També estava dotat d'un gran sentit de l'humor i no dubtava a fer broma dels seus contemporanis, ja foren intèrpretes o compositors.

Hom pot citar, a aquest respecte, la següent anècdota: tocant un dia al piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini no en treia més que sons cacofònics; un dels seus alumnes va acostar-se-li i li va dir: «Mestre, heu posat la partitura a l'inrevés!», al que Rossini va respondre: «Ja ho vaig intentar posant-la en el sentit contrari: però era pitjor!».

Una altra anecdota, molt difosa en els mitjans musicals i esdevinguda llegendària: Rossini havia pres el costum de compondre al llit. Després d'escriure un Preludi per a piano, li va caure la partitura a terra, i en lloc de recollir-la va estimar-se més començar-ne una de nova.

Un renaixement[modifica | modifica el codi]

Des de l'inici dels anys 1970 fins avui dia s'ha dut a terme una reavaluació de les nombroses i cèlebres obres de Rossini, una redescoberta que ha donat lloc a un vertader renaixement del compositor de Pesaro. Les seues obres mestres s'han consolidat, sembla que definitivament, al repertori dels més importants teatres lírics.

A Pesaro s'organitza cada any el Rossini Opera Festival: apassionats de Rossini d'arreu del món hi fan cap per escoltar les obres del Maestro.

Cites i opinions[modifica | modifica el codi]

Segons Stendhal, Rossini va ser «un home envejable». La Vida de Rossini (escrita per Stendhal quan el compositor tenia trenta-dos anys) ha esdevingut cèlebre, encara que nombrosos crítics l'han considerada massa novel·lada: És tan difícil escriure la història d'un home viu! - va escriure Stendhal al prefaci – Abans que s'amoïne (si s'amoïna), tinc la necessitat de dir-li que el respecte infinitament, i de manera diferent que a un gran senyor envejat. Ha guanyat la grossa en la loteria de la natura, ha guanyat un nom que mai no morirà, el geni i sobretot la felicitat.

Segons Balzac, aquesta música dóna esperances als cors més ensopits.

Obres[modifica | modifica el codi]

Òpera[modifica | modifica el codi]

(entre parèntesis, lloc de l'estrena)

Cantates[modifica | modifica el codi]

(entre parèntesis, lloc i data de l'estrena, si es coneix)

  • Il pianto d'armonia sulla morte di orfeo (11 d'agost de 1808 Bolonya, Liceo musicale)
  • La morte di didone (composta el 1811, estrenada el 2 de maig de 1818)
  • Dalle quete e pallid'ombre (Venècia, 1812)
  • Egle ed irene (Milà, 1814)
  • L'aurora (Roma, novembre 1815)
  • Le nozze di Teti e di Peleo (Nàpols, 24 d'abril de 1816)
  • Omaggio umiliato (Nàpols, 20 de febrer de 1819)
  • Cantata (9 de maig de 1819)
  • La riconoscenza (Nàpols, 27 de desembre de 1821)
  • Giunone (Nàpols, abans de 1822)
  • La santa alleanza (24 de novembre de 1822)
  • Il vero omaggio (3 de desembre de 1822)
  • Omaggio pastorale (abril de 1823)
  • Il pianto delle muse in morte di Lord Byron (9 de juny de 1824)
  • Cantata per il battesimo del figlio del banchiere Aguado (16 de juliol de 1827)
  • L'armonica cetra del nune (2 d'abril de 1830)
  • Giovanna d'arco (París 1832, revisió 1852)
  • Cantata in onore del sommo pontefico Pio IX, (Roma, 1 de gener de 1847)

Cors i Himnes[modifica | modifica el codi]

  • Inno dell'indipendenza (Bolonya, 15 d'abril de 1815)
  • De l'Italie et de la France (1825)
  • Coro per il terzo centenario dellla nascita del Tasso (11 de març de 1844, reutilitzada en la donna del lago)
  • Grido di esultazione riconoscente al sommo pontefice Pio IX (Bolonya, 23 de juliol de 1846)
  • Coro della guardia civica di Bologna, 21 de juny de 1848
  • Inno alle pace (Florència, 26 de juny de 1850)
  • Hymne à Napoléon III et à son Vaillant Peuple (París, 1 de juliol de 1867)

Música instrumental[modifica | modifica el codi]

  • Sei sonate a quattro (1804)
  • Simfonia "al conventello" (1806)
  • Cinc duets per a cor (1806)
  • Simfonia (1808, utilitzada en l'inganno felice)
  • Simfonia (1809, utilitzada en la cambiale di matrimonio i adelaide di borgogna)
  • Simfonia "obbligata a contrabasso" (1807-10)
  • Variazzioni di clarinetto (1809)
  • Andante e tema con variazioni (1812)
  • Andante e tema con variazioni per arpa e violino (1820)
  • Passo doppio 1822 (variacions de l'ària di tanti palpiti de Tancredi)
  • Valse (1823)
  • Serenata (1823)
  • Duetto (1824)
  • Rendez-vous de chasse (1828)
  • Fantaisie (1829)
  • Tres marxes militars(1837)
  • Scherzo (1843)
  • Tema originale di Rossini variato per violino da Giovacchino Giovacchini (1845)
  • Marcia (1852)
  • Thème de Rossini suivi de deux variations et coda par Moscheles père (1860)
  • La corona d'Italia (1868)

Música religiosa[modifica | modifica el codi]

  • Quoniam (setembre 1813)
  • Messa di gloria (Nàpols, 24 de març de 1820)
  • Preghiera (vers 1820)
  • Tantum ergo (1824)
  • Stabat Mater (1832, segona versió de 1841)
  • Trois choeurs religieux: la foi, l'esperance, la charité (20 de novembre de 1844)
  • Tantum ergo (Bolonya, 28 de novembre de 1847)
  • O salutaris hostia (29 de novembre de 1857)
  • Laus deo (París 1861)
  • Petite messe solennelle (1. versió 14 de març de 1864, revisió 1867)

Música vocal[modifica | modifica el codi]

  • Se il vuol la molinara (1801)
  • Dolce aurette che spirate (1810)
  • La mia pace io già perdei (1812)
  • Qual voce, quai note (1813)
  • Alla voce della gloria (1813)
  • Amore mi assisti (1814)
  • Il trovatore (1818)
  • Il carnevale di venezia (Roma, 1821)
  • Belta crudele (1821)
  • La pastorelle (1821)
  • Canzonetta spagnuola (1821)
  • Infelice ch'io son (1821)
  • Addio ai viennesi (1822)
  • Dall'oriente l'astro del giorno (1824)
  • Ridiamo, cantiamo, che tutto sen va (1824)
  • In giorno si bello (Londres, 1824)
  • Tre quartetti da camera (1827)
  • Les adieux à rome (1827)
  • Orage et beau temps (1829/30)
  • La passeggiata (Madrid, 1831)
  • La dichiarazione (1834)
  • Les soirées musicales (1830-1835)
  • Deux nocturnes: 1. adieu a l'italie, 2. le départ (1836)
  • Nizza (1836)
  • L'âme délaissée (1844)
  • Francesca da Rimini (1848)
  • Mi lagnero tacendo (1858)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Encara que "Gioachino" fou l'ortografia familiar del nom, el mateix Rossini va adoptar generalment l'ortografia "Gioachino". Aquesta és ara l'ortografia acceptada del seu nom de pila" per Osborne, 1986 Master Musicians Series, p. xv; Osborne, 1998, pp. 56-67; Baker's Biographical Dictionary of Musicians, i la majoria dels estudiosos Rossini (incloent la Fondazione G. Rossini i el Center for Italian Opera Studies at the University of Chicago)
  2. Fisher 2005, p. ?
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 «Biografia a Rossini Opera Festival».
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Error en el títol o la url.Guardiet i Bergalló, M. Antònia. «».
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 «Biografia de Guidarini Anna Rossini». prourbino.it.
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 6,16 6,17 6,18 6,19 6,20 6,21 La Gran Ópera. Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 84-395-1304-6. 
  7. «Història del Teatro Pergolesi».
  8. Osborne 2007, p. 5
  9. Osborne 2007, p. 7
  10. «Biografia de Rossini». Teatro Rossini de Lugo.
  11. La opera italiana. Aguado, 1851, p. 35. 
  12. Gallo, Denise. Gioachino Rossini: A Research and Information Guide. Routledge, 2012. ISBN 9781135847012. 
  13. Stark, Rita. Rosa Morandi: the swan of the Paris Opera, a biography. Professional Press, 1998. 
  14. Stendhal. Vita di Rossini. Mariolina Bongiovanni Bertini, 1992. ISBN 9788870631289. 
  15. 15,0 15,1 Enciclopèdia Espasa Volum nº. 4, pàg. 172 (ISBN 84-239-4504-9)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]