Bianca e Falliero

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bianca e Falliero
Llengua original: italià
Gènere: Opera seria
Música: Gioacchino Rossini
Llibret: Felice Romani
Font literària: Les Vénitiens ou Blanche et Montcassin d'Antoine-Vincent Arnault
Actes: dos
Època de composició: 1819
Estrena: 26 de desembre de 1819
Teatre: Teatro alla Scala de Milà

Bianca e Falliero és una òpera en dos actes composta per Gioacchino Rossini sobre un llibret italià de Felice Romani, basat en Les Vénitiens ou Blanche et Montcassin d'Antoine-Vincent Arnault. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1819.

Bianca e Falliero, òpera número 30 del catàleg rossinià, ocupa unan posició particular, de frontissa o cruïlla, en la trajectòria del compositor: cinquena i última entre les compostes per a la Scala de Milà -teatre al qual Rossini s'havia vingut dedicant, de manera intermitent però amb notables resultats, des de La pietra del paragone de 1812 a La gazza ladra de 1817, passant per Aureliano in Palmira i Il turco in Italia-, aquesta la seva última aportació al repertori del teatre milanès clausura una etapa de vuit anys (1812-1819) frenètics, vertiginosos, d'autèntica galera, durant els quals va compondre ni més ni menys que 27 òperes dels gèneres més diversos, innovant i experimentant amb les formes, i creant un paradigma operístic que gravitarà sobre la creació lírica italiana i europea fins ben avançat el Romanticisme. Després de Bianca e Falliero, composta per a la inauguració de la temporada milanesa del Carnaval de 1819-1820, la nova dècada serà testimoni d'una disminució radical de l'esforç creatiu de Rossini, que fins al seu comiat dels escenaris amb Guillaume Tell (1829) compondrà només nou òperes (i diverses d'elles seran remakes d'obres anteriors), a una per any, primer a Itàlia i, després del parèntesi viatger de 1824, finalment a París.

La trama, basada en la tragèdia d'Arnault Blanche et Montcassin i reelaborada per Romani per dotar-la d'un final feliç, se situa a la Venècia de començaments del segle XVII, fronterera del Milanesat hispànic, i utilitza fets històrics (la conjura de l'ambaixador espanyol, marquès de Bedmar, aquí anomenat «Bedamar», contra la independència de la Sereníssima) -aprofita el cabal d'experiències i troballes acumulades en la prodigiosa estació creativa que la precedeix, al llarg de la qual el llenguatge rossinià s'anà fent cada vegada més complex i sofisticat, de manera que de la commovedora senzillesa de la seva Tancredi s'arribarà als excessos ornamentals i a les colossals dimensions de la seva Semiramide. Bianca e Falliero, molt més propera a aquesta última en el seu estil vocal -frases melòdiques compostes per cèl·lules breus però extraordinàriament recarregades i adornades, a les quals l'intèrpret ha de dotar de significat expressiu a través dels seus recursos tècnics i de la seva fantasia-, s'aparta d'ella en la seva ocupació del recitatiu secco i en una menor monumentalitat, malgrat la qual cosa la seva durada no és inferior a les tres hores. La partitura conté excel·lents àries i duos i extraordinàries escenes de conjunt, especialment tot el finale primer i el gran quartet del segon acte.

Oblidada durant segle i mig, la seva recuperació a Pesaro el 1986, en una producció de Pizzi amb Horne, Ricciarelli i Merritt, enregistrada en disc, no va suposar un paral·lel rellançament en els escenaris internacionals similar al que va succeir amb altres obres rossinianes (encara que a Pesaro va ser reposada el 1989), tot i gaudir d'una nova edició discogràfica per Opera Rara el 2000.