Il viaggio a Reims

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El viatge a Reims
Títol original: Il viaggio a Reims
Llengua original: Italià
Gènere: dramma giocoso
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Luigi Balocchi
Font literària: Corinne, ou L'Italie de Madame de Staël
Actes: dos
Estrena: 19 de juny de 1825
Teatre: Théâtre des Italiens de París
Estrena al Liceu: 9 de novembre de 2006 (estrena a Catalunya)
Personatges:

Il viaggio a Reims és una òpera del gènere dramma giocoso, en dos actes, de Gioachino Rossini segons un llibret italià de Luigi Balocchi, basat en part en Corinne, ou L'Italie de Madame de Staël. Va ser estrenada al Théâtre des Italiens de París, el 19 de juny de 1825[1] amb Giuditta Pasta com a Corinna. Fou l'última òpera de Rossini en idioma italià (totes les seves obres posteriors van ser en francès).

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Il viaggio a Reims va ser un encàrrec del 1825 per commemorar la celebració de la coronació del rei Carles X de França, l'últim Borbó francès. Atès que l'òpera va ser escrita per a una ocasió específica, amb una trama sobre aristòcrates europeus, oficials - i una poetessa - de camí per a unir-se a les festivitats de la coronació francesa per la qual va ser composta l'òpera, Rossini mai va pretendre que tingués una vida més enllà d'unes poques representacions a París. El compositor més tard reutilitzava una bona part de la música per Le comte Ory.

En aquesta òpera, Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, però la transforma amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant. Utilitza a fons el recurs retòric del "còmic heroic", en subratllar la desproporció entre la grandiloqüència del discurs -àries pròpies de personatges heroics en situacions tràgiques- i la banalitat de l'anècdota a què s'aplica: com per exemple que la Contessa Di Folleville canti una cabaletta d'una extraordinària pirotècnia vocal perquè ha trobat, per fi, el seu barret. Il viaggio satiritza el que pretén elogiar, mostrant l'entusiasme dels aristòcrates pel nou monarca i per la pau recobrada després de les guerres napoleòniques, però és, de fet, una paròdia de les dues coses.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'invent el van presentar com a "cantata escènica" i es va interpretar, només, en versió de concert.[2] És una òpera exigent, amb 14 solistes (tres sopranos, un contralt, dos tenors, quatre barítons, i quatre baixos, i és per això que no es representa freqüentment.

Des de la seva reexhumació a Pesaro el 1984, Il viaggio a Reims, a penes coneguda més enllà del seu últim reciclatge, Le comte Ory, ha anat passant pels grans centres lírics del món. Al principi (Milà, Viena i París) de la mà de la producció de Pesaro, firmada per Luca Ronconi i amb decorats i vestuari de Gae Aulenti, i després a través de les lectures d'altres dramaturgs, com Dario Fo (Hèlsinki, gener del 2003), que fins i tot va arribar a afegir text propi al llibret. El Liceu, va confiar el mateix any en Sergi Belbel.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. 2,0 2,1 Pla, Ramon. «Rossini. Reposteria selecta». La Vanguardia, 9 de març de 2003.
  3. Cararach, Joan Anton. «Il viaggio a Reims, un triple debut al Liceu». El Periódico, 12 de març de 2003.