Contralt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Registres vocals
Veus femenines

Veus masculines

Hom dóna el nom de contralt a les cantants que tenen el registre més greu de la veu femenina, que abasta del sol2 al fa4. Són les cantants que arriben a les notes més greus. Antigament també se les anomenava alt, però aquesta denominació ha caigut en desús. Supera la mezzosoprano dramàtica en la potència amb què ataca els greus, el seu punt fort, i el seu timbre és fosc i càlid. Les autèntiques veus de contralt són relativament escasses i per això moltes vegades les partitures per a contralt solen ser cantades per mezzosopranos, especialment per aquelles que poden cantar notes més greus. L'interval de la veu coincideix amb l'habitual dels contratenors, per això contratenors i contralts poden intercanviar els papers, especialment en la música renaixentista i barroca, i sovint les contralts interpreten partitures escrites per a castrati de veu greu.

Dintre de la veu de contralt trobem diferents matisos:

  • Contralt dramàtica: A causa del seu timbre fosc, en el repertori de les contralts sovintegen papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que resulta bastant difícil que una contralt realitzi gaires ornaments. És habitual que les contralts interpretin papers que van ser escrits originàriament per a veu de castrati (per això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio en I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de Richard Wagner).
  • Contralto còmica o buffa: És el nom que es dóna a una contralt quan interpreta un paper còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcellina a Le nozze di Figaro de Mozart.

El terme també s'aplica als instruments musicals que es construeixen amb mides diverses que, per tant, sonen en tessitures diferents, tot i que amb un timbre homogeni. En aquest cas el contralt (anomenat, també alt) és l'instrument que té una tessitura equivalent a la de la cantant contralt, és a dir, la immediatament més greu que l'instrument soprano. Això es dóna sobretot en instruments propis de la música renaixentista i barroca, com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Però també ho trobem en instruments més moderns, com el clarinet o el saxòfon.

Tessitura habitual de la veu de contralt: del sol2 al fa4.

Contralts famoses[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Contralt