Les noces de Fígaro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Les noces de Fígaro
Llibret de l'estrena de l'òpera a Praga, 1786.
Llibret de l'estrena de l'òpera a Praga, 1786.
Títol original: Le nozze di Figaro
Llengua original: Italià
Gènere: dramma giocoso
Música: Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret: Lorenzo da Ponte
Font literària: Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais
Actes: quatre
Estrena: 1 de maig de 1786
Teatre: Burgtheatre de Viena
Estrena al Liceu: 29 de gener de 1916 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Il Conte di Alamaviva (Comte Almaviva), baríton
  • La Contessa di Almaviva (La Comtesa d'Almaviva), soprano
  • Susanna (cambrera i promesa de Fígaro), soprano
  • Fígaro (cambrer del Comte), baix
  • Cherubino (patge del Comte), mezzosoprano
  • Marcelina (antiga majordoma de la casa de Bartolo i ara al servei del Comte), mezzosoprano
  • Bartolo (metgede Sevilla), baix
  • Basilio (mestre de música), tenor
  • Don Curzio (advocat), tenor
  • Antonio (jardiner del Comte i oncle de Susanna), baix
  • Barbarina (filla d'Antonio), soprano

Le nozze di Figaro, en català Les noces de Fígaro, K. 492, és una opera buffa (commedia per musica in quattro atti o dramma giocoso) en quatre actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart sobre un llibret de Lorenzo da Ponte, basat a l'obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, Le mariage de Figaro. Fou composta entre 1785 i 1786 i estrenada a Viena l'1 de maig de 1786 sota la direcció del mateix compositor.

Escrita en italià, és una de les òperes més importants de la història de la música. És considerada com una de les millors creacions de Mozart, i rebé moltes crítiques a la seva època al mateix temps que recollí grans èxits en les seves representacions.

La trama es desenvolupa a Sevilla (Espanya).

Instrumentació[modifica | modifica el codi]

2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, 2 timbals, cordes (violins primers i segons), violes, violoncels i contrabaixos).

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Fígaro i Susanna, la seva promesa, criats del Comte d'Almaviva, prenen mides de l'habitació que ocuparan al casar-se. Susanna no vol que es col·loqui el llit en aquesta habitació, ja que és a prop de la del Comte, que s'oposa al seu matrimoni, la festeja, i li exigeix el dret de cuixa, tot i haver-hi renunciat públicament, en el cas que ella es casi. Fígaro pensa llavors que si el Comte d'Almaviva vol ballar (Se vuol ballare), ho farà al so que ell toqui.

A continuació, entra el Doctor Bartolo amb Marcellina, la seva majordoma, a exigir un antic acord, pel qual Figaro ha de casar-se amb Marcellina, o bé, pagar-li una gran suma de diners. Susanna i Marcellina canten un duet, Via resti servita (Accepta les meves deferències), de fingida cortesia. Entra Cherubino, patge del Comte, que s'ha d'amagar en entrar aquest en escena. El comte ofereix molts diners a Susanna a canvi d'una cita, però ella els rebutja. Entra Don Basilio, mestre de música i organista del palau, de manera que el Comte s'ha d'amagar també. Don Basilio explica a Susanna l'interès que té el Comte en ella, i l'interès que té Cherubino, amagat en aquesta mateixa habitació, per la comtessa. El Comte, enfurismat, amenaça amb acomiadar Cherubino, però quan el mateix Cherubino surt del seu amagatall, entén que ha estat testimoni de la seva escena amb Susanna, i canvia d'actitud.

Apareix Fígaro al costat d'un grup de camperols, que agraeixen al Comte l'abolició del dret feudal i li demana que el casi amb Susanna. Promet fer-ho, i per a desempallegar-se de Cherubino, el nomena oficial del seu regiment i li ordena partir cap a Sevilla.

Acte II[modifica | modifica el codi]

La Comtessa lamenta les infidelitats del seu espòs, Porgi, amor, qualche ristoro (Dóna'm, amor, algun remei). Arriben Susanna, la seva donzella, i Fígaro, que li diu que li ha enviat al Comte una carta anònima en la que li fa creure que ha concertat un altre home. Surt Fígaro, i entra en aquest moment Cherubino, que canta a la Comtessa el seu amor, Voi che sapete che cosa e amor (Vós que sabeu què és l'amor). La Comtessa i na Susanna el disfressen de dona, i citen al Comte a una entrevista amb Susanna, a la que en realitat assistirà Cherubino.

En aquest moment, apareix el Comte, i Cherubino s'ha de tancar en una habitació. La comtessa li diu al Comte que és Susanna qui s'ha tancat allí i que per res del món sortiria, ja que abans l'ha fet sentir molt malament, i ell, sense cap mirament intenta tirar la porta a terra. Mentre, la Susanna, també amagada, ajuda a sortir de l'habitació en Cherubino i es posa en el seu lloc. Finalment, la Comtessa confessa al Comte que és Cherubino qui està aquí, però en obrir la porta, apareix Susanna, i tant la Comtessa com el Comte es queden molt sorpresos. Llavors, la Comtessa, recuperant la calma, li diu que va ser un ardit per a posar gelós el Comte.

Entra el jardiner, Antonio, queixant-se que algú ha trencat els seus tests saltant d'una finestra. Entra Fígaro, i diu que ha estat ell, però Antonio mostra uns papers que va perdre qui va saltar per la finestra, que resulten ser les credencials de Cherubino. Fígaro diu que és que Cherubino l'hi havia donat perquè faltava un segell, però el Comte no queda convençut amb l'explicació. En aquest mateix moment, apareixen Bartolo i Marcellina de nou, que reclamen al Comte el compliment de la seva demanda, les seves noces amb Fígaro.

Acte III[modifica | modifica el codi]

El Comte i Susanna, acte III. Gravat de Heinrich Ramberg

El jutge Don Curzio exigeix a Fígaro a complir el contracte amb Marcellina, pagant-li una gran suma de diners, però com aquest no els té, l'obliga a casar-se amb ella. Fígaro s'excusa dient que ell és de família noble, i que no pot casar-se sense una autorització dels seus pares desconeguts perquè uns bandolers el van robar quan era petit. Com a prova d'aquesta noblesa, mostra un senyal en el seu braç dret. Llavors, Marcelina diu que Fígaro és el seu fill, que va desaparèixer poc després de néixer, i que Bartolo és el seu pare, de manera que ja no ha de casar-se amb ella.

Quan arriba Susanna, i veu abraçats Marcellina i Fígaro, li colpeja la cara, i Marcelina li explica la nova situació.

La Comtessa, dicta a Susanna una carta pel Comte, per a confondre el seu marit. Mentre, entra un grup de camperoles per a oferir flors a la Comtessa. Entre elles es troba Cherubino, vestit de dona. Antonio, el jardiner, i el Comte el reconeixen.

Se celebren les noces entre Fígaro i Susanna i entre Bartolo i Marcellina, i durant el ball, Susanna passa al comte la nota que va escriure dictada per la Comtessa, fixant una cita per a aquesta nit. L'agulla amb la que està tancada la carta, ha de ser retornada, en senyal de conformitat. El pla és que aquesta nit no es trobi amb Susanna o amb Cherubino, sinó que es trobi amb la mateixa Comtessa, de manera que intercanvia la seva roba amb Susanna.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Fígaro sorprèn Barbarina buscant l'agulla que segellava la carta, ja que el Comte l'entregà a la jove perquè la hi donés a na Susanna, però l'havia perduda. Fígaro interpreta aleshores que Susanna s'ha citat amb el Comte, perquè no està al del pla. Empipat, convida Bartolo i Basilio a ser testimonis d'aquesta cita, i els adverteix sobre la infidelitat de les dones (Aprite un po quelli occhi, Obriu una mica els ulls).

Arriben la Comtessa i Susanna, amb els vestits intercanviats, i es produïx una trobada complicada.

Cherubino, que havia quedat amb Barbarina, veu la Comtessa, que anava disfressada de Susanna, i intenta besar-la, però en aquest moment arriba el Comte, i és ell qui rep el petó. Aquest li respon amb una bufetada, que encaixa Fígaro, que s'havia acostat per a veure què passava. Per a venjar-se del Comte, Fígaro comença a cortejar Susanna, pensant que era la comtessa, però quan aquest la reconeix, li declara el seu amor, i Susanna s'enfada, pensant que el seu espòs no l'havia encara reconeguda. Quan se n'adona, la parella s'abraça, i això enfureix al Comte, que confon Susanna amb la Comtessa. Quan es descobreix la situació, el Comte demana perdó a la seva esposa, per les seves sospites i per la seva mala conducta. La Comtessa li perdona i acaba l'acte amb una alegre festa.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Llibret[modifica | modifica el codi]

El libret Les noces de Fígaro és obra de Lorenzo da Ponte. Va ser el propi Mozart qui li va suggerir el tema. El llibretista el va lliurar al compositor el juliol de 1785. S'inspirava en la comèdia Le mariage de Figaro de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais, que es va estrenar l'any 1785 a Viena.

L'Emperador Josep II d'Habsburg va concedir llicència per a representar-la com a òpera, malgrat estar prohibida com a obra de teatre. Da Ponte i Mozart van reduir a quatre els cinc actes de l'original i van transformar la història, evitant les al·lusions socials i polítiques que podien ser problemàtiques; en lloc d'això, van aprofundir en la caracterització dels personatges.

Estructura musical[modifica | modifica el codi]

  • Obertura en re major. L'obertura no empra cap dels temes de la pròpia òpera, segons les pràctiques del Mozart adult.

Segueixen l'obertura, peces individuals (deu àries, dues cavatines i una arieta) i números de conjunt (cinc duetinos, un duo, dos trios, un sextet, tres cors i tres conjunts finals). L'òpera està plena de passatges assolits i de riques melodies, pel que és difícil destacar uns números per davant d'uns altres.

  • Àries

Destaquen dues intervencions solistes del personatge de Fígaro a l'Acte I: la cavatina plena de venjança i ironia número 3: Se vuol ballare, i la marxa amb la qual acomiada Cherubino perquè vagi a la recerca de la glòria militar, el número 9: Non ù andrai; la música d'aquest ària final és citada en el segon acte de la següent òpera de Mozart, Don Giovanni.

El personatge de Cherubino canta dues àries en les que expressa de forma delicada les seves inseguretats respecte a l'amor: Non so più cosa son (Acte I, número 6), i Voi che sapete (Acte II, número 11).

Les àries més serioses i exquisides corresponen al personatge de la Comtessa Almaviva: Porgi amor (número 10, al principi de l'Acte II), i Dove sono i bei momenti (número 19, Acte III). Mozart va prendre música de l'Agnus Dei de la seva "Krönungsmesse" KV 317 (Missa de la Coronació), per a l'ària Dove sono, en do major en lloc de l'original fa major; el mateix motiu el va emprar en el seu primer concert per a fagot.

Susanna, que és una presència contínua al llarg de tota l'obra, té una intervenció individual destacada en la seva ària de l'acte IV: Deh viene, non tardar. El personatge del Comte d'Almaviva sobresurt en l'ària Vedró, mentr'io sospiro. Fins i tot el modest personatge de Barbarina té una petita peça inoblidable, amb aire de "música nocturna" que anticipa sonoritats romàntiques, L'ho perduta, me meschina (número 23 Acte IV).

  • Conjunts

En aquesta obra s'equilibren les intervencions solistes i els conjunts. Abunda l'òpera en duos, tercets i concertants que agiliten la trama, propiciant un estil gairebé "de conversa". La crítica musical ha destacat aquests conjunts i els dos grans finals.

Dels duos destaquen l'humorístic Via resti servita entre Marcelina i Susanna a l'acte I, i dos duos de Susanna a l'acte III: Crudel! Perché finora, amb el Comte, i l'encantador Che soave zeffiretto amb la Comtessa.

És particularment famós el primer dels grans finals, el de l'Acte II, a partir del número 15: Esci ormai. Al llarg de 937 compassos, es passa d'un duo a un trio, a un quartet,... fins a arribar a les set veus sense que l'acció decaigui en cap moment ni els personatges perdin la seva pròpia caracterització; és considerat "un arc simfònic tan meravellós que està unànimement considerat com la més gran obra mestra del gènere" (Bernhard Paumgartner, citat per A. Poggi). Té una estructura simfònica, formada per sis números independents i enllaçats entre si amb tota la naturalitat que exigeix l'argument.

El sextet (número 18: Riconosci in quest'amplesso), de l'acte III era un dels passatges favorits del propi Mozart.

Del final de l'acte III (número 22: Ecco la marcia), destaca el fandango intercalat.

El segon gran final és el de l'acte IV, a partir del número 28: Pian, pianin le andrò; resulta agitat i vivaç, amb personatges que es tendeixen paranys els uns als altres. És més breu que el final de l'acte II, però més ric en melodies.

  • Àries opcionals

Per a la reposició de l'obra l'any 1789, Mozart va compondre dues àries per a la soprano Adriana Ferrarese, menys dotada vocalment que Nancy Storace:

  • Ària-Rondó: "Al desío di chi t'adora", K 577, en substitució de l'ària "Deh, vieni non tardar" (acte IV).
  • Arieta: "Un moto di gioa" K 579, substitueix l'ària "Venite, inginocchiatevi" (acte II).

Estrena[modifica | modifica el codi]

Mozart va compondre aquesta òpera entre l'octubre de 1785 i l'abril de 1786. No va ser un encàrrec oficial, sinó que va ser fruit de l'associació artística entre Mozart i Da Ponte.

Es va estrenar l'1 de maig de 1786 al Burgtheater de Viena.

Els cantants de l'estrena foren els següents:

Comte Almaviva, baríton Stefano Mandini.
Comtessa d'Almaviva, soprano Luisa Laschi.
Susanna, jove soprano anglesa Nancy Storace, de "veu fosca i vellutada" (1747-1805)
Fígaro, baix Francesco Benucci.
Cherubino, soprano Dorotea Bussani.
Marcelina, soprano Maria Mandini.
Don Bartolo, baix Francesco Bussani.
Don Basilio, tenor, Michael O'Kelly o Kelly (1762-1826).
Don Curzio, tenor Michael O'Kelly.
Antonio, baix Francesco Bussani.
Barbarina, mezzosoprano Anna Gottlieb, jove de dotze anys.

L'òpera va ser ben rebuda pel públic. A partir de la tercera representació la direcció va correspondre a Joseph Weigl, alumne de Salieri. No obstant això, després de vuit representacions, l'obra va ser substituïda en les preferències del públic vienès per Una cosa rara de Vicent Martín i Soler (1754-1806). Al desembre de 1786 va ser representada a Praga, on va recollir un èxit encara major que a Viena. Mozart ho va comprovar en persona, viatjant a Praga a principis de 1787. Allí li van encarregar una nova òpera per a la temporada següent, que seria Don Giovanni. El 29 d'agost de 1789 es va reposar l'obra en els escenaris vienesos, amb adreça de Weigl. Aquesta òpera es va difondre ràpidament en versió alemanya.

Va ser editada a París cap a 1795.

Valoració[modifica | modifica el codi]

És la primera obra mestra mozartiana en l'àmbit de l'òpera bufa en llengua italiana, tres anys després d'El rapte en el serrall (A. Poggi). La trama, malgrat ser complicada, flueix amb facilitat i espontaneïtat.

Destaca per la creació dels personatges, caracteritzats amb gran riquesa de matisos. "Als habituals personatges de cartó pedra, el poder de la seva música aconsegueix donar-los emocions reals, que commouen el cor malgrat el ridícul de les seves accions" (McLeish). "A la multiplicitat de caràcters i d'infinits estats d'ànim (sensualitat, erotisme, abandó, malenconia, nostàlgia, penediment) correspon la lleugera i calidoscòpica escriptura musical, i també l'extraordinària síntesi d'elements múltiples i variats" (A. Poggi).

Adaptacions[modifica | modifica el codi]

Franz Liszt va compondre la Fantasia sobre dos motius de "Les noces de Fígaro" de Mozart, també coneguda com la Fantasia Fígaro (1843).

Existeixen diversos enregistraments audiovisuals de l'òpera, tant per a cinema com per a televisió, entre els que poden esmentar-se:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]