Gustav Klimt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gustav Klimt

Gustav Klimt
Nom de naixement Gustav Klimt
Naixement 14 de juliol de 1862
Baumgarten, Imperi Austríac
Defunció 6 de febrer de 1918 (als 55 anys)
Viena, Imperi austrohongarès
Nacionalitat Austríac
Art Pintura


Obra destacada

Gustav Klimt 016.jpg

El petó (oli sobre tela, 1907-1908)

Gustav Klimt (Baumgarten, 14 de juliol de 1862Viena, 6 de febrer de 1918) fou un pintor simbolista austríac. Fou educat en l'escola d'arts i oficis de Viena entre els anys 1879 i 1883, on aprengué les tècniques de les arts decoratives. Klimt també fou membre honorari de les universitats de Munic i Viena. Fou el líder fundador de la Wiener Sezession (Secessió de Viena) (1898-1903), el palau de la qual decorà el 1902 i on es troben objectes d'artesania amb un estil personal molt ornamentat.

Intel·lectualment afí a cert ideari romàntic, Klimt trobà en el nu femení una de les seves fonts d’inspiració. Les seves obres estan dotades d’una  intensa energia sensual, reflectida amb especial claredat en els seus nombrosos apunts i esbossos a llapis, en certa manera hereters de la tradició de dibuixos eròtics de Rodin i Ingres

Els seus murals per a la universitat de Viena causaren un gran escàndol pel contingut i la tècnica, per la qual cosa abandonà els encàrrecs públics i es consagrà al retrat. El seu estil és bidimensional; el color és un simple element decoratiu, i les figures són presentades en un univers refinat, eròtic i tràgic alhora.

Va morir el 6 de febrer del 1918, després de patir un accident vascular cerebral i una pneumònia a causa de l'epidèmia de grip de 1918.[1][2][3]

Vida i obra[modifica | modifica el codi]

Formació i primers anys[modifica | modifica el codi]

Gustav Klimt va nàixer a la petita ciutat de Baumgarten, prop de Viena, dins l'imperi austrohongarès. Segon de set germans (tres nois i quatre noies),[4] tant ell com els seus dos germans (Ernst Klimt i Georg Klimt) van mostrar cert talent artístic des de ben joves. El seu pare, Ernst Klimt (1832-1892), originari de Bohèmia, era un gravador d'or[5] que es va casar amb Anna Klimt (née Finster), llur ambició mai assolida fou la d'esdevenir intèrpret musical. Fins a 1883, Klimt va viure en la pobresa mentre, gràcies a una beca concedida pel seu talent als catorze anys, assistia als cursos de pintura arquitectònica impartits a la Kunstgewerbeschule, l'escola d'arts i oficis de Viena.,[5] on descobrí i admirà el pintor de gènere històric més destacat del moment, Hans Makart.

Inicialment, Klimt es va avenir als principis d'una educació de caràcter conservador, i la seva obra primerenca es pot qualificar d'acadèmica.[5] El 1877 el seu germà Ernst —també gravador d'or com el seu pare— també va entrar a l'escola d'arts i oficis vienesa, i els dos germans i el seu amic Franz Matsch van començar a treballar plegats, donant-se a conèixer com la Companyia d'Artistes. Al voltant de 1880 ja havien rebut força encàrrecs, i van ajudar al seu mestre a pintar murals del Kunsthistorisches de Viena.[5] La carrera professional de Gustav Klimt va començar pintant murals interiors i sostres d'edificis públics del Ringstraße de Viena, desenvolupant ja, alguns temes al·legòrics i emblemàtics que posteriorment es convertirien en un tret distintiu de la seva obra.

L'any 1888, Gustav Klimt va rebre l'ordre d'or al mèrit de la mà de l'emperador Francesc I d'Àustria, en reconeixement al seu treball als murals del Burgtheater de Viena.[5] També va esdevenir membre honorari de la Universitat de Munic i de la Universitat de Viena. El 1892, el seu pare i el seu germà Ernst moriren, i la responsabilitat econòmica d'ambdues famílies va recaure sobre Gustav Klimt. Aquesta tragèdia també tingué el seu efecte en la seva visió artística, que aviat va prendre un caire nou, més personal. En aquesta època, a més, Klimt va conèixer Emilie Flöge, que fou la seva companya durant tota la vida, malgrat les habituals relacions que Klimt solia mantenir amb altres dones. El caràcter sexual de la relació entre Flöge i Klimt ha estat objecte de debat, però Klimt fou pare d'almenys 14 infants durant aquesta relació.[6]

La Secessió vienesa[modifica | modifica el codi]

Gustav Klimt es convertí en un dels membres fundadors –i president- de la Wiener Sezession, un grup d’artistes fundat al 1897, i del col·lectiu temporal Ver Sacrum (la "Sagrada Primavera"). La Sezession havia sorgit com a alternativa independent als artistes promocionats per l’acadèmia vienesa, de la qual Klimt n’havia format part durant la seva joventut. Entre els seus objectius es trobava la promoció d’artistes joves, l’exhibició d’obres produïdes a l’estranger i la publicació d’una revista sobre les principals obres realitzades per aquests membres.[7] A diferència de la majoria de grups d’avantguarda, mai van redactar un manifest ni es van definir per una determinada direcció estilística. Entre els seus membres hi havia naturalistes, realistes i simbolistes. El grup va trobar cert recolzament governamental – encara que les seves obres eren generalment rebutjades – i va poder construir una sala d’exposicions permanent en un terreny cedit per les autoritats. Els artistes de la Sezession van utilitzar Palas Atenea, la deessa grega de la saviesa i la justícia com a símbol propi. Klimt va estar adscrit a aquest col·lectiu fins 1908.

El 1894, Klimt havia rebut l’encàrrec de crear tres pintures per decorar el sostre de l’Aula Magna de la Universitat de Viena. Inacabades fins a final de segle, les tres obres Filosofia, Medecina i Jurisprudència, van ser molt criticades per el seu enfocament radical i la seva pròpia representació, que alguns consideraren “pornogràfica”.[8] Gustav Klimt adaptava la forma clàssica de l’al·legoria i el seu simbolisme convencional, donant-li forma amb el seu propi llenguatge plàstic, obertament sexual i de matisos provocatius.[8] El clamor va ser general: van protestar polítics, personalitats relacionades amb el món de l’art i la moral pública. La universitat va decidir finalment no col·locar les obres de Klimt, a partir de llavors aquest no tornaria a admetre encàrrecs. Per desgràcia les tres obres van ser destruïdes per les SS durant la seva retirada un maig de 1945. Al 1899, Klimt es va confirmar en el seu estil; la seva Nuda Veritas –la “veritat despullada”- Provocadora i plena d’energia, suposava un pas endavant en la seva estètica personal, però també constituiria una declaració de principis, gairebé un desafiament dirigit principalment als crítics de la seva obra més conservadors.

Al 1902, Klimt va concloure el seu treball en el Fris de Beethoven a temps per la XIV exposició dels secessionistes vienesos, que s’havia organitzat com a homenatge al compositor i a la que es presentava una monumental escultura policromada de Max Klinger. Destinat a ser exposat temporalment, el fris va ser pintat directament sobre la paret amb una tècnica lleugera. Després de l’exposició, el fris va ser conservat, però no va tornar a ser exposat en públic fins el 1986. A l’any següent Klimt va viatjar per Itàlia, visitant Florència, Venècia i Ràvena, i descobrint els mosaics bizantins de les esglésies de San Vital i San Apolinar. Començava llavors el que alguns crítics han interpretat com l’etapa de maduresa artística del pintor: alliberat de encàrrecs públics, Klimt havia començat el 1890 a viatjar amb la família Flöge al llac Attersee, on va realitzar nombrosos paisatges. Aquestes obres es van convertir en una excepció en el corpus de Klimt, dedicat des de sempre a la figura amb enèrgica devoció.

Estilísticament, els paisatges realitzats durant aquella temporada es caracteritzaven pel mateix disseny ornamental refinat i per un emfàtic ús dels motius compositius. L’espai pictòric apareix “aplanat” d’una manera tan rotunda que alguns crítics han assenyalat la possibilitat que Klimt els pintés servint-se d’algun tipus d’ullera.[9]

L'"etapa daurada" i l'èxit de crítica[modifica | modifica el codi]

L’”etapa daurada” de Klimt va venir donada per un progressiu acostament de la crítica i un gran èxit comercial. Moltes de les seves pintures d’aquest període incorporen pa d’or a la pintura, tot i que aquest era un mitjà que Klimt ja havia utilitzat esporàdicament des de 1898 (Pallas Athene) i la seva primera versió de Judith, de 1901. Després de tornar del seu viatge italià, Klimt va participar en la decoració del palau Stoclet, la casa d’un opulent magnat belga. Aquest edifici es convertiria en la síntesis de l’Art Nouveau centreeuropeu.

Retrat d'Adele Bloch-Bauer I, venut el 2006 per un preu rècord de 135 milions de dòlars. Neue Galerie, Nova York.

L’aportació de Klimt – representada per El Compliment i L’expectació – van significar el clímax de la seva energia creativa, i tal com ell mateix va afirmar, “possiblement l’últim pas del meu desenvolupament de l’ornamentació”.[10] Les obres més notables realitzades en aquesta etapa van ser el Retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907) i El petó (1907-1908). Paral·lelament, Klimt va realitzar retrats de diferents dames de l’alta societat vienesa, normalment envoltades en pells. És possible que molts dels models que Flöge llueix en algunes fotografies fetes per l’autor fossin dissenyats pel mateix artista. Tal com s’aprecia a moltes fotografies, Klimt solia vestir túnica i sandàlies quan estava a casa seva. Portava una vida bastant senzilla, completament absorbit pel seu treball i la seva família, i exceptuant algunes trobades amb altres artistes de la Sezession, Klimt solia evitar les trobades de societat i els cercles intel·lectuals “de cafè”. Tot i la seva imatge de llibertí, Klimt també portava la seva vida sexual discretament , i tot i que es rodejava de models femenines de molt diversa categoria social, mai es va veure personalment envoltat en cap escàndol públic. Atrets per la seva gran fama, alguns clients que assistien a casa seva solien descobrir que Klimt podia permetre’s ser molt selectiu abans d’acceptar un encàrrec.

Un cop acceptat un encàrrec, l’artista iniciava el seu particular mètode de treball, després de llargues meditacions i prolongades sessions de posat de models. La naturalesa obertament eròtica de les seves obres solia veure’s “suavitzada” per un enfocament al·legòric, o simbòlic, que la feia d’alguna manera més admissible per l’opinió pública de la burgesia vienesa. Klimt mai va destacar pel seu caràcter teòric. No va escriure gairebé res sobre la seva visió artística o els seus mètodes.[11] De la mateixa manera, mai va portar un diari, i la seva correspondència es limita a algunes postals enviades a Flöge.

Vellesa i fama pòstuma[modifica | modifica el codi]

El 1911, gràcies a La vida i la mort, Klimt és guardonat amb el primer premi de l’Exposició Universal de Roma. El 1915, va morir la seva mare, Anna i tres anys més tard, després d’haver passat un infart, una pneumònia i la grip espanyola, Klimt va morir.[12][13] L’artista, a punt de morir, va demanar per Emilie Flöge, vint anys menor que ell i amb la que mai va voler contraure matrimoni. Al seu taller va deixar gran quantitat d’obres inacabades. Un nombre considerable de les seves obres va ser confiscat per la dictadura nazi. L’avançament de les tropes enemigues, i al veure que les seves obres es convertirien en botí de guerra, van decidir cremar el castell on aquestes seguien confiscades.

Les obres de Klimt han batut alguns rècords a les subhastes d’art. Al novembre de 2003, un paisatge d’Attersee va ser venut per 29 milions de dòlars,[14] una xifra que aviat va quedar eclipsada pels preus finals d’altres de les seves obres.[15][16] Al 2006, el primer retrat d’Adele Bloch-Bauer va ser venut a la Neue Galerie de Nova York per 135 milions de dòlars, superant així el rècord establert pel Noi amb pipa (1905) de Picasso (venut el 5 de maig de 2004 per 104 milions de dòlars). El 7 d’agost de 2006, la casa de licitacions Christie’s va anunciar la subhasta d’un nou lot d’obres de Klimt, obres que havien sigut recuperades per Maria Altman i els seus hereus després d’un llarg plet que els va enfrontar al govern austríac. Finalment, el segon retrat d’Adele Bloch-Bauer va ser subhastat el novembre de 2006 – convertint-se en la tercera obra d’art més cara de la història –,[17] La Pomera, I (aprox. 1912) va ser venut per 33 milions, el Bosc de Bedolls (1903) per més de 40 milions de dòlars,[18] i les Cases d’Unterach, en el llac Atter (1916) per uns altres 31 milions. En total, les cinc peces van representar un valor total de 327 milions de dòlars.[19]

Estil i temes recurrents[modifica | modifica el codi]

L’obra de Klimt s’ha identificat com la sumptuosa decoració basada en daurats i elements ornamentals de colora vius, tot i que també amb formes fàl·liques encobertes que indiquen el caràcter dels dibuixos en els quals s’inspiraven. A la primera versió de Judith, per exemple, tot i que també El petó i, sobretot amb la Dánae de 1907 apareixen elements abstractes i d’un caràcter sexual inconfusible. Sent la dona un dels temes més recurrents de Klimt, resulta lògic que l’artista representés moltes de les facetes del caràcter femení, tot i que sentia especial predilecció per un tipus de dona agressiva i dominant que podria identificar-se amb el model icònic de la femme fatale.

Retrat de Margaret Stonborough-Wittgenstein 180 x 90 cm (1905) Neue Pinakothek, Múnich.

Els historiadors de l’art coincideixen en assenyalar el caràcter eclèctic del seu estil pictòric i s’han apuntat, entre altres, referències a l’art antic Egipci, a la cultura Micènica, a la Grècia clàssica i a l’art bizantí. Home de formació clàssica, klimt no sentia objecció en manifestar el seu entusiasme per l’art d’artistes medievals – com Durero – o exòtics com els artistes de l’escola Rinpa japonesa. Les seves obres de maduresa es caracteritzen per un rebuig dels seus inicis naturalistes, sent així que s’ha assenyalat el progressiu desenvolupament de motius simbòlics o abstractes que emfatitzaven la llibertat d’esperit que va impregnar totes les avantguardes artístiques de principis del segle XX.

De la mateixa manera, resulta significatiu el valor de la línia en la seva obra. Les seves dramàtiques composicions – utilitzant a vegades punts de vista estranys, plans verticals i talls atípics – destaca el caràcter innovador de la seva plàstica i anticipen el valor expressiu de la línia que caracteritzarà l’expressionisme posterior.

Llegat[modifica | modifica el codi]

L’obra de Klimt va tenir una enorme influència, sobretot el grup de la Secessió Vienesa. En el seu paper de líder del grup, Klimt no només va ser una poderosa influència per artistes com Egon Schiele, sinó que va tractar de donar suport a l’obra d’aquests joves talents amb la institució del Kunsthalle, el 1917, amb el que pretenia evitar l’èxode d’artistes a l’estranger. La seva relació amb l’aristocràcia i la intel·lectualitzat vienesa li va permetre un contacte estret amb les personalitats més importants del continent, com Oskar Kokoschka i Alma Mahler, entre d’altres. La seva estètica inconfusible i cert aroma decadentista amb què se sol identificar la seva obra, l’han convertit en un referent inaudible de la moda i l’estètica contemporània. Les astronòmiques xifres en què van arribar les seves obres a les subhastes proven, en certa manera, que l’èxit comercial de Klimt no ha decaigut un segle després de la seva mort.[20] També s’han realitzat pel·lícules sobre la seva vida – la més coneguda d’elles, protagonitzada per John Malkovich, que va ser estrenada el 28 de gener de 2006 durant el Festival Internacional de Cine de Rotterdam (Països Baixos).

Obres seleccionades[modifica | modifica el codi]

  • Pintures de Klimt pel sostre de l'Aula Magna de la Universitat de Viena
  • Fris del Palau Stoclet (mosaic), Brussel.les, Bèlgica
  • Fàbula (1883)
  • Teatre a Taormina (1886-1888)
  • Auditori del vell Burgtheater de Viena (1888)
  • Retrat del pianista i professor de piano Joseph Pembauer (1890)
  • Noia de Tanagra, antigüetat grega (1890-1891)
  • Retrat femení. Alguns especialistes d'art han identificat a la dona retratada com a l'esposa del doctor Heymann (1894)
  • La música I (1895)
  • Amor (1895)
  • Escultura (1896)
  • Tragèdia (1897)
  • La música II (1898)
  • Palas Atenea (1898)
  • Aigua en moviment (1898)
  • Retrat de Sonja Knips (1898)
  • Sang de peix (1898)
  • Schubert al piano (1899)
  • Després de la pluja (Hort amb gallines a Santa Agatha) (1899)
  • Ondines (Peixos platejats) (1899)
  • Les Sirenes (1899)
  • Filosofia (1899-1907)[21]
  • Nua Veritas (1899)
  • Retrat de Serena Lederer (1899)
  • Medicina (Hygieia), decoració del sostre de l'aula Magna de la nova Universitat de Viena (1900-1907)
  • Música (Litografia) (1901)
  • Judith I (1901)
  • Bosc de Bedolls (Birkenwald) (1901)
  • Peixos daurats (dedicat als seus crítics) (1901-1902)
  • Retrat de Gertha Felsovanyi (1902)
  • Retrat de Emilie Flöge (1902)
  • Bosc de faigs (1902)
  • Bosc de faigs I (1902)
  • Fris de Beethoven (1902)[22][23]
  • L'esperança I (1903)
  • Perera (1903)
  • La vida és una lluita (El cavaller daurat) (1903)
  • Jurisprudència (1903-1907)[24]
  • Serps aquàtiques I (1904-1907)
  • Serps aquètiques II (1904-1907)
  • Les tres edats de la dona (1905)
  • Retrat de Margaret Stonborough-Wittgenstein (1905)
  • Jardí (1905-1906)
  • Jardí amb gira-sols (1905-1906)
  • Fris Stoclet (1905-1909)
  • Retrat de Fritsa Reidler (1906)
  • El gira-sol (1906-1907)
  • L'esperança II (1907-1908)
  • Dànae (la pluja daurada) (1907)
  • Retrat d'Adele Bloch-Bauer I (1907)
  • Prat de roselles (1907)
  • Palau Kammer a la riba del llac Atter I (1908)
  • El petó (1907-1908)
  • Dama amb barret i boa (1909)
  • Arbre de la vida (1909)
  • Judith II (Salomé) (1909)
  • El barret de plumes negre (1910)
  • Palau Kammer a la riba del llac Atter III (1910)
  • El parc (1910)
  • Jardí amb crucifix (1911-1912)
  • Pomera I (1912)
  • Casa de guardaboscs a Weibenbach, a la riba del llac Atter (1912)
  • Retrat de Mäda Primavesi (1912)
  • Retrat d'Adele Bloch-Bauer II (1912)
  • La verge (Die Jungfrau) (1913)
  • Església de Cassone (1913)
  • Dona mig despullada recolzada (1913)
  • Dona mig despullada recolzada, amb els ulls tancats (1913)
  • Retrat d'Eugenia Primavesi (1913-1914)
  • Lovers, drawn from the right (1914)
  • Baronessa Elisabeth Bachofen-Echt (1914)
  • Dona mig despullada tombada (1914-1915)
  • Retrat de Friederike Maria Beer (1916)
  • Cases a Unterach a la riba del llac (1916)
  • Mort i vida (1916)
  • Camí de jardí amb gallines (1916)
  • Les amigues (1916-1917)
  • Dona assentada amb les cuixes separades (1916-1917)
  • La ballarina (1916-1918)
  • Leda (destruït) (1917)
  • Retrat femení (inacabat) (1917-1918)
  • La núvia (inacabat) (1917-1918)
  • Adàn i Eva (inacabat) (1918-1918)
  • Retrat de Johanna Staude (inacabat) (1917-1918)

Fragment de les pintures al sostre de la Universitat de Viena

Retrat de Hermine Gallia, 1904

Les tres edats de la dona, 1905

Dànae, 1907

Esperança II, 1907-1908

Retrat de dama, 1908

Jardí amb galls, 1917

La "Moneda d'Or" de pintura[modifica | modifica el codi]

Pel seu imponent llegat artístic i la seva relació familiar amb el gravat en or, Gustav Klimt ha sigut tema freqüent dels artistes de medalles i monedes de col·lecció. La més recent és una moneda d'or timbrada en 100 euros, encunyada el 5 de novembre de 2003. Al revers, la moneda mostra a Klimt al seu estudi, amb dues obres inacabades sobre cavallets.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Biografia de Gustav Klimt» (en anglès). iklimt.com. [Consulta: 12 de desembre de 2010].
  2. Gilles Neret, Gustav Klimt: 1862-1918, Taschen, 1999, p.84. ISBN 3-8228-5980-X
  3. Alessandra Comini, Gustav Klimt, George Braziller, 2001, p.5. ISBN 0-8076-0806-8
  4. Fliedl, Gottfried, page 230, 1994.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Sabarsky, p. 7.
  6. John Collins, Klimt: Modernism In The Making, Harry N. Abrams, 2001, p.99, ISBN 978-0-8109-3524-2
  7. Frank Whitford, Klimt, Thames and Hudson, 1990. p.69
  8. 8,0 8,1 Sabarsky, p. 9.
  9. Anselm Wagner: "Klimt's Landscapes and the Telescope", Gustav Klimt Landscapes, págs. 161-171. Prestel, 2002.
  10. Frank Whitford Klimt, Thames and Hudson, 1990, p.103
  11. En un estrany escrit, titulat "Comentari sobre un autoretrat inexistent", Klimt afirmava que "no existeix cap autoretrat meu. No m'interessa la meva pròpia personalitat com a objecte d'un quadre, sinó que m'interessen altres persones, es especial dones, altres aparences...estic convençut de que com a persona no sóc especialment interessant. Sóc un pintor que pinta dia rere dia del matí a la nit...Qui vulgui saber alguna cosa de mi, (...) hauria de mirar amb molta cura els meus quadres", a WHITFORD, Frank; Klimt, Thames & Hudson, 1990, p.18. Aquesta afirmació podria Esta afirmació podria explicar en part l'aparent desinterès de l'autor per establir un enfoc programàtic de la creació artística.
  12. Gilles Neret, Gustav Klimt: 1862-1918, Taschen, 1999, p.84. ISBN 3-8228-5980-X
  13. Alessandra Comini, Gustav Klimt, George Braziller, 2001, p.5. ISBN 0-8076-0806-8
  14. Nina Siegal. «LVMH's Klimt Sets Record, Selling for $29.1 Mln at Sotheby's». Bloomberg, 6 de novembre de 2003. Arxivat de l'original el 16 de febrer de 2007. [Consulta: 4 de febrer de 2007].
  15. Klimt encabeza récords de subasta, a El Universal, 20 de juny de 2006, Subastas, al rojo vivo refiere un precio final de casi 88 millones de dólares para el retraro de Adele Bloch-Bauer II.
  16. «'Record price' for Klimt portrait», BBC News, 19 de juny de 2006.
  17. Christopher Michaud, Christie's stages record art sale, Reuter's, November 9, 2006. Accessed November 9, 2006.
  18. Kinsella, Eileen: "Gold Rush", Artnews, pág. 111. gener de 2007.
  19. Kinsella, Eileen, pág. 112, gener de 2007.
  20. La NBC va anunciar el 17 de febrer de 2006 que "la Galeria Nacional Austríaca serà requerida per un comitè nacional a retornar cinc quadres de Gustav Klimt a una dona resident a Los Ángeles, hereva d'una rica familia jueva que va ser expoliada pels nazis. El valor estimat de les pintures és de 150 milions de dòlars". Vegeu l'article de BURBANK, Luke; Austria to return paintings to Jewish heir, National Public Radio, 17 de gener de 2006.
  21. «Filosofia». Arxivat de l'original el 29 de maig de 2008.
  22. Fris de Beethoven
  23. Fris de Beethoven
  24. Jurisprudència

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gustav Klimt