Retrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat funerari d'un jove de la província romana d'Egipte de l'antiga Roma

Un retrat és la representació de la fisonomia d'una persona. El dibuix, la pintura o la fotografia són els mitjans més emprats per la consecució d'un retrat. S'anomena retrat el gènere artístic que engloba el conjunt d'obres d'art que descriuen l'aspecte físic d'un personatge. Subgèneres són l'autoretrat i la caricatura.[1]

Els retrats compleixen diferents funcions. Els retrats de dirigents, en política se solen usar com símbol de l'Estat. En la majoria dels països és habitual en el protocol que haja un retrat del cap d'Estat en tots els edificis públics. Si s'abusa d'aquest tipus de retrats pot ser un símptoma de culte a la personalitat. Existeix també la voluntat de perpetuar el record d'una persona i de crear una imatge històrica del comitent.

El retrat apareix en el segle V aC sobre les monedes dels reis perses. L'ús es va expandir sobretot des de la mort de Alexandre Magne. Va conèixer un desenvolupament considerable en l'època romana. En l'Edat Mitjana es va seguir realitzant retrats en les monedes. Durant el Quattrocento italià es van fer efigies en medallons com monedes. El costum de l'efigie en medalló va ser inaugurada per Pisanello en 1439.

En cert sentit, limita les possibilitats creatives de l'artista, al mantenir la semblança amb el subjecte del natural: potser per açò alguns artistes no es van adaptar a practicar el retrat com, per exemple, Miquel Àngel. En realitat, el retrat no és una mera reproducció mecànica dels trets (com una màscara de cera modelada sobre el rostre o una impressió fotogràfica, sinó que entra en joc, per a definir-se com a tal, la sensibilitat de l'artista, que interpreta els trets segons el seu gust i les característiques de l'art del temps que opera. Van existir artistes que van practicar àmpliament i de manera quasi exclusiva el retrat i civilitzacions senceres que van rebutjar el retrat com «figura presa del natural»[2] (com l'art grec arcaic i clàssic). La presència o absència del retrat fisonòmic en determinades civilitzacions (àdhuc contant amb mitjans artístics suficients per a produir-los) no és una simple qüestió de gust cap a una o altra forma artística, sinó que van intervenir condicions mentals i ideològiques particulars que es reflectien en el desenvolupament i les condicions de la societat en la qual operaren els artistes.

La segona accepció seria aqueixa descripció que es fa de les qualitats d'una persona, en particular dins d'una obra literària.

« El retrat, un gènere aparentment tan modest, requereix una immensa intel·ligència (...) Quan veig un bonr retrat, intueixo el gran esforç de l'artista per veure, primer, el que hi ha davant seu i, després, per endevinar el què està amagat (...) Un bon retrat sempre em sembla com una biografia dramatitzada, o més aviat com el drama natural inherent a cada ésser humà »
Charles Baudelaire.[3]

Evolució del retrat[modifica | modifica el codi]

Retrat «intencional» infantil. La individualització ve proporcionada només pel nom, Mom, això és, «mama».

L'impuls de retratar i fixar a una determinada persona, és un tret espontani i primordial i es manifesta de la manera més ingènua atribuint un nom a una imatge genèrica, com ocorre amb els dibuixos dels xiquets. Es pot parlar en aquest cas de retrat «intencional». Quan a aquest tipus de retrat se li connecten una sèrie de valors que uneixen la imatge a l'individu, sovint en l'àmbit religiós, es parla de retrat «simbòlic».

Un segon estadi del retrat és el qual, si bé la representació encara no se sembla al subjecte individual, estan presents una sèrie d'elements que circumscriuen la representació genèrica a una certa categoria d'individus, facilitant la identificació (per exemple, atributs particulars, descripció del vestuari, objectes relacionats amb el subjecte o la seua classe social, etc.): el retrat «tipològic», sovint acompanyat de la inscripció del nom.

Per a parlar d'un autèntic retrat ha d'existir una individualització del personatge a partir de la imitació dels trets individuals, sense altre artifici. Es tracta del retrat «fisonòmic», que es compon al seu torn de dos estrats relacionats: la representació dels trets somàtics i la recerca de l'expressió psicològica de l'individu. L'últim pas va ser de fet el de fixar en la *efigie un judici moral sobre la persona retratada, triant una actitud particular que fixar, un gest, una expressió.

Existeix després el retrat «de reconstrucció», que l'artista no ha vist al subjecte i intenta, sobre la base de les informacions que posseeix i la seua sensibilitat, recrear-lo, siga en la fisonomia, siga en la psicologia, segons el concepte que s'ha format sobre aqueixa personalitat determinada. És el cas típic dels retrats de grans personatges del passat dels quals no s'ha transmès la imatge (d'Homer als Apòstols). Ja que tals imatges són fruit de la invenció i les circumstàncies del temps que es van realitzar, és freqüent que per la mateixa personalitat històrica es tinguen retrats reconstruïts molt diferents.

Història[modifica | modifica el codi]

Les arrels del retrat es remunten a la prehistòria, malauradament resten pocs vestigis d'aquells moments. En l'art de les antigues civilitzacions del Creixent Fèrtil hi ha nombroses representacions de déus, reis i emperadors, però acostumen a ser retrats poc naturalistes i molt estilitzats. Entre els primers retrats de civils, hi ha els retrats funeraris que s'han conservat gràcies al clima sec de la governació del Faium a Egipte. Són les úniques pintures de l'era romana que han sobreviscut fins als nostres dies, a part dels frescos.

L'art del retrat va descloure en les escultures romanes, en les quals els retratats sol·licitaven retrats realistes, encara que no els afavorissin. Durant el segle IV, el retrat va cedir terreny en favor de la idealització de l'aspecte del retratat. Els retrats realistes van reaparèixer durant l'alta edat mitjana, a Borgonya i França.

El Renaixement va marcar un moment decisiu en la història del retrat. En part pel baix interès pel món natural i en part per l'alt interès en les cultures clàssiques de l'antiga Grècia i Roma.

Retrat escultòric[modifica | modifica el codi]

Retrat de la reina Nefertiti, Berlín

Els primers retrats de la història van ser escultures. Les mateixes fases que acompanyen l'evolució de la producció d'un retrat des de la producció infantil a l'edat adulta es troben també en la història de l'art. Els cranis humans trobats en Jericó, on els trets es recreen amb guix i els ulls amb conquilles, manifesten la voluntat de reconstruir la persona del difunt, però són retrats plenament intencionals, en tant que estan lligats a esquemes del tot genèrics, a pesar de l'auxili de l'estructura òssia subjacent. Segurament les primeres representacions humanes tenien les implicacions màgiques i sagrades cap a les quals es representaven. La creença que la imatge s'uneix indissolublement amb allò que retrata i que roman per exemple en l'àmbit negatiu, com en aquells ritus que es reserven a les imatges dels adversaris tractaments funests, segons supersticions encara vives en els retalls de civilització camperola i pastoral.[4]

L'Antic Egipte és un exemple típic de cultura que, tenint plens mitjans tècnics, va evitar la producció de retrats fisonòmics, almenys durant la major part de la seua història artística. Moltes figures indicaven, a través de l'aposició de diversos noms, personatges diversos, compresos els retrats dels sobirans, en els quals el nom tenia un valor significatiu que valia pels trets fisonòmics, mentre que no falten exemples de sobirans representats com bous o lleons. El realisme es veia com una mica baix i contingent, adaptat a les escenes de la vida quotidiana de les classes inferiors. El retrat «tipològic» roman en auge, encara que amb alguns accents de diferenciació fisonòmica deguda al particular procediment dels escultors d'elaborar a partir de màscares en guix modelades amb relleu en creta amb els trets del difunt.[5] Només en l'Imperi Nou, després de la reforma religiosa d'Amenofis IV, es van produir a Egipte autèntics retrats fisonòmics, amb accents psicològics, com els nombrosos retrats d'Akhenaton i Nefertiti. Aquest parèntesi es tanca de cop i volta amb la volta a la tradició i als retrats per «tipologia». Durant la tardana dinastia saíta (663-525 aC) es produeix una nova volta al retrat verídic, però és una adequació fisonòmica superficial, lligada més al virtuosisme tècnic que a la presència de valors que expressar. Després de la conquesta grega el retrat egipci va perdre les característiques pròpies per a entrar en el corrent hel·lenística.

També dins de l'escultura cap a l'autoretrat. El primer artista del que es coneix el nom és l'escultor del faraó egipci Akhenatón Bac (cap al 1365 aC), si bé es creu que els autoretrats són tan antics com l'art rupestre.

Cap reial sumeri, al Louvre

A Mesopotàmia fins a l'època sumèria hi ha una producció genèrica de retrats «intencionals» (distingibles només pel nom imprès), «tipològics» (en els quals es distingeixen alguns atributs d'una classe d'individu), semblats als egipcis però dotats de major llibertat ideològica que caracteritzava a la societat de l'època. Entre les millors obres que han sobreviscut es troben alguns retrats de sobirans, impregnats d'un esquematisme que pretenia evidenciar abans de res la majestat del sobirà i el seu refinament, per exemple el d'Hammurabi (1728 - 1686 aC) de la qual queda el seu cap en el Louvre, en embalum rodó, caracteritzada per una excepcional plasticitat del rostre, amb les galtes inflades, la boca menuda i altres elements que revelen una intenció fisonòmica. Durant la posterior dominació assíria, particularment dura, la tendència a la fisonomia desapareix completament, tornant a models fixos diferents solos per la inscripció del nom, freturosos fins i tot dels atributs tipològics.

Només en el període aquemènida (558-480 aC) es produeix una nova humanització de les efígies reials, però el veritable pas avant es dóna en la producció de monedes, potser obra d'artistes grecs, que des de finals del segle V aC presenten retrats fisonòmiques que semblen manifestar-se precoçment respecte a la pròpia Grècia (molt caracteritzada és la de Tisafernes o la dels statere de Cízico). No aquesta clar encara si les diferències entre l'una i l'altra cap, juntament amb alguns atributs del poder (capell, bigoti, barba) es deuen a reals divergències fisonòmiques sovint a les diverses mans que es van ocupar de l'encunyació, en qualsevol cas.

El retrat de Plató de Silani, al Louvre

La creació d'un autèntic retrat fisonòmic és obra de la civilització grega. Es coneix la retratística grega sobretot per les còpies romanes. el retrat grec té com punt de partida l'àmbit religiós, però a diferència de les civilitzacions orientals, els grecs no tenien intermediaris amb la divinitat, sinó una relació directa i humana. Les primeres estàtues humanes com el kouros i la kore van servir per a representar als oferents d'un santuari o a un difunt sobre la seua tomba de manera impersonal, simbòlica, com la dels deixants funeraris del període arcaic (fins al 480 aC). En les inscripcions va emergir progressivament el concepte de representació individual com obra d'art: dels noms de les persones que representen o de les seues paraules en primera persona, es va passar a afegir els noms dels escultors per a arribar a la dicció més destacada de «estàtua de, imatge de» o «mnena (record) de.»

Les representacions eren genèriques, com es veu en la dels estrategs i per als atletes existien les estàtues «icòniques», on s'especificaven algunes característiques físiques com l'altura o l'edat, però la representació personal estava absent. L'únic retrat de l'època que es pot anomenar fisonòmic, si bé no encara realista a causa de la idealització, és el de Plató de Silanion, conegut gràcies a còpies de l'època romana.

Per a arribar al veritable retrat fisonòmic s'ha d'acudir a mitjan segle IV aC, encara que no se sap com és l'exemple més antic: un herma de Temístocles que ha arribat a través d'una còpia d'Ostia, realitzada en vida cap al 480-460 aC, o la imatge de Pausànies rei de Esparta (464-460 aC) o les obres en gran part desconegudes de Demetri d'Alopece. La tradició tardana narra que Fídies fou criticat per haver inserit el seu autoretrat en la decoració escultòrica del Partenó, individualitzat por los estudiosos en la figura de Dèdal, de marcada individualitat, encara que proper al centauro de la metopa 9.

La gran personalitat de Lísip i les canviants condicions socials i culturals van fer que se superaren les últimes reticències cap al retrat fisonòmic i s'arribara a representacions fidels als trets somàtics i del contingut espiritual dels individus en època hel·lenística, com pot veure's en els retrats d'Alexandre el Magne. A Lísip o els seus seguidors s'atribueixen els retrats de Aristòtil, el reconstruït de Sòcrates del tipus II, el d'Eurípides de tipus «Farnesio» en els quals està present una forta connotació psicològica coherent amb els mèrits de la vida real dels personatges.

Entre els segles II i I aC es desenvolupà àmpliament el retrat fisonòmic, no reservat només a sobirans i homes destacats, sinó també a simples particulars. Es difongueren el retrat honorífic i el funerari.

L'art del retrat va florir en les escultures romanes, en les quals els retratats demandaven retrats realistes, fins i tot si no els afavorien. L'origen d'aquests retrats està probablement en l'època hel·lenística. en l'art romà es distingeix entre el retrat honorífic públic i el privat, lligat al culte dels avantpassats.

L'ús de les efígies dels avantpassats es remunta a l'inici de la república. Però tals imatges no eren encara de l'estil realista típic de l'època de Sila, veritable moment de separació amb el retrat hel·lenístic. L'exasperació de la realitat en el retrat romà, el cridat «retrat romà republicà» va començar a principis del segle I aC i va durar fins al segon triumvirat (43-32 aC), període que coincideix amb una forta exaltació de les tradicions i la virtut dels patricis, contra el moviment dels Gracos i l'avanç de la força de les plebs fins a la guerra social (91 - 88 aC). S'assisteix en definitiva a una presa de convivència del valor de la gens, que es reflecteix en els retrats. L'estil d'aquestes obres és sec i minuciós, reflectint la pell estragada pel pas del temps i les dures condicions de la vida tradicional camperola.

L'art de l'època d'August es va caracteritzar per l'auge del classicisme. En el retrat es va produir una fusió del tipus oficial i del tipus privat, a través de la concepció neoàtica que veia en la representació una sòbria idealització que fóra superior a l'esfera de la contingent quotidianitat del realisme. La dualitat dels tipus de retrat es reflecteixen en l'exemple de dos retrats de Vespasià, un expressivament vulgar (Ny Carlsberg Glyptotek) i altre d'aristocràtica intel·lectualitat (Museu Nacional Romà, n.º 330). Amb Trajà es consumà la fusió entre el retrat privat i el públic. En l'expressió del sobirà s'accentua l'actitud de l'home de comandament militar, l'energia, la resolució, però el retrat segueix sent humà, real. Durant el segle IV, el retrat va cedir terrè en favor de la idealització de l'aspecte del retratat. Basta comparar els retrats de Constantí I el Gran i Teodosi I.

Durant l'Edat Mitjana, el canvi en els interessos de les representacions van fer desaparèixer novament l'art del retrat. La mentalitat cristiana tendia a negar la importància de la individualitat de les persones, preferint el ´símbol, pel que es donava el retrat «tipològic». En ser absent un element «burgès» que infonguera valors laics d'afirmació de l'home quant a tal, en la senzillesa de la seua existència terrenal, la necessitat de fixar les autèntiques fisonomies es va esvair inexorablement. Ha d'esperar-se a la Baixa Edat Mitjana, quan va reaparèixer en l'escena europea una espècie de burgesia, per a veure el retorn dels fonaments humanístics i racionals que van permetre la producció de retrats. Probablement tals condicions s'havien verificat ja en la cort de Frederic II Hohenstaufen,[6] però no s'han conservat testimoniatges segurs de retrats.

El més antic retrat fisonòmic realista d'un personatge vivent després de l'època clàssica va ser el Retrat de Carles I d'Anjou d'Arnolfo di Cambio (1277). Els retrats realistes van reaparèixer en Borgonya i França.

El Renaixement va ser un punt significatiu en l'evolució de l'art del retrat pel renovat interès cap al món natural, l'home i l'expressió clàssica de l'art romà. El retrat tingué així una important funció social, tant esculpit, a través de busts o caps, com pintat. Tingué notable difusió el retrat de bust fins a l'esquena, sobretot en Florència (Mino da Fiesole, Andrea del Verrocchio) i en Nàpols (Francesco Laurana).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Retrat Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.209. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 de desembre de 2014]. 
  2. La definició és de Filippo Baldinucci, Vocabolario toscano dell'Arte e del Disegno, Florència, 1681.
  3. Cara a Cara: El retrat a la Fundació Foto Colectania. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2013 [Consulta: 10 desembre 2013]. 
  4. Per aquest motiu, per exemple, en alguns contextos existeix una reluctància de les persones a ser representades fotogràficament.
  5. No es modelaven directament sobre el rostre del difunt.
  6. Tots els emperadors precedents van ser retratats de manera convencional, amb l'única excepció, potser, d'un retrat avui perdut de Carlemany a cavall.