Steadicam

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un operador steadicam en el rodatge d’un telefilm

L'steadicam és un sistema d'estabilització per càmeres de cinema i televisió permetent la presa de vistes al vol, en travellings versàtils, gràcies a un enginyós sistema d'arnès i d'un braç articulat. L'operador pot així caminar o córrer tot guardant una imatge estable i realitzar tràvellings lliurement així com panoràmiques, sense tocar el sòl (rails, carretó...). Permet entre d'altres: llargs seguiments, pujades d'escala, passeigs en terreny accidentat, etc.

Steadicam és una marca registrada que pertany actualment a The Tiffen Company. Hi ha altres fabricants que comercialitzen estabilizadors basats en el mateix funcionament. El mot 'steadicam' s'utilitza informalment per designar el sistema d'estabilització en genèric, independentment del seu fabricant.

Història[modifica | modifica el codi]

El Steadicam va ser inventat per Garrett Brown el 1972, i després perfeccionat. Se’l va anomenar al principi Brown's stabiliser (l'estabilitzador de Brown), i era una perxa horitzontal. Va posar aleshores en el punt el famós braç de molla i l'arnès corpori que permeten transposar una gran part del pes del conjunt càmera/mànec de l’esquena i les espatlles de l'operador.

Un cop a punt el seu prototip, Brown va proposar a Ed Di Guilio, aleshores l'amo de Cinema Products, que va quedar impressionat per les imatges filmades per l'operador en una projecció a Deluxe. Va signar immediatament amb ell un acord de desenvolupament.

Una vegada l'aparell a punt, Garrett Brown l'experimenta en publicitat, després li arriba el torn al cinema amb la pel·lícula Marathon Man de John Schlesinger el 1976 i Rocky de John G. Avildsen el mateix any. Cal esperar la pel·lícula Bound for glory de Hal Ashby, sempre el 1976, perquè Brown rodi un primer pla-seqüència proveït de la seva invenció.

Vindrà llavors la pel·lícula The Shining de Stanley Kubrick el 1980, on Kubrick en farà una utilització privilegiada permetent llavors la verdadera envolada comercial de l'aparell.

Garrett Brown va guanyar un Oscar tècnic el 1978 per a la seva invenció, que s'ha convertit en part integrant de la "maquinària cinematogràfica", igual que la Dolly o la Louma.

Mecànica del steadicam[modifica | modifica el codi]

El steadicam està compost de tres parts diferents :

  • Un arnès corporal (Vest )
  • Un braç mecànic (Arm )
  • Un muntant tubular (Post) dotat d'un suport per a la càmera, d'un cardan (Gimbal ) posicionat prop del centre de gravetat del conjunt, d'un monitor i de bateries situades en la part inferior. El conjunt de les tres parts s'anomena Rig .
Aquest steadicam inclou una bateria i un monitor LCD

El principi de base del steadicam és centrat sobre l'Sled i el braç  : la càmera és fixada sobre un suport previst a aquest efecte, al dalt del Post. A la seva base es troben la batería i el monitor, que, a manera de contrapès permeten apropar el centre de gravetat del conjunt del post al centre axial del Gimbal .

L' sled ve a fixar-se sobre el arm i transposa el pes del conjunt sobre l'arnès per un sistema complex de politges, cables d'acer i de molles (Garrett Brown s'hauria inspirat en una làmpada d'arquitecte per concebre-ho). Actualment existeixen braços amb una mecànica de menor complexitat i igual o major eficàcia basats en dues úniques molles prescindint totalment de politges i cables, alleugerint el pes. El mateix arnès és fixat al voltant de les espatlles, dels malucs i de l'esquena de l'operador, per repartir equitativament el pes sobre tot el cos, però l'esquena continua sent la part del cos on es concentra la major part del pes.

Gràcies a aquest procediment, l'operador obté una gran mobilitat de moviments i la imatge continua sent estable sigui quina sigui la superfície on opera. Tanmateix, el maneig del steadicam continua sent complex, i només un operador experimentat i entrenat podrà obtenir imatges perfectament fluides.

Plans cèlebres[modifica | modifica el codi]

Molts plans han aportat al steadicam el seu renom actual. Es tracta principalment de plans-seqüències :

  • Bound fur glory (Hal Ashby, 1976); operador : Garrett Brown. Es tracta del primer pla-seqüència de la història del steadicam, que dura aproximadament 4 minuts. El pla comença sobre una grua Titan, que baixa per deixar Brown sobre els passos de l'actor principal David Carradine, que travessa una multitud de 900 figurants.
  • The Shining (Stanley Kubrick, 1980); operador : Garrett Brown. Plans d'antològia que confirmen la fluïdesa dels moviments de l'aparell, com quan el jove Danny travessa l'hotel sobre el seu tricicle, o quan Wendy és perseguit per Jack a l'escala o la famosa persecució final al laberint.
  • Brian De Palma va aportar molt a la història del steadicam, pels seus plans-seqüència complexos, sobretot en els següents :
  • Un dels nostres (Martin Scorsese, 1990) : Pla-seqüència que segueix la progressió de Henry Hill (Ray Liotta) i de la seva amiga Karen (Lorraine Bracco) dins d'un restaurant, des del carrer, travessant les cuines i unint-se a la seva taula (operador : Larry McConkey)
  • L'arca russa (rus: Русский ковчег), (Aleksandr Sokurov, 2002) : La pel·lícula és un únic pla-seqüència de 96 minuts rodat amb steadicam, que deambula a través dels passadissos del museu de l'Ermitage. Per realitzar aquest pla, Tilman Büttner, que era cap-operador i operador steadicam de la pel·lícula, va utilitzar una càmera digital d’alta definició, que permet la gravació de la pel·lícula sobre disc dur.
  • L'operador Mathias Mesa i el realitzador Gus Van Sant han fet servir l’steadicam per rodar la majoria dels plans-seqüència de les pel·lícules Gerry (2002), Elephant (2003) i Last Days (2005).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Steadicam
Portal

Portal: cinema