Spaghetti western

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pòster de l'spaghetti wester El bo, el lleig i el dolent, paradigma del gènere

L'spaghetti western és un subgènere del western que deu el seu nom a una visió sarcàstica del cinema estatunidenc pels seus orígens italians.

Malgrat aquesta ironia, el gènere serà àmpliament reconegut i serà sotmès a plebiscit gràcies a algunes pel·lícules mítiques de molta qualitat. En efecte, al començament dels anys 1960, el western és en declivi abans que la influència de realitzadors com Sergio Leone li insuflin una nova joventut.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Si les categories de base del western tradicional (pel·lícula d'acció, que se situa al Segle XIX o al començament del Segle XX a l’ Oest americà) es troben bé en la declinació italiana del gènere, que es desmarca de les produccions americanes típiques a diversos nivells.

Especificitats dels guions[modifica | modifica el codi]

Primer de tot, l’spaghetti western supera l'esquema maniqueu recurrent per posar en escena personatges més complexos. No es tracta només d'una lluita unilateral dels gentils cowboys, blancs, cavallerescos i nets contra els indis salvatges i primitius o els terribles bandits mexicans. Al contrari, els protagonistes dels spaghetti westerns són antiherois. Misògins i mal afaitats, cínics i individualistes, són a priori més ràpids a desembeinar pel bé de la seva cartera que per posar-se al servei d'una noble causa. Tanmateix aquests pistolers llardosos, hirsuts, violents, busca-raons, borratxos, venals, sàdics, amorals tenen l'avantatge de ser molt més creïbles que els vaquers que després d'haver cavalcat tota la jornada conserven la seva roba immaculada i un pentinat impecable.

Les dones, tot i que juguen un paper secundari, no s'han de negligir. Són ben sovint prostitutes (o exprostitutes), fumen cigars, beuen whisky i saben defensar-se generalment contra els assalts libidinosos aventurers, amb higiene corporal sumària o fins i tot quasi inexistent. La violència és omnipresent, es troben escenes de duels i de batusses evidentment però també escenes de pallisses, penjats i mutilacions, a diferència dels westerns tradicionals, la sang corre i la crueltat és generalment repartida entre els bons i els dolents. A la paleta espacial tradicional el spaghetti western afegeix un nou lloc : la casa , ja que les pulsions sexuals dels personatges no són negades. Des del punt de vista de la fesomia, si els antiherois tenen caps abominables, els dolents no tenen res a envejar : són més aterridors i grotescos que els herois, són dotats de tares diverses i variades (estrabisme, geperudesa, escarificacions...).

No caldria tanmateix reduir-ho a no veure en ells més que espavilats oportunistes disposats a tots els cops baixos. De fet, en allunyar-se de l’arquetipus de l'heroi sense por i sense retret, l’spaghetti western posa els seus personatges més humans, i simpàtics malgrat tots els seus defectes. Com a alternativa a l'oposició blanc/negre tradicional, el spaghetti western proposa una paleta de gris més complex, i deixa una llibertat més gran a la psicologia dels personatges. Aquesta tendència ja havia emergit en el western tradicional en pel·lícules com Vera Cruz.

L'humor no és estrany al spaghetti western, és generalment un humor negre fins i tot macabre. Per exemple a El bo, el lleig i el dolent , Sentenza esdevé sergent en un camp de presoners convida Tuco i li demana si li agrada la música. Aquest respon que això ajuda a digerir, llavors Sentenza fa tocar l'orquestra i Baxter apallissa Tuco. Després Sentenza, encenent tranquil·lament la seva pipa, pregunta a Tuco si això l'ajuda a digerir.

Algunes pel·lícules spaghetti de sèrie B són construïdes com a comèdies de situació. A Un geni, dos socis, una campana la majoria de les escenes són pretexts per situacions guillades ; particularment el duel entre Terence Hill i Klaus Kinsky (que fan una paròdia de duel) i l'escena del bordell (on les prostitutes i els clients entonen un càntic).

Especificitats estètiques[modifica | modifica el codi]

Estèticament, l'spaghetti western es defineix per la influència decisiva de Sergio Leone per angles de càmera molt àmpliament oberts sobre paisatges imponents, però també per la utilització d'enquadraments originals i molt expressius (com contrapicats, el marc de l'escena en finestres o cordes de forca, etc.) o enquadraments molt atapeïts (primer pla sobre una mirada, una mà sobre un gallet...). La música té igualment un paper molt important, lenta i rítmica, s'accelera progressivament per fer pujar la intensitat dramàtica quan el guió ho reclama. L'spaghetti western i ha subministrat sense discussió algunes les més boniques bandes originals del setè art sota la direcció d'Ennio Morricone.

Entre les plantilles del gènere, i sota la influència una vegada més de Sergio Leone, hi ha encara les llargues escenes de duels, lentes i dramàtiques, sostingudes per una música neguitejant a cor què vols, amb successions de primers plans sobre els protagonistes. Alguns exemples-tipus:

En algunes pel·lícules l'ús del salt enrere permet d'envoltar millor els personatges. A Fins que li va arribar l'hora es descobreix les raons de l'odi que manté "harmònica" enfront de Franck.

Músiques[modifica | modifica el codi]

Els spaghetti western són il·lustrats també per un gènere particular de músiques, que detonen molt pel que fa a les del western tradicional. Com en la resta de la seva estètica, l’spaghetti western marca aquesta diferència per temes més 'clixés' o més atraients, altres de més freds i amenaçadors i alguns més amplis i més lírics ; tot fent prova d'una sorprenent inventiva i d'una frescor encara intacta, quan algunes pel·lícules han passat de moda. Ennio Morricone n’és el màxim exponent, però no és l’únic ; cal citar Bruno Nicolai, Francesco De Masi, Stelvio Cipriani, Roberto Pregadio, Luis Bacalov, Marcello Giombini...

Pel·lícules, actors i realitzadors[modifica | modifica el codi]

Sense discussió el realitzador Sergio Leone és qui ha marcat definitivament el gènere, amb la seva trilogia del dòlar - Per un grapat de dòlars, Per qualche dollaro in più i El bo, el lleig i el dolent - i amb Fins que li va arribar l'hora . Altres realitzadors han signat tanmateix obres de qualitat, com Sergio Corbucci amb Navajo Joe, Django o Il grande Silenzio, i Sergio Sollima amb Colorado o Faccia a faccia. Es parla d'altra banda de vegades dels tres Sergio.

Llocs[modifica | modifica el codi]

Els spaghetti western han estat principalment rodats en el desert de Tabernas a la regió d’Almería, Espanya. Dotat d'espais verges amb poca presència humana i semblants als paisatges d’Arizona o de Nevada amb condicions metereològiques excepcionals, estepes, dunes, barrancs, pujols i canyons. La mà d'obra barata i la facilitat d'accés a pocs quilòmetres de grans ciutats han acabat de convèncer els realitzadors d'aquest estil cinematogràfic per privilegiar el desert espanyol a les planures americanes.

Texas Hollywood situat a Tabernas al desert de Tabernas és un dels tres poblats (pobles) de western encara en activitat (n'hi havia en la gran època fins a 14). Els dos altres només s'utilitzen per ús estrictament turístic i són Mini Hollywood (amb un zoo) i Western Leone . Els altres són per desgràcia abandonats.

Algunes pel·lícules principals[modifica | modifica el codi]

Després de l’èxit[modifica | modifica el codi]

Barroc i caricaturesc en essència, l’spaghetti western abandona a poc a poc el seu aspecte polític i violent per adoptar una forma més lleugera amb els esbossos burlescos de Terence Hill i Bud Spencer. Al final dels anys 1970, el gènere s'ofega i s'afegeixen ingredients d'altres procedències per intentar llançar-lo, així les barreges amb les pel·lícules d'arts marcials – anomenades per la crítica cinematogràfica el western soja - han donat Il Mio nome è Shanghai Joe (Mario Caiano, amb Klaus Kinski), o Là dove non batte il sole (Antonio Margheriti), de la qual es fan remakes els anys 2000: Shangai Kid amb Jackie Chan.

Clint Eastwood ha estat particularment influenciat per l’spaghetti western i, a les seves pel·lícules es troben personatges complexos. A The Outlaw Josey Wales interpreta un antic granger la granja del qual ha estat destruïda i la família massacrada per una milícia pronordista, aquest granger s'incorporarà a una milícia prosudista i refusarà la pau (en el western tradicional es callen voluntàriament les exaccions comeses pels soldats de la Unió durant la guerra de Secessió). A Unforgiven és un antic assassí que es recupera del servei, el xerif de Big Whiskey és un sàdic que gaudeix apallissant els delinqüents (mentre que en el western tradicional el xerif és sempre un valent defensor de la llei). A Ruta suïcida interpreta un policia alcohòlic que ha d'escortar una prostituta, testimoni en un procés.

Avui encara, el gènere continua influenciant les noves generacions de cineastes : Quentin Tarantino (Kill Bill), Sam Raimi (The Quick and the Dead), Álex de la Iglesia (800 balas) o Christopher McQuarrie (Way of the Gun).

En 2004, la pel·lícula Hidalgo era encara una transposició del western a altres horitzons, però el títol de western cuscús no li escauria.

El gènere també ha deixat la seva petjada al món del vídeojoc. El joc Red Dead Revolver n'és un perfecte exemple. Una particularitat d'aquest últim ve dels seus temes musicals, autèntiques bandes originals de pel·lícules. D'altra banda és prevista el 2010 una continuació, anomenada Red Dead Redemption.

L’spaghetti western també ha influenciat els còmics. De sèries com Mac Coy, Durango (el primer àlbum del qual és un remake del "gran silenci"), Bouncer, Colt Walker (del qual l'heroi agafa els seus trets a Clint Eastwood)... proposen personatges ambigus que superen la separació maniquea bons/dolents.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema