Ennio Morricone

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Gnome-applications-multimedia.svg
Ennio Morricone
Ennio Morricone 66ème Festival de Venise (Mostra).jpg
Ennio Morricone a la Mostra de Venècia (2009)
Nascut 10 de novembre de 1928 (1928-11-10) (86 anys)
Roma (Itàlia)
Anys activitat 1946 - actualitat
Cònjuge/s: Maria Travia (1956-present)
Pàgina oficial EnnioMorricone.it
Premis Oscar
Oscar honorífic
2006 - Trajectòria professional
Globus d'Or
Millor banda sonora
1987 - La missió
2000 - La leggenda del pianista sull'oceano
Premis Bafta
Millor música
1979 - Days of Heaven
1984 - Hi havia una vegada a Amèrica
1986 - La missió
1987 - Els intocables d'Elliot Ness
1990 - Cinema Paradiso

Ennio Morricone (Roma, Itàlia, 10 de novembre de 1928) és un compositor italià de música de cinema. És un dels compositors més prolífics amb aproximadament unes 300 bandes sonores al llarg de cinc dècades.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Va iniciar la seva carrera de molt jove, tot seguint el relleu del seu pare, que era músic en una orquestra. Per acabar-ho d'arrodonir, Morricone i Sergio Leone van ser companys d'escola. La seva relació personal i professional va ser permanent, una de les més fèrtils de la història de les arts. Morricone va compondre la banda sonora de gairebé totes les pel·lícules de Leone. Posteriorment, Morricone va ingressar al Conservatori de Santa Cecília de Roma estudiant trompeta i composició on va tenir com a tutor a Goffredo Petrassi.

Amb tot, els inicis van ser durs: es va casar el 1956 i l'any següent ja tenia un fill, pel que va haver de compaginar la creativitat amb tasques més prosaiques que li permetessin guanyar-se la vida: amb aquesta capacitat de treball que l'ha caracteritzat sempre, es va dedicar a orquestrar i arreglar cançons d'intèrprets destacats de la música lleugera i sintonies per a programes de varietats de la RAI, al mateix temps que s'iniciava en el món de la banda sonora cinematogràfica d'una forma una mica irregular: componia per a altres compositors de fama que anaven molt sol·licitats i no podien atendre tots els seus compromisos. El seu amic Mario Nascimbene, per exemple, li va demanar que li donés un cop de mà a Morte di un amico (1959) o Barabbas (1961). I no fou l'únic: la ninna nanna que se sent a Il Giudirio Universale (1961) és seva, encara que en la portada només hi figuri el nom d'Alessandro Cicognini.

El seu debut cinematogràfic, és a dir quan el seu nom apareix als crèdits, arriba el 1961 amb el film Il federale de Luciano Salce, una sàtira sobre la caiguda del feixisme amb una gran interpretació de Ugo Tognazzi. En aquest punt arrenca la seva abundant filmografia, que toca tots els gèneres, amb dues aportacions al western amb el pseudònim de Dan Savio, Gringo i Le pistole non discutono (1964) que en els anys immediatament posteriors adquiriran una rellevància molt superior a la que tenien en el moment de la seva estrena.

Trilogia del dòlar[modifica | modifica el codi]

Tot seguit li arriba l'oportunitat de compondre la banda sonora de la primera pel·lícula de Sergio Leone en el gènere del western: Per un grapat de dòlars. Morricone, sap reconvertir els tòpics de la música de western en una cosa totalment original sense recórrer a desviacions atonals o jazzístieas. Així, el tema dels títols barreja elements tradicionals com el galop de guitarra amb un fantasmagòric xiulet (ambdós executats per un amic de la infància del compositor, Alessandro Alessandroni), cors sense text i trets que sonen com gardel·les, en un exasperat crescendo que ens prepara per a les emocions que vindran.

Aconsegueix però l'èxit amb les pel·lícules de Sergio Leone, el pare dels Spaghetti western. La col·laboració entre els dos comença el 1964 i de la mateixa van sorgir-ne les inoblidables: Per qualche dollaro in più, El bo, el lleig i el dolent, Fins que li va arribar l'hora i Hi havia una vegada a Amèrica, l'última film del gran director.

Ha estat molt criticat per la seva atípica música, però abans que res ha estat valent integrant instruments poc comuns entre les grans orquestres. Després, l'any 1964 va tocar en el grup d'improvisació Nuova Consonanza fundat per Franc Evangelisti.

Poc després dels seus primers treballs amb Leone, Morricone comença a consolidar-se de manera reconeguda i competent en el panorama de la música cinematogràfica internacional. D'una banda gràcies a les seves intenses col·laboracions amb directors italians com Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci, Dario Argento, Gillo Pontecorvo, Marc Bellocchio i Giuseppe Tornatore, i de l'altra per les esplèndides bandes sonores compostes per explicar grans històries al costat de directors americans i europeus de la talla de Terence Malick, John Carpenter, Brian De Palma, Roman Polanski, Roland Joffé o Pedro Almodóvar amb Átame.

És un dels més coneguts dels compositors cinematogràfics, gràcies sobretot a la música dels espagueti western, però també gràcies a les belles melodies de Dies de cel, La missió, L'ocell de les plomes de cristall o Cinema Paradiso.

També ha compost obres per a sèries de televisió, sent les més conegudes El secret del Sàhara, La Piovra, Marco Polo o Cabàs.

Ha estat nominat a l'Oscar en 5 ocasions: Dies del cel (1978), La missió (1986), Els intocables d'Elliot Ness (1987), Bugsy (1991), Malena (2000), sense aconseguir-ne cap, però als Oscars de 2007 se li lliurà la seva primera estatueta com a reconeixement a tota la seva carrera.

Va compondre l'himne de la Copa Mundial de FIFA Argentina 1978.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ennio Morricone Modifica l'enllaç a Wikidata