Henry Mancini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Enrico Nicola Mancini, conegut com a Henry Mancini (Cleveland, Ohio, 16 d'abril de 1924 - Los Angeles, Califòrnia, 14 de juny de 1994) fou un músic estatunidenc, conegut per les seves composicions de bandes sonores[1] tals com La Pantera Rosa o Hatari!, amb peces com Baby elephant walk, que es van fer molt cèlebres. Va treballar a les ordres dels directors Blake Edwards, Howard Hawks, Anthony Mann, Paul Newman, Vittorio de Sica i Orson Welles, entre altres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Les primeres passes en el món de la música les va fer com a integrant de la banda Sons of Italy a Pennsilvània.

Durant la postguerra, la música de cinema es va allunyant gradualment de les partitures simfòniques, donant pas a una nova generació de compositors, alguns dels quals procedents de l'anomenada música lleugera i del jazz com és el cas de Henry Mancini.

Cap a mitjan dècada del 1950, el gran públic prefereix aquelles cançons senzilles i romàntiques que comencen a sortir a les pel·lícules, cosa que provoca un canvi en l'actitud dels estudis cinematogràfics cap als compositors. Els estudis de Hollywood van aprofitar aquesta nova tendència del públic per demanar als músics composicions rítmiques, alegres, romàntiques i que es poguessin editar fàcilment en un disc.

Així, quan acaba la II Guerra Mundial i dins d'aquest nou ambient musical, Mancini entra a treballar als estudis cinematogràfics de la Universal Studios, on arranja, orquestra, supervisa i compon, abordant una àmplia gamma de gèneres, des del de terror fins a la ficció científica. Això li dóna l'oportunitat d'experimentar sonoritats noves amb diversos instruments.

Malgrat la bona feina que durant sis anys havia desenvolupat, l'acomiaden de la Universal per una reducció de plantilla. És llavors que fa la seva primera feina en solitari en la banda sonora de la pel·lícula Touch of Evil (1957) d'Orson Welles. Poc temps després, coneixerà al director de cinema Blake Edwards amb el que començarà una relació professional que durarà 30 anys, amb qui farà 28 pel·lícules, guanyarà una gran quantitat de premis i la fama com a compositor de bandes sonores.

El primer treball que fan junts és la pel·lícula Esmorzar amb diamants (1961), adaptació de la novel·la de Truman Capote, que ven més d'un milió de discs i Henry Mancini guanya dos Oscars: a la millor cançó Moon River, interpretada per la pròpia Audrey Hepburn, i a la millor partitura original. A partir d'aquest moment la seva producció és imparable.

Va morir a Los Angeles, Califòrnia (EUA) afectat d'un càncer de fetge.

Obra[modifica | modifica el codi]

Algunes de les bandes sonores de pel·lícules que va compondre:

Altres composicions:

  • Back from the front
  • The golden blade
  • Santa Claus: The movie
  • S.O.B.
  • Petter Gun

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Henry Mancini». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]