Universal Studios

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Universal Pictures
Tipus Subsidiària de NBC Universal
Sector Pel·lícula
Fundada Los Angeles, Califòrnia, (8-Juny-1912)
Extinció Carl Laemmle
Seu Universal City, California, Estats Units
Persones clau Carl Laemmle, Fondador
Ronald Meyer, President / Chief Operating Officer
Serveis A tot el mon
Propietari(s) USA General Electric (80%)
France Vivendi (20%)
Lloc web universalstudios.com

Els Universal Studios són una companyia dedicada a la producció i la distribució de pel·lícules de cinema, controlada per General Electric. Els estudis i les oficines corporatives al número 100 de la Universal City Plaza Drive al districte de Universal City, a Los Àngeles (Estats Units).

També es coneix amb aquest nom als 3 parcs temàtics que té la companyia, Universal Studios Hollywood, Universal Orlando Resort i Universal Studios Japó.

Història[modifica | modifica el codi]

Els Inicis[modifica | modifica el codi]

La precursura de la Universal va ser la Yankee Film Company creada el 1909. El seu fundador, Carl Laemmle, era un immigrant procedent d'Alsàcia què havia dirigit un magatzem de roba a Wisconsin. Laemmle es va començar a interessar-se pel negoci del cinema, quan en un viatge que va realitzar el 1905 a Chicago va descobrir els niquelodeons.

Encara que, li va dur el seu temps, Laemmle va convèncer als germans Abe i Julius Stern per a associar-se amb ell i crear la productora. El principal problema era que Thomas Edison, que havia fundat el 1908 la Motion Picture Trust, controlava pràcticament totes les patents de la indústria (especialment tenia la patent del motor elèctric utilitzat en càmeres i projectors i, a més, monopolitzava el mercat d'exhibició i distribució de les pel·lícules utilitzades als niquelodeons.

Creació d'una xarxa d'empreses[modifica | modifica el codi]

Laemmle i els seus socis, els Stern, van trobar la manera de salvar aquest escull. La Yankee Film Company havia d'associar-se a altres petites empreses independents en l'associació independent per a plantar cara al gegant amb certes garanties i, així, es va crear el 1911 la denominada Independent Moving Picture Company el principal objectiu de la qual era l'intercanvi universal de pel·lícules. En aquesta associació es van integrar diverses companyies i el nombre de socis va anar engrossint: Mark Dintinfass, Charles Baumann, Adam Kessel i Pat Powers, entre d'altres.

El naixement de les estrelles de Hollywood[modifica | modifica el codi]

Amb el temps, a poc a poc, Laemmle aniria comprant les seves parts i desfent-se d'ells. Laemmle va utilitzar dues armes per a imposar la seva signatura i plantar cara a Edison: permetia als agents comprar a crèdit (Edison, no) i va crear el que avui coneixem com l'star-system que encara està vigent. Es va adonar que si en les seves pel·lícules participen grans estrelles amb ganxo, atreia més espectadors a les sales.

No obstant això, en aquella època l'star-system era més feroç. Les estrelles signaven contractes d'exclusivitat amb els estudis, el que significava que només podien treballar per a un altre estudi si la companyia a la qual pertanyien els cedia o si l'altra estava disposada a pagar els costos de la rescissió del seu contracte, que solien ser molt elevats).

Establiment de la indústria del cinema a Los Angeles[modifica | modifica el codi]

Laemmle va començar a atreure als productors de l'Est que fugien de la pressió de Edison i buscaven facilitats (terrenys a bon preu, etc.). Va ser un dels pioners que es va llançar a l'aventura i va fundar la Universal City, una ciutat pròpiament dita amb el seu propi alcalde, policia, etc., destinada a albergar al personal que treballaria en les seves pel·lícules: actors, atrezzo, electricistes, decoradors, maquilladors, músics, guionistes, etc. Per a això, Laemmle va adquirir un terreny de 430 km² de tarongers i pastures situat enmig del no res. Estava proper a la, en aquells dies, petita ciutat de Los Angeles.

Laemmle era, sense saber-lo, un dels arquitectes de la futura Hollywood. Aviat, arribarien altres pioners com ell, disposats a aprofitar totes els avantatges (climàtiques i econòmiques) que Califòrnia els oferia i construirien els seus estudis en veïnatge amb el de Laemmle:

Laemmle no estava disposat a endeutar-se, pel que només finançava aquelles pel·lícules a les quals podia plantar cara. Amb aquesta política, es va especialitzar en westerns, serials i melodrames de baix pressupost. A això cal sumar el fet que Laemmle, a diferència dels seus competidors: Adolph Zukor, William Fox i Marcus Loew, no es va proveir d'una cadena de sales d'exhibició pròpies; havent de conformar-se a col·locar les seves pel·lícules a petites ciutats. Totes aquestes qüestions van fer que la Universal passés a ser un estudi de segona.

Direcció de Laemmle Jr[modifica | modifica el codi]

El 1928 li va regalar l'estudi al seu fill Carl Laemmle Jr., com regal de natalici. Carl Junior, gràcies al coratge que dóna la joventut, es va qüestionar la política conservadora del seu pare i va decidir que era hora de fer canvis. Va actualitzar l'estudi en tot allò que el seu pare havia deixat passar: Va crear la seva pròpia xarxa de distribució i va finançar pel·lícules de qualitat amb pressupostos de major envergadura.

Els esforços de Laemmle van donar els seus fruits molt aviat i, malgrat la seva joventut, ningú va poder qüestionar-lo. Nombrosos èxits de taquilla i, algunes pel·lícules premiades l'avalaven. Paral·lelament, durant aquest període, també va apostar per les pel·lícules de terror les anomenades Universal Horror o Horror en la Universal, que li van proporcionar elevats ingressos a taquilla. En aquest moment, la Universal Studios va rodar el que avui són ja clàssics del gènere, com Frankenstein o Dràcula.

No obstant això, realment, les accions de Carl Jr. van ser molt arriscades i quan va realitzar el remake Show boat (1935) es va endeutar tant que quan no va poder plantar cara als deutes, el banc li va arravassar l'estudi, deixant als Laemmle fora del negoci.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Sense Carl Jr., l'estudi va tornar a un període gris. Es va tornar als westerns i melodrames de segona fila i només les pel·lícules d'una cantant adolescent Deanna Durbin, proporcionaven ingressos a l'estudi.

Les pel·lícules de baix pressupost van continuar durant l'època de la Segona Guerra Mundial, però l'estudi es mantenia fora de perill gràcies a les pel·lícules d'Abbott i Costello. La Universal que intentava ressorgir es va associar amb Walter Wanger i va coproduir diversos films de Fritz Lang, però amb una participació molt petita. El 1945, el productor britànic J. Arthur Rank va comprar la quarta part de les accions de l'empresa, amb la finalitat d'entrar en el mercat nord-americà. Un any després, 1946, Rank va arribar a un acord amb William Goetz, el fundador d'International Pictures i ambdues companyies es van fusionar, sorgint la Universal-International Pictures. Al principi, aquest nou impuls va sorgir efecte i es van produir grans títols.

Liberarització dels actors[modifica | modifica el codi]

Quan els actors, finalment, per llei, van poder controlar la seva destinació, Universal va signar un acord amb l'agent Lew Wasserman de la Music Corporation of America (MCA) i va contractar a James Stewart. En el contracte es fixa que l'actor cobrarà en concepte de retribució per beneficis una quarta part del que guanyi l'estudi (una vegada deduïts les despeses) amb les seves pel·lícules. L'èxit de Winchester 73 va convertir a l'actor en un home ric. A més, l'exquisit tracte que la Universal va dispensar a l'actor va ser una campanya publicitària impagable.

Va cridar l'atenció de les estrelles, que, des d'aquell moment, van veure aquell estudi com un bon lloc on treballar. La MCA va anar col·locant en l'estudi a molts dels seus representats; entre ells: Doris Day, Lana Turner o Cary Grant. Encara que s'esperava que la companyia intentés fer-se amb el control real de la productora, això no arribaria fins a bastant temps després.

L'arribada de la Televisió[modifica | modifica el codi]

El 1952, Goetz va perdre la seva paciència i l'interès per mantenir la seva associació amb Universal, doncs aquesta continuava amb la seva conducta pressupostària cautelosa. Goetz va vendre la seva part a Milton Rackmil, amb el que Decca Records pren el control de l'empresa, perdent així la MCA la seva oportunitat. A finals dels anys 50, l'empresa va entrar en crisi.

La desaparició de la seva cadena de sales d'exhibició, que es va veure obligada a tancar, unida a la pressió de la televisió, l'havien ferit greument. No obstant això, gràcies a la intervenció de la MCA, va ser la pròpia televisió la que va donar part de l'oxigen que necessitava a la Universal, quan una cadena va llogar 360 acres pertanyents a l'estudi per 11 milions de dòlars.

A poc a poc, la televisió va anar llogant més terreny i modernitzant els estudis. Finalment, el 1962, la MCA es faria amb el control de l'estudi. La Universal viuria, a partir d'aquests moments, un període d'esplendor mai abans viscut. La MCA va pressionar als seus representats perquè signessin amb la Universal i l'estudi va contar amb un elenc d'actors, directors i professionals de tot tipus de primer ordre; saltant així a la primera divisió del negoci del cinema. Universal viu un període esplendor i es produeix pràcticament un títol a la setmana. La majoria d'aquestes pel·lícules tenen una durada que ronda els 90 minuts, per a facilitar la seva inclusió en la programació televisiva. Encara que, paral·lelament, segueix amb les seves produccions per a la gran pantalla. En l'inici de la dècada dels anys 70, la Universal aconsegueix grans èxits de taquilla amb títols com American Graffiti.

Als anys 80, l'empresa centra els seus esforços en la producció de sèries de televisió, el que no impedeix que continuï amb les seves produccions per a la gran pantalla, assolint èxits com E.T. de Steven Spielberg.

Canvis i NBC Universal[modifica | modifica el codi]

Impacient per ampliar la seva difusió i presència en la televisió per cable, Lew Wasserman, cap de MCA, va buscar un soci ric. El 1990, Wasserman va vendre la MCA/Universal a l'empresa japonesa del sector de l'electrònica Matsushita Electric. Això va proporcionar una injecció d'efectiu, però 5 anys després, al no adaptar-se al mercat americà, Matsushita Electric la va vendre al seu torn a la distribuïdora de licors canadenca Seagram, sent rebatejada com Universal Studios. Esperant construir un imperi mediàtic al voltant de la Universal, Seagram va comprar Polygram i altres empreses.

No obstant això, no va trigar a adonar-se que el negoci del cinema no era tan fiable com el del whisky, i el 2000 va vendre el grup d'empreses que havia adquirit i agrupat a la companyia francesa Vivendi, convertint-se en Vivendi Universal. Vivendi, atabalada pels deutes, va haver de vendre part de la Universal a la General Electric, grup de la qual forma part la cadena de televisió NBC. La nova companyia va ser rebatejada com NBC Universal i, de moment, va assolint combinar la rendibilitat econòmica amb l'assoliment artístic. El 2005, la General Electric posseïa el 80% de NBC Universal, quedant el 20% restant en mans de Vivendi.

Actors destacats[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Universal Studios