Greta Garbo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Greta Garbo
Greta Garbo el 1924, fotografia de Henry B. Goodwin.
Greta Garbo el 1924, fotografia de Henry B. Goodwin.
Nom real: Greta Lovisa Gustafsson
Naixença: 18 de setembre de 1905
Estocolm (Suècia)
Defunció: 15 d'abril de 1990 (als 84 anys)
Nova York, Nova York (EUA)
Nacionalitat: Suècia Suècia
Estats Units Estats Units
Papers importants: Flesh and the Devil
Queen Christina
Anna Karenina
Camille
Ninotchka
Premis Oscar
Oscar honorífic
1954 - Trajectòria cinematogràfica

Pàgina sobre Greta Garbo a IMDb

Greta Garbo, nom artístic de Greta Lovisa Gustafsson (Estocolm, Suècia, 18 de setembre de 1905 - Nova York, Estats Units, 15 d'abril de 1990), va ser una actriu sueca a qui van anomenar «la Divina».

« Va ser la fundadora d'un orde religiós anomenat cinema. »
Federico Fellini

Biografia[modifica | modifica el codi]

Greta Gustafsson era la filla petita de Karl Alfred Gustafsson (1871-1920) i d'Anna Lovisa Johansson (1872-1944). Va néixer al 32 de la Blekingegatan a Estocolm. La seva casa natal ha desaparegut.

Els seus pares eren persones de condició modesta a la Suècia pobre de començaments del segle XX. Tenia una germana, Alva i un germà, Sven.

Començament de carrera[modifica | modifica el codi]

Greta Garbo el 1925, fotografia d'Arnold Genthe.

El pare de Greta Garbo, vigilant de tines, mor rosegat per la malaltia quan ella té catorze anys, obligant-la a deixar l'escola i anar a treballar. La seva primera feina és com a ensabonadora en una barberia, on ensabona les galtes dels clients. Després va fer de venedora en una botiga de moda on va posar de vegades com a model per a publicitat. És rodant en una petit anunci on va fer els seus primers passos com a actriu, episodi seguit per un curtmetratge publicitari el 1920 en el qual el realitzador Eric Petscher es va fixar en ella. Li va oferir un petit paper a la pel·lícula Peter el vagabund el 1921, una pel·lícula lleugerament picant en la qual va actuar en banyador.

Va entrar a l'Acadèmia reial d'art dramàtic d'Estocolm - el Dramaten - el 1922 i hi va estudiar fins al 1924. Allà va conèixer el realitzador suec Mauritz Stiller que la va descobrir, li va ensenyar les tècniques cinematogràfiques i li va confiar un paper important a la seva pel·lícula La Saga de Gösta Berling , amb Selma Lagerlöf el 1924. És aleshores quan va convertir el seu nom en Greta Garbo. La pel·lícula va ser un fracàs, però Greta Garbo va ser descoberta pel realitzador alemany Georg Wilhelm Pabst amb qui va rodar el 1925.[1]

Mauritz Stiller, cridat per Louis B. Mayer als Estats Units per treballar per a la MGM, va insistir perquè Garbo l'acompanyi i se li doni un contracte. El va seguir a Hollywood, però la seva ràpida glòria els va separar. Stiller va ser acomiadat per la MGM el 1928 i va tornar a Suècia on va morir poc temps després.

De Garbo a La Divina: els anys de Hollywood[modifica | modifica el codi]

Greta Garbo el 1925, fotografia d'Arnold Genthe.

Arribada a Hollywood, la carrera de Garbo va prendre un gir inesperat, a la seva arribada, no tenia res d'una dona fatal - Louis B. Mayer l'anomenava llavors "la grossa vaca nòrdica" - però Arnold Genthe, un fotògraf de Vanity Fair, descobreix el seu important potencial. Segueix un règim per a aprimar i se li fa un canvi de look: cabells tallats, allisats, front lliure, ulls sobrecarregats, celles reduïdes, mirada posada en valor.

Les seves primeres aparicions en pel·lícules mudes, com The Torrent el 1926, The Temptress el 1926, Flesh and the Devil el 1927 o Love el 1928, la van propulsar dalt del cartell. La renovació del seu contracte és l'ocasió d'un pols amb Louis B. Mayer i porta a que es converteixi en l'actriu la més ben pagada d'Amèrica.

En aquests primers anys coneix John Gilbert, estrella del cinema mut, amb qui va continuar una relació. La llegenda diu que ella el va deixar davant l'altar, havent canviat d'opinió en relació al seu matrimoni, però la MGM utilitza abundantment les escenes d'amor que interpreta amb John Gilbert per alimentar la premsa del cor.

La seva carrera, contràriament a la de molts altres, no es va parar amb el final del cinema mut. Greta Garbo va ser una de les rares estrelles hollywoodienques que va salvar el cap amb el cinema sonor. És a Anna Christie el 1930 on el públic sent per primera vegada la seva veu greu i sensual, tenyida d'un lleuger accent suec. La pel·lícula va ser d'altra banda promocionada amb l'eslògan Garbo parla (« Garbo Talks ») i va ser un verdader èxit, encara que Garbo no quedés convençuda de la seva pròpia actuació. Pel que fa a John Gilbert, la popularitat del qual baixava, i no aconsegueix mai la transició cap al cinema sonor i la seva carrera es va aturar als anys 1930

A partir d'aquesta època es fabrica un nou personatge solitari, enigmàtic. Es fa greu, tan aviat muda com espantadissa, de vegades intel·lectual. No assisteix més que a les estrenes, no atorga més que rares entrevistes, viatge sota un nom fals. Atura també les nombroses sessions de fotos d'exterior i no fet més que retrats artístics, realitzats a l'estudi per dos retratistes habituals - Ruth Harriet Louise fins al 1929, i després Clarence Sinclair Bull - i destinats a no ser reproduïts més que en petit format per ser enviat als admiradors. Fins i tot per a la promoció de les pel·lícules, no concedeix més que una única sessió de deu hores màxim amb 150 fotos.

A Garbo, si alguna cosa li desagradava quan rodava, era que deia que volia tornar a Suècia, amenaça que li va suposar de veure cadascuna de les seves peticions pels seus empresaris. Garbo era coneguda per no rodar més que en un estudi tancat, refusant els visitants quan rodava. La seva actuació a Mata Hari el 1932 la va consagrar com a seductora, la censura es va ofuscar fins i tot pel vestit suggestiu que portava en el cartell promocional. Va compartir llavors el cartell de Grand Hotel el 1932 amb Joan Crawford i els germans Barrymore (Lionel i John).

Es va enfadar amb la MGM el 1932 i va desaparèixer de les pantalles durant gairebé dos anys. La reconciliació li va donar un control total sobre les pel·lícules que rodava, i li va permetre fer reemplaçar Laurence Olivier per John Gilbert pel rodatge de La Reina Christine el 1934. David O. Selznick la va triar per fer el paper de l'hereva moribunda a Dark Victory el 1935, però va preferir rodar una nova versió d' Anna Karenina. La seva interpretació de La dama de les camèlies a Camille el 1937 fou considerada com la millor de tots els temps. Després de moltes tragèdies, es va trobar cara a cara amb Melvyn Douglas a la comèdia Ninotchka el 1939. En referència a una escena en una taverna parisenca on l'heroïna esclata a riure, la pel·lícula va ser llançada amb l'eslògan «Garbo riu! » («Garbo laughs!  »), una primícia a la seva carrera.

Greta Garbo va ser una de les estrelles més adulades dels anys 1920 i 1930, però també una de les més secretes. Fugint de la publicitat i les xafarderies, va esdevenir cèlebre una de les seves perorates del Grand Hotel fins i tot en la seva vida pública:

« Vull que se'm deixi tranquil·la »

(I want to be quiet alone). No va concedir ni autògrafs, ni entrevistes, excepte a l'inici de la seva carrera, no assistia a cap estrena i no responia als seus seguidors. Aquesta predilecció per al secret no va fer més que confirmar el sobrenom que va guardar tota la seva vida, «La Divina»: bonica, llunyana i inaccessible.

Després del fracàs relatiu de la seva última pel·lícula Two Faced Woman el 1941, Garbo va posar definitivament el final a la seva carrera, al cim de la seva glòria.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

Segell alemany dedicat a Greta Garbo

Segons les cartes privades la publicació de les quals ha estat autoritzada a Suècia el 2005 per celebrar el centenari del seu naixement,[2] semblaria que hagués estat tancada sobre ella mateixa i bastant depressiva.

Semblaria igualment que Greta Garbo hagués restat soltera per un amor homosexual per a l'actriu sueca Mix Pollak amb qui va mantenir una relació epistolar que va durar 60 anys. En el moment del naixement del fill de Mix Pollack, li envia un telegrama en aquests termes:

« Increïblement orgullosa de ser pare »

(Incredibly proud to be father). La seva relació heterosexual més cèlebre va ser amb l'actor John Gilbert. Repartint-se el primer paper per primera vegada a Flesh and the Devil , la seva intensitat eròtica[3] es troba fora dels estudis. Es diu que Gilbert va demanar a Greta Garbo la mà tres vegades i que no va ser l'únic. L'editor suec Lars Saxon també hauria demanat la seva mà, però va rebre una carta que confirmava que Garbo

« es quedaria tota la seva vida soltera. La paraula «esposa» és tan lletja »

(I will probably remain a bachelor all my life. "Wife" is such an ugly word.).[4]

Les cartes de Garbo a l'escriptora Mercedes d'Acosta van ser publicades el 2000,no permeten afirmar que van mantenir una relació homosexual, tot i el que diu l'escriptora.[4]

La sexualitat de Greta Garbo va continuar sent font de rumors i de secrets durant la seva vida i la seva mort no ha permès ni esvair-los, ni confirmar-los.

Jubilació i desaparició[modifica | modifica el codi]

La seva tomba a Estocolm.

Al seu parer, Greta Garbo pensava que el món havia estat trastornat per la Segona Guerra mundial, potser per sempre. Les seves pel·lícules, pensava, tenien el seu propi lloc en la Història i guanyarien en valor. Va assumir la ciutadania americana el 1951. Va comprar un pis a Nova York en els anys 1950, on va viure fins al final dels seus dies, lluny de la premsa i lluentons. Separada del món hollywoodienc, es va negar categòricament a aparèixer en públic.

Va continuar sent tanmateix amiga amb nombroses celebritats, i se la va veure sovint en companyia de Aristoteles Onassis, Cecil Beaton o Cécile de Rotschild. Defensava tanmateix gelosament la seva vida privada. Era coneguda pels seus passeigs pels carrers de Nova York portant grans ulleres negres, evitant tant com era possible els mitjans.

Va morir a Nova York el 1990 a l'edat de 84 anys, de les conseqüències d'una insuficiència renal crònica i d'una pneumònia. Les seves despulles van ser incinerades, i les cendres enterrades al cementiri Skogskyrkogården a Estocolm

Distincions[modifica | modifica el codi]

L'estrella dedicada a Greta Garbo al Passeig de la Fama

Greta Garbo mai no va guanyar cap Oscar però va ser nominada per l'Oscar a la millor actriu per Anna Christie i Romance el 1930, La Novel·la de Margarida Gautier el 1937 i Ninotchka el 1939. Va rebre el 1955 un Oscar honorífic pel conjunt de la seva carrera.

Una estrella commemorativa al seu nom (i al seu malnom) va ser col·locada al Passeig de la fama de Hollywood a Los Angeles (Estats Units) davant del número 6901.

Anècdotes[modifica | modifica el codi]

Va ser nominada pel American Film Institute cinquena millor actriu de llegenda del cinema.

Una gamma especial d'instruments d'escriptura Montblanc va ser creada en el seu homenatge.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Any Pel·lícula Paper Notes
1920 Mr and Mrs Stockholm Go Shopping germana d'Elder
The Gay Cavalier Extra no surt als crèdits
1921 Our Daily Bread Companya
The Scarlet Angel Extra no surt als crèdits
1922 Peter the Tramp Greta
1924 Gösta Berlings saga Elizabeth Dohna dirigida per Mauritz Stiller
1925 Die freudlose Gasse Greta Rumfort dirigida per G. W. Pabst
1925 The Kiss
1926 The Torrent Leonora Moreno
The Temptress Elena
Flesh and the Devil Felicitas dirigida per Clarence Brown
1927 Love Anna Karènina dirigida per Edmund Goulding
1928 The Divine Woman Marianne
The Mysterious Lady Tania Fedorova
A Woman of Affairs Diana Merrick Furness
1929 Wild Orchids Lillie Sterling
The Single Standard Arden Stuart Hewlett
The Kiss Irene Guarry
1930 Anna Christie Anna Christie Nominada - Oscar a la millor actriu
Romance Madame Rita Cavallini Nominada - Oscar a la millor actriu
1931 Anna Christie Anna Christie MGM's German version of Anna Christie, released early 1931
Inspiration Yvonne Valbret
Susan Lenox (Her Fall and Rise) Susan Lenox
Mata Hari Mata Hari
1932 Grand Hotel Grusinskaya
As You Desire Me Zara aka Marie
1933 Queen Christina Christina de Suècia
1934 The Painted Veil Katrin Koerber Fane
1935 Anna Karenina Anna Karenina New York Film Critics Circle Awards 1935 – Millor actriu
1936 Camille Marguerite Gautier Nominada - Oscar a la millor actriu
1937 Conquest Comtessa Marie Walewska
1939 Ninotchka Nina Ivanovna 'Ninotchka' Yakushova Nominada - Oscar a la millor actriu
1941 La dona de les dues cares Karin Borg Blake

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Greta Garbo Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: cinema