Germans Taviani

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paolo Taviani i Vittorio Storaro el 2003

Els germans TavianiVittorio Taviani (20 de setembre de 1929) i Paolo Taviani (8 de novembre de 1931)–, són dos directors de cinema italians, nascuts a San Miniato di Pisa. Autors d'un cinema fortament polititzat, van estar influït sobretot per Roberto Rossellini. Han treballat tota la seva vida com a escriptors, directors i productors de totes les seves obres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Vittorio va estudiar dret a la Universitat de Pisa, on dos anys més tard el va acompanyar Paolo, que es va abocar a les Belles Arts. Junts es van bolcar al cinema després de l'impacte que els va produir Paisà, de Rossellini, que van veure a poc de la seva estrena el 1946. Van escriure i dirigir conjuntament diversos curts i un documental, L'Italia non è un paese povero (1960), finançat per la companyia estatal de petroli, ENI. Censurada per la productora per les crues imatges de la misèria de la classe obrera, el tall original es va considerar perdut per molt temps, fins que el 1999 Tinto Brass, que va ser ajudant de direcció en l'obra, va donar al públic l'única còpia romanent de l'positivat original, que havia guardat.

Amb l'experiència adquirida, el 1962 van filmar el seu primer llarg de ficció, Un uomo da bruciare, sobre el conflicte entre un activista sicilià pels drets del treballador i la màfia, aliada als interessos del govern i els terratinents locals. El tema dels conflictes obrers, des de la perspectiva sobretot marxista de la lluita de classes, que constituiria un dels eixos de la seva obra i que desenvoluparien en diversos films més en els anys següents. La seva primera pel·lícula independent va ser I sovversivi (1967), en la qual anticipa els esdeveniments de 1968. Amb Gian Maria Volontè va assolir un gran èxit amb Sotto il segno dello scorpione (1969), on se senten els ecos de Brecht, Pasolini i Godard.

El 1971 es trobaven entre els signants de la campanya mediàtica contra Calabresi, publicat al setmanari L’espresso contra el Comissionat Luigi Calabresi.

El tema de la revolució és present a San Michele aveva un gallo(1972), una magnífica adaptació de la novel·la de Tolstoi El diví i l'humà, molt apreciat pels crítics de cinema, més que a la pel·lícula sobre la restaurazione, Allonsanfan (1974) on es rellegeix el melodrama de Visconti a través de la lent d'una consciència històrica diferent. Els protagonistes són Mastroianni, amb Laura Betti i Lea Massari.

El 1973 van abordar una producció més costosa, Allonsanfan, ambientada en les guerres napoleòniques. Comptaven amb Marcello Mastroianni en el paper d'un aristòcrata que s'havia convertit en un líder anarquista i després de nou en un aristòcrata, d'acord amb els vaivens de la situació política; tot aquests canvis generen un conflicte entre el protagonista i els seus antics camarades.

L'èxit internacional els arribaria el 1977, amb la filmació de Padre padrone, a partir de la novel·la de Gavino Ledda, que explica la brutal història d'un pare camperol opressiu i el seu fill, a qui educa perquè sigui el seu successor, arrencant-lo de l'escola, i obligant-lo a pasturar les ovelles de la família. D'una duresa commovedora, especialment a la primera part, és innovadora en l'ús del so. Padre padrone va arrasar al Festival de Cannes, guanyant la Palma d'Or i el premi de la FIPRESCI.

A Il prato (1979) es troben ecos neorealistes, i a La notte di San Lorenzo (1982) ens expliquen una faula en forma d'un esdeveniment marginal a la vigília de l'alliberament a la Toscana, vista a través dels ulls d'alguns camperols. La pel·lícula, amb una fotografia molt elegant, va guanyar el Gran Premi del Jurat de Cannes.

Kaos (1984) és una altra adaptació literària. És una pel·lícula de fascinants episodis basada en la Novelle per un anno de Pirandello.

A Il sole anche di notte (1990) traslladen al Nàpols del segle XVIII el tema de la novel·la Pare Sergio de Tolstoi. D'ara endavant, la inspiració dels Taviani va ser alternant, entre l'èxit episòdic de Le affinità elettive (1996 de Goethe), que contrasta amb les referències al mercat internacional d'una obra com Good Morning Babilònia, (1987), que exposa l'epopeia precursora del cinema de pel·lícules de molt menys èxit, veritables desastres amb les audiències i els crítics. Realitzen una meditació sobre el poder corruptor dels diners a Fiorile (1993).

A Tu ridi (1996), s'inspiren en personatges i històries de Pirandello. Està protagonitzada per Antonio Albanese, Lello Arena i Sabrina Ferilli. La pel·lícula es divideix en dos capítols: en el primer, Albanese és un baríton retirat que és forçat a renunciar a cantar per raons de salut; aquesta situació el porta a desfogar la seva frustració sortint per la nit i esclatant en riures impredictibles i incontrolables, mentre que durant el dia es pregunta el perquè d'aquestes rialles. En el segon, Lello Arena és un dels segrestadors del fill d'un pres, amb el que establí una relació mentre estava a la presó, però al final, els esdeveniments, el porten a matar-lo tràgicament.

Els germans Taviani han mantingut una producció regular amb treballs cada dos o tres anys, realitzats sempre de manera conjunta. A les pel·lícules alternen el rol de director, tot deixant una escena per a cada un i sense interferir en la direcció de l'altre; d'aquesta manera han continuat treballant fins ben entrats la vuitantena d'anys. Amb la seva rellevància com a autors, són una presència sistemàtica en festivals de cinema, encara que no amb el gran públic.

Últimament, els directors han triat el camí de la televisió, firmant una respectuosa relectura de Resurrezione (2001), també de Tolstoi: el resultat és significatiu i indica el camí a seguir per a un cinema que pot millor parlar de la lògica massa estricta del mercat. El 2004 roden per a la televisió Luisa Sanfelice, una mena de balada romàntica popular, en què els dos protagonistes (Letizia Casta i Adriano Gianni) es reuneixen a causa d'un conflicte i viuen una història d'amor absolut, violent i breu com la història de la República Napolitana.

Les adaptacions literàries continuen amb La masseria delle allodole (2007), presentat al Festival Internacional de Cinema de Berlín, en la "Berlinale Special".

La ciutat natal de San Miniato ha posat el nom dels dos germans a un centre de cultura de cinema: Centro Cinema Paolo e Vittorio Taviani. Paolo és el marit de la costumista Lina Nerli Taviani.

Col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Actors[modifica | modifica el codi]

Que han treballat almenys dues vegades amb els germans Taviani.

Productors[modifica | modifica el codi]

Guionistes[modifica | modifica el codi]

Autors de bandes sonores[modifica | modifica el codi]

Els vuit primers films[modifica | modifica el codi]

En ordre cronolòlic:

Nicola Piovani[modifica | modifica el codi]

Nicola Piovani és el seu autor favorit: vuit films junts, des de La notte di San Lorenzo a Luisa Sanfelice; sèrie interrumpuda amb Le affinità elettive (música de Carlo Crivelli).

Compositors clàssics favorits[modifica | modifica el codi]

Directors de fotografia[modifica | modifica el codi]

Montadors[modifica | modifica el codi]

Filmografia com a directors i escenògrafs[modifica | modifica el codi]

Guions originals[modifica | modifica el codi]

Guions no originals[modifica | modifica el codi]

Honors[modifica | modifica el codi]

  • Grand'Ufficiale dell'Ordine al merito della Repubblica Italiana, Roma, 30 de maig de 2001. Per iniciativa del President de la Republica.[2][3]
  • Commendatore Ordine al Merito della Repubblica Italiana, Roma, 2 de juny de 1995. A proposta de la Presidència del Consell de ministres.[4][5]

Premis[modifica | modifica el codi]

  • 1977: Palma d'Or per Padre padrone.
  • 1983: David di Donatello a la millor pel·lícula per La notte di San Lorenzo.
  • 1986: Lleó d'Or a la carrera.
  • 2007: Efebo d'oro per La Masseria delle Allodole.
  • 2008: Laurea Honoris Causa en "Cinema, teatro, e produzione multimediale" per la facultat e Lletres i Filosofia de la Universitat de Pisa.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]