Tannhäuser (Wagner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tannhäuser
o
El concurs de cant de Wartburg
Josef Tichatschek i Wilhelmine Schröder-Devrient a Tannhäuser el 1845
Josef Tichatschek i Wilhelmine Schröder-Devrient a Tannhäuser el 1845
Títol original: Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg
Llengua original: alemany
Gènere: "òpera romàntica"
Música: Richard Wagner
Llibret: Richard Wagner
Font literària: llegendes alemanyes, Elementargeister de Heinrich Heine (1837); Der Sängerkrieg conte d'E. T. A. Hoffmann; Eckhart el fidel i Tannhäuser de Ludwig Tieck (1799).
Actes: 3
Època de composició: 1842-1845
Estrena: 19 d'octubre de 1845, segona versió (en francès) 13 de març de 1861
Teatre: Òpera Reial de Dresden; Thêatre de l'Académie royale de musique, París
Estrena al Liceu: 11 de febrer de 1887 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l'amor (tenor)
  • Elisabeth, neboda del Landgrave (soprano)
  • Venus, deessa de l'amor, que ha fascinat a Tannhäuser (mezzosoprano)
  • Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser i per al qual sacrifica el seu amor per Elisabeth (baríton)
  • Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg, castell on se celebren els concursos musicals dels cantors de l'amor (baix)
  • Walther von der Wogelveide, un Minnesinger, company de cant de Wolfram (tenor)
  • Biterolf, un minnesinger, company de cant de Wolfram (baix)
  • Heinrich der Schreiber, un minnesinger, company de cant de Wolfram (tenor)
  • Reinmar von Zweten, company de cant de Wolfram (baix)
  • Un pastoret (soprano)
  • Ecate, deessa de la Nit (ballarina)
  • Nobles, cavallers, dames, pelegrins, bacants, nàiades, nimfes.
  • Ballet afegit al primer acte a París.

Tannhäuser, és una òpera en tres actes, amb música i llibret de Richard Wagner, basada en les dues llegendes alemanyes de Tannhäuser i el Concurs de cant de Wartburg. Els temes principals de l'òpera són la lluita entre l'amor sagrat i profà, i la redempció a través de l'amor (un tema que va impregnar gran part de l'obra de maduresa de Wagner).

El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena, el 19 d'octubre de 1845 al Teatre Reial de Dresden. La seua neboda, Johanna Wagner, va interpretar el paper d'Elisabeth. Hi ha dues versions de l'òpera, la segona, la versió de París estrenada el 13 de març de 1861, és la que se sol interpretar amb més freqüència. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu l'11 de febrer de 1887.

La marxa d'aquesta òpera va ser la primera peça que va escoltar-se de Wagner a Catalunya (i Espanya), quan la va programar Josep Anselm Clavé als seus concerts corals dels Jardins d'Euterpe de Barcelona, el 16 de juliol de 1862, i que per a aquesta audició va haver de contractar als cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé d'aquella època tan sols eren masculins.[1]

Composició[modifica | modifica el codi]

El riu Elba i Schreckenstein a Ústí nad Labem, cap al 1850

La primera idea sobre l'argument li va venir a Wagner durant el seu primer estada a París amb la seva dona Minna, quan va llegir el poema germànic del segle XVI Das Volkslied vom Ritter Tannhäuser (La llegenda popular del cavaller Tannhäuser), l'essència és la negativa del papa a concedir el perdó al cavaller que s'havia lliurat als plaers de l'amor terrenal en braços de la deessa Venus, que, segons les llegendes antigues, residia en el Hörselberg, a Turíngia. El relat es troba recollit també en les Llegendes d'Alemanya, dels germans Grimm, i en un conte popular de Tieck, Der getreue Eckart und der Tannhäuser. Quan va tornar a Alemanya el 1842, es va documentar àmpliament sobre els tornejos de cant que es van desenvolupar en aquest castell en el segle XIII. Sobre el fons històric, va trobar noves llegendes, com la del Minnesänger Heinrich von Ofterdingen, que va guanyar un torneig exercint la màgia que havia après amb el bruixot hongarès Klingsor, un personatge que, posteriorment Wagner incorporaria al seu Parsifal. A l'estiu de 1842, els Wagner van anar de vacances a Toeplitz, a les muntanyes de Bohèmia. Al compositor li agradava de fer llargues passejades a peu i solia pujar a les ruïnes de la fortalesa de Schreckenstein i al pic de Wostrai. Allà, el 22 de juny, va començar el llibret de Der Venusberg i el 8 de juliol el tenia acabat. Pel que fa a la música, el cant del pastoret del tercer acte, declara haver escoltat al natural, entonat pel flabiol d'un pastor de cabres mentre baixava un dia del Wostrai.

L'obertura compta l'essència de la trama de l'òpera: la lluita entre l'amor carnal i l'espiritual que esquinça el protagonista, i igual que aquella, és un magnífic poema simfònic de fàcil comprensió un cop es coneixen els seus leitmotiv. És una de les pàgines més difoses de l'autor, i s'executa freqüentment en concert. Presenta dues seccions contrastants que resumeixen els dos elements en tensió de l'obra: el tema dels pelegrins, associat al perdó, la pietat, l'amor pur, Elisabeth, i el del Venusberg, l'amor sensual i luxuriós. Aquests temes apareixeran en diferents moments al llarg de l'obra.

La primera secció és un errant maestoso amb una estructura ABABA. El tema A és el tema de la peregrinació, que és introduït per dos trompes, dos fagots i dos clarinets, en forma de coral, i B és el tema del perdó que apareix en les violes i violoncels amb un fort contingut cromàtic. Són 80 compassos que formen un crescendo i decrescendo que representa el pas dels pelegrins per l'escena. Aquest efecte preanuncia l'escena del cor dels pelegrins del tercer acte.

La segona secció està relacionada amb el Venusberg i descriu musicalment una bacanal, en el qual apareixen diferents personatges mitològics, com sàtirs, sirenes i nimfes, culminant en l'himne a la deessa Venus que Tannhäuser desplegarà a la primera escena del primer acte.

En la versió de París, la primera escena de l'òpera comença amb un ballet sense solució de continuïtat amb l'obertura, a diferència de la versió de Dresden, on aquesta acaba amb un retorn a la primera secció.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Versió de Dresden[modifica | modifica el codi]

Wilhelmine Schröder-Devrient

Mentrestant Wagner havia estat nomenat segon director de l'Òpera de Dresden i s'havien estrenat Rienzi i L'holandès errant. Per això estava en òptimes condicions per preparar bé l'estrena de la seva nova òpera, la composició va començar el juliol de 1843 i va acabar, amb l'última pàgina orquestrada, el 13 d'abril de 1845, precisions que podem fer gràcies a l'hàbit de Wagner d'apuntar diària i meticulosament el que feia, fins i tot en nimis detalls que freguen a vegades el ridícul. Però tot i cuidar el propi Wagner de tot, malgrat la reputació de què gaudia en aquella època de l'Òpera de Dresden, tant pels cossos estables com pels cantants de la companyia, l'estrena de Tannhäuser, el 19 d'octubre de 1845, no va ser reeixit.

Diversos factors varen influir en el fracàs. En primer lloc, el tenor que s'encarregava del rol protagonista i que després havia de convertir-se en preferit de Wagner durant la seva primera època operística, Joseph Tichatschek, estava dotat de magnífica veu, però d'escasses dots dramàtiques. Persona de gran simpatia, donat a l'acudit i la ironia, era en canvi bastant curt de comprensió, i les indecisions psicològiques del llegendari Tannhäuser, lluitant entre l'amor humà de Venus i l'espiritual d'Elisabeth, resultaven impossibles d'assumir pel seu cervell. Elisabeth va ser Johanna Wagner, filla adoptiva d'Albert, el germà gran de Richard. Aquesta neboda del compositor havia d'arribar a fer una gran carrera, basada en la seva esplèndida i fresca veu, però en aquell moment era massa jove per comprendre els racons del temperament de la protagonista femenina. Per acabar d'arrodonir la inadequació dels actors, la gran Wilhelmine Schröder-Devrient, que s'encarregava del paper de Venus, era una vella glòria en declivi i, tot i que conservava moltes de les seves qualitats vocals i dramàtiques, havia arribat a una figura de considerable volum que, com ella mateixa reconeixia, resultava excessiva per encarnar amb propietat a la deessa de l'amor. Un altre factor que va desconcertar notablement als cantants va ser la presència, per primera vegada en l'obra de Wagner, del que després s'ha anomenat "melodia infinita". Si encara podem trobar alguna ària ben definida, com el Cant de l'Estrella, per exemple, hi ha un encadenament continu dels fragments successius que requereix dels actors un estar en escena diferent del que normalment s'atribuïa a un cantant d'òpera tradicional.

Versió de París[modifica | modifica el codi]

El públic havia trobat Tannhäuser massa llarg i Wagner va caure en la temptació de fer talls, supressions que després ell mateix desaprovaria. De tota manera, és la seva òpera que més retocs merèixer, fins a arribar al que es considera una segona versió, la destinada a la París, i que va ser s'encarregada per Napoleó III a instàncies de la princesa Pauline Metternich, el 1860. L'espina que portava clavada Wagner a causa de les seves malaurades experiències parisenques, durant les quals va patir incomprensió, indiferència i privacions, el va encoratjar al desig d'obtenir un gran èxit amb la representació de Tannhäuser. Per a això va emprendre una revisió a fons de la partitura i va incloure un ballet, obligat per les costums de l'òpera parisenca. Cal tenir en compte que, en l'època de la representació francesa de Tannhäuser, Wagner ja havia concebut Tristany i Isolda i estava en condicions d'interpretar l'amor de Venus de manera molt més madura que vint anys enrere. Va resultar de tot això que les modificacions més profundes es van centrar en l'escena del Venusberg. La primitiva obertura, separada de la resta de l'òpera, va quedar per a la interpretació en concert, i al teatre el teló s'aixeca abans del seu final, enllaçant directament amb la bacanal, enriquida aquesta amb nova música, d'una potència luxuriosa i sensual difícilment igualable, i que serviria per inserir el ballet, just en l'únic lloc de l'obra apte per a això.

Tot i que Wagner esperava estrenar la seva obra al Théâtre Lyrique, la seva representació a l'Òpera de París va obligar a l'autor a inserir un ballet, d'acord amb les tradicions d'aquest teatre. Wagner va acceptar aquesta condició conscient de la importància del seu triomf en aquesta ciutat, però en lloc d'incloure'l en el segon acte, tal com era tradicional, va triar el començament del primer acte on s'integraria dramàticament a la resta de l'obra, representant el món sensual de Venus a través d'un bacanal.

Els canvis en la partitura, a més de la inclusió del ballet, van ser els següents:

  • Es va traduir el text al francès.
  • El teló s'aixeca abans del final de l'obertura enllaçant directament amb el ballet que representa la bacanal, enriquit amb nova música d'una gran potència luxuriosa i sensual.
  • Es van fer importants canvis en la primera escena entre Venus i Tannhäuser. No només va resultar més extensa, sinó que Wagner va introduir molts dels canvis propis del seu estil madur, dotant els fragments a càrrec de Venus d'un gran cromatisme proper a la seva òpera Tristany i Isolda, composta dos anys abans.
  • Es va incloure la presència en escena de Venus en l'Acte III, ja que en la versió original el públic només sentia el tema de Venus, i Wagner va entendre que això podria ser confús per al públic.
  • Es va eliminar el solo de Walther von der Vogelweide de l'Acte II.
  • Es va escurçar la introducció de l'Acte III.

L'estrena de la versió de París va ser de nou una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels quals van participar, també, els pocs simpatitzants de l'òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l'òpera després de la tercera representació. I és que el públic de la capital francesa no estava en absolut preparat per rebre l'impacte que representava l'obra. Detalls com que els socis del Jockey Club arribessin, segons el seu costum, al segon acte, on se solia inserir el ballet de l'habitual grand-opéra, i que manifestessin sorollosament el seu descontentament pel fet que el ballet ja s'hagués fet, no deixen de ser circumstàncies que revelen la desconnexió absoluta entre el geni de Wagner i el públic que havia de contactar amb ell en aquella ocasió. L'únic cert és que es va produir un xoc de formes d'entendre l'òpera, la música i l'art en general, que va persistir durant anys i que té segurament arrels profundes, potser pròpies d'un antagonisme nacional i d'una manera diferent de veure la vida.

L'escàndol de París va provocar que l'Òpera de Viena, que havia acceptat, no sense dubtes, representar Tristany i Isolda, retirés aquesta òpera condemnant a Wagner a un nou període d'escassa acceptació de la seva obra.

Versions modernes[modifica | modifica el codi]

Després de comptar amb l'escena del Venusberg tal com Wagner la va concebre per a París, representar la primitiva versió de Dresden ha tingut fins ara un interès purament històric. Per això, els moderns directors solen buscar la manera d'aprofitar tots els recursos de les dues versions i sorgeixen interpretacions mixtes, a gust de l'intèrpret de torn.

L'estrena a Barcelona[modifica | modifica el codi]

Quan Tannhäuser va arribar a Barcelona el 1887, les aigües antiwagnerianes s'havien apaivagat a tot Europa, i l'obra va ser relativament ben rebuda per l'escàs públic que es va atrevir a desafiar la nevada. Va agradar especialment la Marxa (que ja havia estrenat Josep Anselm Clavé un quart de segle abans en els seus concerts populars dels Jardins d'Euterpe) i l'ària de l'estrella, lògicament els números més atractius per al públic de llavors, que va aconseguir que es repetissin. També va agradar l'obertura, però la resta de l'obra va ser acollida amb fredor. En les representacions de 1887 van cantar Gemma Bellincioni i Adela Borghi, en els papers d'Elisabeth i Venus, respectivament, el tenor Giovanni Battisia De Negri, el baríton Paul Lhérie i el baix Luis Visconti, respectivament, com Tannhauser, Wolfram i Hermann. Dirigia l'orquestra el mestre Joan Goula. La versió utilitzada va ser l'original, no la de París, que no arribaria al Liceu fins al 1907.

A partir de llavors, Tannhauser ha gaudit d'una gran popularitat, no només entre el wagnerisme, per ser una obra en la qual les transformacions de l'estil wagnerià comencen a fer-se patents, sinó entre els aliens al drama de Wagner, perquè en l'obra es troben suficients elements tradicionals com per perdonar a Wagner els seus longueurs, que en aquesta obra comencen a fer-se patents.[2]

Repartiment estrena[modifica | modifica el codi]

Rol Veu Elenc estrena
20 d'octubre de 1845
(Director: Richard Wagner)
Versió revisada
Elenc de 1861
(Director: Pierre-Louis Dietsch)
Tannhäuser tenor Josef Aloys Tichatschek Albert Niemann
Elisabeth soprano Johanna Wagner Marie Sasse
Venus soprano o mezzosoprano Wilhelmine Schröder-Devrient Fortunata Tedesco
Wolfram von Eschenbach baríton Anton Mitterwurzer Morelli
Herrmann baix Georg Wilhelm Dettmer Cazaux
Walther von der Vogelweide tenor Max Schloss Aimes
Biterolf baix Johann Michael Wächter Coulon
Heinrich der Schreiber tenor Anton Curty König
Reinmar von Zweter baix Karl Risse Freret
Pastoret soprano Anna Thiele Reboux
Quatre nobles soprano

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena I[modifica | modifica el codi]

Tannhäuser al Venusberg

L'escena primera se desenvolupa a l'interior de la Muntanya de Venus al Hörselberg. Sadollat ​​dels plaers del Venusberg, Heinrich von Ofterdingen, anomenat Tannhäuser, reposa entre els braços de la deessa Venus. És la festa de l'amor i l'èxtasi que el Venusberg o Mont de Venus, on viu Tannhäuser amb la deessa pagana de l'amor. El cavaller trobador desperta després d'un profund somni. Enyora la seva pàtria (Turíngia) i, fastiguejat de la seva vida plaent, li diu a la deessa que desitja tornar al món terrenal. Inquieta per l'actitud del seu amant, Venus li retreu la seva ingratitud i li demana que canti. El trobador exalça l'amor carnal, encara que troba a faltar el que senten els altres mortals. Tannhäuser prega a la deessa que el deixi abandonar la gruta. Venus accedeix i, generosa, li ofereix l'oportunitat de tornar amb ella quan sigui rebutjat pels humans. Tannhäuser desestima la idea i contesta a la deessa amb un cant a l'amor pur i sublim, invocant el nom de la Mare de Déu. En pronunciar el nom de la Verge, sobtadament, el regne del Venusberg desapareix com un miratge.

Escena II[modifica | modifica el codi]

Paisatge idíl·lic de primavera, vall florida entre la Muntanya Hörsel i el castell de Wartburg. Un jove pastor toca la flauta saludant l'arribada del mes de maig. S'acosten els pelegrins que s'encaminen a Roma. Tannhäuser, ple de remordiments per la seva vida passada, cau agenollat ​​als peus d'una imatge de la Mare de Déu suplicant perdó pels seus pecats. El so d'uns corns de caça anuncia l'arribada del landgrave de Turingia, acompanyat pels cavallers trobadors Wolfram von Eschenbach, Walter von der Vogelweide i Biterolf. Els seus antics amics saluden el trobador i li pregunten d'on ve; Tannhäuser no els respon i segueix amb la seva idea d'anar a Roma per obtenir el perdó del Papa. Després de rebutjar tornar a prendre el seu lloc entre els seus antics companys, Tannhäuser ho accepta quan Wolfram fa saber al jove que Elisabeth, neboda del Landgrave, encara està enamorada d'ell i segueix esperant la seva tornada. El nom del seu antic amor desperta els sentiments amorosos de Tannhäuser. Abraça emocionat el seu amic Wolfram i comunica a tots que els acompanyarà al castell.

Acte II[modifica | modifica el codi]

El castell de Wartburg cap al 1900

Sala dels cantaires al castell de Wartburg. La notícia del retorn de Tannhäuser és coneguda per tots els habitants del Wartburg. Elisabeth, espera amb impaciència la seva imminent arribada. Mentre saluda amb immensa alegria la sala estimada i recorda amb tristesa la sobtada partida del seu estimat, arriben Wolfram i Tannhäuser. Aquest revela a Elisabeth que va tornar al castell, arrossegat per amor, bojos de felicitat, els dos enamorats celebren el seu retrobament. Apartat, Wolfram, secretament enamorat d'Elisabeth, abandona tota esperança. Les trompetes anuncien l'arribada dels nobles per assistir al certamen. El landgrave Hermann, anuncia un concurs poètic-musical per celebrar la veritable essència de l'amor. En primer lloc, és anunciat per quatre patges Wolfram von Eschenbach, que compara l'essència de l'amor amb una font cristal·lina, metàfora de l'amor místic. Els nobles aproven el bell cant. Tannhäuser amb un estrany riure, que revela un estat de semiinconsciència, comença el seu cant afirmant que l'amor és la passió de dos cossos entrellaçats. Davant la sorpresa i rebuig dels presents, intervé de nou Wolfram, enaltint els valors de l'amor espiritual. Biterolf li respon que l'amor és el sentiment heroic que defensa la virtut. Al seu torn acusa Heinrich de blasfemar en contra del veritable amor. Mofant dels seus contrincants i en un estat de total al·lucinació, Tannhäuser canta l'himne a Venus. La fogosa descripció que fa Tannhäuser de l'amor trastorna, inquieta i sorprèn a Elisabeth. Quan els cavallers trobadors desembeinen l'espasa i es precipiten sobre el pecador, Elisabeth s'interposa, els diu a tots que no són ningú per jutjar i els pregunta quin mal els ha causat, al que ningú respon. En aquest moment, Tannhäuser, que sembla haver despertat d'un somni, trastornat per la demostració d'amor d'Elisabeth, cau agenollat ​​als seus peus, profundament penedit del seu comportament. Els nobles presents a la sala comencen a sentir pietat pel jove trobador i decideixen, a petició d'Elisabeth, permetre-li viatjar a Roma, al costat dels altres pelegrins. Només podrà tornar al Wartburg si obté el perdó del Papa, condició que és acceptada pel jove.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Amalie Materna en el paper d'Elisabeth a la Metropolitan Opera el 1885

La vall del Wartburg tenyida amb els colors de la tardor, a l'esquerra es veu el Hörselberg. Elisabeth resa a la Verge suplicant el perdó per a Tannhäuser. Els pelegrins tornen de Roma agraint a Déu la seva misericòrdia, però Tannhäuser no es troba entre ells. Elisabeth es resigna a morir, demana a la Verge que la porti amb ella i demana la seva intercessió perquè lliuri dels seus pecats a Tannhäuser. Wolfram contempla Elisabeth mentre s'allunya; pressent la mort de la jove. Fosc. Quan la princesa se n'ha anat, Wolfram, que sempre ha estat enamorat d'ella, canta a l'estel vespertí perquè l'acompanyi en la seva pujada cap al cel. De sobte apareix un home cobert de parracs. És Tannhäuser, a qui Wolfram no reconeix. Quan per fi se n'adona, li pregunta si ha aconseguit el perdó. Tannhäuser li relata que tot i haver fet penitència i haver-se mortificat més que tots els pelegrins, no ha obtingut el perdó del Papa.

Escena final al festival de Bayreuth el 1930

El Sant Pare, davant l'extrema gravetat dels seus pecats, es va dirigir a ell dient-li que estava condemnat per tota l'eternitat i que, igual que el seu bàcul ja mai tornaria a florir, ell tampoc se salvaria del foc de l'infern. Tannhäuser decideix tornar al Venusberg, moment que la deessa de l'amor, poc rancorosa, aprofita per aparèixer, però Wolfram trenca l'encantament en pronunciar el nom d'Elisabeth. En sentir-ho, Tannhäuser repeteix el nom de la seva estimada i, de sobte, Venus desapareix sumida entre boires sulfuroses. Clareja al Wartburg. Pel camí s'apropa un seguici fúnebre portant el cos d'Elisabeth. Wolfram fa un gest als trobadors perquè s'aturin i dipositin el fèretre a terra. Tannhäuser, apropant-se al cos de la seva estimada, exclama: Santa Elisabeth, pregueu per mi!, i cau mort al seu costat. A continuació un grup de pelegrins anuncia que a Roma s'ha produït un miracle: ha florit el bàcul del Sant Pare. Tannhäuser per fi ha obtingut el perdó dels seus pecats. En sentir la notícia, el Landgrave Hermann, els trobadors, els cavallers i els pelegrins, davant la commoció general, anuncien que el perdó del Papa ha estat atorgat el pecador, aconseguint per fi la pau eterna.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tannhäuser (Wagner)
  1. Programa d'Albert Galceran dedicat a Tannhäuser emès a Olesa Ràdio el 13 de gener de 2010
  2. Alier, Roger. «Cent anys després» (pdf) (en castellà). Barcelona: La Vanguardia, 18 de novembre de 1987.