Femme fatale
Una femme fatale (l'expressió francesa pot traduir-se al català com a dona fatal) és un arquetip, normalment una malvada que usa el poder maligne de la sexualitat per a atrapar el desventurat heroi. Sol representar-se com a sexualment insadollable. Tot i que sol ser malvada, també hi ha femmes fatales que en algunes històries fan d'antiheroïnes i fins i tot d'heroïnes. En l'actualitat l'arquetip sol ser vist com un personatge que constantment creua la línia entre la bondat i la maldat, actuant sense escrúpols sigui quina sigui la seva lleialtat.
Història[modifica]
Les femmes fatales han existit, en una o altra forma, en la mitologia i el folklore en pràcticament totes les cultures.[1] Exemples mítics o llegendaris antics inclouen Inanna, Lilith, Circe, Medea, Clitemnestra i Lesbia. Exemples històrics de l'època clàssica inclouen Cleòpatra i Messalina, així com les figures bíbliques Dalila, Jezabel i Salomé.[2] Un exemple de la literatura xinesa i la història tradicional és Daji.
La femme fatale va ser una figura comuna a l'Edat Mitjana europea, que sovint representava els perills de la sexualitat femenina desenfrenada. La figura bíblica heretada premedieval d'Eva n'ofereix un exemple, igual que la malvada i seductora encantadora tipificada a Morgan le Fay. La reina de la nit a La flauta màgica de Mozart mostra la seva presència més silenciada durant la Il·lustració.[3]
La femme fatale va florir en el període Romàntic a les obres de John Keats, en particular als poemes "La Belle Dame sans Merci" i "Lamia". Juntament amb ells, va sorgir la novel·la gòtica El monjo amb Matilda, una femme fatal molt poderosa. Això la va portar a aparèixer a l'obra d'Edgar Allan Poe, i com a vampir, sobretot a Carmilla i com les núvies de Dràcula. The Monk va ser molt admirat pel marquès de Sade, per a qui la femme fatale simbolitzava no el mal, sinó totes les millors qualitats de les dones; la seva novel·la Juliette és potser la més antiga en què triomfa la femme fatale. Els pintors prerrafaelites utilitzaven amb freqüència les personificacions clàssiques de la femme fatale com a tema.
La femme fatale es va fer omnipresent en la cultura occidental a la fi del segle xix i principis del segle xx[4] i hi apareix, entre d'altres, en les pintures d'Edvard Munch, Gustav Klimt, Franz von Stuck, i Gustave Moreau.
El 1891, Oscar Wilde, a la seva obra de teatre Salomé: ella manipula el seu oncle boig de luxúries, el rei Herodes, amb la seva seductora Dansa dels set vels (invent de Wilde) per acceptar la seva imperiosa demanda: "porta'm el cap de Joan Baptista". Més tard, Salomé va ser el tema d'una òpera de Strauss, i es va popularitzar a l'escenari, la pantalla i les cabines de peep show en innombrables encarnacions.[5]
També és vista com una figura destacada a l'òpera de finals del segle xix i xx, que apareix a Parsifal de Richard Wagner, "Carmen de Georges Bizet", "Samson et Dalila" de Camille Saint-Saëns" i "Lulu" d'Alban Berg" (basat en les obres de teatre "Erdgeist" i "Die Büchse der Pandora" de Frank Wedekind). En l'òpera i el teatre musical, la femme fatale sol ser interpretada per una mezzosoprano dramàtica i sovint representa el contrast o bé és l'enemiga de la ingènua o la donzella en perill, habitualment una soprano.
S'ha considerat aquesta popularització com una reacció als moviments feministes i al canvi del rol de la dona associat. Amb la introducció del cinema negre en els anys 1940, la femme fatale va començar a florir en la cultura pop. N'hi ha exemples als thrillers d'espionatge i a alguns còmics d'aventures, com ara The Spirit de Will Eisner, o Terry and the Pirates de Milton Caniff.
Al món anglosaxó, la femme fatale és amb freqüència d'origen estranger. Hom la sol retratar sovint com una mena de vampir sexual, els foscos apetits del qual es creia que eren capaços d'arrabassar la virilitat i la independència dels seus amants, convertint-los en una màscara buida d'ells mateixos. Només fugint dels seus braços, l'heroi podia tenir salvació. En aquest sentit, en l'antic argot estatunidenc se solia anomenar vamps a les femmes fatales, un terme associat a les modes dels anys 1920. El terme vamp era una apòcope de vampire, ‘vampir', perquè aquests personatges extreien la vida de les seves víctimes no necessàriament bevent la seva sang sinó mitjançant l'explotació sexual i econòmica. Un retrat clàssic de femme fatale va ser el personatge de Justine en El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell.
Alguns argumenten que aquest personatge té la seua contrapartida masculina. Alguns exemples podrien ser el Heathcliff de Cims borrascosos o molts dels herois dels llibres de Lord Byron.
Les ninges femenines, anomenades Kunoichi, representades en innombrables ocasions, són famoses i llegendàries per ser entrenades amb mètodes propis de les femmes fatales, usant la seua sexualitat amb la mateixa fluïdesa que les seues mortíferes habilitats per a assassinar.
Referències[modifica]
- ↑ Mario Praz, The Romantic Agony, cap. IV, p. 199: La Belle Dame sans Merci (The Beautiful Lady without Mercy). Londres/Nova York, 1933–1951–1970 (Oxford University Press).
- ↑ Mario Praz (1970). The Romantic Agony. Oxford University Press: 199, 213–216, 222, 250, 258, 259, 272, 277, 282, 377
- ↑ C. G. Jung ed, Man and his Symbols (1978) p. 187
- ↑ Jill Scott, Electra after Freud (2005) p. 66
- ↑ Toni Bentley (2002) Sisters of Salome
Bibliografia[modifica]
- Dijkstra, Bram. Ídolos de perversidad: la imagen de la mujer en la cultura de fin de siglo, ISBN 84-7444-648-1
- Dijkstra, Bram. Evil Sisters: The Threat of Female Sexuality in Twentieth-Century Culture, ISBN 0-8050-5549-5
- Belluscio, Marta. Las fatales ¡Bang! ¡Bang! Una mirada de mujer al mundo femenino del género negro. Valencia: Editorial La Máscara, 1996. ISBN 84-7974-151-1.
- Bornay, Erika. Las hijas de Lilith. Madrid: Ediciones Cátedra, 1990. ISBN 84-376-0868-6.