Bandolerisme
De Viquipèdia
El bandolerisme és definit com una activitat criminal duita a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones o contra propietats[1]. L'actuació de persones armades al marge de la llei, és una activitat present arreu del món al llarg de tots els períodes de la història i sempre és l'expressió d'unes realitats socials que l'expliquen i la fan possible.
[edita] Història del mot
Al principi significava 'partidari, parcial, facciós', que ja figura en textos del s. XV (1455), però aviat prengué la connotació de 'bandejat, revoltat que assalta els enemics, i sovint els vianants, per procurar-se recursos'[2] Com a conseqüència de les lluites civils dels s. XV-XVII va adoptant més aquests matisos, i així en un document de 1455 es parla només d'un bandoler e inobedient. En les crides de 1586 ja es tracta de proclames contra bandolers, enquadrillats i de lladres, bandolers o homes de seguida. El canvi queda generalitzat en el s. XVII quan les cançons populars referents a Rocaguinarda i a Don Joan ens parlen de quadrilles i camarades en massa, entorn de 1650, de malfactors. Des de Catalunya el mot es propagà a les altres llengües veïnes, en particular al castellà bandolero (1542), el francès bandoulier (1535), el bearnès bandoulè, des d'on es va transmetre molt alterat al basc bandil 'indolent'.
[edita] El bandolerisme als Països Catalans
Aquest fenomen ha tingut una importància singular en les societats mediterrànies. La seva presència és constant a Catalunya, País Valencià i Illes Balears fins al segle XVIII. A Andalusia esdevingué cèlebre durant el segle XIX (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Ecija) A altres indrets com Còrsega, Sardenya, Sicília, Calàbria o els Balcans, els bandolers perduren fins ben entrat el segle XX. El bandolerisme, en general, ha tengut moments forts d'expansió després de crisis socials, epidèmies, fams o guerres. Entre el 1550 i el 1600 n'hi hagué un període àlgid arreu d'Europa. A Catalunya caldria esmentar primer les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, continuant amb Serrallonga, Bartomeu Camps, Montserrat Poc, Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro i els germans Margarit. Durant els segles XVI i XVII, en especial entre 1540 i la revolta del 1640, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada sobretot a les àrees muntanyenques.
[edita] Contrabandistes, bandolers i hugonots
La frontera dels Pirineus fou una barreja de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que a vegades actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots assaltaven els "carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona. El bandolerisme pirinec estava sota la pressió dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI. Felip II posà en marxa la vigilància estricta dels immigrants, es crearen els bisbats de Solsona i Barbastre i s'erigí la ciutadella.
[edita] Bandolerisme popular i bandositats aristocràtiques
Els bàndols nobiliaris han estat també una constant històrica. Són un fenomen antic en el qual els grans magnats dirimien amb les armes les seves lluites. El bandolerisme popular, sorgit de les difícils condicions econòmiques del poble, és, però, el que dóna veritable relleu al bandolerisme com a fet social. Malgrat tot, la historiografia tradicional sovint ha tendit a incloure els dos fenòmens sota el mantell de les banderies nobiliàries, veient el bandoler del poble tan sols com una realitat subordinada al protagonisme aristocràtic. En el primer terç del segle XVII els dos fenòmens es confongueren, afavorits per la crisi econòmica, social i política. En aquesta època els bandolers catalans es trobaren immergits en les lluites entre nyerros i cadells i la figura més popular fou Joan Sala i Ferrer més conegut com a Serrallonga. A la segona meitat del segle XVII el bandolerisme català anà minvant.
[edita] Els bandejats mallorquins
El bandolerisme és una realitat important a Mallorca almenys des del s. XV, però la primera gran explosió de nadolerisme és posterior a la derrota de les Germanies (1520-1521). En el s. XVI cal esmentar la colla de lo Bord d'Alfàbia. Amb l'esclafit de les lluites entre Canamunt i Canavall destacà la colla de Selva, dirigida pel capellà Mateu Ferragut"Boda". En una topada amb comissaris reials a Lluc la colla restà desfeta i el seu capità, un germà del capellà Boda, fou executat amb altres bandejats. Ferragut decidí venjar-se assassinant el jutge de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga. La repressió posterior ocasionà la desfeta de la colla. D'aquests fets en roman l'expressió popular encara viva "i què en som jo de la mort d'en Berga?". La colla de Llorenç Coll "Barona", també a la vila de Selva, arribà a ajuntar més de 100 bandolers. Les colles de bandolers participaren en els enfrontaments entre el Comte Mal i els vilatans de Santa Margalida. A l'entorn de 1666 s'emprengué una gran canpanya militar contra els bandejats mallorquins que entre altres fets reportà la captura del mític Bartomeu Gomila Pujol "Moiana".
[edita] El bandolerisme valencià del XVI i el XVII
El bandolerisme fou molt actiu en el segle XVI valencià, on, en ocasions, els bandolers s'aliaren amb els moriscs descontents. En el XVII apareix un bandolerisme potent, implantat sobretot a les zones on la reacció senyorial havia estat més intensa: la Marina i la zona muntanyenca meridional. Pels volts del 1680 les famoses bandositats de la Marina donaren lloc a petites bandes inconnexes que continuaren actuant fins a la darreria del segle. El bandolerisme a la Marina Alta no desaparegué fins a finals del XIX.
[edita] El bandolerisme en el segle XVIII i XIX
A conseqüència de l'augment de població el bandolerisme no desaparegué dels Països Catalans i estigué molt lligat al problema dels vagabunds ( els murris). A la fi del segle el bandolerisme era encara viu a certes zones de la muntanya. En el XIX les guerrilles sorgides arran de la Guerra del Francès (1808-1814) s'aproximaren sovint al bandolerisme, i cap a l'any 1840 el bandolerisme fou confós amb certes formes del carlisme, i els governs moderats craren un nou cos, el de la guàrdia civil (1844). Com a conseqüència de les lluites civils del segle XIX el bandolerisme aparegué en el món rural del Principat en el fenomen dels trabucaires. Durant la Restauració hi hagué una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders arribaren a aconseguir el control directe de diversos pobles inclús de varies comarques, tal és el cas de Jaume el Barbut, bandoler crevillentí que ocupà el sud d'Alacant i Múrcia.
[edita] Bandolerisme i literatura
El fenomen del bandolerisme ha estat interpretat des de diversos prismes ideològics. Ha tengut una especial fortuna en el barroc i el romanticisme. Durant el barroc la literatura castellana fixà una atenció especial en el bandoler català. Cervantes, Tirso de Molina, Lope de Vega, Vélez de Guevara, Rojas Zorrilla i molts d'altres utilitzaren, especialment en el seu teatre, les figures de bandolers com Antoni Roca. Perot Rocaguinarda o Joan Serrallonga.Els exemples en català són escassos i se centren en la literatura rimada popular, com les cobles de Pere Giberga (1544), o en les cançons de transmissió oral. Cal destacar l'anònim ball d'en Serrallonga, segurament del segle XVII i representat fins el XIX. El Romanticisme valorà especialment les figures dels bandolers. A tot Europa hi hagué una literatura abundant sobre el tema en la qual cal destacar ""Els bandits"" de Schiller i les obres de Byron, el duc de Rivas, Alexandre Puixkin, Victor Hugo, Prosper Merimée, etc. La literatura catalana es fixà especialment en la figura de Joan de Serrallonga que en les obres de Victor Balaguer fou presentat com a capitost liberal.
  |
Aquest article és un esborrany sobre sociologia. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo. |
