Lope de Vega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lope de Vega
Naixement 1562
Madrid
Defunció 1635
Madrid

Félix Lope de Vega y Carpio (Madrid, 1562 - id., 1635) va ser un dramaturg i poeta castellà del període barroc, un dels més importants poetes i dramaturgs de l'anomenat Segle d'Or de la literatura en llengua castellana. El volum d'obres teatrals que va escriure arriba als 1.500 o 2.500, dels quals una impressionant quantitat de 425 han sobreviscut fins el dia d'avui. També va signar un gran nombre d'obres dramàtiques i poètiques d'extensió menor.

Obra narrativa[modifica | modifica el codi]

La primera història que va escriure, La Arcadia (1598), és una novel·la infantil en la qual va incloure nombrosos poemes; de fet, l'èxit de l'obra va venir donat precisament per aquests versos.

Los pastores de Belén (1612) és una altra novel·la pastoral, però «al diví», hi va incloure, de nou, nombrosos poemes sacres.

Entre aquestes dues va aparèixer la novel·la bizantina El peregrino en su patria (1604), que es distingeix de les altres peces del gènere que transcorre íntegrament a Espanya i inclou quatre actuacions sacramentals.

La Filomena i La Circe són col·leccions poètiques que contenen quatre novel·les curtes de tipus italià, dedicades a Marta de Nevares, i que se solen editar sota el títol de Novelas a Marcia Leonarda, sobrenom que va donar a la seva amant en diversos textos.

A la tradició de La Celestina, la comèdia humanística en llengua vulgar, s'adscriu La Dorotea, "acció en prosa", on narra en forma dialogada els seus frustrats amors juvenils amb Elena Osorio, amb un primorós estil popular.

Per altra banda, es pensa que va poder intervenir al costat d'altres autors, especialment Pedro Liñán de Riaza, en l'elaboració de la Segona part del Quixot, signada per un inexistent Alonso Fernández de Avellaneda.

Obra lírica[modifica | modifica el codi]

Estàtua a Madrid, per Manel Fuxà i Leal (segle XIX).

La seva obra poètica va usar de totes les formes possibles i li va atreure per igual la lírica popular, que va inserir amb freqüència en les seves comèdies, i la culta de Góngora, encara que, en general, va defensar el «vers clar», ja que el seu ideal poètic consistia en un culte casticisme que imbricava al mateix temps l'enginy de la lírica cançonera del XV, la tradició de El Romancero i l'elegància dels metres italians.

Va compondre, fora de La Filomena i La Circe abans citades, tres grans col·leccions de versos lírics: Rimas (1604), Rimas sacres (1614) i les Rimas humanas y divinas de Tomé Burguillos (1634). Aquests llibres s'inscriuen en el corrent líric denominat Petrarquisme

A part d'aquests llibres lírics, van aparèixer altres més escampats que cal també ressenyar: La hermosura de Angélica, con otras diversas rimas, 1602. Cuatro soliloquios, 1612, sota el pseudònim de Gabriel Padecopeo. Romancero espiritual, 1619, (32 romanços devots extrets la majoria del seu Los Pastores de Belén i de Rimas sacras), Triunfos divinos, con otras Rimas sacras, 1625 , Soliloquios amorosos de un alma a Dios (1626) i Laurel de Apolo, con otras rimas (1630), on es passa revista, com ja havia fet Cervantes en el seu Viaje del Parnaso, al panorama poètic del seu temps. No existeix edició moderna accessible d'aquesta obra.

Obra dramàtica[modifica | modifica el codi]

Portada de Las comedias del famoso poeta Lope de Vega Carpio. 1603 (conservat al MAE)

Juan Pérez de Montalbán, escriptor de comèdies deixeble seu, afirma en el seu Fama póstuma que va escriure unes mil vuit-centes comèdies i quatre-centes actuacions sacramentals, de les quals se n'ha perdut una gran part. El propi autor va ser més modest i en les seves obres va estimar que havia escrit unes mil cinc-centes, el que pot entendre's incloent fins i tot les actuacions sacramentals i altres obres escèniques; però tanmateix resulta una xifra molt elevada.

En destaquen les següents: Peribáñez y el Comendador de Ocaña (1610), Fuenteovejuna (1612-1614), La dama boba (1613), Amar sin saber a quién (1620-1622), El mejor alcalde el rey (1620-1623), El caballero de Olmedo (1620-1625), La moza de cántaro, Por la puente, Juana (1624-1630) i El castigo sin venganza (1631).

El seu estil s'anomena comèdia nova perquè trenca les normes clàssiques del teatre, així barreja episodis còmics i dramàtics i no atén a la regla de les tres unitats (explicar una sola acció en un sol indret durant 24h). El seu objectiu principal, com va resumir a Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo, el seu llibre sobre preceptiva, és entretenir al públic i per a aquest fi qualsevol mitjà és lícit, allunyant-se dels límits que va imposar Aristòtil.

Marcelino Menéndez Pelayo va dividir les seves obres segons el tema en: drames d'honor, obres sobre la venjança, drames històrics, obres inspirades en el Romancero, drames ambientats a l'estranger, comèdies de costums, comèdies de capa i espasa, obres de tipus bucòlic, obres sobre mitologia i teatre religiós.

El gener de 2014 el professor Alejandro García Reidy va localitzar l'obra Mujeres y criados que es donava per perduda. El manuscrit es conserva a la Biblioteca Nacional d'Espanya.[1][2]

Obres basades en les de Lope de Vega i sobre l'autor[modifica | modifica el codi]

Obres musicals[modifica | modifica el codi]

  • Das unmöglichste Ding (1684), òpera en tres actes de Johann Philipp Förtsch, amb llibret de Lucas von Bostel a partir de la comèdia El mayor imposible.
  • Das Unmöglichste von allem (1897), òpera còmica amb música d'Anton Urspruch sobre El mayor imposible.
  • Sedlák Jakub (El pagès Jakob, 1922), òpera còmica en tres actes amb música d'Oskar Nedbal i llibret de Ladislav Novák, sobre El villano en su rincón.
  • Doña Francisquita (1923), sarsuela amb música d'Amadeu Vives, amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw a partir de La discreta enamorada.
  • La villana (1927), sarsuela amb música d'Amadeu Vives, amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw a partir de Peribáñez y el comendador de Ocaña.
  • La rosa del azafrán (1930), sarsuela amb música de Jacinto Guerrero i llibret de Federico Romero Sarachaga y Guillermo Fernández-Shaw Iturralde sobre El perro del hortelano.
  • La dama boba (1939), òpera amb música d'Ermanno Wolf-Ferrari, amb llibret de Mario Ghisalberti sobre La dama boba.
  • Música incidental de Daniel Lesur per a La estrella de Sevilla (1941).
  • Die schlaue Susanne (Susanna la llesta, 1952), òpera en vuit quadres amb música i llibret de Franz Xaver Lehner, sobre La discreta enamorada.
  • El hijo fingido (1954), sarsuela amb música de Joaquín Rodrigo, amb llibret de l'autor i de Victoria Kahmi, de la comèdia El hijo fingido.
  • Font-aux-cabres (1962), òpera en tres actes amb música de Salvador Bacarisse, amb llibret de Jean Camp i Jean Cassou, sobre Fuenteovejuna.
  • Fuenteovejuna música escènica d'Adolfo Morpurgo
  • Fuenteovejuna (1967), òpera en dos actes, inacabada, amb llibret de Luis de Castresana, Juan Antonio Zunzunegui i música de Francisco Escudero.
  • Fuenteovejuna (1981), sarsuela amb música de Manuel Moreno-Buendía i text de José Luis Martín de Descalzo, sobre l'obra del mateix títol.
  • C'ekvis mascavlebeli (El mestre de ball, 1982), òpera en tres actes amb música de Vaza Azarasvili i llibret de L. Cubabria, sobre El maestro de danza.

Pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • El perro del hortelano (1996), pel·lícula dirigida per Pilar Miró sobre la comèdia homònima.
  • Lope (2011), pel·lícula biogràfica sobre l'autor, centrada en la vida amorosa de la seva joventut.

Novel·la[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Lope de Vega
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lope de Vega Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en català sobre Lope de Vega a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Referències[modifica | modifica el codi]