Lucrezia Borgia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lucrècia Borja
Frédéric Lemaître en el paper de Gennaro, a Lucrezia Borgia
Frédéric Lemaître en el paper de Gennaro, a Lucrezia Borgia
Títol original: Lucrezia Borgia
Llengua original: italià
Música: Gaetano Donizetti
Llibret: Felice Romani
Font literària: tragèdia homònima de Victor Hugo
Actes: dos
Estrena: 26 de desembre de 1833
Teatre: La Scala de Milà
Estrena a Catalunya: 1840, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu: 17 d'octubre de 1848

Lucrezia Borgia és una òpera en dos actes de Gaetano Donizetti, amb llibret de Felice Romani. S'estrenà a la Scala de Milà el 26 de desembre de 1833.

Argument[modifica | modifica el codi]

Pròleg[modifica | modifica el codi]

Gennaro i els seus amics estan de festa en una terrassa brillantment il·luminada, davant de la qual es troba el canal de Giudecca. La conversa dels amics es torna cap a Don Alfonso, duc de Ferrara, a la casa del qual ells viatjaran l'endemà, i cap a la seva esposa, la infame Lucrezia Borgia. En sentir el nom de Lucrezia, Orsini narra com Gennaro i ell, tot sols en un bosc, van ser advertits per un home misteriós que tinguessin cuidar-se d'ella i de tota la familia Borgia. Manifestant el seu avorriment amb el conte d’Orsini, Gennaro marxa i es queda adormit a prop. Els seus amics reben la invitació a unir-se a les festes, i ell es queda tot sol.

Apareix una góndola i una dona emmascarada en una nit veneciana. Ella s'apropa a Gennaro (el seu fill) que dorm i  l’observa amb afecte (Tranquillo ei possa...Com'è bello!)  Ella besa la seva mà, ell es desperta i instantàniament queda impressionat per la seva bellesa. Ell expressa el seu amor per ella i explica la seva infància com un orfe criat per pescadors. Afegeix que ell estima tendrament a la mare, de la que guarda una carta, i a qui mai va conèixer (Di pescatore ignobile esser figliuol credei.) Els altres tornen i instantàniament la reconeixen com Lucrezia Borgia, enumerant al seu torn els membres de les seves famílies als quals ella ha matat, per a horror de Gennaro que fuig del seu costat. 

Acte I[modifica | modifica el codi]

El duc, creient que Gennaro és amant de Lucrezia, trama el seu assassinat amb el seu servent Rustighello (Vieni: La mia vendetta è mediatata e rapida.) Gennaro i els seus companys deixen la casa per una festa i passen pel palau del duc amb el seu blasó on es llegeix "Borgia". Desitjant mostrar el seu menyspreu per la família Borgia, Gennaro lleva la inicial "B", deixant l'obscena "Orgia". En el palau, Lucrezia s’introdueix en la càmera del duc. Havent vist la cresta trencada, ella exigeix la mort per qui ho hagi fet, ignorant que ha estat Gennaro. El duc ordena que portin a Gennaro davant ella i l’acusa de tacar el nom noble dels Borgia, un crim al que ell ràpidament confessa. Lucrezia, horroritzada, intenta excusar l'insult d'un jove, però Don Alfonso acusa a Lucrezia d'infidelitat, havent-los observat en la seva trobada a Venècia. En una escena plena de drama i tensió, ella nega qualsevol impropietats, però ell exigeix la mort del presoner i la força a triar la forma d'execució de Gennaro, amb l’espasa o el verí. Pretenent perdonar-ho, el duc ofereix a Gennaro un got de vi i ho beu. Després d'un trio sorprenent (Guai se tu sfugge un moto, se ti tradisce un detto!) el duc marxa i Lucrezia explica a Gennaro que ha estat enverinat, li dóna un antídot al verí que el duc ha barrejat amb el vi. Ell finalment el beu, i ella li implora que fugi de la ciutat i del seu marit. (Bevi e fuggi ... ten prego, oh Gennaro!)

Acte II[modifica | modifica el codi]

Gennaro es troba amb el seu amic Orisini per dir-li que marxa de Ferrara per tornar a Venècia, però Orsini li diu que està convidat a una festa a palau amb la Negroni i que no pot no anar-hi, li demana que es quedi i que l’acompanyi a la festa. Gennaro li explica els esdeveniments i Orsini li torna a demanar que es quedi, després jura que mai es separarà del seu amic i acudeixen junts a la festa en el palau, ignorant les paraules de Lucrezia. Orsini lidera la festa en un brindis (Il segreto per esser felici) i ells beuen. Entra Lucrezia i anuncia que en venjança pels seus insults a Venècia ella ha enverinat el seu vi i que ha preparat cinc caixes pels seus cossos. Ella ha cregut per tant que Gennaro havia fugit de Ferrara per consell d'ella, i es queda sense alè quan ell s'avança i anuncia que ella n'ha enverinat un sisè. Lucrezia demana que tots marxin de la sala per estar a soles amb Gennaro, qui després d’anunciar que té l’antídot (el mateix que Lucrezia li dóna en el primer acte), demana la llibertat pels seus amics o morirà amb ells. Després de les negatives de Lucrezia que a més anuncia que no n'hi hauria suficient per tots, Gennaro agafa una daga i intenta matar Lucrezia, però ella el deté revelant que ell és de fet el seu fill. De nou, ella li demana a ell que begui l'antídot, però aquesta vegada ell ho rebutja, triant morir amb els seus amics. En la cabaleta final (Era desso il figlio mio,) Lucrezia es lamenta per la mort de Gennaro, fent també particip de la seva mort a Don Alfonso, anunciant que era el seu fill. Amb extrema pena acaba l’acte desmaiant-se sobre el cos de Gennaro.

Cast de l'estrena a Milà[modifica | modifica el codi]

Personatge Intèrpret
Alfonso I d'Este Luciano Mariani
Lucrezia Borgia Henriette Méric-Lalande
Maffio Orsini Marietta Brambilla
Gennaro Francesco Pedrazzi
Jeppo Liverotto Napoleone Marconi
Don Apostolo Gazella Giuseppe Visanetti
Ascanio Petrucci Ismaele Guaita
Oloferno Vitellozzo Giuseppe Vaschetti
Rustighello Raineri Pochini
Gubetta Domenico Spiaggi
Astolfo Francesco Petrazzoli

Vegeu també[modifica | modifica el codi]