Saxòfon

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Saxòfon alt

El saxòfon o saxofon (de Sax, del seu creador i phonos, so en grec), és un instrument de vent de llengüeta simple i de tub cònic, considerat de vent fusta en la classificació tradicional dels instruments, i en el grup 422.212 de la classificació de Hornbostel-Sachs.

Història[modifica | modifica el codi]

El saxòfon fou desenvolupat a partir de la dècada de 1840 per Adolf Sax, un cèlebre fabricant d'instruments nascut a Dinant, el 1814. Sax va viure a París per tal d'explotar millor el seu invent, ciutat on va morir arruïnat, acusat de robar patents, el 1894.

Al començament el saxòfon tenia 18 claus. La seva extensió cromàtica comprenia des del Si natural greu (B) al re natural agut (D). Des d'aleshores ha evolucionat prou. Actualment els saxòfons tenen una extensió cromàtica que va des del Si bemol greu (B♭) fins al Fa sostingut agut (F#). Existeixen models recents que ja arriben al Sol agut(G).

L'ús preferent del saxòfon és en bandes de música i sobretot en el món del Jazz, on és quasi un instrument indispensable.

Materials[modifica | modifica el codi]

Canyes per saxòfon alt i tenor

La major part de l'instrument sol estar feta de metall, normalment de llautó, però també se n'ha fet de molts altres metalls. La llengüeta és de canya Arundo donax. I l'embocadura és d'ebonita. De totes maneres s'ha fet moltes variants, posant el bec o tot l'instrument de goma o altres materials.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Actualment la família dels saxòfons està formada per 7 instruments. Des del més agut al més greu són:

  • Sopranino (en mi♭)
  • Soprano (en si♭): té la seva dificultat en l'afinació tot i que gaudeix d'aspectes positius com és ara el seu caràcter veloç i la particular sonoritat aguda.
  • Alt (en mi♭): sens dubte, és l'instrument considerat com a més virtuós dels set ja que permet expressar-se plenament i de forma tan convincent que es podria comparar a la veu humana o al violí. La seva agilitat és comparable a la de la flauta travessera (de fet, molts saxofonistes combinen aquests dos instruments) i les possibilitats de matisos són superiors a les del clarinet. És capaç de fer-se sentir com a solista en grans agrupacions deixant clara la seva finalitat i rivalitzar quant a suavitat amb una flauta o fins i tot una harpa. Presenta dificultats a les repeticions massa ràpides d'una mateixa nota.
  • Tenor (en si♭): supera quant a suavitat del timbre al saxòfon alt i té un registre greu més carnós (aspecte que perd en el registre agut). Útil a l'hora de crear regitres baixos d'acompanyament i lleial competidor solista amb el saxòfon alt.
  • Baríton (en mi♭): instrument rarament localitzable en orquestres sinfòniques, capaç de crear un gran rang de matisos en el registre greu i amb una gran facilitat d'emissió envejable i poc corrent en instruments amb un registre similar al seu.
Digitació bàsica del saxòfon en mi♭
  • Baix (en si♭)
  • Contrabaix (en mi♭)

El sopranino, el baix i el contrabaix són molt poc habituals. De la resta d'instruments, els més emprats són l'alt i el tenor. El baríton ja té un ús difós en les bandes de música i en orquestres de ball.

El fet que existeixi la família des saxòfons ha propiciat que floreixin arreu conjunts de saxòfons. Els més habituals són els quartets, preferentment integrats per soprano, alt, tenor i baríton, tot i que a vegades el soprano és substituït per un altre alt.

Intèrprets destacats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Londeix, Jean-Marie. El saxofon ameno: cuaderno 1. versió espanyola de Manuel MIJAN (Professor del Real Convervatorio superior de música de Madrid). Editions Henry Lemoine, 1976. ISMN M-2309-4073-3. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]