Stabat Mater (Rossini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Stabat Mater
Forma musical Stabat Mater
Compositor Gioachino Rossini
Època composició 1832; 1837-1842
Durada 50'
Dedicatòria Manuel Fernández Varela
Estrena absoluta
Data estrena Sala Ventadour de París, 7 de gener de 1842
Moviments
  1. Stabat Mater dolorosa
  2. Cuius animam
  3. Quis est homo
  4. Pro peccatis
  5. Eia, Mater
  6. Sancta Mater
  7. Fac ut portem
  8. Inflammatus et accensus
  9. Quando corpus
  10. Amen, in sempiterna
Instrumentació
Solistes, cor i orquestra

Stabat Mater és una obra musical creada pel compositor italià Gioachino Rossini amb forma de seqüència litúrgica sobre uns versos tradicionals catòlics del segle XIII (la pregària Stabat Mater) atribuïts al papa Innocenci III o al frare franciscà Jacopone da Todi i va ser estrenada el 7 de gener de 1842 a la sala Ventadour de París.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'obra correspon a l'època de maduresa del compositor, que principalment es va dedicar a compondre òperes i no obres religioses. Rossini amb l'excentricitat característica, va decidir retirar-se a l'edat de només 37 anys. Potser l'assoliment fenomenal d'haver escrit més de 30 òperes en l'espai de només 19 anys, l'havien deixat fos. Fidel a la seva paraula, ell mai va escriure una altra òpera. Però el seu esperit operístic incontenible impregna les poques peces que encara va compondre, cap aktra com el magnífic Stabat Mater. Amb la seva màgica fusió de sentida solemnitat i devoció amb el drama teatral i melodies alegres, alguns fins i tot afirmen que aquesta obra representa el zenit de l'art de Rossini.[1]

Fou encarregat en una visita a Madrid el febrer de 1831. Rossini va dirigir una representació molt celebrada de El Barber de Sevilla en presència del propi Ferran VII; a la funció hi va acudir l'ardiaca Manuel Fernández Varela qui, entusiasmat, desitjava posseir un Stabat Mater de Rossini que rivalitzés amb el famosíssim de Pergolesi. El compositor estava en un moment personal magnífic i, reticent en un primer moment, finalment va accedir a compondre'l atès que el prelat era un gran amic del seu protector, el banquer parisenc Alexandre Aguado.[2]

Quan només havia escrit sis dels deu números que formen l'obra, va sofrir un fort atac de lumbàlgia. Llavors Rossini va demanar al seu amic Giovanni Tadolini, compositor i director musical del Théâtre Italien de París, de completar el treball encara que l'obra va ser completament atribuïda a Rossini.[3] Una de les condicions que va posar Rossini va ser que només s'utilitzés per a ús privat.[3]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Tot i la decepció que això va suposar per l'ardiaca Varela, l'obra va ser finalment estrenada a l'església del Convent de San Felipe del Real de Madrid el Divendres Sant de 1833.[3] A la mort de Varela el 1837, i contràriament al què s'havia convingut inicialment, el manuscrit va ser venut a un privat i posteriorment a un editor musical de París, el que va arrencar la fúria de Rossini davant la compromesa situació que podria haver-li causat que es conegués que part de l'obra no l'havia compost ell mateix. El compositor va aconseguir recuperar el manuscrit després d'un judici i va compondre les parts que havia deixat en mans de Tadolini, dotant l'obra d'un gran sentit d'unitat, afegint com a final la secció desena: Amen, in sempiterna saecula.[3]

La nova versió fou estrenada el 7 de gener de 1842 a París amb un repartiment de luxe: Giulia Grisi, Emma Albertazzi, Mario Di Candia i Antonio Tamburinambi.[4] Fou un gran èxit, fins al punt d'haver-se de repetir tres fragments, un d'ells el Sancta Mater (o Mare Santa claveu les ferides del crucificat fortament en el meu cor). Dos mesos després es representà a Bolonya triomfalment dirigit per Gaetano Donizetti. Curiosament Rossini va compondre aquesta obra poc després de la mort de la seva pròpia mare.[2]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Com va afirmar Luigi Rognoni[5] en la seva monografia sobre el compositor «Si Rossini hagués pogut compondre una altra òpera després del Guillaume Tell, presoner de les convencions teatrals, probablement no hauria arribat a aquella força expressiva que va saber imprimir en aquest Stabat Mater». L'obra, de fet, deu el seu atractiu a la supèrbia utilització de les estructures formals lligades a les convencions de l'òpera, al costat d'altres de caràcter purament polifònic.

El primer número que, després de la introducció instrumental de violoncels i fagots, de seguida es veu reforçat per l'entrada de la fusta, impacta per la seva intensitat expressiva gràcies al seu clarobscur harmònic, la seva tendència al cromatisme, a les oscil·lacions modals i a la insistència sobre l'adjectiu "dolorosa". Secció que immediatament després deixa espai a la neta i emotiva melodia del tenor. Aquest és protagonista també de la segona peça, Cujus animam gementem: una ària en tota regla que precedeix al duo de sopranos Quis est homo qui non fleret, on el Llarg inicial sona com un moment de contemplació interrompuda pel fortissimo de tota l'orquestra en la secció final. La juxtaposició de dues estrofes en contrast tonal caracteritza, per contra, l'ària del baix, la vocalitat sembla estendre's en el cor masculí amb què comença Eja, Mater fons amoris: un diàleg a cappella entre el baix i la resta del cor. De calat més operístic són el quartet Sancta Mater, istud aga, així com la cavatina Fac, ut portem Christi mortem de la segona soprano i l'ària amb cor Inflammatus et accensus de la primera soprano, introduïda per una introducció instrumental poderosa encomanada als metalls. L'obra es tanca amb dues peces de gran expressivitat, encara que de caràcter molt contrastat. L'ús sistemàtic i radical del cromatisme del Quando corpus morietur, cantat només pels solistes -en una obra íntima i suspesa en el temps i en l'espai-, deixa pas a un final espectacular amb cor i orquestra (Amen. In sempiterna sæcula), construït sobre un fugato que només és interromput, pocs compassos abans de la conclusió, per la reaparició del motiu amb què començava l'obra.[4]

Moviments[modifica | modifica el codi]

L'obra es divideix en deu parts:

  • Stabat mater dolorosa. Destinat als quatre solistes i al cor, no presenta grans exigències vocals. De caràcter tremendament religiós, el seu desenvolupament musical és considerablement lúgubre, ombrívol i malenconiós.
  • Cuius animam. Està destinat al tenor solista i posseeix un curiós i estrany to nostàlgic que contrasta amb el gran ambient presentat en l'anterior part. De desenvolupament elegantment alegre, el tenor solista necessita posseir un adequat domini de la regió aguda per resoldre de forma satisfactòria les diverses pujades que es produeixen en la peça cap a l'agut (necessita l'emissió d'un reb4) i les escales ascendents situades al final de la peça.
  • Quis est homo. Es tracta d'un duo per a les solistes femenines. El seu desenvolupament és melodiós i elegant, presentant vocalment algunes dificultats, ja que hi abunda la coloratura i l'ornamentació vocal.
  • Pro peccatis. Està destinada al baix solista i es caracteritza pel seu pausat desenvolupament i el seu to de recolliment. És una part vocalment còmoda per al solista i no presenta grans dificultats vocals, excepte l'emissió de notes moderadament agudes en certes parts de la peça.
  • Eia Mater. Destinat al cor mixt amb participació del baix solista, es tracta d'una peça a capella d'esglaiadora i dolorosa religiositat. Les puntuals aparicions de esperançadores veus blanques contrasten com si es tractés d'àngels amb les ombrívoles veus dels baixos, creant un adequadíssim ambient per al desenvolupament d'aquesta part.
  • Sancta Mater. Destinat al quartet, aquesta peça representa una alenada d'aire fresc després del sepulcral ambient respirat a la part anterior. Es tracta d'una peça amb clares ressonàncies operístiques, de contrapuntístic, relaxat i vivaç desenvolupament i sense grans exigències vocals, encara que la cadència final, d'aparent facilitat, presenta certes dificultats.
  • Fac ut portem. Destinat a la mezzosoprano solista, és de desenvolupament pausat i to pacífic, recollidor i malenconiós, a la qual cosa col·labora en gran manera la contínua presència de la trompa. Vocalment requereix un bon control del registre agut de la vocalitat i domini sobre el fiato per atacar frases de considerable longitud.
  • Inflammatus et accensus. Destinat a la soprano solista i al cor, es tracta de la peça amb la càrrega emocional més gran de totes les que formen aquest Stabat Mater. En només quatre minuts i mig, el compositor, gràcies a l'impressionant ús de les cordes, el vent i la percussió, és capaç de fer experimentar a l'oient tensió, expectació, desassossec, tristesa i emoció, així com traslladar-nos des de les profunditats infernals fins a llacunes celestials. Especialment destacable és el contrast existent entre els dos versos que conformen aquesta part, marcadament apocalíptic el primer i absolutament piadós el segon. Vocalment és una peça bastant exigent per a la soprano: exigeix ​​un bon domini sobre el fiato, la coloratura i la regió aguda de la seva vocalitat (precisa l'emissió final d'un Do5), així com d'una constant matisació del text.
  • Quando corpus. Es tracta d'una peça a capella destinada als solistes, posseïdora de reminiscències medievals i per moments gregorianes. És una part de desenvolupament pausat i to trist, recollit, fantasmagòric i profundament religiós. És molt exigent des del punt de vista vocal i bastant complicada des del punt de vista de l'afinació.
  • Amen. De nou destinat al cor mixt, aquesta part, monumental, fervorosa i totalment religiosa es tracta d'una apocalíptica fugida de nerviós desenvolupament i angoixant caràcter. Rossini emfatitza aquest moment absolutament solemne al final de la peça: després de la reaparició del tema inicial del Sancta Mater Dolorosa i un silenci en piano que sembla anunciar el final de l'obra es produeix una explosió orquestral i el cor reprèn de nou el tema principal d'aquesta part: el contrast i efecte aconseguit és devastador per crear una sensació sorprenent, angoixant i desassossegant encara esperançadora per moments que constitueix una immillorable conclusió per a aquesta experiència sacra d'una hora de durada.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rogers, Graham. «Ressenya del disc a bbc.co.uk».
  2. 2,0 2,1 «Ressenya a http://www.israel-opera.co.il».
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Osborne, Richard. Ressenya del disc.. EMI classics, 2010. 
  4. 4,0 4,1 «Follet del programa». Falta indicar la publicació, Temporada 2013-2014 del Teatro de la Zarzuela.
  5. Rognoni, Luigi. Gioacchino Rossini. Edizioni Rai Radiotelevisione Italiana, 1968.