Coloratura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coloratura, de l'italià colorare (colorejar; intensificar; animar), és la capacitat de la veu lírica d'executar successions de notes ràpides de vegades de forma melismàtica. Ha de poder realitzar-la qualsevol tipus de veu, però normalment s'escriuen per a soprano i tenor, que són les que més agilitat tenen per naturalesa.

El significat musicològic de coloratura s'aplica específicament a l'elaborada i florida ornamentació en la música vocal del Classicisme (segle XVIII) i del Romanticisme musical (més específicament al bel canto). Tot i això, la música antiga dels segles XV, XVI i XVII ja incloïa un ampli repertori que requeria la tècnica de coloratura. Per exemple, les àries de lluïment de l'òpera barroca posseïen una cadència especialment destinada a la improvisació. La coloratura va ser definida per primera vegada en diccionaris musicals no italians, com les obres de Michael Praetorius a Syntagma Musicum (1618), Sébastien de Brossard al seu Dictionnaire de musique (1703) i Johann Gottfried Walther al seu Musicalisches Lexicon (1732).[1] Malgrat que deriva de colorare o colorazione, la coloratura no suposa cap canvi del color tonal de la veu amb intenció expressiva.

Tipus de veu[modifica | modifica el codi]

Per extensió, s'aplica el terme coloratura a certs tipus de veus que dominen la tècnica - per exemple la soprano de coloratura, que pot tipificar-se pel famós personatge de la Reina de la Nit de La flauta màgica de Mozart.[2] Aquest tipus de soprano disposa d'un ampli rang vocal i pot executar amb facilitat un estil de cant que inclou elaborades ornamentacions i agilitats, incloent-hi passatges ràpids i refilades. Cantants amb altre tipus de veu poden tenir dots per a la tècnica de coloratura, però quan es descriu una veu com de coloratura, sense més afegits, hom es refereix a una soprano. Richard Miller distingeix dos tipus de soprano de coloratura (coloratura i coloratura dramàtica)[3] així com la mezzosoprano de coloratura,[4] i tot i que no recull la contralt de coloratura, cita papers que requereixen l'ús de la tècnica de coloratura en una contralt.[5] Als més famosos tractats italians de cant (Caccini, 1601/2; Tosi, 1723; Mancini, 1774; García, 1841), mai no es va emprar el terme coloratura

Repertori[modifica | modifica el codi]

Entre les parts de coloratura més famoses de la història de la música cal esmentar

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. OWEN JANDER, ELLEN T. HARRIS: 'Coloratura', Grove Music Online ed. L. Macy (Retrieved: 27th November 2006), from «Home Page in Oxford Music Online».
  2. New Harvard Dictionary of Music, ed. Don Randel, p. 180
  3. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, pp.7-9)
  4. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, pp.12-13)
  5. Training Soprano Voices. Richard Miller. 2000, Oxford University Press, p.13)