Stabat Mater

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Stabat Mater (desambiguació)».
La Dolorosa de Bartolomé Esteban Murillo, un exemple d'art marià

Stabat Mater és un seqüència gregoriana llatina utilitzada dins l'església catòlica del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El seu nom és l'abreviació del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria, mare de Jesús, durant la crucifixió. El Stabat Mater està associat especialment amb les estacions del Via Crucis; quan es resen les estacions en públic, és a dir, en església o en processó a l'aire lliure, és costum cantar estrofes d'aquest himne mentre els fidels caminen d'una estació a l'altra.

A part de les versions musicals gregorianes en la forma habitual de seqüència, el text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles.

Història[modifica | modifica el codi]

Malgrat que la seva autoria no és clara -a més de l'atribució a Jacopone da Todi (mort el 1306) també s'ha atribuït al Papa Innocenci III (†1216). En tot cas, sí que és clar que el seu estil melòdic és el propi del cant gregorià del segle XIII.

En el seu origen va aparèixer en fonts documentals vinculades als franciscans, coincidint amb un moment de gran devoció franciscana per Crist crucificat. Vers el 1388 es troba en ús entre els flagel·lants i vers el 1399 entre els heretges provençals anomenats albats. En tot cas, al tombant de segle, el seu ús ja era molt estès. Al segle XV ja es troba present en molts missals d'arreu d'Europa, excepte a Anglaterra. El seu primer ús com a seqüència data d'aquesta època.

El Concili de Trento la va eliminar de la litúrgia, i no va ser fins a l'any 1727 en què el papa Benet XIII la va reintroduir en el Breviari com a seqüència per a la festa de la Mare de Déu dels Dolors, el divendres després del diumenge de Passió. S'interpretava fragmentada en tres parts: les cinc primeres estrofes a les vespres, les dues següents a matines i la resta a laudes. És molt probable que la melodia que avui en dia apareix a l'usualis adoptés aquesta forma precisa al segle XVIII, partint això sí, de molts elements que es remunten al segle XIII. Això és degut al fet que originalment no fou concebut com a seqüència sinó com a himne, però, de fet, té la versificació que més tard demanaren les seqüències.

Apareix també a la litúrgia anglicana i també en nombroses fonts de la zona luterana d'Alemanya.

A partir de les reformes portades a terme per Pius XII va passar a la Festa de la Mare de Déu dels Dolors, del 15 de setembre.

Contingut i estructura[modifica | modifica el codi]

El text, que es basa en la profecia de Simeó -que entra al temple en la circumcisió de Jesús (Lluc, 2,35)- esdevé una invitació, d'una gran intensitat, èpica i lírica a la vegada, a compartir el sofriment de la Mare de Déu (que a la vegada comparteix el de Jesús), que el poeta expressa de forma magistral. El seu missatge més profund vol ser el lligam emocional que neix a la Mare de Déu i a tots els cristians per la mort de Crist.

Les primeres estrofes (1 a 4) contenen, sobretot, la descripció de la Mare de Déu al peu de la creu; els temes següents es podrien concretar en (estrofes 5 a 8) la compassió del cristià, (9 a 15) el compartir el sofriment de la Mare de Déu, i (16 a 20) el sofriment com a salvació.

La intensitat del text, i la sonoritat planyívola de la melodia i dels ritme i la rima llatins van assegurar-ne no sols la pervivència de la seva forma gregoriana al llarg dels segles sinó també l'aparició d'un gran nombre de musicalitzacions polifòniques, sovint amb acompanyament instrumental, construïdes segons l'estil musical predominant en cada moment.

Consta de 20 estrofes, de tres versos cada una, i que s'agrupen de dues en dues. Cada estrofa té una estructura 8a 8a 7b, de manera que a cada dues, l'estructura mètrica i de rima és 8a 8a 7b 8c 8c 7b. El ritme és clarament trocaic.

Crucifixió de Jacopo di Cione al museu de la Galeria de l'Acadèmia a Florència.

Com a himne que es comparteix amb aquest gènere gregorià les característiques següents:

  • El seu pathos
  • La vivesa del seu descriptivisme
  • La seva dolçor devocional
  • Un ritme fluid i fàcil
  • Una exquisida doble rima
  • Una forma estròfica ben acabada

Text de la seqüència[modifica | modifica el codi]

Versió llatina medieval [1]

1. Stabat Mater dolorosa
Iuxta crucem lacrimosa
Dum pendebat Filius.

2. Cuius animam gementem
Contristatam et dolentem
Pertransivit gladius.

3. O quam tristis et afflicta
Fuit illa benedicta
Mater unigeniti!

4. Quae moerebat et dolebat,
Pia Mater, dum videbat
Nati poenas incliti.

5. Quis est homo qui non fleret,
Matrem Christi si videret
In tanto supplicio?

6. Quis non posset contristari,
Christi Matrem contemplari
Dolentem cum Filio?

7. Pro peccatis suae gentis
Vidit Iesum in tormentis,
Et flagellis subditum.

8. Vidit suum dulcem natum
Moriendo desolatum
Dum emisit spiritum.

9. Eia Mater, fons amoris
Me sentire vim doloris
Fac, ut tecum lugeam.

10. Fac, ut ardeat cor meum
In amando Christum Deum
Ut sibi complaceam.

11. Sancta Mater, istud agas,
Crucifixi fige plagas
Cordi meo valide.

12. Tui nati vulnerati,
Tam dignati pro me pati,
Poenas mecum divide.

13. Fac me tecum, pie, flere,
Crucifixo condolere,
Donec ego vixero.

14. Iuxta crucem tecum stare,
Et me tibi sociare
In planctu desidero.

15. Virgo virginum praeclara,
Mihi iam non sis amara
Fac me tecum plangere.

16. Fac, ut portem Christi mortem
Passionis fac consortem,
Et plagas recolere.

17. Fac me plagis vulnerari,
Fac me cruce inebriari,
Et cruore Filii.

18. Flammis ne urar succensus
Per Te, Virgo, sim defensus
In die iudicii.

19. Christe, cum sit hinc exire,
Da per Matrem me venire
Ad palmam victoriae.

20. Quando corpus morietur,
Fac, ut animae donetur
Paradisi gloria. Amen.

Versió alternativa de l'estrofa 19
19. Fac me cruce custodiri
Morte Christi praemuniri
Confoveri gratia

Vigència[modifica | modifica el codi]

Crucifixió de Spinelo Aretino al museu de la Galeria de l'Acadèmia a Florència.

Des del 1490 fins a l'actualitat es comptabilitzen més de 500 versions musicals d'aquest text, a càrrec d'autors a voltes força coneguts, i alguns d'ells fins i tot amb més d'una versió.

Pel que fa als efectius sonors que contemplen, hi ha versions per a un o més solistes, versions per a cor, i versions amb cor i solistes. Igualment, hi ha versions a cappella i versions amb acompanyament instrumental, ja sigui a càrrec d'un o pocs instruments o fins i tot una orquestra.

Pel que fa a l'estructura que adopten aquestes composicions musicals, algunes es presenten com una composició seguida, sense interrupcions, per a la totalitat del text, mentre que altres el fragmenten, sempre atenent a l'estructura estròfica i al sentit del text, en fragments musicals de característiques ben diferenciades, segons la tècnica denominada "missa - oratori". Aquesta tècnica es va posar de moda en el barroc i és la que han aplicat la majoria de versions musicals del Stabat Mater de llavors ençà.

De l'època del Renaixement destaquen els de Josquin des Prés, Orlando di Lasso i Giovanni Pierluigi da Palestrina.

En el barroc van ser especialment coneguts els d'Antonio Vivaldi, Alessandro Scarlatti i -sobretot- el de Giovanni Battista Pergolesi. Johann Sebastian Bach en va fer un contrafactum en la seva Cantata número 170. El pare Antoni Soler també va compondre un Stabat Mater per a 2 sopranos i baix continu.

En el classicisme fou important el de Luigi Boccherini, però va destacar per sobre de tots els altres el de Joseph Haydn fins al punt que va ser una de les obres que més va fer per la difusió inicial del seu nom arreu d'Europa. En el Romanticisme va conèixer una enorme difusió el de Gioacchino Rossini; també és destacable el d'Antonín Dvořák i el de Charles Villiers Stanford.

En estils posteriors són remarcables els de Krzysztof Penderecki, Hristo Tsanoff, Francis Poulenc, Karol Szymanowski i Arvo Pärt.

A Catalunya, el coneixement dels arxius musicals revela que, durant un període molt llarg entre els segles XVIII i XIX, molts centres religiosos interpretaven sovint aquesta seqüència, amb les seves respectives capelles. Durant bona part de la segona meitat del segle XVIII va ser el de Pergolesi el més interpretat arreu de Catalunya, fins que a principis de la dècada de 1780 va ser desplaçat pel de Haydn. Si el primer contemplava dues veus solistes (soprano i contralt) el segon era per a cor a quatre veus, solistes i orquestra, amb corda i vent. Per això, després que hagués arribat a Catalunya la versió de Haydn, Josep Fàbrega va fer un arranjament del de Pergolesi emulant els efectius sonors del de Haydn. Al segle XIX, va ser el de Rossini el que es va difondre arreu amb gran èxit.

Entre els compositors actuals catalans que han posat música al Stabat Mater hi ha Salvador Brotons.

Més enllà de la música clàssica, el grup francès de Black Metal Anorexia Nervosa té una cançó que porta per títol Stabat Mater, però el seu text, en anglès i alguns fragments en llatí i francès, no té cap relació amb el motiu religiós, més enllà de citar-ne el primer vers.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Versió de l’Analecta hymnica mediiaevi 1886-1922, 55 vols, A consolidation of the history and texts of hymns of the Catholic Church 500 - 1400, vol. 54, p.312, difereix en algunes estrofes de la versió actualment més utilitzada [1]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts sobre Stabat Mater al Wikisource (llatí).