Petite messe solennelle

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Petite messe solennelle
Gioachino Rossini, retrat per Francesco Hayez (1870), Pinacoteca di Brera
Gioachino Rossini, retrat per Francesco Hayez (1870), Pinacoteca di Brera
Compositor: Gioachino Rossini
Forma musical: Missa
Any:
Estrena: 14 de març de 1864
Dedicatòria: comtessa Pillet-Wills
Durada: 1h 30'
Instrumentació: solistes, música, dos pianos, harmònium
II versió: solistes, cor i orquestra
Moviments:
  • 1. Kyrie - cor
  • 2. Gloria
    • Gloria in excelsis Deo - cor
    • Et in terra pax - solistes, cor
    • Gratias agimus tibi - solistes (contralt, tenor, baix)
    • Domine Deus - tenor sol
    • Qui Tollis - solistes (soprano, contralt)
    • Quoniam - baix sol
    • Cum Sancto Spiritu - cor
  • 3.Credo
    • Credo - solistes, cor
    • Crucifixus - soprano sola
    • Et resurrexit - solistes, cor
    • Et vitam venturi - cor
  • 4. Offertorium (Prélude religieux) - piano sol
  • 5. Sanctus - cor
  • 6. O salutaris hostia - soprano sola
  • 7. Agnus Dei - contralt sola, cor

La Petite messe solennelle és una composició sacra de Gioachino Rossini. Va ser composta l'any 1863.

Plantilla[modifica | modifica el codi]

Està composta per als següents solistes vocals i instrumentals:

A la partitura original de Rossini s'indica que els solistes han de cantar també en companyia del cor. Per al segon piano no hi ha una part independent, sinó que dobla o reforça el primer.

Estructura musical[modifica | modifica el codi]

Es compon de catorze peces riques en inventiva harmònica i melòdica i s'insereix entre les obres d'acusada originalitat, caracteritzada per l'alternança de música de caràcter religiós i de caràcter profà: el Kyrie per a solistes, cor, pianos i harmònium; el Gloria per a soprano sola i cor, piano i harmònium; el Gratias agimus, un tercet per a contralt, tenor i baix; el Domine Deus, pàgina encomanada al tenor i precedida d'una introducció pianística; el Qui tollis, duet entre soprano i contralt introduït també pel piano; el Cum Sancto Spiritu per a solistes i cor, que conclou la primera part de l'obra.

El Credo, pel cor, representa l'inici de la segona part de la missa. Segueix el Crucifixus, amb introducció del piano i participació de la soprano; l'Et resurrexit per a solistes i cor; el Preludi religiós per a piano sol, el fragment instrumental més llarg de l'obra, amb una durada de gairebé vuit minuts; el Sanctus, un cor "a cappella"; l'O salutaris Ostia, penúltim fragment per a soprano i piano; i finalment l'Agnus Dei que tanca la seqüència dels fragments de la missa, ple d'intensa melodia que presàgia una visió de pau duradora, entonat per la contralt, a la qual li fa eco el cor sol, seguits amb la unió de les veus de la solista i el cor, acompanyats pels instruments, que condueixen a la fi de l'obra.

Història[modifica | modifica el codi]

Rossini va abandonar la composició operística després de l'èxit de la seua obra lírica, Guillem Tell (1829). Amb trenta-set anys, no va abandonar la composició completament; es va dedicar a la música de cambra i i sacra, sense publicar res, però tot deixant algunes obres mestres, sobretot en l'àmbit religiós.

Entre aquestes, cal considerar entre les millors obres mestres de la música del segle XIX: el Stabat Mater, compost l'any 1841, i la Petite messe solennelle, composta el 1863, cinc anys abans de la seua mort i el seu últim pecat de vellesa, com al compositor li agradava definir les seues obres de vellesa.

Obra novella, gairebé temerària per als anys en què imperava el Romanticisme amb la seua melodia, només més tard serà considerada una de les obres mestres de Rossini: anticipa els temps de la música moderna, tot suggerint nous camins estètics i formes futuristes que es desenvoluparan a partir de la segona meitat del segle XX i les primeries del segle XX.

La Petite Messe Solennelle va ser composta per a dotze cantants —entre els quals quatre són solistes— dos pianos i harmònium. Rossini va fer-ne l'orquestració l'any 1867. Per una banda, aquesta adaptació li havia estat requerida en diverses ocasions, però sobretot era conscient que si després de la seua mort algun compositor en feia l'orquestració, l'obra podia perdre la personalitat que ell li havia atorgat.

Al respecte, va indicar el següent a la partitura:

« "Petite Messe Solennelle" en quatre parts, amb acompanyament de dos pianos i un harmònium. Composta a la meua vil·la de Passy (nota: localitat pròxima a París). Només calen dotze cantants de tres sexes —homes, dones, i castrati— per a la seua execució. Vuit per al cor, quatre solistes; un total de dotze querubins: Déu em perdone la comparació següent. Dotze també són els Apòstols del famós fresc de Leonardo anomenat El Sant Sopar, qui ho hauria de creure! Entre els vostres seguidors, n'hi ha que donen la nota falsa! Senyor, us ho assegure, us promet que no hi haurà Judes al meu Sopar i que els meus cantaran entonats i amb amor les vostres lloances d'aquesta petita obra que és, dissortadament, l'últim pecat de la meua vellesa. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863

Després d'acabar l'obra, va escriure:

« Bon Déu, vet ací acabada aquesta pobra Missa. He fet música sacra (la musique sacrée) o només una condemnada música (la sacrée musique)?. Vaig nàixer per a l'opera buffa, ben bé ho sabeu! Poca ciència, un poc de cor, no cal res més. Sigueu, doncs, beneït i concediu-me el Paradís. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863

Així doncs, la Petite messe pot ésser considerada el testament espiritual de Rossini, potser degut al presagi de la seua pròxima mort.

L'estrena va tenir lloc el 14 de març de 1864 a la capella familiar de la comtessa Louise Pillet-Will, a qui va ser dedicada, en presència d'un grapat de convidats i d'algun crític. Va obtenir un gran èxit i se'n van seguir altres execucions.

Recuperació del manuscrit original[modifica | modifica el codi]

El treball de revisió de la versió original de la Petite messe solennelle per part del musicòleg estatunidenc Philip Gossett va ser no només laboriós, sinó que també, per moltes raons, va estar ple de sorpreses. Com va contar el mateix Gossett en una entrevista,[1] Rossini, per indicació del comte Pillet-Wills —qui li havia encarregat d'obra— va estrenar la Missa a la capella del comte. Al final de la representació, el compositor va donar al comte una còpia del manuscrit per a cor, solistes, dos pianos i harmònium. En els darrers anys, l'investigador estatunidenc va patir moltes dificultats per resseguir a París el rastre dels hereus de Pillet-Wills. Només de manera fortuïta, amb ocasió d'un dinar de treball a la Chicago University va entrar en contacte amb persones que coneixien personalment a membres de la família parisenca, els quals, a més, estaven a punt de visitar els Estats Units en breu termini. Així va ser com a Gosset li va ser possible conèixer els hereus de Pillet-Wills i visitar-los a la seua mansió familiar al nord de París, on va poder recuperar una còpia del preciós manuscrit. La versió original de la Petite messe va ser interpretada per primera vegada en temps moderns al Rossini Opera Festival de Pesaro l'any 1997, i l'execució va ser justament dedicada a la memòria del comte Jacques Pillet-Wills, mort un any abans.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Solistes Orquestra / Instrumentistes Cor Director Any Companyia discogràfica
Renata Scotto (soprano), Fiorenza Cossotto (mezzosoprano), Alfredo Kraus (tenor), Ivo Vinco (baix) Franco Verganti i Gianluigi Franz (pianos), Luigi Benedetti (harmònium) Coro Polifonico di Milano Giulio Bertola - -
Daniela Dessì, Gloria Scalchi, Giuseppe Sabbatini, Michele Pertusi Orquestra del Teatro Comunale de Bolonya Cor del Teatro Comunale de Bolonya Riccardo Chailly - Decca
Mirella Freni (soprano), Lucia Valentini-Terrani (mezzosoprano), Luciano Pavarotti (tenor), Ruggero Raimondi (baix), Leone Magiera (piano), Vittorio Rosetta (harmònium) - Cor Polifònic del Teatro alla Scala Romano Gandolfi - Decca

referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. Entrevista a Philip Gossett a Julliard.edu