Mi major

Mi major

Tonalitat relativa	Do sostingut menor
Tonalitat paral·lela	Mi menor
Notes
mi, fa#, sol#, la, si, do#, re#, mi

Mi major (també MiM en la notació europea i E en la notació americana) és la tonalitat que té l'escala major a partir de la nota mi. Així, la seva escala està constituïda per les notes mi, fa#, sol#, la, si, do# i re#. La seva armadura té quatre sostinguts (fa, do, sol, re). El seu relatiu menor és la tonalitat de do sostingut menor, i la tonalitat homònima és mi menor.

Només dues de les 104 simfonies de Haydn estan en mi major: les núm. 12 i 29. Encara al segle XIX, les simfonies en aquesta tonalitat són rares, i així hi ha la Simfonia núm. 7 de Bruckner com un dels pocs exemples. Dues simfonies que comencen en re menor i acaben en mi major són la Simfonia núm. 1, "Gòtica", de Havergal Brian i la Simfonia núm. 4 de Nielsen. La Simfonia núm. 4 de Mahler comença en sol major però acaba en mi major.

A més, mi major és la tonalitat del moviment final de la Simfonia inacabada de Schubert, la Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov i la Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx.

A considerar que és una tonalitat difícil per als instruments de vent, acceptable per als instruments de corda de la orquestra simfònica, i molt adequada per a la guitarra. Si estan disponibles, els clarinets en la haurien d'usar-se en lloc dels clarinets en si bemoll; per als primers s'escriuria en sol major, mentre que per als darrers seria en fa sostingut major o sol bemoll major.

Skriabin la va considerar la més pura de les tonalitats, i la va elegir per representar el color blanc dins les propostes de la sinestèsia.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mi major