Sol menor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sol menor
B-flat Major key signature.png
Tonalitat relativa Si♭ major
Tonalitat paral·lela Sol major
Notes
sol, la, si♭, do, re, mi♭, fa, sol
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sol menor

Sol menor (també Solm en la notació europea, i Gm en la notació americana) és la tonalitat que té l'escala menor natural a partir de la nota sol; així està constituïda per les notes sol, la, si♭, do, re, mi♭ i fa. La seva armadura conté dos bemolls, el si i el mi bemoll. El seu relatiu major és la tonalitat de si♭ major, i la tonalitat paral·lela és sol major.

Sol menor és una de les dues tonalitats amb bemolls que té la sensible amb sostingut; l'altre és re menor. De fet, l'escala natural és similar a la de si bemoll major amb l'única diferència que la de sol menor està en el mode eòlic.[1]

Wolfgang Amadeus Mozart considerava sol menor com la tonalitat més adequada per expressar la tristor i la tragèdia,[2] i moltes de les seves obres en tonalitats menors estan en sol menor, com Quartet per a piano núm. 1 i el Quintet de corda núm. 4.

Tot i que Mozart usava les tonalitats menors en les seves simfonies, com a tonalitat principal menor, tan sols hi ha dues simfonies, ambdues en sol menor: la núm. 25, i la famosa núm. 40. En el classicisme, les simfonies en sol menor gairebé sempre utilitzaven quatre trompes, dues en sol i dues en si bemoll.[3] Quan Veracini va escriure sis obertures per al príncep de Dresden, l'única que va escriure en to menor va ser la núm. 5, i estava en sol menor.

Obres de música clàssica[modifica | modifica el codi]

Cançons pop[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Gm escala menor natural».
  2. Hellmut Federhofer, pròleg a l'edició del Quartet per a piano en sol menor de Mozart, Bärenreiter Urtext.
  3. H. C. Robbins Landon. Mozart and Vienna. Nova York: Schirmer Books (1991): 48. Comenta que escriure per a quatre trompes era un fet habitual en l'equipament de les obres en sol menor del període Sturm und Drang. També destaca que la Simfonia núm. 40 de Mozart va ser el primer exemple de l'ús de quatre trompes.