Aleksandr Skriabin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Aleksandr Skriabin
Aleksandr Skriabin
Aleksandr Skriabin
Estil: Romanticisme
Naixença: 16 de gener de 1872
Moscou
Defunció: 27 d'abril de 1915 (als 43 anys)
Moscou
Nacionalitat: Rússia Rússia
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Pianista

Aleksandr Nikolaievitx Skriabin (en rus: Алекса́ндр Никола́евич Скря́бин, Aleksandr Nikolaevič Skrjabin; (6 de gener de 1872 - 27 d'abril de 1915) fou un compositor i pianista rus.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Skriabin nasqué al si d'una família aristocràtica de Moscou. Quan només tenia un any d'edat, sa mare, una concertista de piano, va morir de tuberculosi. El pare de Skriabin se'n va anar a Turquia, deixant l'infant amb la seua àvia i una tia. Va estudiar piano des de ben menut, prenent lliçons de Nikolay Zverev qui també va ser professor al mateix temps de Serguei Rakhmàninov. Després va estudiar al Conservatori de Moscou amb Anton Arenski, Serguei Tanéiev, i Vasily Ilyich Safonov. Esdevingué un notable pianista, malgrat les seues petites mans, amb un pam de a penes una octava (fins al punt que va lesionar-se la mà practicant obres que requerien un pam major). Skriabin va desenvolupar interès per la teoria del super-home de Friedrich Nietzsche, i per la teosofia, i ambdues van influir la seua música i el seu pensament musical. Els anys 1909-1910 va viure a Brussel·les, on va interessar-se pel moviment teosofista de Delville i va llegir l'obra d'Hélène Blavatsky (Samson 1977). El compositor i teosofista Dane Rudhyar va escriure que Skriabin va ser l'únic gran pioner de la nova música per al renaixement de la civilització occidental, el pare de la música del futur (Rudhyar 1926b, 899) i un antídot front als reaccionaris llatins i el seu apòstol Stravinsky i front a la música reglamentística del grup de Schoenberg (Ibid., 900-901).

Hipocondríac tota la seua vida, Skriabin va morir a Moscou d'una septicèmia que va contraure com a resultat d'un tall quan s'afaitava. Durant un temps abans de morir, havia planificat una vertadera obra multimèdia, que hauria de ser interpretada a l'Himàlaia, i que causaria l'armageddon, "una síntesi religiosa grandiosa de tots els arts que anunciaria el naixement d'un nou món" (AMG [1]). Aquesta obra, Mysterium, mai no va ser estrenada.

S'ha suggerit que Skriabin era probablement l'oncle de Viatxeslav Mólotov, el polític rus i epònim del còctel molotov. El vertader cognom de Molotov era Skriabin. Tanmateix, Simon Montefiore en la seua biografia de Stalin, afirma que malgrat compartir el cognom, Mólotov no tenia cap relació amb el compositor.

Pianistes com Vladimir Sofronitsky, Vladimir Horowitz i Sviatoslav Richter han interpretat les obres de Skriabin amb gran èxit.

Música[modifica | modifica el codi]

Estil i influències[modifica | modifica el codi]

La major part de l'obra de Skriabin va ser escrita per al piano; les primeres obres s'assemblen a les de Frédéric Chopin i sovint són formes que el mateix Chopin va utilitzar, com els estudis, preludis i masurques. Per altra banda, les darreres obres, són extremadament originals, emprant harmonies i textures poc usuals. El desenvolupament del particular estil de Skriabin es pot rastrejar en les deu sonates per a piano: les primeres pertanyen a un idioma tard-romàntic i mostren la influència de Chopin i Franz Liszt, però les darreres s'internen en nous territoris. Així, per exemple, les cinc últimes no estan escrites en cap tonalitat. Molts fragments poden qualificar-se d'atonals, encara que entre el 1903 i el 1908 la unitat tonal fou reemplaçada gairebé imperceptiblement per la unitat harmònica (Samson 1977) Veure: acord sintètic.

Aaron Copland ha elogiat el material temàtic de Skriabin com "vertaderament original, vertaderament inspirat", però l'ha criticat per introduir "aquest nou cos de sensacions dins de la camisa de força de la forma sonata clàssica" qualificant-lo d' "un dels més grans errors de la història de la música". Segons Samson la forma sonata, en la Sonata núm. 5 té cap significat atesa l'estructura tonal, però en la Sonata núm. 6 i la Sonata núm. 7, les tensions formals es creen per l'absència de contrast harmònic i "entre l'ímpetu acumulatiu de la música, generalment aconseguit per les textures més que per mitjans harmònics, i les restriccions formals de l'esquema tripartit." També argüeix que el Poema de l'Èxtasi i Vers la flamme "troben una feliç cooperació entre la 'forma' i el 'contingut'" i les darreres sonates, com la núm. 9 empren una forma sonata molt més flexible. (Samson 1977)

Influència del color[modifica | modifica el codi]

Colors sinestètics definits pel compositor

Encara que es considera que les obres de Skriabin estan influïdes per la sinestèsia, una condició que permet a la persona experimentar un sentit en estimular-ne un altre i que el compositor declarava posseir, és bastant probable que Skriabin mai no l'experimentara.[2][3] El seu sistema de colors, a diferència de la majoria de les experiències sinestètiques, connectat amb el cercle de les quintes, era un sistema basat en l'òptica d'Isaac Newton. De fet, influït alhora per les seues creences teosòfiques, va desenvolupar el que hauria de ser un espectacle multimèdia pioner: la seua magna obra no mai estrenada Mysterium que havia de ser una mena de performance d'una setmana de durada, que inclouria música, aromes, dansa, i llum en els tossals de l'Himàlaia, l'objectiu de la qual era dissoldre el món en beatitud.

Encara que Skriabin va escriure un nombre reduït d'obres per a orquestra, aquestes estan entre les més cèlebres del compositor, i també entre les més interpretades. Va compondre 3 simfonies, un concert per a piano (1896), el Poema de l'Èxtasi (1908) i Prometeu: Poema del Foc (1910), que inclou una part per a "clavier à lumières" - un instrument que es toca com un piano, però que il·lumina la sala de concert amb llum de color al compàs del so. La major part de les interpretacions de l'obra, fins i tot la seua estrena, no inclouen aquest aparell lluminós.

El teclat de colors original de Skriabin, amb la seua consola associada amb llums de colors, es conserva en la que fou la vivenda del músic prop de l'Arbat a Moscou, que és actualment un museu dedicat a la seua vida i obra.

Obres importants[modifica | modifica el codi]

Sonates per a Piano[modifica | modifica el codi]

Skriabin va escriure 10 sonates per a piano, les tres primeres en un estil romàntic, hereu de Chopin però mostrant una personalitat particular. Amb la quarta sonata, Skriabin va explorar harmonies cromàtiques més complexes. La cinquena sonata és parcialment atonal, i les següents ho són completament, i de vegades extremadament dissonants. Vers la flamme havia de ser l'onzena sonata, però hagué de publicar-la prematurament a causa de necessitats financeres. A partir de la cinquena, les sonates de Skriabin consisteixen en un sol moviment.

Altres obres per a piano[modifica | modifica el codi]

Altresobres importants per a piano són:

Skriabin va compondre un gran nombre de peces curtes, incloent-hi preludis, estudis, i poemes. Són especialment populars entre aquestes:

Obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aleksandr Skriabin
Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Aleksandr Skriabin

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Alexander Scriabin - Music Biography, Credits and Discography : AllMusic». [Consulta: 20 de juliol de 2012].
  2. *Harrison, John (2001). Synaesthesia: The Strangest Thing, ISBN 0-19-263245-0: "De fet, es considerablement dubtosa la legitimitat de la reivindicació de Skriabin, i fins i tot d'altres reivindicacions fetes per ell, com es discuteix al capítol 5." (p.31-2).
  3. B. M. Galeyev and I. L. Vanechkina (August 2001). "Was Scriabin a Synesthete?", Leonardo, Vol. 34, Issue 4, pp. 357 - 362: "diferents autors han conclòs que la naturalesa de les analogies 'color-tonal' d'Skriabin era associativa; per tant, la creença que Skriabin era un modèlic i singular 'sinesteta' que realment "veia" els sons musicals—és a dir, literalment tenia la capacitat d'experimentar 'co-sensacions'— és dubtosa."
  • Samson, Jim. Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900-1920. New York: W.W. Norton & Company, 1977. ISBN 0-393-02193-9.