Anton Bruckner

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Anton Bruckner
Anton bruckner.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 4 de setembre de 1824
Ansfelden, Alta Àustria
Defunció: 11 d'octubre de 1896 (als 72 anys)
Viena

Obres destacades

Fites

Anton Bruckner (Ansfelden, Alta Àustria, 4 de setembre de 1824 - Viena, 11 d'octubre de 1896) fou un compositor i organista austríac que va crear la seua obra a les acaballes de l'era romàntica. L'anomenada de Bruckner es fonamenta en les seues simfonies, misses, i motets. En particular, les seues simfonies gaudeixen de gran reconeixement per la seua profunditat i ambició emocional, encara que també s'hagen guanyat detractors (especialment als països de parla anglesa) a causa de la seua extrema durada i el fet de l'existència de múltiples versions de cadascuna d'elles. Per la seua escala, les sonoritats massives i l'estructura imponent, les simfonies de Bruckner han estat anomenades catedrals del so.

L'existència de revisions ha generat controvèrsia. L'explicació comuna per a l'existència de múltiples versions és que Bruckner va voler revisar les seues obres influït per les crítiques adverses i mal informades dels seus col·legues. Aquesta explicació va gaudir de gran acceptació en ser defensada per l'expert en Bruckner Robert Haas, que va ser l'editor principal de la primera edició crítica de l'obra de Bruckner, publicada per la International Bruckner Society, i per tant continua recollint-se en la major part dels programes de mà de concerts i en els resums biogràfics sobre Bruckner. No obstant això, aquesta teoria va ser durament criticada per erudits de la talla de Leopold Nowak o Benjamin Korstvedt i pel director Leon Botstein, que argüeixen que l'explicació de Haas pot ser en el millor dels casos una simple especulació i en el pitjor una justificació malintencionada de les pròpies decisions editorials.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

La casa de Bruckner a Ansfelden

Anton Bruckner va nàixer a Ansfelden, L'avi i el pare del compositor eren mestres d'escola, i aquest últim era, a més, Kantor, sagristà, organista i, a vegades, violinista a les festes i balls de poble. Els seus progressos musicals eren incessants, i als 10 anys Bruckner va poder substituir el seu pare a l'orgue de l'església i va descobrir, fascinat, el so de les trompetes que, en determinades ocasions, se sumaven per reforçar el grup d'instruments de vent que intervenien en la missa de mitjanit d'Ansfelden.

El primer mestre de Bruckner fou Johann Baptist Weiss, representant de la vella tradició musical del nord d'Àustria i de Baviera, des de la primavera de 1835 fins a finals de desembre de 1836. Weiss li va ensenyar especialment teoria musical, harmonia i orgue. Molt aviat l'aprenent de músic es va iniciar en el difícil art de la improvisació i fins i tot va escriure quatre petits Preludis per a orgue. Desgraciadament, a finals de 1836 el pare d'Anton va caure malalt i aquest va haver de substituir-lo a la casa, a l'església i a l'escola. Va treballar uns quants anys com a ajudant d'un professor i tocant el violí en les revetlles per complementar el sou.

Sankt Florian[modifica | modifica el codi]

Després de la mort del seu pare, esdevinguda el 1837, la seva mare el portà a estudiar al monestir agustinià de Sankt Florian, del qual va esdevenir organista el 1851.

Bruckner va rebre una instrucció general molt sòlida i una excel·lent educació musical, que va consistir en estudis de cant, de violí i de composició amb diferents mestres, entre els quals van destacar el violinista Franz Gruber, deixeble de Schuppanzigh, i el cèlebre organista benedictí Anton Kattinger. Sens dubte aquest últim va saber d'inculcar a l'adolescent el seu entusiasme no solament per l'orgue sinó també per la composició.

Durant l'estiu de 1838, als 15 anys, Bruckner va iniciar la seva carrera com a organista en acompanyar algunes celebracions litúrgiques. A partir d'aquell moment va preparar el seu ingrés a l'Escola Normal de Linz. L'octubre de 1841, després d'una estada de deu mesos a Linz, va obtenir el diploma oficial que li permetia ser assistent de mestre per a les classes dels cursos inferiors. Durant els mesos que va passar a Linz, Bruckner va estudiar amb August Dürrnberger, autor del qual Bruckner va dir anys més tard que gràcies a ell era qui era. A Linz, Bruckner també es va familiaritzar amb la música religiosa de l'escola austríaca, en especial amb les misses de Mozart i les dels germans Haydn.

El maig de 1845, Bruckner va superar una nova prova per accedir al grau de mestre i immediatament l'abat de Sankt Florian el va nomenar primer adjunt de l'escola parroquial d'aquest important centre benedictí, càrrec que va exercir fins a 1855. El balanç de la seva estada a Sankt Florian va ser la composició d'unes cinquanta obres destinades a l'església, de les quals únicament dues estaven dedicades a l'orgue; les restants eren peces vocals, per a cor mixt i piano.

Organista a Linz[modifica | modifica el codi]

Bruckner al voltant de 1860

Després d'adonar-se que les seves possibilitats de progrés a Sankt Florian eren pràcticament nul·les, el 1855 Bruckner es va presentar a l'Escola Normal de Linz per obtenir el títol de mestre d'ensenyament primari. Per això, estimulat pels consells del compositor i organista Robert Führer, es va entrevistar a Viena amb el cèlebre mestre Simon Sechter, notable contrapuntista que exercia com a organista de la cort i professor del Conservatori de Viena. Sechter es va entusiasmar amb els treballs de Bruckner i el va acceptar immediatament com a deixeble.

Bruckner va viure a Linz des del Nadal de 1855 fins a 1868. Des del seu nou càrrec d'organista a Linz, Bruckner va inscriure el seu nom entre els dels grans organistes i mestres de capella austríacs que tenien a la seva disposició uns bellíssims instruments construïts al nord d'Àustria.

A finals de 1861 va obtenir a Viena, després de superar un examen, el títol de mestre de música, que li va conferir el dret a ensenyar; alhora sota la direcció d'Otto Kitzler, va estudiar a fons l'orquestració i la música dels compositors contemporanis, en especial de Mendelssohn i de Meyerbeer. Aquest intens ritme de treball va arribar a alterar la seva salut, per la qual cosa es va veure obligat a prendre una temporada de descans.

Trobada d'una vocació[modifica | modifica el codi]

Fotografia d'Anton Bruckner

Va continuar els seus estudis musicals fins a l'edat de 40 anys, sota el mestratge de Simon Sechter i Otto Kitzler. Aquest últim, amb qui Bruckner va estudiar des de 1863, va introduir-lo a la música de Richard Wagner. El geni de Bruckner, a l'inrevés que en Mozart i tants d'altres, no es va mostrar fins a la quarta dècada de la seua vida. Encara més, la fama i acceptació general de la seua obra no se li van concedir fins a ben complits els 60 anys. Bruckner era un devot catòlic i un gran bevedor de cervesa. No va mantenir gaire relació amb els seus contemporanis. Per exemple, no va ser fins a 1861 que va tenir l'oportunitat d'entrevistar-se amb Liszt, qui com Bruckner era molt religiós i havia estat un innovador de l'harmonia, iniciant la nova escola germànica amb Wagner. Només acabar els seus estudis amb Sechter i Kitzler, Bruckner va escriure la que es considera la seua primera obra de maduresa, la Missa en re menor.

El 1868 va acceptar una plaça de professor de teoria musical al Conservatori de Viena, i mentre va dedicar totes les seues energies a la composició de les simfonies. Malgrat l'esforç, aquestes simfonies van tenir una freda acollida, i sovint van ser considerades salvatges i sense sentit. Posteriorment va acceptar una plaça de professor a la Universitat de Viena el 1875, quan aquesta institució va decidir introduir la teoria de la música com assignatura. Malgrat tot, Bruckner va ser desgraciat a Viena, que estava dominada musicalment pel crític Eduard Hanslick. En aquells moments hi havia un enfrontament entre els seguidors de Wagner i els de Brahms. Atès que Bruckner s'havia declarat admirador de Wagner, va convertir Hanslick en el seu enemic. No obstant això, va gaudir de defensors, com ara els famosos directors d'orquestra Arthur Nikisch o Franz Schalk, que permanentment van intentar apropar la música de Bruckner al públic. Amb aquest propòsit, van suggerir al compositor que fes canvis per tal de fer la seua música més acceptable pel públic. Encara que Bruckner va acceptar fer els canvis, va assegurar-se de deixar les partitures originals sota custòdia de la Biblioteca Nacional de Viena. Altra prova de l'autoconfiança de Bruckner era que generalment començava a compondre una nova simfonia pocs dies després d'haver conclòs la precedent.

A més de simfonies, Bruckner va compondre Misses, motets, i altres obres corals de caràcter religiós. A diferència de les seues simfonies romàntiques, la música coral de Bruckner és sovint més conservadora i d'estil contrapuntístic.

Bruckner va ser un home molt senzill i hi ha nombroses anècdotes que il·lustren la manera com acceptava el seu art i la humilitat davant la fama. Una vegada, després d'un assaig de la quarta simfonia es va adreçar al director Hans Richter: «Quan va acabar la simfonia» narra Richter, «Bruckner va venir cap a mi, amb el rostre resplendent d'entusiasme i alegria. Vaig sentir que dipositava una moneda en la meua mà. 'Prengueu' va dir, 'i beveu-vos un got de cervesa a la meua salut.'» Richter, per descomptat, va acceptar la moneda, un thaler de Maria Theresa, i la va portar penjada de la cadena del rellotge tota la seua vida.

Bruckner en una fotografia del final de la seva vida

Bruckner va ser un organista acreditat, que va impressionar el públic a França el 1869, i a Anglaterra el 1871, en donar sis recitals en un nou orgue Henry Willis al Royal Albert Hall de Londres i cinc més al Crystal Palace. No obstant això, no va escriure grans obres per a orgue. Les seues sessions d'improvisació a l'orgue, sovint li reportaven idees per a les simfonies. També va ensenyar orgue al Conservatori. Entre els seus estudiants estigueren Benno Schoenberger,[1] Rudolf Fitzner,[1] Hans Rott, la música del qual va influir Gustav Mahler, i Franz Schmidt.

Va morir a Viena, i la seua novena simfonia va ser estrenada a la mateixa ciutat l'11 de febrer de 1903. Mai no es va casar encara que va proposar matrimoni a una llarga llista d'estupefactes jovenetes. Tenia un morbós interès en els cadàvers fins al punt que va sostenir el crani de Beethoven en les seues mans quan aquest va ser exhumat. Va deixar instruccions precises que, en morir, havia de ser embalsamat.

Música[modifica | modifica el codi]

Normalment les obres de Bruckner es citen mitjançant el número WAB de catàleg (de Werkverzeichnis Anton Bruckner), un catàleg editat per Renate Grasberger.

Les Simfonies[modifica | modifica el codi]

Les Simfonies de Bruckner s'estructuren en quatre moviments, començant amb un moviment allegro en forma sonata modificada, un moviment lent, un scherzo en temps 3/4 i un allegro conclusiu en forma sonata modificada. El conjunt orquestral utilitzat és el d'un orquestra estàndard amb fustes en parells, quatre trompes, dues o tres trompetes, tres trombons, tuba, timbals i cordes. Les últimes simfonies incrementen, però no massa, la dotació orquestral. Amb l'excepció de la Simfonia núm. 4 (Romàntica), cap de les simfonies de Bruckner té subtítol. Bruckner va utilitzar codes i finals punyents, i sovint es poden escoltar passatges tocats a l'uníson i tutti orquestrals. El seu estil d'escriptura orquestral va ser molt criticat en el seu temps. Avui dia, hom reconeix l'originalitat de l'estil orquestral de Bruckner, inspirat en el seu instrument preferit, l'orgue.

Otto Kitzler, l'últim professor de composició de Bruckner, va encomanar-li tres exercicis finals com a culminació dels seus estudis: una obra coral, una obertura i una simfonia. Aquesta darrera obra, finalitzada el 1863, és coneguda com la Simfonia núm. 00. Posteriorment, Bruckner va rebutjar aquest treball, però no va destruir-ne la partitura. La Simfonia 00 recorda Robert Schumann, però certament deixa entreveure algunes de les característiques de l'estil particular de Bruckner. Kitzler només va comentar que la simfonia no era "massa inspirada". Va ser estrenada el 1924 i no va ser publicada fins al 1973.

Fitxer:Linz-Stich-Pfarrplatz.jpg
Linz com la va conèixer Bruckner

La Simfonia núm. 1 en do menor va ser conclosa el 1866, però la partitura original no va ser-ne reconstruïda fins al 1998. En són conegudes dues versions, l'anomenada Versió Linz, que està basada en les revisions rítmiques fetes el 1877, i la Versió Viena, completament revisada el 1891, que en certa manera ja apunta la sonoritat de la Simfonia núm. 8.

La següent simfonia és l'anomenada Simfonia núm. 0 en re menor de 1869, una obra encisadora que, en ser àmpliament criticada, va ser totalment rebutjada pel compositor i no va ser interpretada de nou durant tota la seua vida. L'scherzo, especialment, està animat per una energia primitiva que de vegades sembla perduda en altres obres del compositor més sotmeses a revisions.

La Simfonia núm. 2 en do menor (aparentment una de les tonalitats favorites de Bruckner), va ser revisada el 1873, el 1876, el 1877 i el 1892. De vegades ha estat anomenada Simfonia de les Pauses pel seu espectacular ús dels silencis. En l'edició de Carragan de la versió de 1872, l'Scherzo està situat en segon lloc i l'Adagio en el tercer.

Bruckner va presentar la Simfonia núm. 3 en re menor, composta el 1873, a Wagner conjuntament amb la segona, preguntant-li quina de les dos s'estimaria més que li fos dedicada. Wagner va triar-ne la tercera, i Bruckner li va trametre una còpia sencera de la partitura, que és considerada la versió original de la Simfonia Wagner. Aquesta simfonia va patir posteriors revisions els anys 1874, 1876, 1877 i 1888/89. Potser Wagner va triar aquesta simfonia perquè contenia cites d'algunes de les seues òperes, com Die Walküre o Lohengrin. Algunes de les cites van ser eliminades en les versions revisades. Gustav Mahler i Rudolf Krzyzanowski van fer una versió d'aquesta simfonia per a dos pianos. S'ha dit que Bruckner estava begut durant la seua entrevista amb Wagner i podria no haver recordat quina de les dues simfonies, segona o tercera, havia triat Wagner. Per a aclarir-ho, Bruckner va escriure una breu nota a Wagner demanant-li: "Simfonia en re menor, en la que la trompeta inicia l'exposició del tema?" Wagner va contestar, "Sí, sí. Records." Això proveeix l'etimologia per al seu sobrenom: La Trompeta.

El primer gran èxit de Bruckner va ser la Simfonia núm. 4 en Mi bemoll major, habitualment coneguda com a Simfonia Romàntica. No obstant això, l'èxit no va ser immediat, sinó que esdevingué després de revisions en profunditat fetes el 1878, incloent-hi un scherzo i un finale completament nous, i de nou els anys 1880/1881, amb un finale completament reelaborat. (El de 1880/1881 es coneix com el Volkfest Finale.) Malgrat el gran èxit de la primera interpretació d'aquesta darrera revisió, el 1881 (sota la direcció de Hans Richter), Bruckner encara va fer algunes revisions menors en el període comprès entre 1886 i1888. La versió de 1874 s'ha interpretat i gravat molt rarament.

La Simfonia núm. 5 en Si bemoll major corona aquest productiu període d'escriptura simfònica de Bruckner. Va ser conclosa a les primeries de 1876. Desafortunadament la versió original sembla haver-se extraviat i per tant només es coneix la versió revisada de 1878. Són molts qui consideren aquesta simfonia com l'obra mestra de Bruckner en l'àmbit del contrapunt. Per exemple, el Finale és una combinació d'una fuga i d'un moviment en forma sonata, i ha estat proclamat com "el Finale més monumental de la literatura simfònica". Aquesta simfonia ha rebut el sobrenom de Tràgica, Catedral de la Fe, o Pizzicato (és l'única de totes les simfonies que comença amb un tema en pizzicato, i a més, tres dels quatre moviments comencen amb un pizzicato de les cordes).

La Simfonia núm. 6 en la major (de vegades coneguda com a Filosòfica), composta els anys 1879-1881, és una obra poc difosa. Mentre el ritme típic de Bruckner (la combinació successiva o simultània d'un ritme doble amb un ritme tripartit) es troba present en les simfonies anteriors, en aquesta ho impregna tot, fent aparició en el primer moviment en veus múltiples, de tal manera que es produeixen complexos polirritmes. Potser les dificultats rítmiques d'aquesta simfonia, especialment al primer moviment, han contribuït negativament a la seua sort en els programes de concert.

La simfonia més popular de Bruckner és la Simfonia núm. 7 en mi major (Lírica). Va ser composta entre 1881 i 1883 i revisada el 1885. Mentre estava immers en la seua composició, Bruckner es va assabentar que la mort de Wagner era imminent, per això el lent Adagio vol significar el dol del compositor per la pèrdua de Wagner i, per primera vegada va incloure en el conjunt orquestral la tuba Wagner. Hi ha la llegenda que conta que Bruckner va escriure el redoble de timbals que marca el clímax d'aquest moviment, just en el moment en què Wagner va morir. Bruckner va decidir eliminar aquest redoble però el més habitual és interpretar el moviment amb aquest. Arnold Schönberg en va fer una versió de cambra.

Bruckner rebent un diploma

Bruckner va començar la composició de la Simfonia núm. 8 en do menor (Apocalíptica) el 1884. La seua font d'inspiració no s'ha aclarit, però segons el mateix compositor va declarar, en l'últim moviment va poder influir un esdeveniment polític: la trobada dels emperadors d'Àustria-Hongria, Alemanya i Rússia a Olmütz (l'actual Skierniewice) el 1884. El 1887 Bruckner va trametre l'obra a Hermann Levi, el director que havia contribuït a l'èxit de la setena simfonia. Aquest no va entendre aquesta nova i singular simfonia i la va rebutjar, condemnant Bruckner a la desesperació. Va posar-se a revisar la simfonia, amb l'ajut de Franz Schalk, finalitzant una nova versió el 1890. La versió de 1890 s'interpreta avui dia en la moderna edició de Nowak, encara que molts directors s'estimen més l'edició anterior de Haas, que restaurava alguns passatges basant-se en la versió inicial de 1887. La versió de 1887 es va gravar per primera vegada en la dècada de 1980 i ha atret a molts partidaris. No obstant això, la major part dels experts consideren la versió revisada com una notable millora de l'original, particularment per l'elisió de la coda triumfant del primer moviment, deixant la resolució de l'agitació cromàtica per a l'últim moviment i amb el reemplaçament del trio de l'Scherzo.

El punt culminant de l'obra de Bruckner va ser la Simfonia núm. 9 en re menor que començà l'abril del 1891. Els tres primers moviments van ser conclosos a les darreries del 1894, invertint només en l'Adagio 18 mesos de treball. La composició va sofrir retards a causa de la dolenta salut del compositor i per la seua obsessió a revisar les obres anteriors. A la seua mort, havia deixat sense acabar el darrer moviment, encara que va deixar extensos esbossos. Hi ha hagut diverses temptatives de completar la simfonia a partir dels esbossos. Potser els treballs més reeixits en aquest sentit són el de John A. Phillips i el de William Carragan.

Bruckner va suggerir utilitzar el seu Te Deum com a Finale, el que seria un homenatge a la novena simfonia de Beethoven (també en re menor). El problema és que el Te Deum és en do major, i encara que Bruckner va començar una modificació de l'Adagio per fer-ne la transició cap a la triomfant tonalitat de do major, no va continuar amb la idea. Avui dia només s'interpreten els tres primers moviments de la simfonia, encara que hi ha gravacions amb el darrer moviment reconstruït.

Dos dels més cèlebres directors de l'obra de Bruckner són Eugen Jochum i Günter Wand. Un altre intèrpret apassionat va ser Sergiu Celibidache, que va gravar les simfonies 3-9 amb la Filharmònica de Munich. Carlo Maria Giulini ha estat considerat un excel·lent traductor de les simfonies 2, 7, 8 i 9. Altres intèrprets famosos han estat Wilhelm Furtwängler, Bruno Walter, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Carl Schuricht, Stanisław Skrowaczewski, Herbert von Karajan, Georg Tintner, Bernard Haitink i Eliahu Inbal.

Anton Bruckner

Obres Religioses[modifica | modifica el codi]

Bruckner va compondre un Te Deum, diversos Psalms i motets, i set Missa. Les Misses primerenques eren com les habitualment curtes Landmesse austríaques, per a l'ús en petites esglésies, i no comprenien tots els números de l'ordinari. Aquestes primeres Misses només tenen interès pels erudits, historiadors o etnomusicòlegs. Les tres Misses que Bruckner va compondre en la dècada de 1860 i que després, en els darrers anys de la seua vida, va revisar, són les que s'interpreten avui dia i les que duen número d'ordre. Les Misses núm. 1 (en re menor) i núm. 3 (en fa menor) són per a solistes, cor i orquestra, mentre que la núm. 2 en mi menor és per a cor i un reduït nombre d'instruments de vent (potser influït pel Moviment Cecilià Alemany per a la reforma de la música litúrgica). La Missa núm. 3 va ser composta més aviat per a concert que per a la interpretació litúrgica, i és l'única que inclou el primer vers del Glòria "Gloria in excelsis Deus", i del Credo, "Credo in unum Deum" musicats. (En les altres dues, aquests versos són entonats pel tenor com una pregària).

Altres obres[modifica | modifica el codi]

"Anton Bruckner arriba al Cel". Bruckner és saludat per (d'esquerra a dreta): Liszt, Wagner, Schubert, Schumann, Weber, Mozart, Beethoven, Gluck, Haydn, Handel i Bach. (Silueta dibuixada per Otto Böhler)

De jove Bruckner va cantar en un cor masculí per al qual va compondre algunes obres. Aquestes obres profanes s'interpreten molt rarament. El biògraf de Bruckner Derek Watson les defineix com poc interessants per a l'oient no germànic. Sobre una trentena d'aquestes peces, Bruckner no va considerar més que una, Helgoland, amb pou mèrits com per a ser inclosa en el seu llegat a la Biblioteca Nacional de Viena.

De vegades, lObertura en sol menor s'inclou en gravacions de les simfonies. Aquesta obra és una de les que Bruckner va escriure durant el seu període d'estudis amb Otto Kitzler. També en aquesta època va compondre una Marxa en re menor i tres peces orquestrals breus que palesen l'emergent estil personal del compositor.

Dècades després de la mort de Bruckner es va descobrir un Quartet de Corda en do menor, però només té interés com a obra primerenca d'estudiant. El posterior Quintet de Corda en fa major, contemporani de les simfonies cinquena i sexta, s'interpreta més sovint.

També hi ha un Preludi Simfònic que de vegades s'ha atribuït a Bruckner i d'altres a Mahler. Es va descobrir a la Biblioteca Nacional de Viena el 1974 en una reducció per a dos pianos, i posteriorment va ser orquestrat per Albrecht Gürsching. També pot ser obra d'un dels alumnes de Bruckner.

També va compondre algunes Quadrilles per a piano. Entre les rareses també es troba el suggestiu Coral Abendzauber (1878) per a tenor, cantors alpins (cantors amb la tècnica yodel) i quatre trompes alpines, mai no interpretat en vida de Bruckner.

Acollida en el Segle XX[modifica | modifica el codi]

L'estudi de l'obra de Bruckner continua interessant als orquestradors i als compositors per tal de tractar alguns dels problemes que aquest es va robar en un emps en què l'orquestra simfònica ampliava els seus efectius. Les obres de Bruckner es caracteritzen pel punyent ús d'una secció de vent augmentada i per la seua amplitud.

Els nazis es van apropiar de la música de Bruckner per al seu ús en la propaganda, i fins i tot el mateix Hitler va fer erigir un bust de Bruckner al temple de Walhalla del Ratisbona el 1937, en una cerimònia profusament documentada pels fotògrafs. Potser aquest culte es deu al fet que Hitler era també originari de Linz. Bruckner ja estava mort i no podia objectar l'ús propagandístic de la seua música (amb altres músics cèlebres vius, com és el cas de Richard Strauss era més complicat). A més, Bruckner, com també Hitler, idolatrava Wagner i Hitler va identificar a Bruckner amb la figura de l'artista rebutjat per l'"establishment" de Viena, que incloïa els jueus. Així, els orígens humils de Bruckner i el seu Wagnerisme van ser emfatitzats i la seua religiositat amagada. Quan Herbert von Karajan va voler interpretar la cinquena simfonia junt als motets a Aquisgrà, el partit nacionalsocialista ho va desaprovar. El moviment lent de la setena simfonia va ser emès per la ràdio alemanya (Deutscher Reichsrundfunk) en anunciar la mort de Hitler l'1 de maig de 1945.

La música d'Anton Bruckner ha trobat defensors en figures de la talla de Wilhelm Furtwängler, Herbert von Karajan, Sergiu Celibidache, i especialment Eugen Jochum. Les obres simfòniques, tan menyspreades a la Viena del seu temps, gaudeixen ara d'un lloc privilegiat en el repertori de l'Orquestra Filharmònica de Viena.

Degut a l'extensió de les seves simfonies, l'obra de Bruckner s'ha beneficiat, pel que fa a la fonografia, de la introducció de suports de llarga durada i de la millora de les tecnologies de gravació it reproducció.

Durant el segle XX el director d'orquestra holandès Willem van Otterloo fou un gran propulsor de l'obra de Bruckner.

Cites[modifica | modifica el codi]

  • "Voldrien que componguera de manera diferent, podria fer-ho, però no ho haig de fer. Déu m'ha donat el talent entre mil persones i només a ell he de retre comptes. Com podria presentar-me davant Déu després d'haver seguit als altres i no a Ell?" (Anton Bruckner)
  • "En la guerra que va esclatar a Viena entre els partidaris de Wagner i de Brahms, Bruckner es va extraviar al camp de batalla i en fou l'única víctima." (Erwin Doernberg)
  • "Per què al final cremen a Brünhilde?" (Bruckner, assistint a una representació de Die Walküre de Wagner: es va submergir fins a tal punt en la música que va perdre el fil de la narració)
  • "Bruckner: meitat ximple, meitat Déu." (Gustav Mahler)

Fragments sonors[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (anglès) Gilliam, Bryan, The annexation of Anton Bruckner: Nazi revisionism and the politics of appropriation, in Bruckner Studies edited by Timothy Jackson and Paul Hawkshaw.
  • (anglès) Korstvedt, Benjamin M. Anton Bruckner: Symphony No. 8 (Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2000), 19.
  • (anglès) Bruckner, Anton. Symphony No. 8/2, c minor, 1890 version. Edited by Leopold Nowak. New York: Eulenberg, 1994.
  • (anglès) Bruckner, Anton. (Munic, 1905) biografia molt completa vers aquest compositor per Rudolf Louis.
  1. 1,0 1,1 Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 9, pàg. 1163 (ISBN 84-239-4579-0)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anton Bruckner