Simfonia núm. 1 (Bruckner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 1
Compositor: Anton Bruckner
Tonalitat: do m
Forma musical: Simfonia
Catalogació: WAB 77
Any: 1865-1866
Estrena: 9 de maig de 1868 a Linz
Dedicatòria: Universitat de Viena
Durada: 50'
Instrumentació: 2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
4 trompes
2 trompetes
3 trombons
timbal i corda
Moviments:
  1. Allegro molto moderato
  2. Adagio
  3. Scherzo
  4. Allegro con fuoco

La Simfonia núm. 1 en do menor (A 77) d'Anton Bruckner va ser iniciada al bell inici de l'any 1865, i va ser composta en part a Linz i en part a Munic. El compositor, amb quaranta-un anys, va concloure la partitura l'any següent.

Història[modifica | modifica el codi]

A Munic, mentre estava component la seua primera simfonia, Bruckner va conèixer Hans von Bülow i aquest li va presentar un Wagner condescendent: « Em mostra una estranya bondat i de seguida m'ha demostrat estima i respecte », va declarar Bruckner — amb la confiança en l'altri que li donaria problemes més d'una vegada. Sobretot, va tenir l'oportunitat d'assistir, corprès, a una representació de Tristany i Isolda. Altra « revelació », abans de concloure la partitura, va ser l'estrena a Budapest, de l'oratori de Liszt, Santa Isabel; i sense cap dubte tant la tècnica orquestral de Listz com la de Wagner van ser-ne determinants.

Estrena[modifica | modifica el codi]

L'estrena de la 'Simfonia núm. 1' va tenir lloc el 9 de maig de 1868 a Linz: d'ací la denominació de « versió de Linz » que s'atorga a la partitura original. Però Bruckner va revisar l'obra una vintena d'anys després, entre 1890 i 1891, malgrat els consells del director d'orquestra Hermann Levi que no ho fera.

La nova versió — dita « de Viena » (i dedicada a la Universitat de Viena, de la qual el compositor havia estat nomenat doctor Honoris causa) — comporta principalment una nova conclusió del finale, i molts retocs (o « correccions ») que no van tenir com a efecte més que trencar l'espontanietat que tenia la « versió de Linz ». Actualment, és aquesta primera versió la que s'interpreta — i s'enregistra — habitualment; és també la que recull l'edició de Nowak, — i és l'analitzada tot seguit.

Orquestració[modifica | modifica el codi]

Efectiu orquestral: fustes per dos; 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons; timbals; corda. Durada mitjana d'execució : 47-51 min

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Els quatre moviments són Allegro molto moderato, Adagio, Scherzo i Allegro con fuoco. Al contrari que totes les següents, es tracta d'una simfonia "ràpida" (principalment en els dos moviments extrems), que anima un esperit de conquesta completament estrany al clima espiritual de les grans meditacions posteriors. Tècnicament és la simfonia més difícil d'executar del catàleg de Bruckner, tant pel que fa als requeriments d'execució dels instruments com a la concepció rítmica i temàtica (alternança ajustada de fff i ppp). Aquestes característiques la fan única en la producció bruckneriana.

I - Allegro molto moderato[modifica | modifica el codi]

Està bastit sobre tres temes. El primer, presentat de colp per la corda, desnuga el caràcter rítmic del moviment; molt suau, amb colors foscos, expressa no obstant una enèrgica expressivitat. Un grup de motius secundaris (amb figures rítmiques de les fustes i una escriptura en octaves) assegura la transició vers el segon tema, essencialment líric (als violins, després amb les violes i violoncels). El tercer tema, de caràcter heroic (mi bemoll major), sorgeix amb un fortissimo dels vents, — més durador i potent. El desenvolupament es basa només en el primer i tercer tema, però la reexposició reintrodueix la tonalitat del material del segon tema, — tot i que s'imposa la tonalitat dominant (do menor). La coda, emprant la fórmula rítmica inicial del moviment, s'enfila cap a un apoteosi dels metalls, — particularment amb l'esclat de les trompetes.

II - Adagio[modifica | modifica el codi]

Estranya introducció la d'aquest Adagio en 4/4, en què els primers trenta compassos es desenrotllen en una tonalitat indefinida, com suspesa (sent la tonalitat real la bemoll). Sobre l'enunciat del tema principal, les trompes mantenen notes llargues, mentre que les cordes expressen un cant profund, d'una pesantor interioritzada. L'ambigüitat tonal s'augmenta amb misterioses immersions vers fa menor; diversos faristols acompanyen el cant de les cordes amb sobtades esgarrifances, de bruscos cromatismes. Clarinet i violins, sobre dobles tresets inestables, porten a un episodi Andante més animat (a 3/4). Els contrabaixos reintrodueixen el motiu de partida, i el tema principal, en el la bemoll major clarament afirmat, condueix a una conclusió serena a càrrec de la corda.

III - Scherzo[modifica | modifica el codi]

De vegades s'ha comparat aquest Scherzo (en sol menor) a una dansa macabra. La fuga, la seua violència, fa certament un gran contrast amb el moviment precedent. Però els ecos campestres amb què ressona — el tema no pot evitar fer pensar en una dansa popular austríaca — desmenteixen aquesta interpretació. Igualment el trio (sol major), d'una joiosa lleugeresa espontània, — que condueix la trompa, i en el qual alena un oboè una mica faceciós.

IV - Allegro con fuoco[modifica | modifica el codi]

Així es troba ne nou desplaçat el clima de l'obra, del qual aquest moviment revela completament la seua identitat. Bewegt und feurig (con fuoco), esclata un breu primer tema als metalls en fortissimo, sobre un gran salt d'octava de do derivat del primer moviment (motiu de transició entre el tema inicial i el següent). Les fustes porten de nou un motiu apaivagat que canten els violins i violoncels — que els vents i, després tota l'orquestra, amplifiquen. Finalment apareix el tercer tema en forma de coral, conduït pels vents i que la corda i la fusta adornen amb vivacitat. Desenvolupament i després reexposició, segons les regles; és una punyent coda la que conclou sobre el tema principal, en el més brillant mode major.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]